dijous 16 de desembre de 2010

La tauleta de nit (II)

“Mi residencia era más adecuada que una universidad no sólo para la reflexión sino para las lecturas serias, y aunque me hallaba fuera del alcance de la biblioteca ambulante ordinaria, estaba más que nunca influido por aquellos libros de proyección mundial, cuyas frases fueron primeramente escritas en cortezas de árboles, y que ahora no son sino copiadas, de tiempo en tiempo, en papel de hilo.”

Henry David Thoreau. Walden o la vida en los bosques

Quin llibre t’emportaries a una illa deserta? és una pregunta que tots ens hem fet o ens han fet o hem sentit fer. Quan la resposta no és un manual de supervivència, qui contesta sol optar per algun d’eixos “grans clàssics de la Literatura universal” que sovint trobem en una nova col•lecció de fascicles o pel mòdic preu d’un parell d’euros amb el diari. Posats a ser pràctics, els llibres amb més pàgines tenen preferència –imaginem que l’avió que ens ha de rescatar tardarà molt de temps en aparéixer-, però com que a menys que l’illa deserta on hem tingut la desgràcia de caure estiga a la terreta –en eixe cas, no tardaríem en ser rescatats per algun guiri despistat, un anellador de painyos (que no sé com es diuen en valencià), o un peixcador jubilat-, haurem d’aplegar a l’illeta de marres d’alguna manera, i si és volant no estan les coses com per a passar-se’n uns gramets del pes màxim per a l’equipatge. La decisió, com veuen, no es presentaria fàcil en l’hipotètic cas de que ens vegèrem abocats voluntàriament a acabar en una illa deserta, i si tenim la desgracia igualment hipotètica d’acabar allí involuntàriament perquè mo s’ha afonat el barco o mo s’ha estampat l’avió, haurem de conformar-mos amb lo que no s’haja banyat, i si és el llibret amb les instruccions del secador del monyo, encara donar gràcies.

La pregunteta cobra visos de realitat quan una es troba davant cinc mesos de treball a un lloc considerablement aïllat i on les opcions de distracció per als moments d’oci són escasses, més en hivern amb temperatures que poques voltes pugen dels -20º i obscuritat la major part del temps, el que no impedix –en tot cas ho fa una miqueta desagradable després d’algunes hores- el gaudir dels paisatges i les possibilitats que ofereixen estos boscos, si no fóra perquè justament en ells és on té lloc gran part de la jornada laboral, i quan esta s’acaba, una del que més ganes té és de clavar-se en la cabanya, llevar-se la disfressa de ninot Mitxelín i encendre el foc, calfar la sauna i gaudir del company, quan està, o de la seua absència, moment per als xicotets i solitaris grans plaers d’esta vida: un llibre, un trosset de xocolate, una ratlleta de cobertura per fer una cridada a la família o als amics. El vici de la lectura té la sort de ser portàtil, però amb espai limitat a la maleta –tant per a vindre com per a tornar-se’n a anar d’ací cinc mesos-, i amb poques ganes de vore’m en abril buscant caixes per a enviar-ho tot cap avall, vaig prendre la decisió de mesurar-me i pensar molt bé què seria el que m’emportaria. Malauradament, el meu cap em cridà per a que me’n vinguera abans de que em donara temps a pensar-ho, aixina que els elegits van ser alguns dels que em pul•lulaven per la tauleta de nit junt a la última compra que havia fet.

Aixina, m’he portat Walden, de Henry David Thoreau, que com vaig explicar abans de vindre-me’n, tenia ganes de tornar a llegir-lo i l’havia estat fullejant de quan en quan. Vaig pensar que pocs llocs trobaria més adequats per a la seua lectura que este raconet on estic, aixina que me’l vaig emportar i ahir vaig acabar la repassà a fons que li he fet, en un estat de comunió CASI absoluta amb tot allò que diu, perquè este home tenia raó en moltes coses, però per a altres... li haguera vingut bé pegar un polvet de quan en quan. En la línia de la vida als boscos i què bonicos són els arbres i què bons són els animals i quin asco dóna la gent, m’he dut la Trliogía del vagabundo, de Knut Hamsun, que també tenia per ahí amb la última part pendent. Les tres novel•les que la composen són Bajo las estrellas de otoño, Un vagabundo toca con sordina i La última alegría, i de què van, concretant un poc? Pos de què va a ser, d’un home que deixa la ciutat pa anar-se’n als boscos i les muntanyes. Seguint amb Hamsun, i amb els boscos i la vida en la natura i tot això, m’he portat Pan, entre altres coses perquè era menudet i no pesava. De què va? Sí, d’un home vivint en una cabanyeta en els boscos. Lo bo d’este és que el tinent Glahn s’enamora i està en la cabanyeta amb la xicona, i aixina algú parla amb algú i no està l’ermitanyo de torn contant-te les misèries de la societat. Per a canviar una miqueta de tant de pinet i foguereta, Nosotros, los ahogados, de Carsten Jensen. Este home no sabia qui era fins que vaig llegir en el diari un article que parlava del llibre, que l’han tret fa poc, i deia que anava de la història dels mariners de Marstal, un poble del sud de Dinamarca, i amb això de lo de mariners vaig tindre prou. Després deien també que si era la millor novel•la danesa dels últims vint-i-cinc anys, que si havia guanyat no sé quin premi important i que què bona i tot això, i em va pillar amb ganes d’alguna cosa nova amb mar de fons, i dic pos anem a vore açò. Hui l’he començat. Per portar-me més mar, Capitán de mar y guerra, de Patrick O’Brian, al que sempre mola tornar. L’últim, John Barleycorn, de Jack London. Anava pegant-li mirades a Colmillo Blanco abans de vindre-me’n i casualitat que un dia en una llibreria veig açò i dic mira, pos este no l’he llegit, i el pille i resulta que són les memòries alcohòliques de London, que ací en la meua abstinència a pesar del vodka regalat, m’abellixen ben poc. Completen la tauleta uns llibrets d’eixos amb CD per a parlar en quatre dies euskera i alemany. El primer perquè em dóna la gana, el segon perquè m’ha tocat ensenyar-me-lo per a la feina.

Amb açò, em carregue la secció “La tauleta de nit”, acabaeta d’estrenar i que volia que es convertira en secció fixa un dia a la setmana (és que vull tindre una cosa aixina, com Macip amb els seus dilluns musicals o coses d’eixes, però està vist que no puc) i la condemne a la desaparició fins a maig. Tornant al principi per a acabar, algo de poesia és la gran absència, i amb la condició de que només demanaré un llibre, l’elecció s’ha de pensar. Alguna antologia m’imagine, havia pensat en Whitman, però no estic decidida del tot, aixina que ací ve la pregunta. Si només pugueren portar-se un llibre de poesia a una illa deserta en la que s’anaren a passar un temps indefinit, quin seria? A ser possible, que estiga en tapes blanetes. I prohibida l’èpica.



“Mi residencia era más adecuada que una universidad no sólo para la reflexión sino para las lecturas serias, y aunque me hallaba fuera del alcance de la biblioteca ambulante ordinaria, estaba más que nunca influido por aquellos libros de proyección mundial, cuyas frases fueron primeramente escritas en cortezas de árboles, y que ahora no son sino copiadas, de tiempo en tiempo, en papel de hilo.”

Henry David Thoreau. Walden o la vida en los bosques

¿Qué libro te llevarías a una isla desierta? es una pregunta que todos nos hemos hecho o nos han hecho o hemos oído hacer. Cuando la respuesta no es un manual de supervivencia, quien contesta suele optar por alguno de esos “grandes clásicos de la Literatura universal” que a menudo encontramos en una nueva colección de fascículos o por el módico precio de un par de euros con el periódico. Puestos a ser prácticos, los libros con más páginas tienen preferencia –imaginemos que el avión que nos ha de rescatar tardará mucho en aparecer-, pero como a menos que la isla desierta donde hemos tenido la desgracia de caer esté en la terreta –en ese caso no tardaríamos en ser rescatados por algún guiri despistado, un anillador de paiños o un pescador jubilado-, tendremos que llegar de alguna manera a la islita de marras, y si es volando no están las cosas como para pasarse unos gramos del peso máximo para el equipaje. La decisión, como ven, no se presentaría fácil en el hipotético caso de que nos viéramos abocados voluntariamente a acabar en una isla desierta, y si tenemos la desgracia igualmente hipotética de acabar allí involuntariamente porque se nos ha hundido el barco o estampado el avión, tendremos que conformarnos con lo que no se haya mojado, y si es el librito de instrucciones del secador de pelo, aún dar gracias.

La preguntita cobra visos de realidad cuando una se encuentra ante de cinco meses de trabajo en un lugar considerablemente aislado y donde las opciones de distracción para los momentos de ocio son escasas, más en invierno con temperaturas que pocas veces suben de los -20º y oscuridad la mayor parte del tiempo, lo que no impide –en todo caso lo hace un poco más desagradable después de algunas horas- el disfrutar de los paisajes y las posibilidades que ofrecen estos bosques si no fuera porque justamente en ellos es donde tiene lugar la mayor parte de la jornada laboral, y cuando ésta se acaba, una de lo que más ganas tiene es de meterse en la cabaña, quitarse el disfraz de muñeco Michelín y encender el fuego, calentar la sauna y disfrutar del compañero, cuando está, o de su ausencia, momento para los pequeños y solitarios grandes placeres de esta vida: un libro, un trocito de chocolate, una rayita de cobertura para llamar a la familia o a los amigos. El vicio de la lectura tiene la suerte de ser portátil, pero con espacio limitado en la maleta –tanto para venir como para volverme a ir en cinco meses-, y con pocas ganas de verme en abril buscando cajas para enviarlo todo hacia abajo, tomé la decisión de comedirme y penar muy bien qué iba a ser lo que me traería. Por desgracia, mi jefe me llamó para que me viniera antes de que me diera tiempo a pensarlo, así que los elegidos fueron algunos de los que me pululaban por la mesita de noche junto a la última compra que había hecho.

Así, me he traído Walden, de Henry David Thoreau, que como ya expliqué antes de venirme, tenía ganas de volver a leer y lo había estado hojeando de vez en cuando. Pensé que pocos lugares encontraría más adecuados para su lectura que este rinconcito en que vivo, así que me lo traje y ayer acabé el repaso a fondo que le he dado, en un estado de comunión casi absoluta con todo aquello que dice, porque este hombre tenía razón en muchas cosas, pero para otras... le hubiera venido bien un casquete de vez en cuando. En la línea de la vida en los bosques y qué bonitos son los árboles y qué buenos son los animales y qué asco da la gente, me he traído la Trilogía del vagabundo, de Knut Hamsun, que también tenía por ahí con la última parte pendiente. Las tres novelas que la componen son Bajo las estrellas de otoño, Un vagabundo toca con sordina y La última alegría, y, ¿de qué van, concretando un poco? Pues de qué va a ser, de un hombre que deja la ciudad para irse a vivir a los bosques y las montañas. Siguiendo con Hamsun y los bosques y la vida en la naturaleza y todo eso, me he traído Pan, entre otras cosas porque era pequeñito y no pesaba. ¿De qué va? Sí, de un hombre viviendo en una cabañita en los bosques. Lo bueno de éste es que el teniente Glahn se enamora y está en la cabañita con la chica, y así alguien habla con alguien y no está el ermitaño de turno contándote las miserias de la sociedad. Para cambiar un poco de tanto pino y tanta hoguerita, Nosotros, los ahogados, de Carsten Jensen. Este hombre no sabía quién era hasta que salió en el periódico un artículo que hablaba del libro, que lo han sacado hace poco, y que decía que iba de la historia de los marineros de Marstal, un pueblo del sur de Dinamarca, y con eso de lo de marineros ya tuve bastante. Después decían también que si era la mejor novela danesa de los últimos veinticinco años, que si había ganado no sé qué premio importante, y que qué buena y todo eso, y estaba con ganas de cogerme alguna cosa nueva con mar de fondo, y dije pues vamos a ver esto. Hoy lo he empezado. Por traerme más mar, Capitán de mar y guerra, de Patrick O’Brian, al que siempre mola volver. El último, John Barleycorn, de Jack London. Iba echándole vistazos a Colmillo Blanco antes de venirme y casualidad que un día veo esto en una librería y digo mira, pues este no lo he leído, y lo cojo y resulta que son las memorias alcohólicas de London, que aquí en mi abstinencia a pesar del vodka regalado, me apetecen bien poco. Completan la mesita unos libritos de esos con CD para enseñarte a hablar en cuatro días euskera y alemán. El primero porque me da la gana, el segundo porque me ha tocado enseñármelo para el trabajo.

Con esto, me cargo la sección “La mesita de noche”, acabadita de estrenar y que quería que se convirtiera en una sección fija un día a la semana (es que quiero tener una cosa así como Macip con sus lunes musicales o cosas de esas, pero está visto que no puedo) y la condeno a la desaparición hasta mayo. Volviendo al principio y para acabar, algo de poesía es la gran ausencia, y con la condición de que sólo pediré un libro, la elección se tiene que pensar. Alguna antología, me imagino, había pensado en Whitman, pero no estoy decidida del todo, así que aquí viene la pregunta. Si sólo pudieran llevarse un libro de poesía a una isla desierta en la que van a pasar un tiempo indefinido, ¿cuál sería? A ser posible, que esté en tapas blandas. Y prohibida la épica.

14 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Què bé, sempre havia volgut que em fessin aquesta pregunta!!
No és veritat, que a mi la poesia m'ha d'agafar amb molt bon cos.
Però jo m'enduria la Dickinson, crec, o en Robert Frost. O un de Casasses. O els sonets aquells de l'Elizabeth Barrett Browning. No, quita, quita, Els sonets de Shakespeare, que toca tots els temes, i així aprofitaria per a llegir-me'ls, que no ho he fet. En fi. M'ha agradat molt que hem féssiu aquesta pregunta...

Mr Towers ha dit...

ehem, tirant personalment més cap a la papirofília que no pas a la digito-pdf-filia, potser -dic jo- el teu sigui un dels cassos més paradigmàtics de carregar tot el disc dur d'algun aparetejo d'aquests moderns amb lo que puguis i carreterea i manta, no?

sobre poesia no opino, sorry.

animus!!

Anònim ha dit...

Vaig llegir un conte molt bo, no recorde de qui (fou en un suplement cultural) sobre aquest tema.. al final, l'home, que corria el perill de morir ofegat, en l'últim intent per decidir-se (què fer? llegir un llibre que ja sabia que li agradava, un llibre fonamental en la seua vida, o triar un de nou, un d'eixos que sempre havia tingut ganes de llegir, però que pot ser el decebria), al final -ho conta molt bé al conte- estira els dos braços i agafa la tele :)

Coralet

a roja ha dit...

Espadas como labios. La destrucción o el amor (Vicente Aleixandre)
Abrigese!!!!!!!!!!!!!

Clidice ha dit...

Si m'hagués d'endur un llibre a una illa deserta m'enduria, sense cap mena de dubte: Com fer una barca. Però, és clar, aquest no és la vostra situació. O sigui que us diré que m'estic tornant lirona per trobar una traducció de Whitman al català i que, al final, l'hauré de llegir al castellà, i mira que ja em fa prou ràbia. O sigui que combrego amb el vostre Whitman ara mateix. A vore si tinc sort i el trobe de segona mà.

Comtessa d´Angeville ha dit...

PRIMER I PER A TOTS I TOTES, este post no estava acabat, que faltava corregir-lo i posar-li alguna fotet i justificar el text i tot això, però mira, ha eixit publicat, que és que sóc torpe. I si ja està pos ja està, xapa i pintura en un moment i ale.

I anem:

Matildaaa de tot lo que diu lo que més gràcia em fa és la Dickinson. És la que em trie dels que ha dit, d'ací uns dies escriuré en uns paperets els noms dels que més m'apanyen de les suggerències i de les idees que tenia, ho posaré tot en un poalet i que una mà innocent trie. I això serà lo que hi haja, perquè si no pensant-ho me se farà abril.

En efecte Towers, però em negue a un aparatet d'eixos perquè a més igual no tindria tot lo que voldria, que seria pràctic pos sí, però que no.

Coralet, pos a vore on se l'enxufa. jo ja he acabat del tot la meua relació amb la televisió, que es mantenia lligara per un últim filet que es deia Amar en tiempos revueltos. Com ja no ho puc vore perquè la connexió no dóna pa tant, a fer la mà.

a roja, cada vez que leo aquel de Se querían me viene a la cabeza mi profesor Paco Bernácer leyéndolo en clase, y lo leo como si estuviera escuchando su voz, que se me quedó el poema entero pero sobre todo el SABEDLO del final, que cuando lo dijo (sí sabía aquel hombre leer poemas) no te quedaba ninguna ninguna duda de que sí, se querían. El problema es que lo tengo demasiado leído.

Clidice, amen.

Clidice ha dit...

Per cert que d'en Hamsun no en vull saber res, que fa una pila d'anys em va fer passar molta gana ;)

Lluís Bosch ha dit...

El Walden va ser una de les meves lectures iniciàtiques, i algun dia l'hauré de tornar a obrir, com fan els creients amb la Bíblia.
Trobo molt divertit això de voler crear una secció fixa i descobrir que no es pot... No sé quantes vegades m'ha passat, ja!

en Girbén ha dit...

En el cas que dieu, Comtessa, el d'haver de fer front a un llarg aïllament (i més en el seu d'haver d'eixivernar al bell nord glaçat), triaria per companyia poètica la d'un amic que desconegués tant la por que mai se li esborrés el somrís dels llavis, i que no sabés d'un goig major que el de veure el món i baixar rodolant per un prat assolellat.
Sé que en la poesia del precoç Alberto Caeiro (mestre de tots els altres poetes de Fernando Pessoa) és impossible trobar-hi consol en situacions difícils, simplement perquè ni les considera, i d'aquí el motiu de la meva elecció. Un amic que em recordés que res hi ha d'advers si tot se'ns desplega al davant digne, necessari i únic, en un present fabulós, seria el que jo voldria.
La integral dels Poemes d'Alberto Caeiro, en una bella traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, la trobarà editada per Quaderns Crema. I no puc deixar de pensar que, en ésser una edició bilingüe, la calidesa inherent al portuguès li resultarà com una bona manteta que l'aïllarà del fred.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Hola Comtessa!
M'he animat a comentar per recolzar en Girben, doncs Fernando Pessoa és sens cap mena de dubte, el millor poeta que ha existit o que existirà, per més que s'allargui l'eternitat, tot i que el meu heterònim preferit no és el mestre de mestres Alberto Caeiro, sinó el meravellós sonat irreverent "Álvaro de Campos". Si no l'abelleix Pessoa per qualsevulga raó, li recomano "Les dones i els dies" d'en Gabriel Ferrater i si li tira més la cosa castellana, jo em quedaria amb qualsevol antologia de José Agustín Goytisolo. He dit!

Anònim ha dit...

De poesia, Keats, Comtessa, Keats: Oda a una Urna Grega. Cregui'm, senyora.

I en Salinas? I en Màrius Torres?

Clídice, malauradament hi ha poca cosa de Whitman en català. Jo només he trobat textos d'ell en una antologia de poesia anglesa a la MOLU de tapes verdes i en una altra antologia, també de poesia anglesa, editada als anys 50a per l'editorial Alpha. Altrament es va publicar a la col.lecció l'Esparver -adreçada al públic juvenil, un petit recull de poemes d'aquest autor.

Bona nit a tothom.

Francesc

Amadeu Ros i Torres ha dit...

Estimada Comtessa: celebre tornar a llegir-la. Ha provat amb "The shadow line" de Joseph Conrad ? En qualsevol cas "The mirror of the sea" no la defraudaria.
Tornant al dubte dels pardalets marins procelàrids: escateret.
A la pardela ( dues espècies ) polla ampla i polla estreta, no és broma.
A l'alcatraz, mascarell.
Al charrán, xetrac.
Al fumarel, fumatell.

Etc...Moltes gràcies, ens llegim.

L'Amadeu des de Xàbia.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Clidice, però i lo que molava l'home? Turtagro està a un parell d'horetes de la que va ser sa casa :) Però allí el volen ben ben poc... a mi m'encanta.

Bosch, per a mi també ho va ser i veia necessari tornar. LA BIBLIA, però ja li dic, alguna cosa li fallava a l'home. Parlava fa poc d'ell amb el meu company i els dos estàvem d'acord en que a Thoreau i a la seua cabanyeta en Walden li faltava que foren dos en el llitet.

Girbén, Caeiro a la llista, gràcies per la recomanació! Faré lo dels paperets i vorem. I si no, s'apunta per a altre moment.

Òscar a Pessoa és que el tinc també massa llegit... queda descartat. De Campos es queda, Goytisolo i Ferrater també els tinc massa vistos i no em donen per a cinc mesos.

Gràcies gràcies, Francesc! Keats no l'havia pensat i sí, se'n va a la llista.

Amadeu! Gràcies pel nom del pardalet, des de fa poc que vaig seguint un blog d'un xicon que té els noms dels pardalets en valencià, que jo no tinc ni idea. Conrad, Conrad... molt fullejat el tinc ja. Per què creu que un dia vaig dir que volia ser marinera? ;)

Clidice ha dit...

Hola Francesc, per l'ISBN em surt que hi ha el Cant de mi mateix traduït per l'Agustí Bartra el 1985, que sóc incapaç de trobar. Per no parlar de Fulles d'herba, treduït per Manuel Cebrià el 1983. Per quant una base de dades on els llibreters de vell puguessin pujar-hi els seus fons? :(

Però no defalliré fins a aconseguir-los :)

)