dilluns 24 de gener de 2011

I love not man the less, but Nature more

Hi ha dies en que no et queda altra que eixir de casa corrent i no pensar en res, només vols pujar en el trineu i allunyar-te i allunyar-te i allunyar-te i no tornar. En el fons, et dius, no és tan diferent a navegar: hores en blanc atenta a les senyals del voltant, als sons del trineu damunt la neu, quan estàs creuant un llac agafes un cap i poses proa cap allà i mantens el rumb; quan veus el sostre de les gosseres assomar entre els arbres com les llums d’un port et ve la coneguda sensació, desitges que passe qualsevol cosa, qualsevol cosa abans que tornar. Però tornes, ancores, i mentre els dones de menjar i els lleves els arnesos als gossos i et torques la sang de la cara i les mans comencen a fer-te molt de mal, penses, penses massa.





Hay días en los que no te queda otra que salir de casa corriendo y no pensar en nada, sólo quieres subirte al trineo y alejarte y alejarte y alejarte y no volver. En el fondo, te dices, no es tan diferente a navegar: horas en blanco atenta a las señales de alrededor, a los sonidos del trineo encima de la nieve, cuando estás cruzando un lago coges un cabo y pones proa hacia allá y mantienes el rumbo; cuando ves el techo de las jaulas de los perros asomar entre los árboles como las luces de un puerto te viene la conocida sensación, desearías que pasara cualquier cosa, cualquier cosa antes que volver. Pero vuelves, anclas, y mientras das de comer y les quitas los arneses a los perros y te limpias la sangre y las manos empiezan a dolerte muchísimo, piensas, piensas demasiado.

7 comentaris:

ESCLATA-SANGS ha dit...

La mar i jo no som gaire amics... però crec que l’experiència del trineu i els gossos m’agradaria, llàstima que per aquí sigui més complicat practicar aquest esport (i més aquest any amb la poca neu!). M’haig de conformar amb “allunyar-me” caminant entre muntanyes....

Nacho Cembellín ha dit...

Buf!!!!

Lluís Bosch ha dit...

Lord Byron?

Àngels ha dit...

Jo crec que hui embarcaria amb tu...
(Brutal)

Corpi ha dit...

En quin paisatge més impressionant i desconegut vius. Difruta'l i pensa només en com disfrutar-lo més.

Anònim ha dit...

T'anava a escriure aquest poema de David Harkins però has desaparegut. M'encanta, amb poques paraules ho diu tot. M'agrada't molt, molt...

ONLY LOVE CAN BREAK YOUR HEART

Summer, you’re unwelcome in my room.
Leave me be, overwhelmed by grief.
Drunk on whiskey from The Pharaoh’s Tomb I’m weak as a pacifist,
Eaten alive by jealousy.
God knows why Alan said coming out is fab, like falling in love.
Summer, be gone! Alan’s gone.
Neil Young is right: Only love can break your heart.
This broken heart is unmendable.
Forever in my room and nobody is there,
Forever spending my days killing time until time kills me.

Clara Delavegada

Clidice ha dit...

No podreu fugir mai de vos mateixa missenyora, però l'adrenalina sempre va bé :)