El carrer O’Daly de Santa Cruz de La Palma deixava endevinar un passat comercial, esplendorós, del que al port només quedava la menuda terminal de contenidors. Era diumenge de vesprada i totes les tendes estaven tancades, només alguna cafeteria era vigilada des de la porta per un cambrer esperant la clientela que no arribava, i em vaig dedicar a passejar tranquil•lament fins al Museu Naval. Feia hores que havia aterrat a La Palma, desitjosa d’un parell de dies de mar abans d’anar cap a l’interior, i m’havia decebut la platja que quedava prop de la ciutat com m’havia decebut la visió del port –una de les primeres obres que els castellans feren després de la conquista, allà per vora l’any 1500-, el no trobar un raconet des de la que passar el temps mirant l’horitzó, atempta a l’aparició d’un vaixell qualsevol del que observar la maniobra d’entrada al port i imaginar les ordres del capità, record de dies millors.
O’Daly avall, em cridà l’atenció un llibre a l’aparador d’una papereria: Cosas viejas de la mar, d’un tal Armando Yanes Carrillo. Historia desde el siglo XVI. Navegación. Relación con América. Naufragios. Puertos. Pirateria. Si la papereria haguera estat oberta, haguera entrar en eixe mateix moment a fullejar-lo. Uns minuts més caminant i ja estava front al Museu Naval, una reproducció de la Santa María de Colón, i des d’allí vaig tornar pel carrer de baix, l’Avinguda Marítima, donant la bona nit als qui llençaven els hams a la mar fosca, completament negra.
Yanes Carrillo se’m creuà de nou després d’esmorzar, quan al Museu Naval una vitrina allotjava una foto seua i de la tripulació de la seua barca la Benahoare. En eixir, vaig enfilar cap a la papereria, i en demanar-lo la dona que m’atengué em diu:
- Pero usted no es palmera, ¿le puedo preguntar cómo supo de este libro?
Li dic que m’agrada la mar, que havia vist al Museu Naval que li dedicaven un raconet a Armando Yanes Carrillo, i que tampoc havia vist per cap lloc altre llibre que parlara del passat mariner de l’illa. Ella em digué que no, que en efecte no hi havia res més. I que Armando Yanes Carrillo havia sigut el seu iaio.
Aquella nit, ja dins del sac i amb la mar molt més avall, amb el llibre entre les mans i el frontal il•luminant històries, vaig somiar l’illa anys enrere, al 1553, quan François le Clerc, Jambe de Bois, atacà amb 700 hòmens La Palma i durant dies i dies es dedicaren a saquejar-ho tot. Conten que un tal Baltasar Martín, de Garafia, aconseguí reunir un gran número d’hòmens per a lluitar contra els pirates, derrotant-los finalment, i que quan anava ell tot content al convent de Sant Francesc a donar gràcies per la victòria, un dels monjos el matà reballant-li un pedrot al cap des del sostre al confundir-lo amb un dels pirates francesos. Les nits successives, desenes de vaixells i històries de qui els tripularen m’acompanyaren baix les estrelles del claríssim cel que els navegants de hui ja no miren.
La calle O’Daly de Santa Cruz de La Palma dejaba adivinar un pasado comercial, esplendoroso, del que en el puerto sólo quedaba la pequeña terminal de contenedores. Era domingo por la tarde y todas las tiendas estaban cerradas, sólo alguna cafetería era vigilada desde la puerta por un camarero esperando a la clientela que no llegaba, y me dediqué a pasear tranquilamente hasta el Museo Naval. Hacía horas que había aterrizado en La Palma, deseosa de un par de días de mar antes de ir hacia el interior, y me decepcionó la playa que quedaba cerca de la ciudad como me decepcionó la visión del puerto –una de las primeras obras que hicieron los castellanos después de la conquista, allá rozando el año 1.500-, el no encontrar un rinconcito desde el que pasar el tiempo mirando el horizonte, atenta a la aparición de un barco cualquiera del que observar la maniobra de entrada al puerto e imaginar las órdenes del capitán, recuerdo de días mejores.
Mientras seguía la calle O’Daly, llamó mi atención un libro en el escaparate de una papelería: Cosas viejas de la mar, de un tal Armando Yanes Carrillo. Historia desde el siglo XVI. Navegación. Relación con América. Naufragios. Puertos. Pirateria. Si la papelería hubiese estado abierta, hubiera entrado en ese mismo momento a hojearlo. Unos minutos más caminando y ya estaba frente al Museo Naval, una reproducción de la Santa María de Colón, y desde allí volví por la calle de abajo, la Avenida Marítima, dando las buenas noches a quienes lanzaban sus cebos a la mar oscura, completamente negra.
Yanes Carrillo se me cruzó de nuevo después de desayunar, cuando en el Museo Naval una vitrina alojaba una foto suya y de la tripulación de su barca la Benahoare. Al salir, enfilé hacia la librería, y al pedirlo la mujer que me atendió dice:
- Pero usted no es palmera, ¿le puedo preguntar cómo supo de este libro?
Le digo que me gusta la mar, que había visto en el Museo Naval que le dedicaban un rinconcito al tal Armando Yanes Carrillo, y que tampoco había visto por otro lugar algún libro que hablara del pasado marinero de la isla. Ella me dijo que no, que en efecto no había nada más. Y que Armando Yanes Carrillo era su abuelo.
Aquella noche, ya dentro del saco y con la mar mucho más abajo, con el libro entre las manos y el frontal iluminando historias, soñé la isla años atrás, en 1553, cuando François le Clerc, Jambe de Bois, atacó con 700 hombres La Palma y durante días y días se dedicaron a saquearlo todo. Cuentan que un tal Baltasar Martín, de Garafia, consiguió reunir un gran número de hombres para luchar contra los piratas, derrotándolos finalmente, y que cuando iba él todo contento al convento de San Francisco a dar gracias por la victoria, uno de los monjes lo mató lanzándole un pedrusco a la cabeza desde el techo al confundirlo con uno de los piratas franceses. Las noches sucesivas, decenas de barcos e historias de quienes los tripularon me acompañaron bajo las estrellas del clarísimo cielo que los navegantes de hoy ya no miran.
12 comentaris:
i quin temps aquells! sobretot si es visiten sobre paper :)
Benvolguda Comtessa. A vegades pense que caldrien pirates hui en dia. No com els que se poden trobar encara. Parle dels pirates romantics, aquells que potser bufarien una mica d´esperit de lluita, a la nostra societat.
Clidice, és que si pugueren visitar-se sense paper... Si és que vam nàixer massa tard, xè.
Xotxe, que no seria jo ben a gust una Mary Read o una Anne Bonny, les dos pirates... Encara en queden alguns, de romàntics, mira Paul Watson, el fundador de Sea Shepherd, una associació ecologista (ecoterroristes diuen alguns) en defensa dels oceans.
Aquest text m'ha transportat a l'any que vaig viure a Maó, i a lectures dels mariners d'allà, les aventures velles dels antics patrons per maniobrar als ports de Maó i de Ciutadella.
La nostàlgia (i imaginar aquells temps de veles i pirates) fa que ara no tingui ganes d'anar a treballar...
I per cert: feia dies que no llegia un apunt tan ben escrit. T'ha sortit un relat rodó.
Lluís, ai Maó... Vaig tindre un company d'estudis que era de Barcelona però vivía des de feia anys a Maó, currant a una golondrina. Quin personatge el Pradas! En primera fila sempre alçant la mà pa preguntar que si no entiendo esa demora que tira ahí que si no encuentro en las tablas no sé què que si y si la corriente da tanto y blablabla... I un dia que abans d'entrar, estem en el corredor esperant al mestre i em diu ¿Cómo estás guapetona? I li dic PUES COMO SIEMPRE, DE PUTA MADRE, A VER SI ACABAMOS YA ESTO... ¿TÚ QUÉ? i diu BIEN, SE HA MUERTO MI MADRE (aixina com qui diu ahir vaig collir tres poms) i dic HÒSTIA (veges que has de dir, si pareixia que s'alegrara i tot), i diu SÍ, CREO QUE AHORA CUANDO ACABEMOS COGERÉ LA MOTO Y ME IRÉ PARA BARCELONA (estàvem en Alacant i diluviava, però de diluviar, i sí, l'home va pillar el trage d'aigua, se'n va anar en moto a Barcelona, li deguere dir adéu a la mare i au, al matí següent com un rellotge que estava en classe; estava penjat de fàbrica però jo crec que tants anys de tramontana el van penjar més encara). Pos no mos va donar anècdotes el Pradas...
Les aventures de vaixells, especialemtn d'aquelles èpoques en qens semblen tan remotes, sempre desperten alguna cosa per dins. Ara em fas ganes de llegir aventures d'aquestes, ves per on...
D´aventures de la mar se unes quantes. La majoria desafortunades. Contades de boca a orella. I massa reals.
D´aventures de la mar se unes quantes. La majoria desafortunades. Contades de boca a orella. I massa reals.
Doncs tela amb el Pradas, no? És que això de la tramuntana és terrible. Jo només vaig estar un any sota la tramuntana, però mai més he tornat a ser el d'abans...
I tenia una regunta pendent de fer-te: la traducció al castellà te la fas tu mateixa?
Eulàlia, hi ha històries a les que una mai es cansa de tornar!!
Xotxe, desafortunades també em sé moltes, però què vols, em quede amb lo bo :)
Lluís, què passa amb la traducció? Però en sério que hi ha algú que es para a llegir la part en castellà??? Sí, ho faig jo, i probablement hi haja moltes errades, escric en valencià primer i després ho torne a escriure en castellà apressa i corrent i cada dia em fa més i més perea fer-ho. Per què ho preguntes? (les anècdotes de Pradas el temps que fou company de classe donarien pa molts i molts posts)
Comptessa, seria un plaer llegir més anècdotes del Sr. Prades.
En cadneletes, ens tindries!
D'una glopada m'has fet arribar, sencer, l'aire oceànic de les meves visites a la biblioteca del Museu Marítim de Santander; on anava a alimentar unes fantasies nàutiques que -ara ho tinc clar- mai podré satisfer.
Un relat ple de la salabrosa bondat dels alisis!
Publica un comentari