divendres 13 d’agost de 2010

Preparatius d'aniversari (III)

Li vaig preguntar si tallar-se les venes feia molt de mal i em va dir que el làser per a borrar les cicatrius li’n feia el doble; estàvem en el Negrito i Emiliano ja no sabia què fer pa fer-mos fora.

Tot començava a canviar aquells dies: ja res era com abans i, el que és pitjor encara, començàvem a prendre consciència de que mai més tornaria a ser-ho: ho havíem cremat ja tot. Encara que xafàvem més en el pantanós terreny de l’adolescència –això sí, com peixos boquejant fora de l’aigua-, ja teníem un peu en eixa pròxima vida –deixar enrere el temps de ser jove, passar a ser major- que tot lo món s’empenyava en recordar-mos que ja era hora d’encetar.

La meua amiga Clara decidí que no tenia res més per vore i que tot el que havia de vindre ja no valdria la pena. És cert que les expectatives eren massa altes, seria complicat superar el passat. Amb vint-i-sis anys va aconseguir suïcidar-se després d’alguns intents. Jo vaig preferir fer-li front a la por a que les coses canviaren, a acceptar que res ens tornaria a commoure, a que tot deixara sempre el mateix gust, a que s’atenuaren les emocions, a que res igualara el globus n el pit d’una carretera a dos-cents i tants per hora la moto i dos-cents per hora el cos i sense casc. Jo vaig triar deixar que els anys passaren, primer amb esperança de que potser hi hauria en altra part el que buscava i després amb res més que resignació i puntuals instants on recordar, tonteries com creuar una glacera amb sabatilles per fer vore que no, que realment no m’importa, per a sentir altra volta allò.

Però lo cert és que és tot tan previsible, tan extremadament avorrit.


Le pregunté si cortarse les venes dolía mucho y me dijo que el láser para borrarse las cicatrices dolía el doble; estábamos en el Negrito y Emiliano ya no sabía qué hacer para echarnos.

Todo empezaba a cambiar aquellos días: ya nada era como antes y, lo que es peor todavía, empezábamos a tomar conciencia de que nunca más volvería a serlo. Lo habíamos quemado ya todo. Aunque pisábamos más en el pantanoso terreno de la adolescencia -eso sí, como peces boqueando fuera del agua-, ya teníamos un pie en esa próxima vida -dejar atrás el tiempo de ser joven, pasar a ser mayor- que todo el mundo se empeñaba en recordarnos que ya era hora de empezar.

Mi amiga Clara decidió que no tenía nada más que ver y que todo lo que habría de venir ya no valía la pena. Es cierto que las expectativas eran demasiado altas, sería complicado superar lo pasado. Con veintiséis años consiguió suicidarse después de algunos intentos. Yo preferí hacerle frente al miedo a que las cosas cambiaran, a aceptar que nada nos volvería a conmover, a que todo dejara siempre el mismo sabor, a que se atenuaran las emociones, a que nada igualara el globo en el pecho de una carretera a doscientos y tantos por hora la moto y doscientos y tanto por hora el cuerpo y sin casco. Yo elegí dejar que los años pasaran, primero con la esperanza de que quizá habría en otra parte lo que buscaba y después con nada más que resignación y puntuales instantes en que recordar, tonterías como cruzar un glacial en zapatillas para hacer ver que no, que realmente no me importa, para sentir otra vez aquello.

Pero lo cierto es que es todo tan previsible, tan extremadamente aburrido.

4 comentaris:

marta (volar de nit) ha dit...

Em fa vergonya comentar aquest apunt i em fa ràbia que ningú no escrigui res.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Vergonya per?

matilde urbach ha dit...

Doncs jo, ni vergonya ni ràbia.
I l'acabo de cagar, en trencar el respectuós silenci que feien els lectors d'aquesta casa. Prou que ho sé.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Matilde, vosté té tot el dret del món a trencar en esta casa lo que li done la gana: els plats, els silencis, els espills, les botelles... lo que li done la gana.

)