Feia temps que tenia ganes d’agarrar-me de nou a la trilogia de Ramiro Pinilla Verdes valles, colinas rojas i què millor que no tindre faena i que al dia li sobren hores per a fer-ho: la novel•la feta de tres novel•les exigeix temps i si no dedicació sí certa predisposició. La vaig llegir a trompicons, sense temps ni predisposició, farà uns tres anys, i sense llevar-me del cap que estava front a un escriptor basc ben mal considerat als cercles nacionalistes, el que em parava un poc i vulgues que no va tindre la seua part de culpa en que acabara per deixar-la abandonaeta. Espere que no siguen vostés tan trossos de burro com jo i sí que disfruten de tota la bona literatura que hi ha pel món feta per jueus o bascos i catalans no nacionalistes o lo que siga, i que em facen cas si els dic que les dos mil noséquantes pàgines de Verdes valles, colinas rojas, bé mereixen el seu temps.
El cas és que jo només volia copiar-los un trosset de la primera de les tres novel•les, La tierra convulsa, que torne a tindre entre mans estos dies, però ja que estava dic bo, farem una introducció ahi menudeta i aprofitaré pa recomanar-la perquè em sembla que al Pinilla no se li ha fet justícia al món de les lletres, més que no siga del rotllo. Els tres volums estan editats per Tusquets, i del primer hi ha edició de butxaca a només 13 eurets, ja tarden!
“- Parece que mi ventana encendida preocupa a mucha gente. Sí, releo el Quijote por enésima vez, porque espero traducirlo al euskera algún día y quiero descubrir por qué Don Quijote, siendo castellano, exaltaba menos a Castilla que a valores universales, como el espíritu de sacrificio y de justicia de la caballería andante, por ejemplo.
- Creo que le entiendo. Usted se pregunta si hay que estar loco para hacer una cosa así. Es una duda muy nacionalista, supongo.
- Quiero descubrir cuándo fue Don Quijote más digno y noble, más él mismo, si cuando se olvidó de Castilla y viajó por regiones e ideas distintas, tratando de deshacer entuertos o cuando le volvió la cordura y se refugió en sus raíces.”
Vall de Helgedalen, al fons a l'esquerre, el Fannaraken. Noruega, estiu 2010
Hacía tiempo que tenía ganas de volver a cogerme a la trilogía de Ramiro Pinilla Verdes valles, colinas rojas, y qué mejor que no tener trabajo y que al día le sobren horas para hacerlo: la novela hecha de tres novelas exige tiempo y si no dedicación sí cierta predisposición. La leí a trompicones, sin tiempo ni predisposición, hará unos tres años, y sin quitarme de la cabeza que estaba frente a un escritor vasco muy mal considerado en los círculos nacionalistas, lo que me paraba un poco y quieras que no tuvo su part de culpa en que acabara por dejarla abandonadita. Espero que no sean ustedes tan trozos de burro como yo y sí disfruten de toda la buena literatura que hay por el mundo hecha por judíos o vascos y catalanes no nacionalistas o lo que sea, y que me hagan caso si les digo que las dos mil nosécuantas páginas de Verdes valles, colinas rojas, bien merecen su tiempo.
El caso es que yo sólo quería copiarles un trocito de la primera de las tres novelas, La tierra convulsa, que vuelvo a tener entre manos estos días, pero ya que estaba digo bueno, haremos una introducción ahí pequeñita y aprovecharé para recomendarla porque me parece que al Pinilla no se le ha hecho justicia en el mundo de las letras, aunque no sea del rollo. Los tres volúmenes están editados por Tusquets, y del primero hay edición de bolsillo a sólo 13 eurines, ¡ya tardan!
“- Parece que mi ventana encendida preocupa a mucha gente. Sí, releo el Quijote por enésima vez, porque espero traducirlo al euskera algún día y quiero descubrir por qué Don Quijote, siendo castellano, exaltaba menos a Castilla que a valores universales, como el espíritu de sacrificio y de justicia de la caballería andante, por ejemplo.
- Creo que le entiendo. Usted se pregunta si hay que estar loco para hacer una cosa así. Es una duda muy nacionalista, supongo.
- Quiero descubrir cuándo fue Don Quijote más digno y noble, más él mismo, si cuando se olvidó de Castilla y viajó por regiones e ideas distintas, tratando de deshacer entuertos o cuando le volvió la cordura y se refugió en sus raíces.”
17 comentaris:
De fet el Jordi Bilbeny planteja la hipotesi que Don Quixot era català i el va escriure un tal Miquel de Servent. Jo només apunto la hipotesi, que jo no ho sé, eh? No conec aquest autor però amb això que no era nacionalista basc deus voler dir que era nacionalista espanyol. De fet, els nacionalistes amb estat es poden permetre el luxe de negar els drets que ells gaudeixen als altres exercint un nacionalisme intolerant i excloent i alhora criticant els "nacionalistes". Et dóno tota la raó, però, en què la ideologia no té absolutament res a veure amb el talent literari.
Salutacions, comtessa!
n'hi ha tants dels quals en sabem ben poca cosa perquè "no toca"! gràcies per la recomanació :)
hehe, segons la teoria del Bilbeny lu del quijote és precisament pq la obra en realitat és una crítica a Castella (i Cervantes no era tal, sinó un Sirvent, valencià amb casa a BCN).
Mentre llegia el teu escrit, m'ha vingut al cap una altra trilogia d'un que tampoc està massa reconegut: La forja de un rebelde, de Arturo Barea. Está en Debate, i també l'he vista en edició de butxaca. Ara que tens temps, si vols torbarte un poc, ja saps, no et defraudarà.
Un beset.
Comtessa, us agraeixo la recomanació, em temo que un volum de pa`gines com aquestt l'hauré de reservar per a lectures estiuenques.
D'altra banda no entenc el raonament de l'Òscar. Desconec que és en Pinilla, però no ser nacionalista basc implica necessàrament que a de ser nacionalista espanyol? no hi veig la lògica del silogisme per enlloc. Jo em sento catalana i no espanyola, però d'això a combregar cegament amb un sentiment tan fàcilment manipulable com és el "nacionalisme", hi ha un pas.
I el Bilbeny és capaç d'agafar qualsevol personatge i muntar la teoria que és català. M'hi jugaria el llapis que Gengis Khan era català: pregunteu-li al Bilbeny i segur que sabrà dir-vos que sí.
El que és curiós és que no he sabut trobar al Quixot 1l'expressió "desfacer entuertos". "Desfacer tuertos" - sense en- al capdavant- sí que la hi he llagida. Però, què vol dir aquesta frase en castellà? Desfer bornis? No fa sentit en castellà. En català/valencià sí que en fa, de sentit. "Desfer torts" vol dir desfer ofenses. Fer un tort a algú és infringir-li una ofensa.
Salutacions, Comtessa.
Eulàlia, qualsevol persona, espanyola en aquest cas, que nega el dret d’autodeterminació dels pobles per a mi està exercint un nacionalisme excloent. La veritat és que no conec el sr. Pinilla però pel que apunta la comtessa no costa suposar que el sr. Pinilla era un d’aquests. Tal vegada m’equivoco i el sr. Pinilla era un precoç “ciutadà del món”, llàstima que ser “ciutadà del món” és un concepte sense cap valor legal ni jurídic, un és d’un país o un altre per poder tenir drets i obligacions, i declarar-se “ciutadà del món” a Espanya és sinònim a tots els efectes de declarar-se espanyol. Jo, de fet però, no em considero nacionalista, sinó independentista. En tot cas, la paraula “nacionalisme” està molt manipulada i sembla que cadascú n’entén una mica el que vol o el que li convé. En aquest sentit jo no tinc cap problema en considerar-me nacionalista si això vol dir reconèixer-ne la singularitat i defensar els drets de la teva nació, no si això vol dir voler imposar-la a ningú o considerar-la millor que cap altra.
En quant al Jordi Bilbeny com a historiador no conec prou els temes que tracta ni em considero cap expert com per jutjar el que diu. Pel que sé d’ell com a persona i com activista social mereix tot el meu respecte i, fins i tot, admiració.
Eulàlia,
En el cas català, valencià, balear, gallec, basc o navarrès, no ser nacionalista indica que hom combrega amb l'estat de coses actual.
I l'estat de coses actuals tots sabem implícitament quin és. I explícitament ens el fa saber la Constitució. Espanya és la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, s'hi diu.
Si això no és nacionalisme...
Salutacions
Francesc
Ah, per cert. EL comentari anterior també era meu.
I DEL PINILLA NO DIU NINGÚ RES??? També van a fer-li vostés, estimats lectors, un lleig al pobre home????
ÒScar, el més semblant a un nacionalista "català" és un nacionalista "espanyol". El nacionalisme, per definició, és excloent.
Declarar-se "no nacionalista" pot voler dir no combregar ni amb els uns, ni amb els altres. Desconec si és el cas del senyor Pinilla.
Francesc: rotundamnet No. Declarar-se no nacionalista no vol dir necessàriament combregar amb l'estat de coses actual.
I sincerament no m'agrada el to de "superioritat" dels vostres comentaris. Permeteu-me que us digui: sou "excloents".
Comtessa, llegiré Pinilla i potser el passi davant a la meva llista de lectures, mireu que us dic.
Comtessa, no llegiré el Pinilla, no és res personal, de fet no llegiré la immensa majoria de llibres que hi ha publicats al planeta. Però has llegit El Quixot, per cert? Jo fa molt temps, però em va encantar.
Estic completament d'acord amb el Francesc. Pel que fa al cas català, parafressajant l'Eulàlia, jo diria que el que més s'assembla a un espanyol d'esquerres és un espanyol de dretes. I tant com intento ser excloent amb totes les coses que no m'agraden o no estic d'acord en el món, però de moment vaig perdentper golejada!
Eulàlia,
Ja sé que a la sra. Comtessa li abelliria més que parléssim d'una altra cosa, però és que per al.lusions t'he de contestar.
Doncs si declarar-se no nacionalista no vol dir combregar amb l'estat de coses actuals en un territori i societat determinades, aleshores què vol dir ser no nacionalista?
Altrament, dius que parlem amb un to de superioritat. T'asseguro que jo no el veig enlloc, aquest to. Crec, senzillament, que ací no fem sinó exposar les nostres opinions. En tot cas, pel que fa a mi, no he tingut de cap manera la intenció de "ser superior". Entre altres coses perquè no ho sóc. De fet, no ho és ningú.
Salutacions
Francesc
...merci por la recomendación, no los he leído...
...ya en casita ¿no? ¿compraste flores?????
A mi em pareix molt bé tot lo que vullguen dir, però hi ha una cosa que no acabe d'entendre, del que diu Òscar, això de ser independentista sense ser nacionalista. No m'entra.
Doncs missenyora en som uns quants d'independentistes no nacionalistes, o independentistes pragmàtics. La gràcia de l'assumpte és que la independència de Catalunya és quelcom bo per al territori, prescindint de la catalogació cultural del mateix. Servidora és catalana, visc, treballo i respiro com a tal, però la independència del meu país no és cosa només dels catalans, o si, si considerem català tot aquell que paga impostos a Catalunya. Esquemàticament, no cal dir.
Comtessa delicada i gentil madona,
Estic d'acord amb vós. Jo no hi sé veure diferències, entre el sentiment nacionalista i l'independentista. A tot el món mundial, un nacionalista és una persona que està d'acord amb la independència del que ell sent com a país seu.
Ara bé, en el cas català/valencià/balear la cosa ha estat diferent fins fa ben poc. En els nostres països, un nacionalista és una persona que està íntimament d'acord amb la independéncia del seu país, però que per sentit de la realitat, per prudència o per por al que diran no gosa anomenar-se independentista.
Però deixant de banda el nostre cas, a mi em sembla que el fenomen nacionalista es palesa de dues maneres entre les persones.
1a) El nacionalisme implícit. És el nacionalisme que trobem en les persones que viuen en nacions reeixides. Aquestes persones tenen el problema força solucionat i, per tant, no van reivindicant la seva nació. Hi viuen i prou. Ara bé, això no vol dir que el nacionalisme explícit no tregui cap "a les vegades", com diu el gran Ausias. sovint "a les moltes vegades". Un exemple del que vinc dient és la febre nacionalista que es va ensenyorir de tantíssima gent davant els èxits futbolístics de la Roja.
2) El nacionalisme explícit. És defensat per les persones que no estan d'acord amb l'estat de coses nacional en què viuen. El consideren injust. Aquestes persones ho manifesten i s'esforcen per aconseguir la independència del que consideren la seva veritable nació. Són reivindicacionistes i... sovint ens fem pesats als ulls dels nacionalistes implícits
El gran anhel dels nacionalistes explícits es aconseguir que la seva nació i la llengua que la vehicula esdevinguin, d'un punyetera vegada, realitat, adés nació endins adés nació enfora. D'aquesta manera aquestes persones passarien a sentir implícitament la seva nació. I per fi...PODRÍEM DESCANSAR!! Si més no, és el que espero tot creuant els dits.
Salutacions i encaixada
Francesc
Molt interessants totes les aportacions en estos moments en que front al nou d'octubre de demà, el meu nacionalisme no-triat sinó imposat per jo què sé, les circumstàncies? des de que vaig nàixer, es fa moltes moltes preguntes...
Publica un comentari