dimarts 16 de novembre de 2010

Més de La Palma

La Ruta dels volcans, des del Refugi del Pilar fins al far de Fuencaliente, -vint-i-cinc quilòmetres no massa exigents amb 1.000 metres de desnivell acumulat cap amunt i 2.400 de baixada, matadors- va ser el pla per a un dels dissabtes durant l’estada a La Palma. Si estan interessats en conéixer millor el recorregut –torne a insistir en que recomane vivament a tot lo món una visita a l’illa de La Palma-, a la xarxa poden trobar diverses pàgines amb tota la informació pertinent, perquè jo passe de fer un apunt d’eixos “cinc-cents metres a la dreta trobem un pi que rodejarem per a continuar la senda tal”, “seguirem la senda indicada fins al cim del volcà lalalà des d’on gaudirem d’unes magnífiques vistes” etc etc etc. De tota manera, si algú fa cas de la recomanació de visitar l’illa, pot preguntar tot el que li faja falta pel que fa a llocs als que anar, llocs on menjar o dormir, transport, etc. que li aconsellaré encantada.

Molta gent acaba la ruta en el poble de Fuencaliente, jo mateixa en aplegar a un dels bars d’allí i demanar la primera Dorada i acabar-la d’immediat sentada en el carrer amb les botes fora –quin gustet!- i demanar-ne una segon i una tercera que se’n vingué amb mi bancals de vinya avall, vaig estar temptada de quedar-me, quan el final de ruta realment gratificant és el del far i les salines. Sis quilòmetres més des del poble, arredonixen una jornada perfecta; l’Atlàntic ens va rebre càlid, tranquil com una bassa d’oli.

Totes les barques tenien nom de dona. Mirava les barques i les casupes dels peixcadors, els crits a les parets contra la Llei de Costes que vol tombar-les. Totes les barques tenien nom de dona menys una; es deia Valeroso i em va fer pensar en ell. Saltàrem des de les roques i el dic, nedàrem fins que el sol començà a amagar-se. Vora altre mar llegia a Julio Villar anys enrere i ell em deia “pero cómo lees eso, no leas esas cursiladas que luego lloras con las puestas de sol.










La Ruta de los volcanes, desde el Refugio del Pilar hasta el faro de Fuencaliente, -veinticinco kilómetros no demasiado exigentes con 1.000 metros de desnivel acumulado hacia arriba y 2.400 de bajada, matadores- fue el plan para uno de los sábados durante el tiempo que pasé en La Palma. Si están interesados en conocer mejor el recorrido –vuelvo a insistir en que recomiendo encarecidamente a todo el mundo una visita a la isla de La Palma-, en la red pueden encontrar diversas páginas con toda la información pertinente, porque yo paso de hacer un apunte de esos “quinientos metros a la derecha encontramos un pino que rodearemos para continuar por la senda tal”, “seguiremos la senda indicada hasta la cumbre del volcán lalalà desde donde tendremos unas magníficas vistas...” etc. etc. etc. De todas formas, si alguien hace caso de la recomendación de visitar la isla, puede preguntar todo lo que le haga falta en cuanto a lugares a los que ir, lugares para comer o dormir, transporte, etc. que le aconsejaré encantada.

Mucha gente acaba la ruta en el pueblo de Fuencaliente, yo misma en llegar a uno de los bares de allí y pedir la primera Dorada y acabármela de inmediato sentada en la calle con las botas fuera -¡qué gustito!- y pedir una segunda y una tercera que se vino conmigo viñedos abajo, estuve tentada de quedarme, cuando el final de ruta realmente gratificante es el del faro y las salinas. Seis kilómetros más desde el pueblo, redondean una jornada perfecta; el Atlántico nos recibió cálido, tranquilo como una balsa de aceite.

Todas las barcas tenían nombre de mujer. Miraba las barcas y las casuchas de los pescadores, los gritos en las paredes contra la Ley de Costas que quiere tirarlas. Todas las barcas tenían nombre de mujer menos una; se llamaba Valeroso y me hizo pensar en él. Saltamos desde las rocas y el dique, nadamos hasta que el sol empezó a esconderse. A la orilla de otro mar leía a Julio Villar años atrás y él me decía “pero cómo lees eso, no leas esas cursiladas que luego lloras con las puestas de sol.”

5 comentaris:

Carles Tomàs ha dit...

Sembla que les barques, per allò de què són del gènere femení, hagen de tindre nom de dona -com aquella de la cançó "mi barca se llama Dolores, Dolores lo mismo que tú-, però quan són vaixells, cal posar-los un nom més "maxote". Què hagués passat amb vaixells pirates, filibusters, corsaris i cosins germans amb noms com Rosana, Susana, Mi Niñita o altres cursileries per l'estil? On hagués quedat la reputació d'aquell
"Bajel pirata que llaman, 5
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín"?

AlfredRussel ha dit...

Definitivament: he d'anar a La Palma, i no pot ser molt tard... Ja vos preguntaré, arribada l'hora.

Corpi ha dit...

No sabia que el Teide es puguera veure també des de La Palma, pel que pareix, es déu de divisar de quasi totes les illes, al menys de totes les occidentals.
Quina enveja, Comtessa!

Josep ha dit...

Hauries de ser redactora en una revista de viatges. Ets bona.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Carles, en anglés els vaixells grandots són she, i no it o he :) Lo dels noms a les embarcacions és un món, el gener passat mentre estava a Gènova anava pel port mirant només noms i no sap les coses que s'apleguen a vore.

Russel, si li calen més arguments, li'ls done. Maig i octubre, els millors mesos.

Corpi, sí, eixe dia vam tindre molta sort, es veia perfecte!

Josep, això voldria!