Ha sigut este migdia, a l’hora de dinar –dinar? qui diu dinar diu parar de treballar mitja hora per a menjar-se un tros de pa amb el que es troba en la nevera tots TOTS els dies: formatge, pernil dolç, salami, salmó, pots de sardines i ensalada amb cinquanta mil coses que és millor no menjar- després de fer-me la torrada –tots els putos dies des de maig la mateixa torrada amb el pa de motlle dur, formatge i salmó- i pegar-li el primer mos a la tallà taronja i oliosa: ho he escopit maleint en tots els idiomes que sabia per a rematar-ho amb un valencià PUTA MERDA! acompanyat del llançament de la torrada a la brossa. Del salmó fumat he acabat fins a més amunt de la coroneta, no he de tornar a menjar salmó en la vida.
No sé si serà degut a una baixada en els preus, a alguna oferta especial per part del proveïdor o a què collons, però mentre l’any passat el salmó fumat era, per als empleats, una cosa excepcional que només trobàvem al frigorífic de tant en tant, esta temporada no hi ha dia en que no hi haja una safata plena a la nostra disposició. I primer, t’encanta, després, t’acostumes, al final, només l’olor ja et fa ganes de bossar.
La industria pesquera de Noruega és de les més grans del món (de fet, això i la seua llarga tradició marítima van fer que decidira vindre-me’n ací i no a altre lloc, encara que finalment acabara... en les serres més altes del país), però els noruecs no tenen ni puta idea de menjar peix i sí, ho dic des del més absolut xovinisme. A la vista està, més d’un noranta per cent de la producció s’exporta, ells es queden quatre llandetes, quatre fumats i alguna pata de cranc congelada i amb això s’apanyen, pa què més. Si un dia tenen ganes de torrà de peix fresc pos trauen la canya i en un moment tenen tantes insípides truites com convidats esperen; no els parlen d’un arròs a banda o d’un suquet de peix o del concepte mariscada perquè no ho han d’entendre i damunt com són éssers superiors i tot lo seu és millor que lo dels altres tampoc faran l’esforç per tastar-ho (que sí, que el meu xovinisme no és més que una reacció al seu).
Des de hui, eixos salmonots de piscifactoria –quan parlem d’industria pesquera a Noruega no em referia sols a la pesca extractiva sinó també a l’aqüicultura, que hi ha piscifactories pa anar i vendre- fets tallaetes, fumats i empaquetats, queden exclosos de la meua dieta. Probablement no tarde tampoc massa en avorrir les lonxes de formatge –plàstic- que tenim; a cada tros de pa que em porte a la boca pensaré en polp sec i caldets de bona morralla i calamars a la planxa i llobarros al forn i calderetes de gallina i mero i xarxes i poteres i dies a l’escola fent nasses per als polps. I els sorells com a esquer, i l’olor de la mar i retrobar-se amb la mare i la tia un dissabte al matí netejant musclos a la cuina de casa.
Ha sido este mediodía, a la hora de comer -¿comer? quien dice comer dice parar de trabajar medida hora para comerse un trozo de pan con lo que se encuentra en el frigorífico todos TODOS los días: queso, jamón york, salami, salmón, latas de sardinas y ensalada con cincuenta mil cosas que es mejor no comer- después de hacerme la tostada –todos los putos días desde mayo la misma tostada con el pan de molde duro, queso y salmón- y darle el primer mordisco a la tajada naranja y aceitosa: lo he escupido maldiciendo en todos los idiomas que sabía para rematarlo con un valenciano ¡PUTA MERDA! acompañado del lanzamiento de la tostada a la basura. Del salmón ahumado he acabado hasta más arriba de la coronilla, no he de volver a comer salmón en mi vida.
No sé si será debido a una bajada de los precios, a alguna oferta especial por parte del proveedor o a qué hostias, pero mientras el año pasado el salmón ahumado era, para los empleados, una cosa excepcional que sólo encontrábamos en el frigorífico a la larga, esta temporada no hay día en que no haya una bandeja llena a nuestra disposición. Y primero, te encanta, luego, te acostumbras, al final, sólo con el olor ya te entran ganas de vomitar.
La industria pesquera de Noruega es de las más grandes del mundo (de hecho, eso y su larga tradición marítima hicieron que decidiera venirme aquí y no a otro lugar, aunque finalmente acabara en… en las montañas más altas del país), pero los noruegos no tienen ni puta idea de comer pescado y sí, lo digo desde el más absoluto chovinismo. A la vista está, más de un noventa por ciento de la producción se exporta, ellos se quedan cuatro latitas, cuatro ahumados y alguna pata de cangrejo congelada y con eso se apañan, para qué más. Si un día tienen ganas de asar pescado fresco pues sacan la caña y en un momento tienen tantas insípidas truchas como invitados espere; no les hablen de un arroz a banda o de un suquet de pescado o del concepto mariscada porque no lo van a entender y encima como son seres superiores y todo lo suyo es mejor que lo de los otros tampoco harán el esfuerzo de probarlo (que sí, que mi chovinismo no es más que una reacción al suyo).
Desde hoy, esos salmonotes de piscifactoría –cuando hablamos de industria pesquera en Noruega no me refería sólo a la pesca extractiva sino también a la acuicultura, que hay piscifactorías para ir y vender- hecho lonchas, ahumados y empaquetados, quedan excluidos de mi dieta. Probablemente no tarde tampoco demasiado en aburrir las lonchas de queso –plástico- que tenemos; a cada trozo de pan que me lleve a la boca pensaré en el pulpo seco y caldos de buena morralla y calamares a la plancha y lubinas al horno y calderetas de gallina y mero y redes y poteras y días en la escuela náutico-pesquera haciendo nasas para los pulpos. Y los jureles como cebo, y la olor del mar y reencontrarse con mamá y la tía un sábado por la mañana limpiando mejillones en la cocina de casa.
13 comentaris:
Digues que sí! Aquesta és la meva comtessa! Paciència, que ja et queda menys per gaudir dels peixos preparats com-déu-mana.
ja no recorde la de vegades que he sentit dir això de que en el nord d´europa es viu de meravella i de tot lo que tenim que apendre, així que estic contenta de sentir, i en esta clau de mala llet, que no tot és meravellós...que sí, senyora comtessa, que el xovinisme, ben antés, no és tan roïn!
i una doradeta a la sal no?
:)
Baixàvem cada matí a la subhasta. Pel Camí de l’Andragó a l’anada i, en tornar (massa costera per al sis-cents), per la carretera de la Font Santa. Cinquanta-quaranta-nou-quaranta-vuit-quaranta-set-quaranta-sis... meu! Damià el de la Mistelera, la neta i el ranxet (dos molls, alguna pelà, un grapat de morralla i, amb sort, un polpet), creuant l’agost successiu baix les pinades.
Després les guies de viatges van començar a parlar meravelles del mercat de peix de Bergen. Però jo, quan hi vaig estar, no aconseguí trobar per cap lloc el que buscava.
Ànims, comtessa. Que a la vora d’aquesta mar encara queda peix (o millor dit, peixquera) esperant-la.
:) :) les meves més profundes conmiseracions, comtessa. ànimu!
Fa pocs dies que, entaulats a la platja, ens queien les llàgrimes davant d'un sublim suquet. Res de més senzill i res de més difícil: un ferm déntol de 4 kg -que havia passat directament del fons del mar al de la cassola- i unes hores de xup-xup amb unes patates del bufet.
Sigui ferma, Comtessa, i pacient, que aviat deixarà de menjar a cuita-corrents.
Es más fiable y por ello más rica Suiza sin petróleo que la petrolera Nigeria.
Y por eso las sociedades con valores son más honradas, ergo más eficientes y prósperas. Los valores espirituales generan riqueza material. Finlandia, por ejemplo, está impregnada de valores luteranos, que hacen prioritaria la educación y con ella el esfuerzo y el mérito, y no son sólo para los creyentes, sino para todos.
(http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html)
Deixeu-vos estar missenyora, només es pot viure "com cal" en una zona del món, la resta "pa visitar". Sinó de què la dita "roda el món i torna al Born", o a la terreta xe.
Allau, paciència ja me'n queda poca, i no sóc l'única. Tots hem acabat per avorrir algo, fa pocs dies una companya addicta a les galetes de xocolate em va dir ÉS QUE NO PUC MENJAR-NE NI UNA MÉS! ÉS QUE JA NO PUC NI MIRAR-LES! (jo lo de les galletes de xocolate ja ho havia superat, les vaig avorrir tant l'any passat que este fins a meitat temporada no he començat a menjar-ne, i només una de quan en quan). Tres setmanetes i a casa ja, i 25 dies i no cal que li diga lo què!
Monique, per un costat és cert, però per altre... uffff, els tenim molt idealitzats, les coses no són tampoc pa tant. Les doraes a la sal, però sempre salvatges!
Anònim, jo vaig estar a Berguen dos dies l'any passat i pa mi era tan gran que no vaig eixir de l'hotel més que pa pillar un taxi pa anar a l'estació d'autobusos i vindre-me'n ací. Havia llegit del mercat de peix i tenia intenció d'anar, però una volta em vaig vore allí vaig vore massa gent pels carrers i vaig dir res, ja ho voré qui sap quan. Em fa que, en cas d'haver anat, tampoc haguera trobat lo que buscava. Jo lo que busque ho trobe ben fàclment a la llonja de Campello o de la Vila. Enveja dels recors, i ai mar esperant-me... això voldria jo.
Towers, com dic per ahi dalt són només tres setmanes! Si molt queixar-me però en el fons em fa pena anar-me'n... o no, què collons pena, ja està bé que ja és hora de Mediterrani.
Girbén, no em conte eixes coses home, tinga un poc de compassió que hui lo primer que he vist en obrir la nevera ha sigut la safata de salmó... Ai, això de menjar a cuita-corrents... és casi tant important com el que es menja. Els meus companys no es poden creure que quan mon pare em toca un dissabte a les sis de la vesprada i em diu "estic dinant" porta dinant des de les dos del migdia (i lo que li falta pa acabar).
Clidice, cert! res com la terreta, ahir li vaig escriure al blog seu però em va eixir un cartellet d'eixos que algo havia anat mal i ho tenia de tornar a escriure i com que estava fent mil coses ja me se va passar, però li volia dir que si em tocara la loteria jo abans que viatjar lo primer que faria seria... COMPRAR-ME UNA CASA EN L'ALQUERIA. És més, em compraria la casa en la que em vaig criar, quina estretor de lloc perfavor, amb el culamen que tinc ara em fa que no cabria pel corredor.
Estimada Comtessa: des del pont del "Cap Prim Segon" em sembla que està vosté fins l'engonal de tant peix fumat.
Com ja li vaig escriure fa temps, la "tripu" d'aquesta barca de bou volem que ens visite i vinga a gaudir d'un dia (o més si li plau)de mar a la pesquera del marisc de La Marina Alta.
Li puc fer un avanç de la dieta estricta ordenada pels doctors en la matèria de cardiosalubritat que duem a bord d'aquesta barca de bou.
Desdejuni de café amb llet o got de llet amb colacau i tallada de "cocamaria" de quatre dits.
Esmorzar a base de capellanets (no salats) passats per la flama i trecats dins d'un plat amb abundants rajos d'oli d'oliva de la cooperativa de Muro, tomaques del terreny tallades a quarts i rajades d'oli, llesca de pa del forn amb raig d'oli per mullar els escorrims i menjar. Singlot de raïm de moscatell opcional.
Dinar de cullera per triar depenent del dia: arròs a banda, cruet de peix del fons, suquet de carancs i ceïlles, bollit en blanc, guisat d'agullat a la cervesa, tòtena sobre la marxa, varietat de peix torrat a la planxa, totenetes torrades, peix variat fregit (bacallarets, tòtenes, moixes, furons, escolans, randeres, sabres...).
Berenar de coques de verdura, tapades, empanadilles i coca de carabassa o bescuït amb "kèfir".
Per beure hi ha vins de diverses procedències i cerveses de mercadona.
No li podem garantir l'avistament de cetacis, però ja voldriem.
Així és que pel proper octubre que vosté ja estiga assentada en la seua Alqueria de les nostres Comarques Centrals, li reservem plaça de Convidada a la Pesca.
Estarem pagats de conèixer-la i gaudir de les seues vivències per Escandinàvia.
Animes vosté que això ja està ahí.
Salut que haja.
Amadeu del Cap Prim.
Ai Amadeu, anava a dir "no m'ho diga dos voltes" però què collons, directament: LI PRENC LA PARAULA. La que estarà pagada seré jo de poder compartir amb vosaltres un dia de mar o els que siguen. Sé de bona tinta que a pocs llocs es menja com a algunes barques, i em fa que el Cap Prim Segon és una d'eixes barques. Mire, com una xiqueta el dia de Reis estic!
Ja, ja, quin esglai amb el títol, perquè, coneguen-te una miqueta, eres capaç, en un calfament, enviar-ho tot a rodar. Tens tota la raó del món, el peix, com ens el mengem ací no ho fan a cap lloc del món. Ni al Japó, ara que està tant de moda menjar el sushi eixe, ja veus tu, peix cru. Que no saben el que són les brases?
Paciencia i una canya, diuen al meu poble, i mira tu, una canya de pescar.
Publica un comentari