La laurisilva. La part més verda de l’illa verda. L’humida frondositat dels barrancs. Plovia. El verd, el verd, el verd mirares on mirares. Una selva, un cartell –Casa Demetrio-, un bar. L’obligat barraquito, la conversa –com plou-, un plat de cigrons i vi per a l’única taula ocupada –quatre vells-, ranxeres sonant. Són les onze del matí i no m’importen les plantes del sender que devia estar patejant-me, la llar està encesa i una olor de llenya i guisat de conill omple el menjador, no més de deu taules, i què vas a fer? Quedar-te i demanar tu també vi. Una cuartita. I deixar passar el temps.
Quan Jaime, un dels companys del voluntariat, assomà per la porta, jo ja acumulava algunes cuartitas compartides amb les ames i excelsos coneixements pel que feia a gastronomia local. L’amabilitat de les dos germanes que regenten Casa Demetrio i els efluvis dels vins palmers em mantenien agarrada a la cadira en un estat de felicitat absoluta, fins que Jaime demanà un plat de cigrons. Qui em conega m’haurà vist desgraciar arrossos al forn buscant per a apartar-los i xillant si me’n cau un a la cullera, sabrà de les carasses i les arcades si em posen davant un plat de potatge, i no anava a ser menys esta volta.
Quants anys feia que no em portava una cullerada de cigrons a la boca? Potser des del menjador d’escola, quan havia esgotat tots els recursos (tirar-ne a terra, omplir-me les butxaques, plorar) i la mestra de torn t’agarrava el cap amb una mà i amb l’altra te’ls embotia fins a la gola. Per què no m’agraden? pensava amb el plat fumejant davant i Jaime oferint-me la cullera. A què fan gust? Ja no ho recordava. S’obrà el miracle, a una tímida primera cullerada va seguir la meitat del plat, allò estava boníssim! No va ser l’únic miracle que obrà l’illa, a l’interior de la Caldera de Taburiente ja se n’havien produït alguns que no es poden contar.
I més vi. I aparegueren altres companys. I hi havia una guitarra. I Toño, el nostre forestal cordovés, la va pillar. I conillet amb ceba eixint de la cuina. I ñame. I més vi. I cantar, jo què sé què. I sentir-se com a casa, com a casa, i despedir-se amb besaes, les dos germanes diguent adéu, i prometre tornar. Quant costa trobar eixa actitud als bars hui en dia, eixa autenticitat! Si passen per La Palma no ho dubten, Casa Demetrio, baix del centre de visitants de la Reserva de la Biosfera de Los Tilos. I donen records de la meua part.
La laurisilva. La parte más verde de la isla verde. La húmeda frondosidad de los barrancos. Llovía. El verde, el verde, el verde miraras hacia donde miraras. Una selva, un cartel –Casa Demetrio-, un bar. El obligado barraquito, la conversación –cómo llueve-, un plato de garbanzos y vino para la única mesa ocupada –cuatro viejos-, rancheras sonando. Son las once de la mañana y no me importen las plantas del sendero que debería estar pateándome, la chimenea encendida y un olor de leña y guisado de conejo llena el comedor, no más de diez mesas, y ¿qué vas a hacer? Quedarte y pedir tú también vino. Una cuartita. Y dejar pasar el tiempo.
Cuando Jaime, uno de los compañeros del voluntariado, asomó por la puerta, yo ya acumulaba algunas cuartitas compartidas con las dueñas y excelsos conocimientos de gastronomía local. La amabilidad de las dos hermanas que regentan Casa Demetrio y los efluvios de los vinos palmeros me mantenían agarrada a la silla en un estado de felicidad absoluta hasta que Jaime pidió un plato de garbanzos. Quien me conozca me habrá visto desgraciar arroces al horno buscándolos para apartarlos y chillando si me cae uno en la cuchara, sabrá de las malas caras y las arcadas si me ponen delante un plato de potaje, y ésta vez no iba a ser menos.
¿Cuántos años hacía que no me llevaba una cucharada de garbanzos a la boca? Quizá desde el comedor del colegio, cuando había agotado todos los recursos (tirar al suelo, llenarme los bolsillos, llorar) y la profesora de turno te cogía la cabeza con una mano y con la otro te los metía hasta la garganta. ¿Por qué no me gustan? pensaba con el plato humeante delante y Jaime ofreciéndome la cuchara. ¿A qué saben? Ya no me acordaba. Se obró el milagro, a una tímida primera cucharada siguió la mitad del plato, ¡aquello estaba buenísimo! No fue el único milagro que obró la isla, en el interior de la Caldera de Taburiente ya se habían producido algunos que no se pueden contar.
Y más vino. Y aparecieron otros compañeros. Y había una guitarra. Y Toño, nuestro forestal cordobés, la cogió. Y conejo con cebolla saliendo de la cocina. Y ñame. Y más vino. Y cantar, yo qué sé qué. Y sentirse como en casa, como en casa, y despedirse con besos, las dos hermanas diciendo adiós, y prometer volver. ¡Cuánto cuesta encontrar esa actitud en los bares hoy en día, esa autenticidad! Si pasan por La Palma, no lo duden, Casa Demetrio, bajo del centro de visitantes de la Reserva de la Biosfera de Los Tilos. Y den recuerdos de mi parte.
6 comentaris:
Quan tinga vacances + diners, me'n vaig a la Laurisilva.. m'has convençut del tot.
Els apunts dels últims dies, m'han agradat molt.
p.d. A mi els cigrons, no em fan massa...per això també aniré, haha
Coralet
Alegria d'haver-te convençut, jo només puga, torne! Les millors èpoques, octubre i maig.
Una paperina de torrats; al cocido madrileño, al potaje o a l'escudella; els de l'arròs al forn -és clar que sí-; en una truita a la paisana; ja no dic guisats amb uns popets... I un hummus com déu mana? Al mig de la laurisilva, diu?
El problema dels cigrons no són l'entrada, sinó, més bé l'eixida, no sé si m'entén, Comtessa, i perdone'm per una vegada la meua escatologia.
¡I pensar que he estat prop y no he conegut casa Demetrio!
Ho consideraré per si torne. No tinc paraules per a parlar de la bellesa de l´illa.
M´alegre de vore que he estat per els llocs que nomenes el mes passat.
Salutacions.
Girbén, això d'en truita no se m'havia ocorregut mai. Hi haurà que provar-ho en esta nova etapa de menjadora de cigrons... Ara, no n'he tornat a menjar des de que vaig tornar, és més, no tinc cap gana de fer-ho... allò va ser cojuntural, la màgia de l'illa, el vi de tea... ací, probablement, continuen fent-me fàstic.
Corpi, l'entenc perfectament, però allà no hi hagué problemes amb l'eixida. Ja li dic que va ser tota l'estada com estar en un nuvolet...
Fernando, pues no saps lo que et vas perdre!! Pel que he vist, un poc més i coincidim per alguna senda, jo vaig estar del 17 d'octubre fins al 3 de novembre. Salut!
Publica un comentari