Demà me'n vaig a passar uns dies al nord d'Itàlia

Ganes igual a zero.

Ha mort J. D. Salinger

...There's a boy who fogs his world and now he's getting lazy
There's no motivation and frustration makes him crazy
He makes a plan to take a stand but always ends up sitting.
Someone help him up or he's gonna end up quitting...

Dins de les lectures de pre-adolescència que van marcar inevitablement els anys posteriors, El vigilant en el camp de sègol va ocupar un lloc discret assignat més per tot el que havia sentit dir d’ella que pel que realment em va provocar al llegir-la. Que clar que vaig ser un poc Holden Caulfield i clar que tingué el seu paper en els meus dies de desoladora confusió juvenil, però res comparable al que tingueren altres que hui igualment m’aprofitarien per a poc més que apanyar alguna taula coixa o encendre la llar (però no ho faria mai, eh?).

Quan es mor algun escriptor o alguna cosa pareguda normalment em pega per rellegir-lo, revisar-lo o reloquesiga-lo, però en este cas crec que trauré més trellat si per als pròxims dies que passaré al nord d’Itàlia m’emporte els llibres de l’autoescola com a única lectura.

Els futurs

Quinze nanos de cinc anys cantaven la cançó de Puff el drac màgic, Puff Lohikäärme, acompanyats pel mestre a la guitarra. Hi ha una banda punk finlandesa que la versionen, els Klamydia, però jo no canvie per res la veu desafinada i tímida dels xiquets, els senzills acords sense amplificar, la lletra en esta llengua que intente aprendre. Els mirava i els haguera contat que quan jo tenia els seus anys, inclús quan en tenia alguns més, o què hòsties, fins i tot ara, la història de Puff em feia tanta pena que també podia plorar com el drac quan es queda sol. L’escoltàvem a casa als cassets de Paco Muñoz o del Grup de Folk i començàvem a prendre dolorosa consciència del créixer, sabent que créixer voldria dir haver d’abandonar els nostres Puffs. En certa manera, pel que als meus respecta, ara em done per satisfeta: com he explicat en altres entrades, vinc recuperant des de fa un temps somnis de infància aparentment absurds que mai haguera imaginat acomplir. He tornat al fons del mar per a buscar al meu drac màgic i pel moment no tinc cap intenció d’abandonar-lo altra vegada; sé que hauré de fer-ho en algun moment, però busque excuses per retardar-ho.

A un cançoner infantil que teníem venia junt a la lletra de Puff la imatge d’un drac que no s’assemblava gens al Puff que jo imaginava; a mi, a la ment, quan em venia Puff jugant a la platja m’acodia la imatge d’Elliot, altre dragó que m’omplí hores i hores dels meus primers anys. Elliot era el dragó d’una peli, Pedro y el dragón Elliot, gravada de ves a saber quin canal de televisió, que no em cansava mai de vore, que per a més inri viu a un poblet pesquer, cosa que inconscientment deguere també alimentar eixa part del cervell on viuen les coses que han (o no) d’ocórrer, eixa part que tant de temps va estar adormida fins que un dia va despertar-se rebentant-ho tot, amb tanta urgència, tan impetuosament, que no vaig saber controlar-la. Com explicar-los això si tenen quatre anys? Com explicar-los on es troba l’equilibri entre la realitat i el desig o com fer-los entendre que aplegarà el dia en que es faran grans? Quines són les claus per a obrir-los les portes al millor futur possible?

Davant de la pissarra, a la classe dels dotze anys, senyalava els límits espanyols pel sud i es sorprenien de la proximitat d’Àfrica, però dotze anys ja són suficients com per a entendre que el que sembla tan pròxim en realitat es troba molt lluny. El que els han mostrat séries com Los Serrano o Cuéntame (recentment estrenada), d’enorme èxit a Finlàndia, són tot el que sabien de l’Europa d’allà avall, i animada per la seua curiositat he tractat de respondre a tot el que volien saber. En mostrar-los una foto de Benidorm una espavilada rubieta ha alçat la mà preguntant si dins d’eixos edificis vivia gent. Sí, li he dit, viu molta gent dins, i ella s’ha quedat dubtant, com si no s’ho acabara de creure. El concepte de ciutat els és estrany i criats al caliu de la llenya enmig d’aquest bell no res, porten dins des de menuts certa consciència paisatgística i de respecte al medi que els envolta, sabedors de que la terra que xafen és la que els alimenta i sense ella no poden sobreviure. He gaudit enormement les hores a l’escola i pensava massa coses tornant a casa.

La docència és un dels meus futurs frustrats i cada dia em trobe més esperançada respecte al poder de l’educació. El que fa un temps m’haguera semblat una postura idealista sense cap base real, hui en dia se’m mostra útil i possible. El contacte amb altres maneres d’aprendre i ensenyar i l’adquisició progressiva de cert benestar personal que influeix directament en la meua manera de vore el món, han propiciat esta escèptica (no ens enganyem, a estes altures no vaig a deixar de pensar que tot és una merda i hauria fet millor de no nàixer i que directament ens podríem haver estalviat nàixer tots) evolució que qui sap com o de quina manera es vorà (si s’aplega a vore) materialitzada algun dia.

*La foto és del passat novembre, del meu viatge a Equador. No tinc fotos recents perquè des de que vaig tornar de les meues vacances fa un parell de dies no he desfet la maleta i el carregador de la bateria de la càmera deu estar al fons. Intentaré organitzar-me abans de que s’acabe la setmana, però m’han portat un escriptori nou a l’habitació i tinc l’armari fora perquè el nou escriptori m’ocupa casi una paret sencera i açò és una escampà que te cagues. Ha sigut un bon regal de benvinguda, al que tenia abans no em trobava còmoda, i m’esperen llargues hores davant d’ell.

I es fa de nit i no tinc res

I pense en una taula per a dos al Cagino, a Vilnius, mentre corre el vodka i la Liuba Nazarenko canta romanços russos, tristos romanços d’amors que acaben en hiverns a la tundra, d’enyors d’allò que encara no ha passat. I es fa més de nit encara.

Altres dones (sense gats)

Quan Minna m’ha dit que anàvem a ca Lenna perquè venia una dona a ensenyar-mos coses, i que hi havia altres dones de la contornà i preníem café i després podíem comprar he pensat immediatament en... sí, en que la dona en qüestió trauria d’una maleta roja un enorme surtit de fal•lus de plàstic i altres joguets d’interés i que la meua vida a Finlàndia es voria satisfeta també en este aspecte per al que encara no he acabat de trobar solució. Res més lluny de la realitat: quan hem aplegat a ca Lenna hi havia una dotzena de donetes, amb les respectives criatures, mirant el mostrari de bolssos, bijuteria i cosmètics; la dona que anava a salvar les meues llargues nits de soledat finlandesa ha intentat vendre’m una antiarrugues miraculosa, però s’ha contentat en que li comprara una polsereta.

M’agrada la companyia d’estes dones paridores que a la meua edat ja van pel segon fill, que es lleven a l’entrada de casa les botes plenes de la merda de les vaques i es fiquen el davantal per cuinar el dinar als marits, dones que pugen a cavall a trenta graus baix zero. Algunes han nascut ací, entre la neu i els arbres, altres han aplegat per faena, per amor,cap per gust; diuen que hi ha que estar boig per a voler viure ací, però al mateix temps asseguren no canviar-ho per res del món. Són dones valentes que es perden a les ciutats i que fan olor a llet agra i que no entenen de les decisions preses pels que estan als despatxos lluny d’ací, les dones que mantenen oberta l’escola que els han tancat, hàbils conductores de tractors i expertes mans per als pastissos.

Però jo les mire des de fora, des de lluny.

Els gats i les dones

Llegia ahir a la contra del Levante la història de María Luisa Álvarez de Lorenzana Oliag, vizcondesa de Barrantes, que a les esquenes porta una vida amb títols nobiliaris i temps millors dels que ara no li queda pràcticament res. Sola, amb aspecte de pobra grillada, arrastra cada dia bosses plenes de pinso per al mig centenar de gats que alimenta al centre de València. A la imatge em recordava a la pobra Conchita, que qui sabrà si haurà mort, que feia el mateix al centre d’Alcoi. Tots la veien carregada amb les seues bosses plenes de menjar per als seus xiquets, travessant el pont de Sant Jordí amb el gruixut abric granat que no coneixia el detergent des d’anys enrere. Me la trobava moltes voltes prop del meu piset a Sant Mateu i vam establir una relació cordial, de penjà a més penjà encara, que permetia junt a les salutacions alguns minuts de conversa. A voltes tenia pressa i em sabia mal deixar-la a mitges amb allò que tinguera que contar-me, encara que fora l’enèsima repetició de l’aparició de Sant Francesc a la impremta Hispania o la falta de consideració d’algunes de les dones del barri amb els gats, però si no la tallaves et podia tindre hores i hores de plantó al carrer xarrant-te. Molts dies coincidíem al quiosquet de Marcos, i era la pobra Elvira, ja morta, la que pacientment l’escoltava. El seu millor consol, però, eren els gats.

Al meu poble una dona acumula desenes de gats dins de casa provocant no poques molèsties al veïnat, que es debat entre la presa de mesures dràstiques i la recerca d’una solució satisfactòria per a tots, encara que açò resulte pràcticament impossible perquè si la raó està perduda la persona no pot raonar, i tractar de fer-ho no porta a cap lloc. Jo la veia a ella, un sac de pell consumida i ossos, els dits llargs i groguencs pel tabac, la mirada perduda i els cabells canosos i l’olor de pixum felí que em feia venir arcades, i pensava en com no voldria ser. La soledat i el desamor arramblen amb tot el que poden si un no els manté a ratlla i és absurda a estes altures la preocupació pel que podria passar, però els exemples recorden, adverteixen com imatges d’un futur possible. M’auela em deia que em casara per a no ser com la veïna d’enfront i jo l’escoltava dir-me que tot va començar quan a la meua edat la va deixar el novio per altra. Per a la majoria de dones de la generació de m’auela el quedar-se per a vestir sants era una desgràcia real, encara que el to tràgic que posava en parlar de la història de Rosa tinguera la mateixa teatralitat amb la que anys abans ens parlava de l’home del sac.

Dissabte al Babelia un article parlava de l’antologia de Maria Zambrano recentment editada per Galaxia Gutenberg, Esencia y hermosura, seleccionada per José-Miguel Ullán. Es conta que a la casa on la Zambrano va viure prop de Ginebra la compartia no només amb el seu cosí i la seua germana, sinó també amb una trentena de gats. D’entre la correspondència que mantingueren ella i el pintor Juan Soriano, apareix l’extracte d’una missiva on la Zambrano pregunta: ¿Es que si yo hubiese tenido a mi lado una persona, un hombre seguramente, que me hubiera amado como se debe, o si mi hermana, tendríamos estos gatos en sustitución de otros todavía más tremendos?

Hi ha pocs animals que em resulten més detestables que els gats. Per què és refugien en ells les dones amb lo bonicos que són els pericos? Em dol en l’ànima dir-ho perquè si em deixaren em dedicaria a arreplegar totes les criatures desvalgudes no humanes que m’anara trobant per ahi, però amb els gats, siga per la visió durant anys de la destrucció de la meua veïna que a més gats menys trellat, siga pel que siga, no puc, i lluny de remetre, des de fa un temps (a mi, abans, els gats m’agradaven) esta mania m’augmenta. La pena que no em cure un home miraré de curar-me-la amb un gos, però si algun dia em veuen amb un gatet entre els braços comencen a pensar malament perquè serà que les coses estan realment fotudes: directament porteu a que em tanquen.

Servidora dona les gràcies a l’Allau per descobrir-li la cançoneta esta de la Carmen Consoli.

Fa un any feia més d’un any (i de dos i de tres) que no somiava

Recuperar les il•lusions un tant puerils que ara em mantenen viva no ha estat fàcil; al camí he hagut d’anar deixant coses de les que mai imaginava arribar a desprendre’m, altres desitjos entre els que he hagut de triar, amb les degudes pèrdues que tota tria porta. Ara també, he de dir, no dubte de les meues decisions, les sé encertades i això és tota una (gran) novetat. I si en algun moment es revelen equivocades encara estarem a temps de canviar de rumb.

Sempre he cregut que la inflexibilitat era una virtut, que una fermesa en les conviccions és admirable i que mantenir una postura fins a les últimes conseqüències honra a qui ho fa. Però entre tot el que he aprés els últims mesos, si hi ha alguna cosa important és que les gàbies i els lligams ens els creem nosaltres, les idees, els amors, els pobles, no ens fan signar un contracte perpetu en el moment en que a ells ens unim. La realització dels meus somnis ha passat pel trencament, per la renúncia a elements inicialment inamovibles per a mi, elements als que durant anys no només he sigut fidel sinó als que també m’havia promés fidel per sempre.

Quan hui aterrava a Helsinki m’ha envaït la sensació de benestar i calidesa que només coneix qui després d’un temps d’eixili torna a casa. Torne a casa, això és el que he sentit. I no hi havia la culpa pesarosa d’altres ocasions, la culpa per la traïció que abans em feia dubtar. Només, al braç, ja gravat a la pell per a sempre des del passat dilluns, la imatge de les paraules que no voldria oblidar, el record encara encrostat que per molts quilòmetres, per lluny que estiga, em marcarà un nord que no és aquest, que és aquell del que vinc i que en altres temps també va ser somni. I qui sap si, algun dia, el recuperaré com he fet amb els que em parlaven de boscos gelats, d’altes muntanyes, de inacabables oceans.

Rioja amable

El següent post és llarg i avorrit honorant aixina l'actitut tranquil·lota i relaxada que està caracteritzant la meua setmana de vacances de la que demà és l'últim dia. Si volen fotos de xicones nuetes o de xicons ensenyant el pardal o cròniques roses de les llargues nits sota les faroles o dels inacabables matins de ressaca vagen a altre lloc: este blog ha assumit definitivament la inadaptació social de pandereta de la que fa gala en els últims mesos la seua propietària. I a qui no estiga bé que el tanquen.

L’autobús

El caràcter improvisat de la meua escapada a les terres riojanes on tots els pobles tenen frontó junt a la indecisió que vaig mantenir fins a última hora feien de l’autobús única opció de transport i, acabada de passar l’odissea de vindre des de Finlàndia (necessite pa aplegar a L’Alqueria dos dies de trens i avions i cotxes), això de clavar-me sis o set hores per carretera no em feia massa gràcia. Al remat, va ser un plaer.

Uns preus més que barats, absència de controls de seguretat de cap tipus i bona combinació horària han convertit les línies de llarga distància entre el nord peninsular i el Llevant en reducte de personetes sense massa recursos que feren de l’autobús una sort de reflex de la societat que ens ha tocat, on edats i nacionalitats es barrejaven damunt dels seients: una escandalosa família gitana darrere, una dona àrab coberta fins als peus al meu costat, davant un negre i un xinés, a l’altra fila una senyorota de monyo cardat feia fotos a la criatureta de poc més d’un any de la xica boliviana que hi havia davant seu. La dona del monyo cardat va rebre una cridada i va dir a qui es trobava a l’altre costat del telèfon que quin xiquet més guapet tenia davant, que qué guapa era la dona del costat amb la que no podia parlar perquè no sabia res d’espanyol però que ella li parlava igual i la romanesa somreia. Darrere una dona colombiana explicava a l’espanyola i a la boliviana com havia criat al fill, la romanesa mirava i somreiat. Pensava en com eren de diferents els seus i el meu exili, però que en el fons és el mateix desig d’una vida millor el que ens ha portat fora de casa.

La dona del monyo cardat i la romanesa no s’entenien però compartien un paquet de galetes, i em va semblar un gest molt tendre, no sé com dir-ho, com la frase de Joaquín Font quan la seua filla li conta que Alvarito s’ha suïcidat a Los detectives salvajes, una cosa com la volta que vaig vore a un xiquet diguent-li a sa mare “Mamá, ¿ese hombre es especial?” mentre assenyalava entre admirat i acollonit a un barbut i brut borratxo. Potser no entenguen el que vull dir, però la relació entre uns i altres moments és ben senzilla: em commouen, em commouen i em fan pensar en esperances d’alguna cosa.

De gent i cels

Camí del refugi de Pradito Gil on faríem nit, a la comarca del Camero Viejo, vam passar per Ribafrecha, poble que amprat per San Bartolomé ha vist desaparéixer alcaldes o rectors i que acumula fama estranya i llegendes urbanes dignes de ser novel•lades. Natallica, una jove americana afincada a Logroño, es dedicà a arreplegar les negres històries que rodegen Ribafrecha i les va presentar el passat any a un fanzine. No vam parar, per si de cas.

On sí férem parada abans del refugi fou a Soto en Cameros, on Marta ens oferí una infusió pixaora a més de càlida conversa. Exiliats de ciutat als pobles on ja ningú volia anar, el desig de viure a i de la serra; Marta em conquerí per lo autèntic del seu somriure i per la manera en que menejava la grassa del porc bollint al foc. Tenia bosses i bosses al costat de la nevera que quan tornàrem per acomiadar-nos al dia següent ja havien quedat reduïdes a base futura per a cremes i ungüents varis, fórmules de bruixeta bona que ens regalà un pot de melmelada de tomaca feta per ella B-O-N-Í-S-S-I-M-A. Prop del Cristo que demanava ser contemplat hi havia el forn tancat, però en tocar a la porta el forner va eixir a vendre’ns un parell de barres que farien més delicioses les properes menjades.

Al refugi de Pradito Gil ens esperava la llar per a encendre, una vella taula de fusta i el sopar com el dormir a la vora del foc amb la remor del riu propera. Ja era de nit i no va ser fins al matí que vaig vore que habitàvem un bosc de conte on entre els faigs s’amagaven porcs senglars i cérvols i pardalets que cantarien al sol. Feia molt de temps que no veia amb tanta claredat el cel, tantes estrelles.

Cerro Castillo

Vam pujar al Cerro Castillo (1688 metres) des del nostre refugi-llar provisional on no m’haguera importat quedar-me a viure encara que tinguera que cagar al vol tots els dies o baixar al riu a llavar els plats. El pa torraet amb la melmelada de la Marta que ens férem per a esmorzar ajudaren especialment als últims 150 metres on la neu aplegava als dos pams en alguns trams i feren dolç el camí que precedia al cim, la senda a la fageda, les parades per a mirar amb deteniment un carbonero que cantava, una cagada de rabosa, el rastre d’un cérvol o un porc senglar. El millor premi, les galtes en salseta a la tornada acompanyades d’un bon vinet.

San Román de Cameros, Velilla i Arnedillo

El bar de San Román de Cameros fou l’escenari on sentar-nos i decidir la millor opció per a passar la nit. Bar de poble, bar dels de sempre, bar on només hi havia hòmens, bar on una maniseta resava “Si bebes para olvidar paga antes de empezar”. Després del café vaig fer al frontó els meus primers colps de pilota de mà a la seua manera, passejàrem els carrers deserts de San Román de nit i un gos ens va acompanyar fins que tornàrem a la furgoneta, mirant-nos amb cara de pena quan deixàvem el poble, com si volguera que ens quedàrem més. I clar que m’hauria quedat, i no només pel gos.

Tornàrem a Soto en Cameros, a ca Marta, i d’allà a Velilla, poble que havia estat abandonat i que han recuperat els últims anys personetes cansades de la ciutat somiant la vida al camp probablement perquè mai en la seua vida l’han tastada i no saben de la seua cruesa (i tampoc els importa massa ni la coneixeran, van a viure a la serra amb totes les comoditats de la ciutat). Cal aplaudir les iniciatives d’este tipus dedicades a la repoblació, a la recuperació de l’agricultura i la ramaderia, però no puc evitar vore en algunes actituds una evident aparença sense cap fons ferm, només l’acatament d’una mena de moda que amb el temps canviarà com fan les modes sempre, ideològiques o del tipus que siguen. Era tard quan aplegàrem a Arnedillo a submergir-nos els cossos en les tolls amb aigües termals d’allà i posàrem amb la furgo camí d’un lloc on aparcar-la i dormir.

Dinosaures!

Ens mirava una reproducció de ves a saber quina espècie al jaciment a prop d’Enciso. Les constants aparicions de noves petjades han convertit la Vall del Cidacos en una mena de parc juràssic on diverses rutes per sendes perfectament habilitades ens mostren les petjades dels temps en que habitaven allà els bitxos estos. El meu major interés, lamentant-ho molt, era menjar-me uns ous fregits, cosa en la que vinc (venia) pensant des de que vaig aplegar de Finlàndia. A la casa rural La Casona del Dinosaurio, a Enciso, vam omplir les panxes i ens vam alegrar l’ànima amb la notícia de portada del periòdic riojà per excel•lència: la pilota tornava al frontó Adarraga, a Logroño. Per la força i fidelitat de l’afició riojana i basca, per l’espai als mitjans i als bars que es dedica la pilota, bé faríem els valencians en mirar cap al nord i mirar-nos al seu espill.

D’una punta a l’altra, acabàrem la vesprada a un dels millors museus dedicats al vi del món: el Museo de la Cultura del Vino de les bodegues Dinastía Vivanco, a Briones. Impressionant, no se’l perguen si tenen ocasió. Vam aplegar un poc abans de les quatre i a les sis tancaven i encara no ho havíem vist tot!

Because I haven’t got one ...

Sonaven els Smiths, sonava Neil Young camí de Logroño. Rapinyaires feien capritxosos recorreguts al cel buscant damunt quin pobre animalet deixar-se caure, l'últim dia a La Rioja on vaig canviar el foc de la llar pel calor humà, el dels bars de La Laurel on anar omplint-se mosset a mosset. A La Mayor el Bar Iturza tenia un bany Trainspotting i del Sebas em vaig emportar un calendari que quan torne a estar a Finlàndia em recordarà estos dos dies i mig en que vaig ser feliçment riojana.

El que realment importa

Un pot vore món, anar ací i allà, amunt i avall, assomar-se a una enorme esquerda de gel o al fons d’un barril de vi. Un pot morir-se de tanta bellesa davant d’un paisatge o creure que només la mar serà suficient, però sabem que no és cert. El que realment conta, el que fa especials els llocs que xafem, aquest en la carretera que s’allarga i no se m’acaba, són les persones que els habiten, les persones que durant uns quilòmetres m’acompanyen, que durant uns dies m’abracen, per a després deixar-me seguir avant.

I una última aclaració

M’haguera agradat fer una crònica molt més extensa, molt més completa, del que han sigut els últims dies, però ara, acabada d’aplegar al meu poble, m’espera un dinar al temple gastronòmic alcoià, el Restaurant Lolo, i abans tinc una maleta plena de roba bruta de fang per a desfer i altra buida de roba neta i llibres que em caldran per a tornar a altre nord, el que sent més meu, el diumenge.

Paella filandesa

El Mundo m’ha donat esta matí una bona notícia i l’excusa perfecta per a fer del meu comiat a Finlàndia (no definitiu, aclare) un destrellat gastronòmic, un comboi culinari que ha convertit la casa un paradís d’olors familiars, de saborosa antesala als pròxims dies en la terreta. La notícia en qüestió ve a dir que tampoc és tan roín tindre el cul com una plaça de bous, i a servidora, que no és precisament una sílfide, li han arreglat el dia.

A l’esmorzar hem fet café de de veres i pa amb tomaca, el dinar han sigut ous fregits deixats caure damunt creïlles amb pernil i a les postres he fet un flam de mandarina valenciana passat de Cointreau (els finlandesos pequen de dipsomania) que ha enamorat a un veterinari de vaques (i a canvi de fer-li’n altre li he demanat que m’avise al pròxim part d’una vaca que tinga, perquè és una cosa que em fa molt de goig vore de prop, una vaca parint), però el vertader repte ve ara, ja que per a la nit he de fer una paella sense paella ni paeller, sense fessols de la pelailla ni bajoquetes però amb un conill del bosc del costat, acabat de traure d’una bossa del congelador on posa la data de defunció, fa uns mesos, i el nom de l’escopeta amb que el van caçar (no sé si és perquè vivim al camp o si l’afició a les armes és una cosa generalitzada a Finlàndia: encara no he conegut ningú que no tinga per lo menos tres o quatre escopetes a casa).

El meu empadronament a un poble d’ací, esta traïció a la paella valenciana o el haver convertit la sauna en un element imprescindible a la meua vida em fan plantejar-me massa coses.

No és només una recomanació: NOBLES SENSE TÍTOL

És l’alegria de quan estàs lluny i unes lletres parlen d’això que portes dins des de fa tants anys, una passió atàvica pel que no és només un esport, desgraciat el que només veja eixa part. Podria assegurar que fins que no vaig ser majoreta, potser fins que es començaren a retransmetre les partides per la televisió valenciana, que no vaig prestar una atenció real al joc sinó que el meu interés era principalment l’observació dels homenots rossegant l’extrem dels caliquenyos i l’ambient tens però festiu que es vivia al trinquet. A les partides televisades no es sentia des de casa el parlar de la gent o l’olor del fum, i això obligava a tindre mentre les seguia el cabet en la feina, d’ahi em ve l’interés en el joc en sí, tot un plaer especialment quan allà estava per a comentar-les Vicent Tavallo que en pau descanse.

Roget I ho explica perfectament al seu article al Pica'm. Eixos moments a l’escala, al bar abans, són els que no hi ha que perdre, els que no deuen diluir-se en el procés d’evident ressorgiment de la pilota valenciana al que assistim en els últims temps. Les xiquetes es folraran les carpetes d’anar a escola amb fotos dels jugadors més guapots; l’adolescència sempre de natural idòlatra penjarà pósters d’Àlvaro a les parets de l’habitació com farien amb qualsevol estrella del rock; les pilotes podran ser de plàstic i els trinquets blaus o de colorins, però sempre hi haurà un ti Pep sentat amb les cames obertes traguent fum per la boca, alié a normativa antitabac i al pas del temps. I nosaltres, tots i totes, que ho puguem vore!

A la imatge, bajoquetes de la tia Reme al trinquet del meu poble a l'última partida que vaig vore el passat setembre abans d'anar-me'n a Equador (a Equador en vaig vore unes quantes però a la seua manera). La ti Reme vingué directa del bancal al trinquet amb la bolssa plena i quan acabaren (Waldo i Morera contra Juan i Moro) em va dir OBRI EL BOLSSO i em va clavar grapat de tot.

I una merda vuelta al cole

M’havia comprat una motxilla, bolígrafs nous, la llibreta per a fer els deures a diari, tot com una xiqueta que sap que ve setembre i torna a escola. I m’havia pentinat (no acostume a fer-ho) i fins i tot havia fet l’esforç de depilar-me les celles, i aprofitant que rondàvem els cinc graus sota zero (tremenda calor) havia optat per texans i brusa, perquè clar, mai se sap a qui collons et trobaràs fent un curs de finlandés a estes latituds i no és qüestió d’anar feta un desastre.

I tot pa res.

Aplegue a la classe (ni Cristo en tot l'edifici, un edifici supergran amb els corredors buits i les aules tancades que em va recordar a quan estudiava al nocturn al Pare Vitòria i no hi havia tampoc ningú i baixava després de nit al meu piset en Sant Mateu i acollonava mogolló), entre, la mestra em parla en una cosa rara que no és finlandés perquè jo de finlandés tindré molt poca idea però ja sé distingir lo que és i lo que no. Li conteste en anglés i al vore que no m’enten li parle en valencià i res tampoc. XICA POS AIXÒ HO PODRIEU AVISAR ABANS HÒSTIA. I continua sense entendre’m. Com només hi ha matriculats alumnes russos la mestra que hi ha és una russa que només parla rus i finlandés, cosa que acabe comprenent gràcies a un dels alumnes que sí pot dir quatre coses en anglés. Ai mare, pos això quan vam fer la matrícula no m’ho van avisar, que com s’ho van xarrar entre la Minna i el de l’escola s’ho xarrarien en finlandés i no caurien, que també és d’estar pardals. Au, a fer la mà, i me’n vaig de l’aula i ve el problema: No passen a recollir-me fins a l’hora en que la classe s’acaba (dura dos hores) i com que m’he fet des de fa uns dies persona sense mòbil per pròpia voluntat, no puc tocar per a que m’arrepleguen abans. No hi ha altra manera de tornar; he aplegat a l’escola dels collons després de que la Betusta i jo anàrem a l’estació d’autobusos del poble del costat i d’ahi en autobús trenta quilòmetres fins al poble on està l’escola, i autobusos ja no hi ha més. La vida al camp és aixina, però per sort no teníem -35º, cosa que vestideta amb texans i un anorak de merda però bonico del tot, haguera sigut un tant perillós. Avorrida de passejar vaig entrar a un supermercat i em vaig comprar un gelat pa menjar-me-lo en un banquet fins que va aparéixer Minna i com també vaig comprar algunes coses dolcetes que em van fer sentir-me culpable em vaig comprar també una papaia equatoriana perquè tenia morrinya d’allà i perquè este any també està entre els meus propòsits aprimar-me vint quilos i hui no volia menjar altra cosa més que papaia (açò ho feia la Susi que es passava dies i dies només a kiwis, ja podíem anar a Casa Lucio que a aquella no la traies dels kiwis, aixina tenia el tipasso que tenia) però com que no tinc força de voluntat seguiré estant llomaeta per secula seculorom.

A les dos hores apareix la Minna pa arreplegar-me, anem a per la Betusta al poble del costat (he d’aclarir que aparcaeta en l’estació sense cadenat ni res perquè ací la gent no furta les bicicletes ni t’entra a robar a casa si et deixes la porta oberta ni s’emporta el teu cotxe si et deixes les claus posaes) i en tornar a casa estaven fent Cuéntame per la tele subtitulat en finlandés. Diuen que s’espera que tinga el mateix èxit que Los Serrano, que durant els mesos passats ha tingut a famílies senceres de finlandesos apegaes al televisor totes les vesprades mirant-los la vida a la família eixa que no vaig vore mai però que eixia l’Antonio Resines i la Belén Rueda i tenien molts fills.

Si es posen a fer Amar en tiempos revueltos jo em quede a viure ací, que ara ja sóc un poc més finlandesa perquè m’he empadronat i tot (jo havia dit que mai m’empadronaria en un lloc fora de L’Alqueria però com vaig dir en el post anterior, a voltes hi ha que ser infidel a una mateixa) perquè si no ho feia no em podia traure el carnet de conduir.

Infidelitats essencials, traïcions necessàries

Fa dos dies vaig pujar a la barca per a pillar la cafetera que estava encara dins i hui ho he fet per a arreplegar la clau del garatge que em vaig oblidar allà. També hui, durant uns segons he agarrat el timó per recordar allò que se’m quedà a un port mediterrani; ací no anirem a la mar amb el MEIDEI fins a abril.

Fa un parell d’anys m’entestava en repetir que no podria fer altra cosa, que no podria viure fora de l’aigua. El temps m’ha llevat la raó perquè, encara que l’enyor és constant, estic viva i no navegue. Ara, amb tot el que porte a les esquenes, sé que les d’aquells dies no van ser potser les decisions més encertades, que si alguna cosa van fer va ser precipitar la nostra velocitat contra les roques, però també sé que estàvem enamorats, enamorats i perduts, i desesperats, i a favor seu, a favor dels dos, he de deixar clar que també hi hagué moments inoblidables i que eixos són els records que m’agradaria tindre cada volta que agarre el timó, els que no vull que l’altra part de la història empanye: eixa part que a mi em va portar ací i a ell el va portar més lluny encara.

El que acaba important és la sorprenent capacitat que tenim per a adaptar-nos a les noves circumstàncies, a les absències, als sobtats canvis de rumb, i encara que eixa capacitat d’adaptació és el que ens ha permés sobreviure com a espècie, no puc evitar sentir, en ocasions, que implica certa càrrega, tan necessària com pesarosa, de traïció a un mateix. Els diumenges on en lloc de tindre ressaca me’n vaig de passeig amb la Betusta III i en tornar passe hores fent titelles de dit en forma d’animals marins, em sent especialment infidel.

*El títol del post ve d’un fragment d'una novel•la de Hanif Kureishi, Intimidad:

“He estado intentando convencerme de que abandonar a una persona no es lo peor que se le puede hacer. Puede resultar doloroso, pero no tiene por qué ser una tragedia. Si uno no dejase nunca nada ni a nadie, no tendría espacio para lo nuevo. Sin duda, evolucionar constituye una infidelidad..., a los demás, al pasado, a las antiguas opiniones de uno mismo. Tal vez cada día debería contener al menos una infidelidad o una traición necesaria. Se trataría de un acto optimista, esperanzador, que garantizaría la fe en el futuro..., una afirmación de que las cosas pueden ser no sólo diferentes, sino mejores.”

Les bicicletes no són per a l'hivern

"Buscando la felicidad, como hace tantos años,
en lo efímero desvaneciente, en la escena fingida,
en la misma ficción que le arrojase al pozo,
en la belleza que nada da, pues nada tiene.
Destartalado al filo de las noches y el lince,
ebrio, tropezando, absurdo, como si el pensado
delirio de un cuerpo, como si una carnal
imaginación, tuviesen realidad o fueran posible..."

Luis Antonio de Villena. Como a lugar extraño

Tenia els llavis pintats, els cabells de nou tenyits i llisos, les botes decidides i el desig de nit a flor de pell. Volia tornar a aquell bar on només van camioners i grangers i alguna dona indecent que no vol dormir sola, volia regar-me la misantropia amb ginebra i oblidar-me dels dies tan freds que hem passat, celebrar la pujada del termòmetre fins als -15 sense por a morir congelada si tornant massa feliç caic a una cuneta.

Al remat, la Betusta III ha patit massa els -40 a la intempèrie i alguna cosa ha deixat de funcionar en la bombeta que m’il•lumina el pam de terra que tinc davant, i sense ella no poden transitar-se els camins sense faroles, açò és, vint dels vint-i-vuit quilòmetres que em separen de l’abeurador. Mina m’ha vist tornar entrar en casa tota emperifollà i amb el gest de resignació que em dissimula el de mala hòstia, i m’ha ofert la botella de tequila del moble-bar, que a més havia comprat taronges valencianes i podíem fer-nos algunes copes i riure’ns una miqueta. I li he dit ei, kiitos com no haguera dit a altre oferiment al bar del turc, i m’he sentat a llegir poemes i a estudiar la teoria del carnet de conduir, perquè la setmana passada em vaig apuntar a una autoescola finlandesa on ningú parla anglés. I estic, li jure a un amic, intentant organitzar la meua vida, de veres, m’he apuntat a l’autoescola, i això, m’ha dit ell, és un pas molt important, i pense sí, és molt important, cara als llibres amb les botes encara posades i els llavis rojos per a ningú i els budells rugint de fam, poder conduir amb carnet em salvarà de moltes coses.

Guia d'estels i constel·lacions

“De petits llegíem tebeos on triomfaven herois forts, bells, valents, simpàtics, viatgers, joves de divuit anys que seríem nosaltres, només calia esperar i arribaríem a ser com ells. La joventut mare de l’aventura. I jo volia fer-me gran per poder fugir de casa i viatjar per Europa, tot escrivint poemes visitant castells farcits de misteri i de donzelles que estudien belles arts. La literatura, el cinema, els tebeos, ens donaven els models a seguir, d’aquí naixien els somnis. ¿Què puc dir sinó que ara sento nostàlgia d’aquell futur que preparava? ¿Què es va fer d’aquell món al nostre abast? On són els meus poemes?”

No recorde ni com va aplegar ell ni com vaig aplegar jo, però el cas és que l’Albert Ullibarri i servidora fa ja un temps que ens venim llegint per estos móns i altres. Un dels seus blogs, The Daily Avalanche, una referència a la catosfera i visita obligada si volen aprofitar en alguna cosa de trellat el seu temps, se m’ha fet apassionant fins i tot quan parla de temes que m’interessen tan poc com tot allò de les línies del metro i els colors o quan li ix la vena carrolliana i acabe ensomiant amb Alícia, o amb el Snark eixe quan jo lo que voldria és ensomiar altres coses, ejem.

Va ser per altre blog que recomane enfervoridament, Nau Argos, capitanejat amb mestria per Jaume Puig, que vaig saber no només que l’Albert tenia una novel•la sinó que a més la novel•la molava (jo, del criteri del senyor Puig, em fie encara que posara a parir La pell freda), i que oh, llàstima, aconseguir-la era poc menys que impossible. Una tenia interés i optà per la via directa, o quasi directa, i en poc temps tenia a casa la novel•leta amb dedicatòria inclosa, i ací les gràcies no les done únicament a l’Albert sinó també al Josep.

Voldria haver-li dedicat temps abans, però després de començar-la els preparatius de l’estada finlandesa, units a un festeig que em va tindre meravellosament absorbida la major part del temps abans de vindre-me’n, van fer que deguere postergar la seua lectura en consideració amb ella, ja que no em semblava just entregar-me només a mitges i no prestar-li l’atenció suficient. Ara i ací, ja completament instal•lada un mes després d’arribar, he tornat a través de les seus pàgines a una ciutat on sempre he estat de pas, una ciutat que va ser l’última que vaig xafar abans de volar a Finlàndia, una ciutat on dins d’un taxi vaig escriure MAI PODRIA VIURE ACÍ.

Sobre la novel•la, Jaume Puig explica el que trobarien millor del que podria fer-ho jo. I encara que vullguera, no tinc capacitat ni coneixements per a entrar en valoracions que vagen més enllà de les estrictament referides a l’àmbit de les emocions; això altre ho deixe pa vostés que mà que són doctes. Jo només puc dir que he pensat que als que l'habiten de res els valdrien guies d’estels perquè a Barcelona no es poden veure les estrelles. He recordat a les amistats que han anat a parar allí, que ara tenen un present als seus carrers, que viuen i sobreviuen a les nits inacabables trenta anys després de que Albert escriguera allò que qui sap perquè molts de vosaltres no aneu a poder llegir. I això em fa pensar més encara.

Les galletes en forma d’estels les vaig fer amb els xiquets fa unes setmanes; el fragment del principi i el del final formen part de la meua selecció dels subratllats que he fet a l’exemplar que (ganes de presumir) tinc ací amb mi signaet per l’autor.

“Sí, m’agradaria ser músic, o pintor. Això sí que està bé. Seria una forma d’allunyar-se d’aquesta mediocritat que m’envolta i elevar-me al món sublim de l’art. Però jo entenc que per a ser artista s’ha de tenir alguna mena d’inclinació creadora i jo em sento espectador de tot, però no puc ser mai l’executant. Em veig condemnat a no fer res per culpa del meu caràcter.

- ¿I en tot aquest temps no has pensat cap mena de solució?- va demanar en Jaume amb cara amoïnada, com si sofrís molt per mi.

Realment patia i intentava ajudar-me com podia. A mi m’entendria, sobretot sabent la seva impotència per resoldre els meus problemes.

- Només resta la possibilitat del viatge: escapar d’aquí. Voldria aconseguir la saviesa que dóna el trepitjar terra fresca i llevar-me en una jornada exempta de quotidianeïtat: aprendre de nou el nom de les coses de cada dia per oblidar-ho a l’instant i tornar-ho a aprendre l’endemà. Una possibilitat contínua d’emprendre l’aventura cap a una sensació profunda i corprenedora, que no cal que sigui divertida, ni tan sols agradable. El viatge com a meta.”

CABANYAL!

No va ser fins l’estiu que vaig estar treballant a la final de la 32ª Copa Amèrica, un estiu nefast amb pèrdues de tot tipus que encara hui passen factura, que vaig conéixer de prop el barri del Cabanyal. D’aquells dies borrosos recorde el contrast entre la zona del port ridículament maquillada per a l’ocasió i els carrers que passejava ressacosa quan podia i que em retornaven la tranquil•litat casolana que feia temps que jo no tenia, la calidesa del poble, el valencià que no podia parlar amb ningú.

Temps després coneixeria a un cabanyaler de naixement gràcies al que el meu amor per aquell barri mariner que alguns s’entestaven en tirar avall es va veure enormement augmentat i ara no entenc visita a València sense passar per allà entre façanes de taulellets, remullada a la platja i visita a La Pascuala (açò ha sigut, indubtablement, el millor descobriment que em feres).

Sincera alegria la compartida ara, des d’ací, amb els veïns i veïnes del Cabanyal. Que per molts anys continuen vivint cara a la mar com ho han fet sempre, i no obliden que encara tot està per fer i tot és possible.

Sé que per a Felip la notícia haurà sigut un bon regal de Reis.

*Com que Baydal estarà obrint paquets de Reis i no podrà fer un post dels seus on arreplegue la presència de la bona nova a la blogosfera valenciana, li estalvie un poc de faena deixant-los ací el que he vist per ahi fins a ara, perquè ací lo de SSMM no s’estila i a lo que em dedicaré jo mentre els pages porten els regals a les cases és a fer llargs en la piscina i pegar-li hòsties a un sac. Porca misèria...

• Cabanyal, a El meu país d'Itàlia
• El Cabanyal: la rehabilitació sense destrucció és possible!, a Des de Llíria cap a Itaca
• El Cabanyal, a La poesia és una cosa seriosa
• Resistència, a El País de Mandorcórovi
• Qué bueno es dar buenas noticias, a Testigo Accidental
• Obrim el cava! a Diferència i repetició
• rita barberá ya no sonríe: el cabanyal no se toca, a Cornadas para todos
• El Cabanyal, a Des d'Altea estant
• Carrer del Progrés, 113, a El Blog de Masclet
• Ho ha dit Paula Sánchez de León, a L'Aixeta

Tot i l'alegria inicial, com bé han dit alguns als comentaris, hi ha l'altra part de la notícia (tenen uns collons que no se'ls acaben els desgraciats estos). Remarque la frase de Martí i Pol que he posat en cursiva més amunt: que tot està per fer.

Vine a Kerälä porque me dijeron que aquí vivía...

I vaig dir que li faria un tango, a ell natural d’Arribeños, Argentina, que regentava un bar enmig del no res a la provincia d’Oulu, Finlandia, des de feia dos dècades; a ell, a qui li venia l’ofici de taverner per herència paterna criat com havia estat baix d’una barra mentre de la gramola venia Gardel i hòmens de sang basca apuraven els gots abans de tornar al camp. Un tango tan llarg que una parella muiga ballant-lo, un tango on diré que vas córrer entre les cames d’El Coixo de la Pinta i que sabies que al quart got es cagaria en sa mare i que al quint diria el nom de totes les dones que havia conegut per a plorar al sext a aquelles que mai va aplegar a tocar. Un tango per a que Maria Graña el cante i tanque els ulls quan cante que conte que em contares que el Coixo al got que feia set pujava damunt del taburet i cridava JO SÓC EL COIXO DE LA PINTA, EL MILLOR PILOTARI DE LA HISTÒRIA.

Li vaig preguntar per què Finlàndia i em digué que què anava a ser sinó una dona, una rossa d’ulls blaus que volà a la fi del món per a aprendre a ballar i aixina es va trobar una nit abraçada a ella. Ho entendràs millor, em deia, si vens divendres per la nit, i divendres per la nit allà mateix una vintena de parelles d’edat ballaven agarrades mentre Eino Grön damunt d’un escenari fet de caixes de cervesa cantava als amors que ja no ho serien.

Realment vaig estar a Kerälä només de pas i si algú ballava tangos no vaig aplegar a saber-ho: probablement, perquè el tango, encara que coste de creure, és a Finlàndia esport nacional, no del nivell de la sauna però casi, i a totes parts hi ha un bar-local-sala pol·livalent on gent de totes les edats s'ajunta a pegar quatre passes. De la mateixa manera, si en algun moment del segle XX hi hagué a La Pinta un coixo que pegara bones palaes no va transcendir com sí ho ha fet el Manco de Teodolina, que de Manco no tenia res i les mans bé que les gastava per a agarrar la pala al frontó i per a alçar el got quan guanyava una partida.

Al remat, el món em sembla cada vegada menys menut i per tant cap distància insalvable, però eixa certesa ha vingut acompanyada de la que parlava en fer balanç, que també podria resumir-se en que jo mai seré capaç d’escriure un tango.

Hui molt

I penses si l'esforç valdria la pena o seria millor quedar-se quiet

Perquè el gel quan menys ho esperes es trenca. Perquè quan menys ho esperes sentiràs obrir-se una escletxa i cauràs sense temps per a pensar-ho. I si no vols morir-te a soles poc a poc notant com la sang va parant-se, només podràs ajudar-te d’això del que no puc recordar el nom. I a mi, ara que he comprovat que el gel és encara prou gruixut com per a soportar-ho tot, les puntes afilades em valen només per a gravar a la superfície els versos d'una absència, el dibuix d'una lluna que ací i allà és la mateixa, com m'he gravat a la pell totes les derrotes.

Peixcar en gel, o aneu a fer la mà els qui no alceu el cul de la cadira

Advertència: igual pensen que les imatges d’este post o este post senceret no els interessen una merda, però estan molt enganyats perquè amb tota la pel•lícula eixa del canvi climàtic, en un parell d’anys el pantà de Beniarrés i l’Albufera de Gaianes s’hauran congelat com s’hauran congelat tots els mars i tot lo que siga i caldrà saber fer estes coses.

Què és açò? Qui ho endevine s’emporta premi*

El meu error durant anys ha sigut un cert menyspreu al treball, especialment al que diríem treball manual encara que podria resumir-ho millor en qualsevol cosa que implicara un mínim esforç. Contagiada per l’esperit patèticament gos d’alguns referents literaris d’adolescència, vaig pensar llarg temps que la realització la trobaria delectant-me en la meua peresa, llanguint al llit fins al migdia i ocupant-me la resta del dia en activitats no massa cansades com la lectura, l’alçament de botella de Sapphire i el tast de cassalla, el visionat d’Amar en tiempos revueltos o l’escolta malaltissa de certs discos que més que al no fer res incitaven directament a tirar-se pel balcó. Trobar la manera de viure permanentment aixina va convertir-se en el meu objectiu, objectiu que només vaig assolir per moments ja que ni els lloguers es paguen sols ni la ginebra te la regalen al supermercat. Però per moments, per setmanes a temporades intermitents, vaig viure a eixe estat somiat de inactivitat on els plats i gots bruts s’acumulaven a la pila perquè fregar-los era també massa faena i ara, només ara, veig que potser allò distava molt de fer-me mitjanament feliç.

El menyspreu al treball manual i a tota aquella activitat basada en l’esforç físic dels que feia gala certa intel•lectualitat que jo admirava i que vaig voler copiar m’ha fet perdre valuosos anys en la recerca del meu no-sé-què (la recerca, ja saben, pot durar tota una vida) i ara, en alçar-me pel matí massa prompte i tindre que eixir fora amb dos cassoles, a prop de trenta graus baix zero, per a pillar neu i fundir-la per a tindre aigua, en fer de la tria del vestuari una qüestió de vital importància i embotir-me en un trage que em salvaria el cul (o m’allargaria el morir-me alguns minuts dins de l’aigua) en cas de trencar-se el gel baix de mi, ara que sé quants centímetres cal que tinga eixe gel per a aguantar-me, i el forade per a tirar l’ham i esperar llargues hores a que els peixos piquen, ara, quan dins la sauna la sang torna als dits dels peus com agulles estacant-me-se i encenem una foguera ja de nit entre els arbres per torrar les captures, entenc per què quan érem xiquets la forma de les casetes que dibuixàvem era justament la forma que tenen les cases d’ací.

*Com jo no sóc ni Tibau ni Urbà Lozano i no tinc llibres meus o llibres que em donen per a anar regalant-los per ahi, si algú endevina què és això de la foto que es conforme amb un pelutxe en forma de ren o un gintònic.

Arrebato

He rebut el nou any lluny de tot, fent forats al gel per traure peixos les poques hores que el sol brillava. Torne a la civilització i ha mort Ivan Zulueta. Arrebato, els quinze anys, el mateix temps en que Rafa em descobria a Cioran i a 713avo Amor. No tornaré a ser jove. No podria tornar a ser-ho.