El comiat a qui ha passat ací els últims quatre dies és l’únic que fa diferent un diumenge que podria haver sigut un dimarts –més bé són els dimarts els que han passat a ser diumenges-, avantatges de l’atur i la falta d’obligacions. Ara que demanes cerveses sense alcohol als bars, l’única evidència de que la nit anterior la passares fins a les quatre del matí en una barra –barra a la que no havies tornat des de feia tres anys, i és un consol que continue idèntica- és la son que et fa entornar els ulls mentre en pijama dius adéu i bon viatge a qui encara té cinc hores en la carretera per tornar a casa, amb el temps just per fer la maleta i eixir al dia següent en avió cap a altre lloc. Bicicletes i taules, grampons i piolets, neu i ones i roca, les grans passions són sempre excloents i a certa edat es tenen les preferències suficientment clares com per a haver assumit sense remordiments les pèrdues. Jo espere la cridada de confirmació, la que em farà fer una maleta per a més de tres jornades –en pocs dies caldrà fer-la, espera una volta més La Rioja-, impacient per retrobar-me amb un vertader hivern.
A dia de hui, encara no tinc clar si m’encanta el fet de poder anar en camiseta de tirants i nedar en la mar sense neopré ben entrat novembre o si odie això, una més de les contradiccions de la terreta i la relació que ens manté unides. Si ahir vaig acabar per posar-me el trage no fou tant pel fred –quin fred- com per la por a un desagradable encontre amb certs animalets; quan ja en portava contades una desena preferí curar-me en salut mentre nedava al llarg de la platja d’Aigua Blanca fins al port esportiu d’Oliva. Encara me’n trobaria unes quantes més, ja en la sorra, cadàvers gelatinosos massa abundants. En tornar a l’interior, més mar m’esperava en Ontinyent: una ix de la projecció de The Cove aborronada.
Hui és dilluns i res canvia, tot és la recerca del ràpid passar de les hores.
El adiós a quien ha pasado aquí los últimos cuatro días es lo único que hace distinto un domingo que podría haber sido un martes –más bien son los martes los que han pasado a ser domingos-, ventajas del paro y la falta de obligaciones. Ahora que pides cervezas sin alcohol en los bares, la única evidencia de que la noche anterior la pasaste hasta las cuatro de la mañana en una barra –barra a la que no habías vuelto desde hacía tres años, y es un consuelo que continúe idéntica- es el sueño que te hace entornar los ojos mientras en pijama dices adiós y buen viaje a quien todavía tiene cinco horas en la carretera para volver a casa, con el tiempo justo para hacer la maleta y salir al día siguiente en avión hacia otro lugar. Bicicletas y tablas, crampones y piolets, nieve y olas y roca, las grandes pasiones son siempre excluyentes y a cierta edad se tienen las preferencias suficientemente claras como para haber asumido sin remordimientos las pérdidas. Yo espero la llamada de confirmación, la que me hará preparar una maleta para más de tres jornadas –en pocos días esa es la que hará falta, espera una vez más La Rioja-, impaciente por reencontrarme con un verdadero invierno.
A día de hoy, todavía no tengo claro si me encanta el hecho de poder ir en camiseta de tirantes y nadar en el mar sin neopreno bien entrado noviembre, o si eso es algo que odio, una más de las contradicciones de la terreta y la relación que nos une. Si ayer acabé por ponerme el traje no fue tanto por el frío –qué frío- como por el miedo a un desagradable encuentro con ciertos animalitos; cuando llevaba contadas una docena preferí curarme en salud mientras nadaba a lo largo de la playa de Aigua Blanca hasta el puerto deportivo de Oliva. Aún me encontraría unas cuantas más, ya en la arena, cadáveres gelatinosos demasiado abundantes. Al volver al interior, más mar me esperaba en Ontinyent: una sale de la proyección de The Cove con los pelos de punta.
Hoy es lunes y nada cambia, todo es la búsqueda del rápido pasar de las horas.
8 comentaris:
Perquè m'ho miro de fora estant, m'encanta la vostra frisança.
Benvolguda Comtessa. La veritat es que si. Conforme ens fem grans tenim tot mes clar. Mes definit. I potser tenim consciencia de que coses volem i de quals no. Les preferències es barregen alhora. Preferències contradictòries que pense que son les que donen i fan la nostra vida complexa. La majoria de manuals de geografia defineixen la terreta com una “terra contrastada”. Una terra que conjuga varietat de paisatges cada pocs kilòmetres. I segons alguns autors un reflexd´aquest paisatges afecta a les persones que vivim ací de la mateixa manera. Son complicats, indefinibles i contradictoris. Tant a nivell personal com, entre nosaltres. Mar i muntanya, rusticitat e industria, oberts o molt tancats. Tots diferents i tan iguals que els nostres problemes i la nosta manera de viure sembla un acudit.
Cregui'm Comtessa si li dic que sense haver vist "The Cove" -i ni tan sols tenir-la en ment-, acabo d'escriure un llarg apunt titulat Viure de no respirar que aviat penjaré. Sap les simultaneïtats de la xarxa? Doncs també somnio en dofins!
Doncs jo voldria una temporadeta de dimecres que fossin dissabtes a la tarda, per exemple, i no aquesta merda de dilluns que són dilluns i prou, després d'un diumenge com tots els diumenges, ell, pastenaga i jo el burro, i au, cap a dilluns, que després ve dimarts. I així anar fent, fins que, a la que et descuides, ja ets mort, i llavors tant fa quin dia sigui.
Quan portes una estona remenant pels blogs i t'atures en aquest és com si de sobte s'encengués un llum. De vegades sento enveja per aquesta facilitat en explicar les coses. Per fortuna, sempre hi ha diumenges que s'allarguen, dissabtes que són dimarts o nits que són dies. I sí, millor el neoprè.
La millor manera de lluitar contra el temps, es ignorar la seua existència. Un mon sense rellotges seria un mon més feliç.
Clidice, què vol que li diga, jo em queixe molt però també m'encanta.
Xotxe, sempre he pensat que els paisatges influeixen en l'estat d'ànim i la manera de ser de qui els habita, però al mateix temps mai m'havia pensat que la terreta puguera tindre alguna influència en com sóc, però ahi ho has dit.
Girbén, esperarem per veure eixe apunt! The Cove està molt bé, però jo estava premenstrual i tanta sang no era el que em convenia...
Matilde, i jo que no puc? Que no soporte això de no treballar, no tindre un horari... que sí, per a una setmaneta està molt bé però per a més??? NECESSITE FEINA!!!!
Lluís, res d'enveja, açò no té cap secret, t'assentes davant l'ordinador i escrius. I ja està.
Xotxe, quan no estic treballant no en porte mai. I em permet el luxe de perdre trens i autobusos i avions i on devia estar dos dies estar-ne deu... però quan hi ha obligacions abaixe el cap front a la tirania del tic-tac de les agulles. Què li nem a fer.
Sap què em passa, comtessa, que em faig gran, bé, gran no és exacte, que ja tiro a vella, i jo ja no em jubilaré, que, mentre vagi respirant, m'obligaran a anar a la biblioteca aquella ni que sigui sondada i amb màscara d'oxígen, fins que em corsequi, i així ja no m'hauran ni d'enterrar, que em podran llençar a la paperera...i la vida és tan curta que jo voldria tots els meus dilluns al sol o a l'ombra o al llit o gratant-me-la.
En fi, si el que voleu és treballar per compte d'altre, que vingui aviat, que jo us vull bé, estimada.
Publica un comentari