Pos ací estic

Passe per a dir poc més que hola. A la meua cabanya no hi ha Internet, tinc més fam que un sereno i la panxa fent-me soroll des de que vaig aplegar, blava de fam, mentre els meus gossos mengen molt molt millor que jo; el vodka, això sí, el tenim gratis. No puc vore Amar en tiempos revueltos, açò és el final definitiu de la meua relació amb la Plaza de los Frutos. Res de partides de pilota per ETB, s’acaba el món? Imagine que hauré de començar amb això d’escriure’m els posts en casa –si se li pot dir casa a les quatre maderes mal ajuntaes per on me se claven els vint baix zero- i que després només siga passar-los i anar deixant-los programats. Clar que –i em sent tan identificada amb algunes de les coses que diu Lluís a este post-, què hòsties vaig a dir? La rutina no s’ha imposat encara, però ho farà en un parell de dies, i la feina amb els gossos serà sempre la mateixa, i el fred i l’obscuritat i la neu ja s’han repetit com l’allioli ací i no pense nomenar-los, i els llibres s’acaben enseguida, i el Pallas-Yllästunturi National Park passarà per esta vida i este blog sense pena ni glòria i aplegarà un dia a finals d’abril en que li diré adéu i això ni canviarà el món ni em canviarà a mi ni els canviarà a vostés perquè tots ací o allà o a l’altre costat del món som persones i tots pixem i caguem i s’anem a morir igual i quan mos claven en la caixa igual donarà que hajam viscut molt o poc o bé o malament o hagen tingut fills o blogs o gossos o marcianos verds.

Whisky està malalta, per això la tenim ací dins. És molt trist vore un gos de tir que no pot córrer... potser mai més podrà tornar a fer-ho.

Paso para decir poco más que hola. En mi cabaña no hay Internet, tengo mucha hambre y la tripa rugiéndome desde que llegué, mientras mis perros comen mucho mucho mejor que yo; el vodka, eso sí, lo tenemos gratis. No puedo ver Amar en tiempos revueltos, esto es el final definitivo de mi relación con la Plaza de los Frutos. Imagino que habré de empezar con eso de escribirme los posts en casa –si se le puede llamar casa a esas cuatro paredes mal juntadas por donde se me meten los veinte bajo cero- y que después sólo sea pasarlos e ir dejándolos programados. Claro que –y me siento tan identificada con algunas de las cosas que dice LLuís en este post-, ¿qué hostias voy a decir? La rutina no se ha impuesto todavía, pero lo hará en un par de días, y el trabajo con los perros será siempre el mismo, y el frío y la oscuridad y la nieve ya se han repetido como el allioli aquí y no pienso nombrarlos, y los libros se acaban enseguida, y el Pallas-Yllästunturi National Park pasará por esta vida y este blog sin pena ni gloria y llegará un día a finales de abril en que le diré adiós y eso no cambiará el mundo ni me cambiará a mí ni les cambiará a ustedes porque todos aquí o allá o al otro lado del mundo somos personas y todos meamos y cagamos y nos vamos a morir igual y cuando nos metan en la caja igual dará que hayamos vivido mucho o poco o bien o mal o hayamos tenido hijos o blogs o perros o marcianos verdes.