Haguérem volgut ser les muses d’algun poeta, això haguérem volgut mentre recorríem els carrers de València curtes de faldes i de vergonya, i tot era impetuós i urgent i breu, tan breu que passaven només els dies i no els anys, i baix de casa hi havia un bar. Volíem ser les muses d’algun poeta, però on eren els poetes? Ah, els poetes, pobres ingènues; nosaltres volíem que el sexe fóra de pomes i melons i regallims de suc entre les cames, volíem que el poeta digués la pàtria al costat de l’amor i lluita al costat d’orgasme, i dolçaines i no Rampant Rabbits, però ells, ells, moderns de merda, noctàmbuls impecablement vestits que deien sushi i no tomaques, que deien Berlín i no Alcoi, que mai als bars demanaven mistela, ells, poetes que torcien el gest si sentien dir país, si sentien dir senyera, ells que eren ciutadans del món, que deien performances i no carrasques. Ens havíem quedat sense poetes, amb el temps també ens quedaríem sense carrers. Ara, bé que ho saps, només recordem: lents i tristos animals.
Estellés, xico, pa lo que hi ha que vore, no t’alces.
En setembre de 2004 es celebrà a L’Alqueria d’Asnar un acte pels vint-i-cinc anys d’ajuntaments democràtics que acabà amb la lectura de Propietats de la pena amb una dolçaina tocant La Muixeranga de fons, un moment d’eixos d’aborronament que no s’obliden. Escoltaria hui de nou els versos dits amb un fil de veu, La Muixeranga sonant més que mai a marxa fúnebre. Un final sense aplaudiments, només els caps baixos de l’audiència tornant a casa en silenci, com després d’un enterro.
Assumiràs la derrota d’un poble,
i ja no seràs, mai més, poble.
12 comentaris:
Açò és una cosa a trossos, a vore, la primera part anava a ser més llarga però al remat semblava més un homenatge al Le Club de la Fonteta de Sant Lluís en lloc d'un homenatge a Estellés. La segona part enllaçava directament amb l'actitut que volia recriminar en la primera part a la poesia valenciana de hui, que això de l'esperit combatiu ho té com una miqueta molt oblidat, actitut per altre costat generalitzada no només en la poesia, PERÒ QUE ESTEM TOTS CEGOS O QUÈ? Pos pareix que sí, cegos i adormits i agelipollats del tot. I l'última part enllaçava amb tot això, però també he acabat retallant perquè més que a Estellés acabava plorant per l'actitut dels governants, dels ajuntaments, de la gent, en els anys en que tot estava per fer (i tot era possible que diría l'altre), el Desperta ferro dels alcaldes de la comarca, en fi, que tot això, però al final ho ha retallat perquè no ho acabava isón les sis i mitja del matí i tenim l'hotel ple i sabrà Sant Vicent a quina hora acabaré de treballar hui... Fa poc recomanava l'article de Josep Nadal "Contra el pessimisme", sí, però igual serà perquè encara és de nit però jo ja esperances poques, d'ahi els últims versos. Ale, bon dia tinguen.
Senyora! Que no es diu "aquelipollat" que cal dir "atarambanat"!
Per la resta tan profund com sempre malgrat que asumirà vostè la veu d'un poble i serà per a sempre poble la qual cosa, per a una aristòcrata, és tot un senyal de grandesa.
Coent, sí, i alhora tot un lujo, Comtessa.
Dic Mariola i m'oblido de les altres muntanyes.
Ai, ai, ai! i que a gust que se sent una llegint les vostres paraules! I feu bé, que als poetes cal llegir-los la cartilla, que ja em direu que ens queda de la pàtria si deserten els poetes que l'han de cantar?
això és un tros d'homenatge!
Si arribes a estructurar el primer text en vers, t'ix una poesia de puta mare, sí Senyora.
Corpi, a mi em fa que a aquesta no li calen versos per a escriure poemes de puta mare!
«De tot açò, gemecs, les mans apegaloses,
el crit sense resposta, el silenci, la fúria.»
[L'Hotel París]
"i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera."
Molt bo, molt gran la primera part. Me la he de copiar per canviar-li el gènere. On estan les muses?
Això és un poema en prosa, quatre coses ben dites, unes veritats clares,...
Salut, gràcies per ser-hi, bons aliments i bona taula i llarga vida a la Diada d’Estellés!
Benvolguda Comtessa,
Tots sabem que no hi ha a Alcoi unes cames com les teues...
Reverència,
Francesc
Ah! Amb reverència i amb el més profund dels respectes.
Salutacions
Francesc
Publica un comentari