La vida mai et regala res sense cobrar-se alguna cosa a canvi. És aixina com s’assegura el progrés: la tristesa continuada acaba amb les ganes de viure, però una felicitat permanent tendeix a l’acomodament, al no avançar; la dificultat obliga a menejar-se, l’absència de tristesa torna rutinària l’alegria i d’esta manera deixem d’apreciar-la. Per això a una mort succeeix un naixement, per això després dels naixements venen les morts; per això les males temporades s’acaben, per això les bones no duren sempre.
Des de que començà este hivern, no hi ha dia en que no em pregunte com es cobrarà la vida tot açò, quin serà el preu a pagar. Ara els dies allarguen, els -40º són record: l’hivern s’acaba i en dos mesos haurem de rendir comptes, o potser estem rendint-los ja. En dos mesos s’acabarà altre hivern a Finlàndia, altre hivern on el nord s’ha erigit guanyador de la batalla: més fort que l’amor, més fort que la família, més fort que l’amistat. Ahí tens el preu, el preu és no tindre a algú que puga fer-te una foto quan has coronat el cim.
La vida nunca te regala nada sin cobrarse alguna cosa a cambio. Es así como se asegura el progreso: la tristeza continuada acaba con las ganas de vivir, pero una felicidad permanente tiende al acomodamiento, al no avanzar; la dificultad obliga a moverse, la ausencia de tristeza vuelve rutinaria la alegría y de esta manera dejamos de apreciarla. Por eso a una muerte sucede un nacimiento, por eso después de los nacimientos vienen siempre las muertes; por eso las malas temporadas se acaban, por eso las buenas no duran siempre.
Desde que empezó este invierno, no hay día en que no me pregunte cómo se cobrará la vida todo esto, cuál será el precio a pagar. Ahora los días alargan, los -40º son recuerdo: el invierno se acaba y en dos meses tendremos que rendir cuentas, o quizá las estamos rindiendo ya. En dos meses acabará otro invierno en Finlandia, otro invierno en el que el norte se ha erigido ganador de la batalla: más fuerte que el amor, más fuerte que la familia, más fuerte que la amistad. Ahí tienes el precio, el precio es no tener a alguien que pueda hacerte una foto cuando has coronado la cima.
8 comentaris:
Tot llegint les seves darreres peripècies a FB sembla que el preu ja l'està començant a pagar. Que sigui tot per a bé.
No acabo de comprendre com funciona aquesta llei universal de les compensacions, però és obvi que la vida funciona així. Ho he comprovat sempre: a cada època li segueix la contrària. Ara mateix penso que d'aquí a poc podria venir una bona temporada. Ho dic per mi, però segurament per tu també.
Tampoc no és injust pagar els preus, quan els preus són justos.
Segurament és el preu de l'aprenentatge. Malgrat tot vos, missenyora, sou afortunada de saber-ho. N'hi ha molts que moren sense haver-se'n adonat.
Estimada Comtessa, ací a la mar de La Marina ja s'hi aprecien detallets de primavera.
Rep una forta abraçada.
Amadeu des de Xàbia.
Uf!!! que pasada. En menos de una semana viajo al norte... veremos q encuentro y cambios produce en mi. Saludos.
les fotos son precioses. però melancòliques després de llegir el text.
Sobretot la de l'hombra.
Al capdamunt del cim només hi cap un. Dos és multitud. Al capdamunt del cim fa més fred que enlloc i ets més a prop de les estrelles que ningú. No enyoris la vall ni les seves gernacions ni les seves ferums. Deixa't amarar pels vents que et tiben la pell i pels raigs que te la colren. Al capdamunt del cim som déus que no necessiten cap aplaudiment, dimonis perduts, borratxos de solitud i de somnis.
Allau, per a bé, poca cosa de lo que passa per ací últimament.
Lluís, jo ho havia pensat sempre però no ho vaig vore clar clar clar del tot hasta el dia que es va morir un amic: veníem altra amiga i jo del tanatori al bar on currava la meua amiga i només entrar allí els dos ploroses ve una companya seua de feina que no sabia què havia passat i tota somriguent diu "ESTIC EMBARASSADAAAAA", ahi ho vaig vore clar que sí, que la llei eixa de les compensacions passa. Jo ja he tingut massa bona temporada darrere des de que vaig aplegar. Ara estic començant la mala temporada... i vamos, m'ha clavat en ella de cap.
Clidice, pos què vol que li diga, igual hi ha coses que preferiria no haver sabut.
Amadeu, qui puguera estar allà... Espere que el Cap Prim II no navegue massa lluny quan puga baixar a la terreta d'ací uns mesos.
Nacho, ¡ya contarás! (y a ti sobra decirte que hagas muchas fotos y luego las enseñes, jejeje). Disfruta, pero con medida. El Norte es lo que tiene, uno se engancha y luego ya no hay manera de dejarlo.
Towers, és que açò és bonico de collons, hasta quan uno està a soles soles soles.
Ahi ho ha dit, Toni, i ben bonico, borratxa de solitud. Sort que al cim dos són multitud però sí hi ha lloc per a uns quants gossos.
Publica un comentari