diumenge 19 de setembre de 2010

Quatre dies, i Labordeta

Veus eixos punts rojos allà avall, un dia de juliol? Eixe és el lloc on vivim i treballem des de l’abril fins al setembre. Aplegàrem quan tot era encara blanc, vam vore la neu desfer-se quedant-se només als cims, el groc canviar al més esperançador dels verds –l’alegria dels dies al sol, la calor i els banys al riu, les nits que eren de llum, la llunyania del fred i la foscor- i ara que la neu comença a tornar, mentre els arbres ja són tot tardor, aplega el moment de baixar cap avall: hui hem tancat les portes.

Tot era final, tot era tot s’ha acabat des de que l’alarma ha sonat esta matí. Instants després, alguna cosa més se n’anava junt a l’estiu; els diaris ho anunciaven: ha mort José Antonio Labordeta. I jo, que ja no sé quants anys tinc ni quants en tenia, pensava en altres tardors front al televisor al calor de l’estufa de butà, en la pantalla l’home del bigot i el gallato i la boina escoltant altres hòmens, molt més vells que deuen estar ja baix terra, pensava en camins per on els cavalls ja no alcen polseguera, pensava quants boscos i quants rius i quantes pedres fetes casa i fetes església i fetes plaça, quantes veus en llengua estranya vora el foc, pensava en tots els pobles que van morint-se com es moren les persones, en les oliveres que ja no fan ombra, en els cementeris plens i els bancals buits... pensava en quan vivíem front al campanar i el menjador era tan menut, i per a berenar hi havia entrepans de mantega de tres colors i dalt un despatx amb els cassets de l’home del bigot i el crani d’una xiqueta a la que encara no li havien eixit algunes dents.


¿Ves esos puntos rojos allá abajo, un día de julio? Ese es el lugar donde vivimos y trabajamos desde abril hasta septiembre. Llegamos cuando todo era blanco, vimos la nieve deshacerse quedándose sólo en las cimas, el amarillo cambiar al más esperanzador de los verdes –la alegría de los días al sol, el calor y los baños en el río, las noches que eran de luz, la lejanía del frío y la oscuridad- y ahora que la nieve empieza a volver, mientras los árboles ya son todo otoño, nos llega el momento de bajar: hoy hemos cerrado las puertas.

Todo era final, todo era todo se ha acabado desde que la alarma ha sonado esta mañana. Instantes después, algo más se iba junto al verano; los periódicos lo anunciaban: ha muerto José Antonio Labordeta. Y yo, que ya no sé cuántos años tengo ni cuántos tenía, pensaba en otros otoños frente al televisor al calor de la estufa de butano, en la pantalla el hombre del bigote y el gallato y la boina escuchando a otros hombres, mucho más viejos que deben estar ya bajo tierra, pensaba en caminos por donde los caballos ya no levantan polvareda, pensaba cuántos bosques y cuántos ríos y cuántas piedras hechas casa y hechas iglesia y hechas plaza, cuántas voces en lengua extraña frente al fuego, pensaba en todos los pueblos que van muriéndose como se mueren las personas, en los olivos que ya no dan sombra, en los cementerios llenos y el campo vacío… pensaba en cuando vivíamos frente al campanario y el salón era tan pequeño, y para merendar había bocadillos de mantequilla de tres colores y arriba un despacho con casetes del hombre del bigote y el cráneo de una niña a la que aún no habían salido algunos dientes.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

ves si, s'ha mort, com es moren les persones i ens deixa records i un cert regust per les coses ben fetes i per la vergonya que cal sentir i el respecte. I tanta majestat missenyora ha de fer de mal pair tants de dies. La de la muntanya vull dir, és clar.

a roja ha dit...

"pensaba en caminos por donde los caballos ya no levantan polvareda, pensaba cuántos bosques y cuántos ríos y cuántas piedras hechas casa y hechas iglesia y hechas plaza, cuántas voces en lengua extraña frente al fuego, pensaba en todos los pueblos que van muriéndose como se mueren las personas, en los olivos que ya no dan sombra, en los cementerios llenos y el campo vacío…"

precioso!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Clidice, no li diré que no, que costa de païr quan portes un temps però aixina i tot jo què sé, a mi em diuen ara T'ESTÀS UN MESET MÉS? i firme encantà... Dijous pel matí se n'anem, ja veu, i fins d'ací uns mesos no es torna... I del Labordeta, què vol que li diga, si morir-se ens morim tots... però és alguna cosa més, el que dic, jo em mirava els capítols eixos del país en la motxilla i ara mira de buscar lo mateix, que no hi ha. Ara vas al poble més a fer la mà del món i què et trobes? Neorurals d'eixos volent-te vendre formatge a preus desorbitats perquè és "fet a mà" i les tomaques més cares encara perquè són "ecològiques" i que per supost no diuen ni hola als vellets que encara queden (si és que en queden) i que porten ahi tota la vida vivint (i que són uns salvatges perquè als porcs els castren sense anestèsia i perquè a la vaca li peguen alguna varà de quan en quan pa que es menege i damunt no tenen calefacció i tenen que tallar algun arbre pa tindre llenya, sí, uns salvatges terroristes assassins d'ecosistemes els pobres uelos...). Ai ai ai.

a roja, precioso no es, es horrible que pase. Pero pasa. Y ay... a mí que me devuelvan la mula de mi tío Pepe.

Anònim ha dit...

'El pastor del Gorbea'

Triste noticia que trae a la memoria viejas historias de una cima en la que me hice montañero. Con Basilio se van una gran parte de mis recuerdos del Gorbea, montaña a la que subí por primera vez de chaval guiado por mi padre José Luis (Munitibar) y algunos montañeros del Bilbao Alpino de los que he olvidado el nombre.
...
Para un chaval bilbaíno era como penetrar en otro mundo, no mágico, sino extraordinario donde lo primero que me sorprendía eran los olores. El principal a humo. Las chabolas estaban mal ventiladas o sencillamente no tenían chimenea, por lo que la humareda se filtraba por las grietas y tejas. Lo impregnaba todo. Cuando volvíamos a Bilbao, el tufo que despedíamos dicen que era insoportable.
Otras ‘pestes’ accesorias eran la de la leche cruda, la de cagarruta de oveja, de boñiga de mulo y vaca y una especial, que se metía muy dentro. Era el que desprendían los quesos (todos diferentes y auténticos de Gorbea y no de Idiazabal) que se maduraban en un rincón oscuro de la chabola, ese habitáculo secreto donde no faltaban las pulgas, los ratones y los lirones ‘mitxarroak’, enemigos de quesos y hogazas.
Además nos intrigaba el viejo euskera vizcaíno, la lengua de aquellos hombres, que a los bilbaínos (finales de los 50) nos sonaba extraña. También se desenvolvían en castellano. Los pastores alaveses de la otra parte del Gorbea: Zuya, Zárate, Barambio, Ciorraga, etc. desconocían el euskera y los de Arratia y Orozko tenían que cambiar de idioma para entenderse con ellos.
...
Dicen que el mote le venía de su afición al anís. Los pastores aseguraban que estaba aliado con la ‘gente mala’ (lamias, brujas, los enanitos ‘ireltxoak’, etc.).
...
Una parte de lo que queda de aquel mundo que se reduce día a día se nos ha escapado con Basilio ‘Pastorea’.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Eskerrik asko ;)

Àngels ha dit...

Trista historia de pobles que han xapat la porta... trista la historia dels pobles a la que veus tacar-la.

Jota ha dit...

Se'ns ha anat un home de bé. Es mor gent com Saramago i Labordeta, i el Fraga encara donant pel sac. No m'ho explico.

)