Nivala i jo hem donat hui per començada la temporada de passejades per la comarca, amb una improvisada eixida deixant casa passades les dotze del migdia, restes de ressaca d’inesperat i destrellatat divendres nit i dissabte de festes d’Albaida (que a vore si faig un post d’eixe nou d’octubre), i poca previsió d’on anar. Amunt des d’Agres cap al refugi del Montcabrer i baixada pel Racó Llobet fins a Muro i d’ahí a L’Alqueria, amb temps just per a dinar però de sobra per a l’hora del café. La Nivala ha fet una amiga en el camí i jo estava que no m’ho acabava mirant-la serra amunt i serra avall; sí, estic que no cague amb la gosseta. Al remat, s’ha convertit en l’única cosa per la que val la pena no anar-se’n.
Nivala y yo hemos dado hoy por empezada la temporada de paseos por la comarca, con una improvisada salida dejando casa pasadas las doce del mediodía, restos de resaca de inesperado y disparatado viernes noche y sábado de fiestas de Albaida (que a ver si hago un post de ese nueve de octubre), y poca previsión de adónde ir. Tiramos arriba desde Agres hacia el refugio del Montcabrer y bajada por el Racó Llobet hasta Muro y de ahí a L’Alqueria, con tiempo justo para comer pero de sobra para la hora del café. Nivala ha hecho una amiga en el camino y yo estaba que no me lo acababa mirándola sierra arriba sierra abajo; sí, estoy que no cago con la perrita. Al final, ha acabado por convertirse en la única cosa por la que vale la pena no irse.
9 comentaris:
Però, si Nivala et seguirà allà on vagis. Que no ho tens clar?
Salutacions estimada comtessa. Quina sort tens de tenir aquesta muntanya meravellosa tant a prop. Dintre de poc aniré a retrobar-me amb ella.
Benvolguda comtessa,
caminar sol -vull dir amb ningú amb qui conversar- és una de les coses més gratificants que hi ha. Podria semblar que és un lleig a la resta de la humanitat però, a vegades, és necessari.
Us heu triat una companya de viatge que mai us abandonarà o us trairà. Teniu al costat la bondat amb potes i, pel que veig, teniu tot un món en el que perdre-us quan us vingui de gust. Penseu una cosa: no tothom pot gaudir d'això. Gaudiu cada instant, cada bri d'herba de les muntanyes, cada lladruc de la vostra companya i cada mirada a un lloc tant meravellós. Aprecieu un silenci del que, com diu la cançó, heu de descobrir-ne els sons.
Una abraçada Comtessa i sigueu feliç.
Allau, ho tinc claríssim. Com a poc a tots els llocs on puga seguir-me. Pel moment, la setmana que ve me'n vaig fora per a un parell de setmanes i ja tinc tots els mals de pensar que no se'n ve amb mi...
Salut, Xotxe! Si passes per les serres de la contornà avisa, que tens un esmorzar pagat!
Exorcista, què em dirà dels plaers de caminar sola i de lo que tinc al costat. I jo que quan vaig anar a arreplegar-la fa una setmana i poc, en el camí cap a casa li deia a l'amiga que venia amb mi "crec que m'he equivocat de gossa, que esta igual no era la millor gossa pa mi..." però què va! No podria haver sigut altra :)
Clar que t´avisaré!
Una bona volteta, de veres que si. segur que Nivala s'ho ha passat també d'allò més bé...
M'heu fet molta enveja, Comtessa; ja fa massa temps que no tinc quatre potetes que m'acompanyen i hauré de tornar a pensar-ho.
Passejant, passejant la Nivala ha trobat uns amiguets al bloc de la Matilde:
http://decasaalclub.blogspot.com/2010/10/ca-de-blogger.html
Russel, i amb les ganes de més que em vaig quedar! Però ja dic, vaig eixir de casa tardíssim, estant al refugi vaig pensar que va, encara m'acostaria a dalt del Montcabrer, però estava blava de fam aixina que cap avall pel Racó Llobet. Feia massa temps que no tocava allò i què vol que li diga, des del refugi en avant bé, em vaig creuar amb dos persones. Però des d'Agres al refugi... si en el convent menos mal que no anava amb cotxe, que si no no sé on collons l'haguera tingut que deixar, no cabia un cotxe més!! I pujant cap al refugi em deguere creuar amb una cinquantena de persones!! La sort és que estaven ja totes baixant, pujant només un home amb la dàlmata de la foto, que va ser durant mitja horeta la millor amiga de Nivala, ni cas mos feien ni la tal Olivia al seu amo ni la Nivala a mi, les dos com si es conegueren de tota la vida. Dalt ell sí va continuar cap al cim, i la Nivala i jo cap a Muro. Ja tardes en buscar-te companyia! Hui esta i jo volíem tirar cap a altre lloc però entre la previsió del temps i pitos i flautes se m'han tornat a fer les dotze, al final ara tornem d'un passeget vora Serpis, bolsseta de roviols per a fer-los pal vermudet de hui inclosa. I mira, sé que si no tinguera a la gossa em vindria molt de gust fer tot açò igualment, però amb ella és un punt més, si m'entra la peresa i pense "ufff ara eixir..." la mire i la recorde com la veig disfrutar cada volta que la trac i dic AAAALE ANEM!
Allau, però pobra la Nivala, la MU ho tindria que haver avisat, amb lo guapos i ben plantats que estan la Wilma i el Matt i ella ahi lligà a la paperera...
Publica un comentari