dimecres 2 de febrer de 2011

La tauleta de nit (III)

No era la meua intenció, però no m’ha quedat altra que assumir que amb un sol llibre, a una illa deserta, no es pot sobreviure, i que com que el nord ja és, definitivament, casa per als pròxims anys?, des de fa un temps, als llibres que anaven per la tauleta se’ls han anat sumant altres vinguts en paquets des de més avall, préstecs de companys, o algun que altre exemplar aplegat de no massa lluny: la tauleta de nit de l’altre costat del llit. Obliden allò que vaig dir, que fins a maig la secció La tauleta de nit quedava suprimida, i deixen que per un moment em faja il•lusions, deixen que em crega que tindré alguna cosa pareguda a una secció fixa a este blog, en estos temps de defuncions i baixaes de persiana en el món blogger (Girbén, ya te vale). Queda pues, inaugurada una volta més, sense promesa de continuïtat ni de trellat, la secció La tauleta de nit, on se suposa que comentaré alguna cosa d’alguns dels llibres que vaig llegint, però que realment aprofitaré per a copiar quatre frases subratllades i deixar-les programades per a que apareguen qualsevol dia insuflant-li vida a esta muntanya, també camí de la defunció per falta de temps.

Tornant a les coses on les havia deixat, no té perdó de Nostro Senyor que no haja dit encara que Nosotros, los ahogados, de Carsten Jensen, em va semblar la millor novel•la del 2010, al menys, havent de triar entre les novel•les publicades en el 2010 que he llegit durant el 2010, que, ara pensant-ho, crec que tampoc han sigut moltes (tiren-li la culpa a la desconnexió de les novetats editorials en que visc obligada per la distància, entre altres coses, o, principalment, que tampoc és que preste massa atenció, la veritat). La història de Marstal i els seus mariners m’ha tocat i m’ha enfonsat; feia temps que no disfrutava tant amb una novel•la de temàtica marítima (llevant eixes visites eventuals que fem de quan en quan als clàssics, que de quan en quan... no són massa satisfactòries, o tant satisfactòries com esperàvem: quin tostó m’ha semblat a trossos Capitán de mar y guerra en l’última llegida que li vaig pegar). Knut Hamsun i Thoreau continuen (Pan, Trilogía del Vagabundo, Walden y Del deber de la desobediencia civil) però com a part de la decoració (encara que a Walden sempre torne, moltes voltes quan no tinc res a mà, per a anar al bany pille Walden) apòstols de la vida en la natura, escriptures sagrades. Entre les novetats, se n’ha sumat un que els va de la maneta: John Muir. Tinc els Viajes por Alaska, editats per Desnivel, i una biografia que m’ha deixat una companya de la feina: Son of the wilderness, de Linnie Marsh Wolfe.

La de Muir no és l’única biografia. Fa res vaig acabar amb la de Jack London que escrigué Alex Kershaw, i London viu massa en esta casa, un dia mo s’ha d’aparéixer el seu fantasma amb la cara embenà perquè li fan mal els queixals i una botella de whisky en la mà. Entre les lectures (més bé relectures) últimes, hi ha La llamada de la naturaleza i Bâtard; sí, tot fa molta olor de gos. Per Nadal una companya em regalà una gossa (de la que he de fer la presentació oficial un dia d’estos), i junt a la gossa vingué un llibre sobre estiraments i massatges per a gossos... en finés. Ja em sé el nom dels músculs dels gossos en l’idioma eixe!

Una antologia de la Dickinson per als dies de regla, i Leaves of grass, de Walt Whitman, són de moment –i a l’espera d’un parell de paquets-, tota la poesia que tinc. Diccionaris francés-finés, anglés-francés, espanyol-alemany, espanyol-francés, anglés-finés i francés-alemany complementen els mètodes de idiomes que ja vaig dir (a voltes em pregunte en quina llengua parlaríem als nostres fills, si en tinguérem). La longue route, de Bernard Moitessier, va per casa, i això no pot ser bo.


No era mi intención, pero no me ha quedado otra que asumir que con un sólo libro, en una isla desierta, no puede sobrevivirse, y como el norte ya es, definitivamente, casa para los próximos ¿años?, desde hace un tiempo, a los libros que iban por la mesita se les han ido sumando otros venidos en paquetes desde más abajo, préstamos de compañeros o algún que otro ejemplar llegado de no demasiado lejos: la mesita de noche del otro lado de la cama. Olviden aquello que dije, que hasta mayo la sección La tauleta de nit quedaba suprimida, y dejen que por un momento me haga ilusiones, dejen que me crea que tendré alguna cosa parecida a una sección fija en este blog, en estos tiempos de defunciones y bajadas de persiana en el mundo blogger . Queda pues, inaugurada una vez más, sin promesa de continuidad ni de sentido común, la sección La tauleta de nit, donde se supone que comentaré alguna cosa de algunos de los libros que vaya leyendo, pero que realmente aprovecharé para copiar cuatro frases subrayadas y dejarlas programadas para que aparezcan cualquier día insuflándole vida a esta montaña, también camino de la defunción por falta de tiempo.

Volviendo a las cosas donde las había dejado, no tiene perdón de Nostro Senyor que no haya dicho todavía que Nosotros, los ahogados, de Carsten Jensen, me pareció la mejor novela del 2010, al menos teniendo que elegir entre las novelas publicadas en el 2010 que he leído durante el 2010, que, ahora pensándolo, creo que tampoco han sido demasiadas (échenle la culpa a la desconexión de las novedades editoriales en que vivo obligada por la distancia, entre otras cosas, o, principalmente, que tampoco es que preste demasiada atención, la verdad). La historia de Marstal y sus marineros me ha tocado y me ha hundido; hacía tiempo que no disfrutaba tanto con una novela de temática marítima (quitando esas eventuales visitas a los clásicos que se hacen de vez en cuando...y que a veces no son demasiado satisfactorias, o tan satisfactorias como esperábamos: qué tostón me ha parecido a ratos Capitán de mar y guerra en la última leída que le di). Knut Hamsun y Thoreau continúan (Pan, Trilogía del Vagabundo, Walden y Del deber de la desobediencia civil) de adorno ya finiquitados (aunque a Walden siempre vuelvo, muchas veces cuando no tengo nada a mano antes de ir al baño cojo Walden), apóstoles de la vida en la naturaleza, escrituras sagradas. Entre las novedades, se ha sumado uno que les va de la manita: John Muir. Tengo los Viajes por Alaska, editados por Desnivel, y una biografía que me ha dejado una compañera de trabajo: Son of the wilderness, de Linnie Marsh Wolfe.

La de Muir no es la única biografía. Hace nada acabé con la de Jack London que escribió Alex Kershaw, y London vive demasiado en esta casa, un día se nos tiene que aparecer su fantasma con la cara vendada porque le duelen las muelas y una botella de whisky en la mano. Entre las lecturas (relecturas más bien) últimas, están La llamada de la Naturaleza y Bâtard; sí, todo huele demasiado a perro. Por Navidad una compañera me regaló una perra (de la que todavía tengo que hacer la presentación oficial un día de estos), y junto a la perra vino un libro sobre estiramientos y masajes para perros... en finés. ¡Ya me sé los nombres de los músculos de los chuchos en el idioma ese!

Una antología de la Dickinson para los días con la regla, y Leaves of grass, de Walt Whitman, son de momento –y a a la espera de un par de paquetes-, toda la poesía que tengo. Diccionarios de francés-finés, inglés-francés, español-alemán, español-francés, inglés-finés y francés-alemán complementan los métodos de idiomas que ya dije (a veces me pregunto en qué idioma hablaríamos a nuestros hijos, si los tuviéramos). La longue route, de Bernard Moitessier, va por casa, y eso no puede ser bueno.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Ja contareu sobre Leaves of grass si us plau :) Ah, i els xiquets ho parlen tot ;)

mu ha dit...

Anys??
No si al final hauré de pujar a la wilderness eixa.

Corpi ha dit...

Me n'alegre de hages tornat a la tauleta de nit. M'agraden escuadrinyar què llig la gent. De vegades agarre la llisteta i escric un títol, per si de cas, quan vaja a la llibreria el trobe. Eixe de Nosotros, los ahogados, fa molt bona olor, a l'igual que el del viatge per Alaska. Quan es buide la tauleta, no dubtes en omplir-la, i també esta pàgina.
Besets.

Xotxe ha dit...

Has arribat a pensar en un E-book com a opció. Crec que dins del te reducte i seria lo mes practic. Cents o potser milers de llibres en un aparell de pam. El idioma al que parlaríeu als vostres fills en el cas de... sens dubte el del tiet Aldeguer...

Lluís Bosch ha dit...

Mira, només t'escric per dir que aquesta tarda he comprat "Nosotros los ahogados". Tenia un dia estrany i no sé com he entrat en una llibreria, sense pensar, i he demanat aquest llibre. M'he espantat una mica en veure el pes i el volum de l'obra. Ara que sóc a la pàgina 40 ja et puc donar les gràcies per la recomanació.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Clidice, ja no hi haurà xiquets, i si hi ha ho sabrem més avant, però pel moment torne a ser una unitat familiar monoparental (si no contem a Pirena), i que m'ha costat molt perdre tots els quilos que he perdut i lo últim que voldria és recuperar-me-los en forma de xiquet, deixa deixa... Ara, d'haver-ne tingut... la meua llengua materna és el valencià, o siga és la meua llengua, després molt que em pese el castellà ahi està i tinc molts més amics i familia en castellà que en valencià... el xicon era francés però bretó, parla les dos llengües, al curro parlem en alemany, o siga ell parla perfectament alemany i jo el xapurrege, però és la llengua que gastem al curro; entre nosaltres parlem anglés perquè amb l'anglés sembla que és amb lo que més s'aclarim, però a voltes parlem en francés perquè encara que me se dóna millor l'anglés pos francés també el malparle... i després el finés, ell no parla finés però jo sí com bonament puc, i encara que ací no tenim clients finlandesos, intente gastar-lo al màxim amb els dos cuiners que tenim ara que són finlandesos i una dona que puja de quan en quan i va matar al seu home (entre altres coses perquè només un dels cuiners parla anglés)... en resum, menos mal que la setmana passà em va vindre la regla.

Mu, no et preocupes que si tot va com pareix que anirà em fa que li dic al meu jefe que l'hivern que ve, i només l'hivern que ve, no torne... És que ara estic pensant-me que jo me'n vaig anar a Noruega pa tres mesos i porte dos anys, i que algun dia tindré que acabar d'estudiar... pa, després, tornar al nord, faltaria més, però amb alguna coseta al curriculum, tu m'entiendes, que açò de ser una graduada en ESO fa vergonya i dóna de menjar pa tota la vida ni diners pa comprar-se barcos...

Comtessa d´Angeville ha dit...

Corpi, no ho dubtes si el veus, Nosotros los ahogados.

Xotxe, vaja que ho seria!! Però ufff em fa una peresa tremenda, crec que llegiria molt menys... igual al final m'acostumava, però de bones a primeres no em faig la idea.

Lluís, no saps quant que m'alegre! Ves diguent-me què va semblant-te, jo la vaig acabar entusiasmaeta del tot!