Voldria dir que dic adéu perquè el blog em lleva temps per a projectes més ambiciosos i anunciar la meua tornada pocs mesos després, o algo aixina, però no és el cas; o fer un emotiu discurs de comiat on donar les gràcies per totes les coses bones que m’ha portat esta muntanya màgica, però quedaria massa definitiu, massa panegíric, i no ens enganyem a estes altures, tots sabem que és molt probable que d’ací un temps em pegue per tornar per ací o per qualsevol altra cosa pareguda que s’inventen els que s’inventen estes coses quan los dels blogs siga per complet cosa del passat.
És la fi dels blogs, la fi del món? Potser la meua percepció és equivocada, per supost que note molta menys activitat de la que hi havia posem per cas fa un any i mig, però també sé que ací no tinc Internet en casa i que el temps que passe davant l’ordinador s’ha vist dràsticament reduït, aixina que no puc afirmar-ho al 100%. Pel que fa a mi, pense que la davallada de l’entusiasme s’haguera produït igual, encara que haguera tingut moltes més hores que dedicar-li a este racó. Circumstàncies laborals i personals i laborals i personals mesclades estan aconseguint esgotar-me per complet des de fa unes setmanes, i hui per hui l’única cosa que m’importa és que aplegue el moment en que puga començar la meua nova vida lluny d’ací–per a pocs mesos, no vagen a creure que tenia pensat establir-me per a més temps quan deia això de nova vida-, després de que una entrevista de feina que vaig fer ahir haja tingut un resultat positiu.
Encara que molt al meu pesar acabaré (o potser no) la temporada ací, al Pallas-Yllästunturi National Park, en la Lapònia finlandesa, en maig començaré en el meu nou treball, molt més al sud –i a l’est-, en la regió de Sud Savo. Vaig dir en el post de cap d’any que els meus plans eren tornar a Noruega, com he fet els últims dos estius, però miren, les coses venen com venen, ahir vaig passar l’entrevista, i què li anem a fer, la vida és molt puta i al Jotunheimen este any que li donen pel sac. Tot i que em declare enamorada de Lapònia, la zona de Karèlia també és de les que més ganes tenia de conéixer del país, i no estarà malament poder cel•lebrar l’aniversari de la mort de Pentti Saarikoski i la seua cirrosi nant a beure a la seua tomba el 24 d’agost, o aprofitar alguns dies lliures per a passar-los reflexionant a un monestir ortodox.
Em quede amb les ganes de deixar escrites més coses sobre esta temporada d’hivern; posts pendents sobre les aurores boreals, la vida lapona, gossos, desgraciats de tota classe, paisatges, poetes, perdedors, mushers, genterola, buscadors d’or, l’amor o el preu desorbitat de les magranes als supermercat d’Äkäslompolo. Tres mesos i quinze quilos (menys) després d’haver aplegat ací, seria una una falta de respecte a tots els bons moments que he passat (i que no han sigut pocs) i en especial a una persona, dir que el balanç és negatiu. Però ho és.
No passen massa calor, no deixen als seus blogs morir-se, i ja ens vorem pels bars.

Querría decir que digo adiós porque el blog me roba tiempo para proyectos más ambiciosos y anunciar mi vuelta pocos meses después, o algo así, pero no es el caso; o hacer un emotivo discurso de despedida en el que dar las gracias por todas las cosas buenas que me ha traído esta montaña mágica, pero quedaría demasiado definitivo, demasiado panegírico, y no nos engañemos a estas alturas, todos sabemos que es muy probable que dentro de un tiempo me de por volver por aquí o por cualquier otra cosa parecida que se inventan los que se inventan estas cosas cuando lo de los blogs sea por completo cosa del pasado.
¿Es el final de los blogs, el final del mundo? Quizá mi percepción es equivocada, por supuesto que noto mucha menos actividad de la que había, pongamos por cas, hace un año y medio, pero también sé que aquí no tengo Internet en casa y que el tiempo que paso delante del ordenador se ha visto drásticamente reducido, así que no puedo afirmarlo al 100%. Por lo que a mí respecta, pienso que la bajada del entusiasmo se hubiera producido igual, aunque hubiera tenido muchas más horas que dedicarle a este rincón. Circunstancias laborales y personales y laborales y personales mezcladas están consiguiendo agotarme por completo desde hace unas semanas, y hoy por hoy la única cosa que me importa es que llegue el momento en que pueda empezar mi nueva vida lejos de aquí –por pocos meses, no vayan a pensar que tenía pensado establecerme por más tiempo cuando decía eso de nueva vida-, después de que una entrevista de trabajo que hice ayer haya tenido un resultado positivo.
Aunque muy a mi pesar acabaré (o quizá no) la temporada aquí, en el Pallas-Yllästunturi National Park, en la Laponia finlandesa, en mayo empezaré en mi nuevo trabajo, mucho más al sur –y al este-, en la región de Sur Savo. Dije en el post de fin de año que mis planes eran volver a Noruega, como he hecho los últimos dos veranos, pero miren, las cosas vienen como vienen, ayer pasé la entrevista, y qué le vamos a hacer, la vida es muy puta y al Jotunheimen este año que le den por saco. Aunque me declaro enamorada de Laponia, la zona de Karelia también es de las que más ganas tenía de conocer del país, y no estará mal poder celebrar el aniversario de la muerte de Pentti Saarikoski y su cirrosis yendo a beber a su tumba el 24 de agosto, o aprovechar algunos días libres para pasarlos reflexionando en un monasterio ortodoxo.
Me quedo con las ganas de dejar escritas más cosas sobre esta temporada de invierno; posts pendientes sobre las auroras boreales, la vida lapona, perros, desgraciados de toda clase, paisajes, poetas, perdedores, mushers, gentezuela, buscadores de oro, el amor o el precio desorbitado de las granadas en el supermercado de Äkäslompolo. Tres meses y quince quilos (menos) después de haber llegado aquí, sería una falta de respeto a todos los buenos momentos que he pasado (y que no han sido pocos), y en especial a una persona, decir que el balance es negativo. Pero lo es.
No pasen demasiado calor, no dejen a sus blogs morirse, y ya nos veremos por los bares.
35 comentaris:
Que vagi bé, Comtessa. No és la primera vegada (ni la segona) que passem per aquesta situació, o sigui que no farem drama. Ens veiem als bars o on sigui.
¡Hola comtessa! l´únic que et puc dir és que estigues present. Només existeix el moment actual. Lo més important de ta teva vida ests tú i les teves experiències.
¡Bon sender!
Una lástima que dejes tu blog aunque no suelo comentar me paso por aquí de vez en cuando. Espero que sea algo temporal y dentro de un tiempo vuelva a ver nuevas entradas en el. Hasta entonces espero que te valla muy bien. Saludos y "espero" hasta pronto.
que li vaigi molt bonic, xica. Per si de cas no xapi el xiringuito, que naltrus deixarem el Greader obert per si hi torna.
Lu dels blogs no és impressió seva, fa temps que, twiter i feisbuc mediante, si bé no s'estan morint, si que agonitzen de manera lenta, dolça i indolora, perquè -que hi farem- algunes agonies tenen la seva gràcia també (¿és pot sentir nostàlgia de les penúltimes tecnologies?)
he llegit el seu darrer post mentre sonava "why in the world" de Lloyd Cole, i li pegava completament aquest aire desangelat d'adeu però no tant.
Bon(s) Viatge(s)!!
No ens abandoneu del tot missenyora, sinó al blog al menys regaleu-nos la vostra presència quan toqueu terra per ací baix. I molta sort. La resta sempre la tindreu per posar negre sobre blanc. Una abraçada.
Comtessa!! Que la trobarem a faltar!!! Abriguis bé i fins la propera reencarnació.
Hola Comtessa,
Només puc dir-vos que us trobaré a faltar i que desitjo que sigueu feliç.
Espero que ens veiem pels bars.
Un petó!
Quan et vingui de gust, quan vulguis, ja saps...una abraçada molt forta, en certa manera em fas enveja... I que tinguis molta sort!
Els blogs cauen com mosques, i a una ja no se li acut què dir com a mostra de condol.
No passa re, sempre ens quedaran els bars...
[T'has deixat el monyo llarg o què?]
Trobarem a faltar les seves paraules, comtessa, i no és cap compliment, és la senzilla veritat.
Sort a la vida!
He tingut tantes ganes i he fet tants intents de deixar el blog que ara no sé què dir. Si ho fas em doldrà que no hi siguis, i alhora envejaré que ho hagis fet.
Comtessa, deixa'm presentar-me. Sóc jo. No et trobaré als bars, que jo no acostume a beure. Però si a les lletres, que mai deixaràs de consumir.
He descobert els bloqs tard, en eixa suposada crisi o davallada, que els abocarà a l'extinció. Però quedarem com a fem informàtic. O no, potser en un contenidor de reciclatge, com a fruits del ara i ací.
Fes com vulgues: ves-te'n. La teua llavoreta ja l'has deixada. Que en el joc també entra la cadència. Els inicis i la mort.
Fins un altre núvol...
Adéu parrusseta.
Tu també te´n vas? No és just, encara que ho consideres necessari; has escollit la decisió més difícil i la més valenta. Tiraré molt de menos les teues reflexions des de llocs llunyans en noms impronunciables....espere que no tanques del tot, que un dia digues "mira, açó m´abelleix contar-ho". Jo, per si tornes, deixaré el teu enllaç on està, i així sempre podré tornar.Cuida´t molt, que tingues sort en el nou destí i en tot...i si un dia pase per l´Alqueria i és l´estació adequada, miraré de trobar-te.
Un abraç
Comtessa, ens veiem pels bars i pels blogs, per continuar marejant-me només de pensar en tots els viatgets que es pega, i tornant a llegir la seva prosa inconfusible, melàncolica i revitalitzadora alhora, en un futur no massa llunyà, espero! Lamento haver-la tingut una mica oblidada últimament, però quan comences a seguir un número intolerable de blogs ja passen aquestes coses... Que vagi tot molt bé!
Salutacions i el meu desig que este impasse blogaire acompanye amb sort els teus projectes!
Et semblarà una tonteria segurament però em fa pena aquest post i et trobaré a faltar en la blogsphera...
Sempre ens quedarà la música...
http://www.youtube.com/watch?v=AD4EZOmYRh0&feature=related
Clara DV
Ascolta xiqueta, anrecordat dels mariners de Xàbia si per ventura t'acostes.
Reb una forta abraçada.
Amadeu.
Orfes ens deixa, Comtessa. Jo també he notat la devallada dels blogs, el feisbuk i el tuiter dels ous en tenen la culpa. Encara que també l'esgotament de les idees i la puta vida tan complicada que portem també tenen a veure. Jo ho he notat de valent, però em resistixc a abandonar, encara que escriga només una vegada al mes o al cap de dos mesos.
Quan torne, i espere que siga prompte, faça-nos-ho saber.
Bon viatge i bona sort en la nova aventura.
Doncs sí, Comtessa, ha de tindre certa raó en això dels blogs, perquè no és de rebut que dos dies després del seu comiat oficial no hi haja ni un sol comentari per ací.
A no ser que no els aprove i publique, que tot podria ser! (En eixe cas, li pregue que no faça patir els seus seguidors i es digne a publicar-los amb rapidesa...)
En tot cas, ha estat un plaer llegir-la durant tots aquests temps. De tot cor.
15 quilos menys??? Menge majestat, MENGEEEEEEEE !!!
(la venjança dels famèlics)
... i sí, ens veurem pels bars. I ens beurem, i ens llegirem, i ens riurem, i ens confessarem...
És llàstima. L'enyorarem, Comtessa. Sort! Molta sort
Qué pena, era un placer leerte, pero tienes razón, si abandonas el blog, se muere. Que te vaya muy bien. Un abrazo.
Cuando he visto el tema del post he pensado en escribirle un mail que comenzase "así que esto es una despedida", pero al seguir leyendo me he dado cuenta de que como muchas veces, tiene razón e iba a ser muy panegírico.
Pero sepa que me hace una faena porque no nos vamos a encontrar por los bares y probablemente esta sea nuestra última noticia mutua. No obstante, no me enfado ni estoy triste porque ya fue una suerte inesperada encontrarla entre los billones de blogs que existen.
Ha sido un placer y un privilegio seguirla, Comtessa, y solo me queda renovar mi deseo de que continúe abriendo esa nueva y única vía en la montaña mágica que es la vida, sin perder esa brújula magnífica que es su propia, levantina y levantisca visión de las cosas.
Aunque yo no lo vea.
Un petò cada vegada més llunyà.
A mi als bars no m'hi trobaràs. Tu tan al nord i jo tan al sud, quines coses! Ara que el món s'acaba, cal buscar un bon amagatall....
Comtessa!
Ni el blog ni les teves paraules moren. El blog està aquí per a que el llegim i rellegim sempre que volguem i per a que noves persones hi accedeixin... i les teves paraules sempre estaran en les nostres ments, cors... sempre romanen dins nostre. Ja formes part de l'eternitat per compartir tot el que has escrit, parlat i viscut!
Petons i bona sort! Qualsevol dia ens retrobem!
Cris
Ja t'ho has pensat millor? Vols tornar d'una vegada!
Hòstia, pareix que açò va en serio.
Considero lo mismo que dicen los demas compañeros, en realidad es una lastima que pienses dejar un blog tan interesante como el que vienes haciendo, pero espero que te valla bien en tus proyectos, suerte ha sido un placer
Lo importante no es la actividad sino q cuentes lo q sientes sin pensar demasiado a quién llegue. Fijate q cuando estuve en Marzo por Noruega y Finlandia me acorde de ti... sin conocerte, sin haberte visto. Un saludo.
Espero que hasta pronto!
Ha ressuscitat el blog? És divertit trobar que per algun motiu m'apareix de nou el teu apunt com si fos d'ahir, just el dia que jo tanco el meu blog. Salut!
Lamente la teua decisió, però supose que aquelles terres fredes valen la pena.Algun dia m'agradaria anar-hi.
que razón tenías en esta entrada con lo de la actividad de los blogs..!
Encara estic amoblant la casa nova (la virtual i la real), però ja hi ha alguna coseta...
fleursarctiques.blogspot.com
En los bares seguro que nos vemos.
Suerte.
Publica un comentari