dimecres 22 de desembre de 2010

Wilderness?

No hi ha en la nostra llengua una paraula per a traduir directament wilderness, tampoc ens ha fet falta mai. Podríem dir que wilderness és la natura on els humans no apleguem, les terres inhabitades i inhòspites: allò salvatge. Fonèticament, té el seu encant; em passa com amb edelweiss, la flor de les neus, una d’eixes paraules que senzillament t’agraden i que només pronunciades ja et reconforten i t’omplen la ment d’imatges. Algo semblant deuen experimentar en llegir-la o escoltar-la els potencials clients de l’empresa per a la que treballe, d’ahi que siga quina siga la llengua en que ens dirigim a ells, wilderness no estiga mai traduïda de l’anglés i actue sempre com a efectiu reclam publicitari. Wilderness, això és el que la gent ve buscant ací, per què?

En una societat que ha domesticat els nostres instints fins a límits insans, la necessitat d’aventura, de retorn a un estat primari, crema per dins. A alguns els crema tant que no els deixa viure d’altra manera; són els menys. Altres van i venen, buscant cada vegada el encara més lluny, encara més difícil: pugen muntanyes per on ningú ha pujat abans, es calfen el cap a la recerca de nous reptes en un món on ja no queden llocs per descobrir als mapes, aventurers en tots els sentits de la paraula: navegants i alpinistes, exploradors –eixos mots que amb els anys han perdut romanticisme i autenticitat i gran part de la seua raó de ser-, van i tornen i se’n tornen a anar fins al dia en que la filleta pregunta massa pel pare o la mare que un Nadal més només veuen a través de la pantalla d’un ordinador, escoltats amb dificultat els bons desitjos tapats pel vent, i decideixen que és hora d’altre tipus d’aventura: la de quedar-se a casa. Són una minoria que no passa desapercebuda pel seu caràcter mediàtic.

Després, està la gran majoria. Els acomodats a una vida de feina X hores al dia X dies a la setmana X setmanes a l’any i préstecs per a pagar el cotxe i pagar la casa, i la falsa seguretat de la rutina, i estalviar per a les vacances, i buscar-los una bona escola als nanos, i sopar els caps de setmana amb els amics, i omplir-se el cap amb tot allò que realment no importa per a sepultar el que sí, els pensaments que fan tremolar els ciments de l’existència, les grans preguntes que un preferiria no fer-se sobre la pròpia vida i el present i el passat i el futur que li espera tan diferent o tan semblant al que havia desitjat. A ells també els crema per dins l’aventura, la curiositat per allò desconegut és inherent a la raça humana, o simplement és la necessitat d’alliberar-se de les X hores al dia X dies a la setmana X setmanes a l’any; ells també han vist pel•lícules i llegit llibres i somiat amb trineus i gossos i ossos i llops, i en eixe moment entrem nosaltres, a aprofitar-nos de les seues febleses.

Els clients paguen entre dos i tres mil euros per entre set i deu dies de travessia a través dels boscos, congelant-se plantats damunt del trineu durant hores i hores, dormint en tendes de campanya damunt pells de rens o velles cabanyes de caçadors on la llum és la del foc i els ciris i l’única aigua possible la neu desfeta. Els nostres clients paguen tarifes superiors a la d’altres empreses per eixe plus d’autenticitat, per haver de pixar i cagar a la soca d’un arbre, pel menjar liofilitzat per a sopar i el sac de dormir per llençol, perquè els assegurem que no es creuaran amb algun grup de turistes en moto de neu. Volen viure una gran aventura, volen experimentar per uns dies eixa vida que no és la seua però amb la que han somiat de quan en quan, apleguen decidits a l’aeroport, somrients i expectants.

Una volta ací, hi ha de tot: hi ha els qui acaben el viatge i semblen noves persones i et donen les gràcies. Hi ha els qui demanen una dutxa al segon dia i ploren perquè tenen els cabells bruts. Hi ha qui diu que no pot amb l’olor de gos i, açò ho va fer un fa pocs dies en un tour, ELS TIRA COLÒNIA ALS GOSSOS que estiren d’ell. La majoria, a pesar de tot, queden molt satisfets i tornaran a casa amb un bon record, organitzaran un encontre amb els amics i els mostraran orgullosos les fotos. Després, seguiran estalviant per a la pròxima gran aventura de les seues vides: una travessia polar, un trekking per Papua Nova Guinea, l’escalada a una muntanya on respirar comence a costar una miqueta. El que siga, amb l’èxit garantit i els maldecaps en mans d’altres. Pagues, i només has d’anar del lloc A al lloc B i limitar-te a seguir instruccions, et diran fins i tot com has de caminar, tu gaudix del paisatge.

Em sent una estafadora. Em venen ganes d’agarrar-los dels muscles i cridar-los “ei, que açò és debades! La natura no té guixeta on pagar per l’entrada a ella, què hòsties esteu fent!” Em venen ganes d’obrir-los els ulls i dir-los que tot el que busquen està ahi, està ahi esperant-los i només tenen que anar a pillar-ho, que no és tan difícil, que no cal anar-se’n tan lluny ni demanar-li a altre que ho faja per tu, però no els faria efecte. Ells abans de tornar a casa seguiran preguntant-te si has vist la pel•lícula Into the wild i diguent que envegen com vius, i jo seguiré sentint que estic posant preu a una cosa que no en deuria tindre... però que ja m’acallaré la consciència fent-me whiskys en algun bar de Sant Joan de Terranova quan tinga vacances.



No hay en español una palabra para traducir directamente wilderness, tampoco nos ha hecho falta nunca. Podríamos decir que wilderness es la naturaleza donde los humanos no llegamos, las tierras inhabitadas e inhóspitas: aquello salvaje. Fonéticamente, tiene su encanto; me pasa como con edelweiss, la flor de las nieves, una de esas palabras que sencillamente te gustan y que sólo pronunciadas ya te reconfortan y te llenan la mente de imágenes. Algo parecido deben experimentar en leerla o escucharla los potenciales clientes de la empresa para la que trabajo, de ahí que sea cual sea la lengua en la que nos dirigimos a ellos, wilderness no esté nunca traducida del inglés y actúe siempre como efectivo reclamo publicitario. Wilderness, eso es lo que la gente viene buscando aquí, ¿por qué?

En una sociedad que ha domesticado sus instintos hasta límites insanos, la necesidad de aventura, de retorno a un estado primario, quema por dentro. A algunos les quema tanto que no les deja vivir de otra manera; son los menos. Otros van y vienen, buscando cada vez el más lejos, el aún más difícil: suben montañas por donde nadie las ha subido antes, se calientan la cabeza a la búsqueda de nuevos retos en un mundo en el que ya no quedan lugares por descubrir en los mapas, aventureros en todos los sentidos de la palabra: navegantes y alpinistas, exploradores –esas palabras que con los años han perdido romanticismo y autenticidad y gran parte de su razón de ser-, van y vuelven y se vuelven a ir hasta el día en que la hijita pregunta demasiado por el padre o la madre que una Navidad más sólo verán a través de la pantalla del ordenador, escuchados con dificultad los buenos deseos tapados por el viento, y deciden que es hora de otro tipo de aventura: la de quedarse en casa. Son una minoría que no pasa desapercibida por su carácter mediático.

Después, está la gran mayoría. Los acomodados a una vida de trabajo X horas al día X días a la semana X semanas al año y préstamos para pagar el coche y pagar la casa, y la falsa seguridad de la rutina, y ahorrar para las vacaciones, y buscarles una buena escuela a los hijos, y cenar los fines de semana con los amigos, y llenarse la cabeza con todo aquello que realmente no importa para sepultar lo que sí, los pensamientos que hacen temblar los cimientos de la existencia, las grandes preguntas que uno preferiría no hacerse sobre la propia vida y el presente y el pasado y el futuro que le espera tan distinto o tan parecido al que había deseado. A ellos también les quema por dentro la aventura, la curiosidad por aquello desconocido es inherente a la raza humana, o simplemente es la necesidad de liberarse de las horas al día X días a la semana X semanas al año; ellos también han visto películas y leído libros y soñado con trineos y perros y osos y lobos, y en ese momento entramos nosotros, a aprovecharnos de sus debilidades.

Los clientes pagan entre dos y tres mil euros por entre siete y diez días de travesía a través de los bosques, congelándose de pie encima del trineo durante horas y horas, durmiendo en tiendas de campaña sobre pieles de reno o viajas cabañas de cazadores donde la luz son el fuego y las velas y la única agua posible la nieve deshecha. Nuestros clientes pagan tarifas superiores a las de otras empresas por ese plus de autenticidad, por tener que mear y cagar bajo un árbol, por la comida liofilizada para cenar y el saco de dormir por sábana, porque les aseguramos que no se cruzarán con algún grupo de turistas en moto de nieve. Quieren vivir una gran aventura, quieren experimentar por unos días esa vida que no es la suya pero con la que alguna vez han soñado, llegan decididos al aeropuerto, sonrientes y expectantes.

Una vez aquí, hay de todo: quienes acaban el viaje y parecen nuevas personas y te dan las gracias. Quienes piden una ducha al segundo día y lloran porque tienen el pelo sucio. Hay quien dice que no puedo con el olor a perro y, eso lo hizo uno hace pocos días en un tour, LES ECHA COLONIA a los perros que tiran de él. La mayoría, a pesar de todo, quedan muy satisfechos y volverán a casa con un buen recuerdo, organizarán un encuentro con los amigos y les mostrarán orgullosos las fotos. Después, seguirán ahorrando para la próxima gran aventura de sus vidas: una travesía polar, un trekking por Papúa Nueva Guinea, la escalada a una montaña donde respirar empiece a costar un poco. Lo que sea, con el éxito garantizado y los quebraderos de cabeza en manos de otros. Pagas, y sólo has de limitarte a ir del lugar A al lugar B y seguir instrucciones, te dirán incluso cómo tienes que andar, tú disfruta del paisaje.

Me siento una estafadora. Me entran ganas de cogerles de los hombres y gritarles “¡Ey, que esto es gratis! ¡La naturaleza no tiene taquilla donde pagar entrada a ella, qué hostias estáis haciendo!” Me entran ganas de abrirles los ojos y decirles que todo lo que buscan está ahí, está ahí esperándolos y sólo tienen que ir y cogerlo, que no es tan difícil, que no hace falta irse tan lejos ni hace pedirle a otro que lo haga por ti, pero no les haría efecto. Ellos antes de volver a irse a casa seguirán preguntándote si has visto la película Into the wild y diciendo que envidian cómo vives, y yo seguiré sintiendo que estoy poniéndole precio a algo que no debería tenerlo... pero que ya me acallaré la conciencia a base de whiskys en algún bar de San Juan de Terranova cuando tenga vacaciones.

10 comentaris:

wanderlust ha dit...

Un bon amic em va dir que mai et pots escapar de la teva pròpia vida, de les preocupacions i angoixa, vagis on vagis sempre t'acompanyaran; ho has de solucionar in situ, no fugint, i malauradament molta gent que se'n va a escampar la boira a les ximbambes ho fan creient que tornaran renovats, quan la renovació està dins d'un mateix, no la pots trobar fent el rodamóns.
India, et canviarà la vida et diuen els que hi volen anar per gaudir del misticisme, ho han sentit als que hi tornen i cap allà van ells, enganyant-se...perquè al cap del temps (poc) estan igual de cremats, ensorrats i descontents de la vida que porten...i amb menys quartos a la butxaca.

SM ha dit...

Genial la paraula "wilderness", estic d'acord. Vendre-li a algú allò qeu vol no serà mai una estafa, així que tingues la consciència tranquil·la. Tots ens prostituïm (més o menys) en algun moment per poder continuar fent el que ens agrada o gaudir de certes coses.

Anònim ha dit...

Ets una escriptora nata. Ho repetiré i repetiré encara que s'enfonsi el planeta. És un plaer llegir-te. Quina corresponsal no esteu feta, senyora!

"Wilderness" en el nostre idioma...Mmmm.... "Salvatgia", potser? No m'acaba de sonar. Potser perquè és un mot nou i no estic avesat a sentir-lo.

Se m'acut també un adjectiu: "feréstec" .... Ara bé, a quin substantiu hauria d'acompanyar? Caldria que fos de gènere masculí perquè "feréstec" ja és de si un mot prou llarg. Tal vegada "Móns feréstecs"? No ho sé, no ho sé...

I encara un altre nom que, tot i no ser pròpiament el que vós, Comtessa, demaneu, sí que guarda ressons de "salvatgia", de bastos espais llunyans i incògnits, de contrades plenes de perill i tenebror. Faig referència al terme "boscúria", el qual em recorda el començament del "Canigó" de Verdaguer:

"Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí."

Bon Nadal i feliç any nou!

Francesc

Mr Towers ha dit...

impresionant.

a roja ha dit...

la cámara estará jodida pero la foto da perfecta idea de ese medio
guapa entrada

en Girbén ha dit...

“He buscat tota la vida una aventura, una aventura pura i verídica, com les que corrien els viatgers antics i heroics .”
Això ho assegurava R.L.Stevenson en els seus Viatges amb un ruc; ja sabeu, Comtessa, aquella passejada del mestre per les muntanyes centrals franceses amb la tossuda Modestine.
130 anys més tard, corríem naltros per una carretereta perduda de les mateixes Cevenes quan, en un revolt, trobem un jeep a la cuneta i un home ben alterat que ens fa senyals. Parem i veiem el seu accident: amb les presses el remolc se li ha desplaçat i s'ha estimbat pendís avall, potser 30 metres..., un remolc dels de portar cavalls, i, també, rucs; dos n'hi duia. Al remolc, ben visible, hi ha estampat el logo de l'empresa: "Voyages avec un âne" -sí, com el llibre de l'Stevenson-, un nom convenient per a una empresa que ofereix la possibilitat de reviure la seva heroica aventura.
Així estan les coses, què hi farem!

Corpi ha dit...

Una estafa, això és una estafa. El que fa falta és que algú es muiga de fret, i que a partir d'eixe dia, els digueu als subnormals que van: tin en compte que et pots morir de fret, o que se te poden congelar els ous o el parrús. Si algú té collons d'anar, ja se li pot considerar com que va a fer mitja aventura.

matilde urbach ha dit...

Comtessa, la wilderness eixa se us posa molt bé, la veritat. Té raó, l'anònim Ferran: és un plaer llegir-vos.
L'individu de la colònia sí que és una estafa. Caldria cobrar-li el doble. I penjar-lo pels ous, si em permeteu el cultisme.

Clidice ha dit...

És molt complicat tot plegat, però no dic pas que no m'agradaria una aventura d'aqueixes. No tan com per ensenyar les fotos a ningú, sinó perquè qui em portés m'ensenyés allò que més li agrada. I pagar és el de menys, només és compartir allò que un té. Hi ha de tot en la vinya del senyor, diuen. I qui era aquest senyor, em pregunto jo ;)

Bon solstici missenyora! I no begueu mai sola :)

Lluís Bosch ha dit...

Es fa molt difícil dir què separa un bon apunt (o un apunt enginyós, amb gràcia) d'un text realment bo, que diu coses a la vegada del món i a la vegada del seu autor, sense necessitat de massa floritures. Suposo que més d'un es deu estar imprimint els teus, perquè no es poden perdre al mar dels blogs efímers. Després jo mateix em cago en els comentaris ensucrats i aduladors, ja veus. Però igual com s'ha de dir què és una bírria, també cal dir què és bo. Au, ja està dit.