divendres 27 d’agost de 2010

D'una malenconia blanca i molt íntima

Quan només alçar-te –i t’alces com la majoria de les persones s’alcen, o siga descalça- entropesses amb uns grampons, et dones conter, dolorosament, de que sí, ha aplegat el moment de posar ordre d’una volta en l’habitació. Que les visites ja se n’han anat i hauràs de llavar la roba interior que pul•lula pel terra, que podries guardar el neopré penjat de la barra de la cortina esperant des de fa dies un últim escabussó a l’estany més proper, que deus clavar en la seua funda el sac dins del que dorms perquè també fa massa dies que hauries d’haver canviat els llençols però et fa peresa com també fa massa dies que el sac està secant-se després de que el netejares, que en algun moment tingueres un blog on escrivies algo més que quatre parauletes i una cançó, que les camisetes de tirants amb les que t’empenyes en eixir de casa no són les més adequades ara que ahir quan mirares el termòmetre este marcava quatre graus, que s’ha acabat, açò s’ha acabat ja i sembla que no vullgues donar-te conter. El final de l’estiu s’anuncia des de fa temps, però els últims dies allò que només eren insinuacions han passat a ser una realitat constatable: fa fred.

Els diaris d’allà avall em sorprenen amb avisos d’alerta roja pel calor i per la finestra mire el cim del Storen blanquejat després de la nevada que caigué fa poques nits; amb el blanc recorde la vida a Finlàndia sempre per davall del zero i enyore els deserts gelats i silenciosos on desitjaria tornar per a quedar-me. Recentment vaig vore Kielletty hedelmä, pel•lícula de Dome Karukoski que mostra a dos adolescents de famílies laestadianes que decideixen conéixer la vida a la ciutat, la vida fora de les normes del laestadanisme, on maquillar-se, veure la televisió o ballar són coses prohibides. Mentre l’oïda se m’encantava de nou amb els sons del finés, tot i ser un dialecte diferent al que es parlava en la regió on jo vivia, tot el que se’m quedà a Finlàndia tornava –realment torna cada dia- remoguent de nou els desitjos que es mantenien sota control, eixes ganes d’anar a quedar-me, les mil idees i possibilitats d’aquell lloc que, ja vaig explicar, és l’únic lloc d’on he pensat seriosament no anar-me’n, el lloc del que més mal em va fer el comiat.

Quan deixe Noruega, d’ací menys d’un mes, tornaré al poble. I m’aterra l’hivern que vindrà, un hivern sense neu i on l’aigua de les fonts quan es gele a penes puga aguantar el pes d’una pedra. Què farem si en gener a les quatre de la vesprada encara és de dia?



Cuando nada más levantarte –y te levantes como la mayoría de las personas se levantan, o sea, descalza-, tropiezas con unos crampones, te das cuenta, dolorosamente, de que sí, ha llegado el momento de poner orden de una vez en la habitación. Que las visitas ya se han ido y tendrás que lavar la ropa interior que pulula por el suelo, que podrías guardar el neopreno colgado de la barra de la cortina esperando desde hace días un último chapuzón en el lago glacial más cercano, que tienes que meter en su funda el saco dentro del que duermes porque también hace demasiados días que tendrías que haber cambiado las sábanas pero te da pereza como también hace demasiados días que el saco se está secando después de que lo limpiaras, que en algún momento tuviste un blog en el que escribías algo más que cuatro palabritas y una canción, que las camisetas de tirantes con las que te empeñas en salir de casa no son las más adecuadas ahora que ayer cuando miraste el termómetro este marcaba cuatro grados, que se ha acabado, esto ya se ha acabado y parece que no quieras darte cuenta. El final del verano se anuncia desde hace tiempo, pero los últimos días aquello que sólo eran insinuaciones han pasado a ser una realidad constatable: hace frío.

Los periódicos de allá abajo me sorprenden con avisos de alerta roja por el calor y por la ventana miro la cima del Storen blanqueada después de la nevada que cayó hace pocas noches; con el blanco recuerdo la vida en Finlandia siempre por debajo de cero y echo de menos los desiertos helados y silenciosos donde desearía volver para quedarme. Recientemente vi Kielletty hedelmä, película de Dome Karukoski que muestra a dos adolescentes de familias laestadianas que deciden conocer la vida en la ciudad, fuera de las normas del laestadianismo, donde maquillarse, ver la televisión o bailar son cosas prohibidas. Mientras el oído se me encantaba de nuevo con los sonidos del finés, aún siendo un dialecto diferente al que se hablaba en la región donde yo vivía, todo lo que se me quedó en Finlandia volvía –realmente vuelve cada día- removiendo de nuevo los deseos que mantenía bajo control, esas ganas de ir y quedarme, las mil ideas y posibilidades de aquel lugar que, ya expliqué, es el único lugar del que he pensado seriamente no irme, el lugar del que más me dolió el adiós.

Cuando deje Noruega, en menos de un mes, volveré al pueblo. Y me aterra el invierno que vendrá, un invierno sin nieve y en el que el agua de las fuentes cuando se hiele apenas pueda aguantar el peso de una piedra. ¿Qué haremos si en enero a las cuatro de la tarde todavía es de día?

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Si us enyoreu de la neu missenyora, sempre podem trobar-vos un foradet als Pirineus, que us hi planteu en una esgarrapada :) Segur que mestre Girbén us podria dur a llocs fantàstics :)

Corpi ha dit...

Parles de neu i de fret i ací, hui, possiblement siga el dia més calorós de tot l'estiu, fins a quaranta graus hem arribat. Una ponentada insuportable. I a la nit veurem qui clou els ulls. Ningú està content amb el que té. És el que té, ser humans.
Un calarós beset

Lluís Bosch ha dit...

Ostres! Trobo que t'ha sortit un text quasi clàssic sobre l'enyorament del tems que ha passat i el temor del proper hivern. I també sembla una paradoxa, perquè hauràs viscut dos hiverns en un any. Salut!

Anònim ha dit...

Ho fas tan bé, amiga Comtessa!

Us beso la mà, ma dona


Francesc

Maria del Carme ha dit...

Jo ahir matava pels teus 4 graus. Disfruta'ls