A la terreta
Mai m’he sentit espanyola; no ho sóc per molt que el meu DNI i el meu passaport ho afirmen. Quan en qualsevol document he d’emplenar el buit on diu NATIONALITY amb un Spanish, em sent com si estiguera, jo què sé, falsejant la meua data de naixement. Quan estic a l’estranger es sorprenen si algú em presenta indicant que sóc espanyola i jo dic no, Valencian, seguit d’un assajat discurs nacionalista que a ningú interessa i que no canvia el meu cognom: Spanish girl. Ara que amb això del futbol el patriotisme espanyol està de pujada, i ara que demà tornaré a anar-me’n, la sang em demana deixar constància de la meua vertadera nacionalitat.
Tampoc m’he sentit mai catalana. Podria en un esforç adscriure’m a la quimera dels Països Catalans, pur interés més que altra cosa –l’animalet que s’arrima a l’animalot per a menjar-se les seues sobres- però autoafirmar-me catalana se’m fa tan poc creïble com dir-me espanyola. Posats a ser d’algun lloc més ampli que la figa de ma mare –Landete dixit-, sóc de la terreta, la meua, amb les meues fronteres, els meus límits marcats pels records, la llengua que he sentit parlar des de que vaig nàixer i, el més important, la gent que l’habita i treballa per fer-la millor (i va, els que treballen per desfer-la també: corrupteles i esperpents diversos formen part de la idiosincràsia de la terreta tant com la cassalla o la paella).
La terreta, la meua, al sud limita amb Santa Pola. Allà, enredat en xarxes que cusen hòmens al port, s’acaba per davall el meu territori. A l’est el Mediterrani fa de barrera del que ja no em pertany però en altre temps va ser meu; construïdes a la sorra hi ha les muralles efímeres que les ones han anat destruint amb el pas dels anys –el poal i la ruixaora, la pala en forma de mono i el pare, tan poc donat a la platja ell, sempre remugant-i per l’oest Alcoi diu fins ací hem aplegat. El nord, Xàtiva; l’estació de tren de Xàtiva era la porta d’entrada on jo només era convidada, habitant temporal: la València estudiant on per res del món tornaria. Eixes i no les marcades als mapes són les meues fronteres, i ni hi ha, ni hi haurà mai qui puga convertir això en una opció política, però esta és altra història.
La terreta, cada volta que me’n vaig, m’apreta més quan torne, i no me’n puc anar sense la pesarosa sensació d’abandonar-la com qui deixa un moble inútil al contenidor, a l’abast de la pluja i el mal temps, dels qui no tardarien en fer-la trossets per escalfar-se sense compartir el foc.
A la terreta
Nunca me he sentido española; no lo soy por mucho que mi DNI y mi pasaporte se empeñen en ello. Cuando en cualquier documento he de rellenar el hueco donde pone NACIONALIDAD con un Spanish, me siento como si estuviera, yo qué sé, falseando mi fecha de nacimiento. Cuando estoy fuera se sorprenden si alguien me presenta indicando que soy española y yo digo no, Valencian, seguido de un ensayado discurso nacionalista que a nadie interesa y que no consigue cambiar mi apellido: Spanish girl. Ahora que con eso del fútbol el patriotismo español está de subida, y ahora que mañana volveré a irme, la sangre me pide dejar constancia de mi verdadera nacionalidad.
Tampoco me he sentido nunca catalana. Podría en un esfuerzo adscribirme a la quimera de los Països Catalans, puro interés más que otra cosa –el animalito que se arrima al animalote para comerse sus sobras- pero autoafirmarme catalana se me hace tan poco creíble como decirme española. Puestos a ser de algún lugar más amplio que la figa de ma mare –Landete dixit-, soy de la terreta, la mía, con mis fronteras, mis límites marcados por los recueros, la lengua que he oído hablar desde que nací y, lo más importante, la gente que la habita y trabaja por hacerla mejor (y va, los que trabajan por deshacerla también: corruptelas y esperpentos varios forman parte de la idiosincrasia de la terreta tanto como la cazalla o la paella).
La terreta, la mía, al sur limita con Santa Pola. Allí, entre als redes que cosen los hombres en el puerto, se acaba por abajo mi territorio. Al este el Mediterráneo es la barrera de lo que ya no me pertenece pero en otro tiempo fue mío; construidas en la arena están las murallas efímeras que las olas han ido destruyendo con el paso de los años –el cubo y la regadera, la pala en forma de mono y mi padre, tan poco dado a la playa él, siempre quejándose- y por el oeste Alcoi dice hasta aquí hemos llegado. El norte, Xàtiva; la estación de tren de Xàtiva era la puerta de entrada a donde yo sólo era invitada, habitante temporal: la Valencia estudiante donde por nada del mundo volvería. Esas y no las marcadas en los mapas son mis fronteras, y ni hay, ni habrá nunca, quien pueda convertir eso en una opción política, pero esa es otra historia.
La terreta, cada vez que me voy, me aprieta más cuando vuelvo, y no puedo irme sin la pesarosa sensación de abandonarla como quien deja un mueble inútil en el contenedor, a merced de la lluvia y el mal tiempo, de quienes no tardarían en poder hacerla pedazos para calentarse sin compartir el fuego.
12 comentaris:
conèixer i estimar les pròpies fronteres per poder deixar-les, si cal, "com en un contenidor".
Sembla que és bó que hi hagi patriotes, com sembla que és bo que hi hagi fidels; potser els patriotes i els fidels haurien d'aprendre a escola, de menuts, que també és bo que hi hagi qui no pensa com ells i que no pensar igual no vol dir estimar menys...
que la terra, la terreta, les persones i les personetes... no necessiten més o menys amor: potser només els hi cal que se les estimin. I a vegades, ni això.
yo ya le comenté alguna vez, comtessa, que sufro del síndrome de desarraigo por oposición del que sufrimos los hijos de militares que no salimos tirando a conservadores
había dos opciones: creerse española porque sí, porque tu padre (y tu hermano y tu abuelo y hasta adán) habáin jurado amor a una bandera por la que había muerto y matado gente y tenían por oficio morir o matar por ella y... la otra, la de no entender por qué coño un puto trapo merecía tanta reverencia
dentro de ese desarraigo y de ese no creerme (sobre todo en el estado al que mi dni dice que pertenezco) tener más en común con alguien de sevilla que con una lechera holandesa, considero que sí soy gallega y eso explico no por ahí porque por ahí no ando, pero sí por internet a toda la gente de fuera. sé que hay mucha gente que se siente española, también aquí, también allí, también en todos los sitios donde sea cuestionable una u otra nacionalidad pero yo, simplemente no me siento
quiero decir: me siento gallega como me sentiría asturiana si lo fuera, riojana o de dónde fuera que tuviera que sentirme. no lo convierto en política (para mí la política es otra cosa y no tiene nada que ver con las fronteras sino con las personas) sino que lo digo con toda naturalidad.
claro, los españolistas no me entienden y los independentistas tampoco, pero es otra historia y la explicación de por qué tengo amigos de los dos bandos y de todos los estadios intermedios
pero, y a ello iba mi comentario en su facebook, este año, con tanto mundial y tanta bandera de españa por las calles compostelanas (sospecho que lo de que sea xacobeo tiene algo que ver, pero no todo), sí empiezo a pasar del "no me gusta el fútbol a un "si es que esto no es españa, por qué se empeñan en animarla?"
no sé si me explico
en fin, que besos y que me ha encantado la declaración de intenciones
había escrito un rollo larguísimo sobre el desarraigo que sufrimos los hijos de militares que no tiramos a la derecha pero google y blogger se lo comieron
mejor: la cuestión es que yo tampoco me sentiré nunca española y que habitualmente, aunque tenga amigos independentistas (y otros votantes del pp), no me siento más gallega de lo que me sentiría riojana si fuera de allí pero, con tanta bandera de españa en las calles compostelanas, sí me sale el "pero si esto no es españa..."
además, me gustó mucho este post. la patria, si es que tal cosa existe, es eso y no algo nebuloso y relacionado con un trapo de colores
besos
missenyora un és d'on ho sent i si algun dia vol ser d'una altra banda que sigui per decisió pròpia, per voluntat, no pas per imposició :) sigueu d'on vulgueu, que això de néixer no és res més que un puto accident biològic :) Si mai voleu ser catalana ja ho sabeu, ser català és com ser irlandès: se n'és quan se'n vol ser :)
Si t'oblides de Guardamar i els Guardamarens, no hem pense casar amb tu ! :P
preciosa foto. la de colors i la de negre sobre blanc, dic.
Major Strasser: What is your nationality?
Rick: I'm a drunkard.
Captain Renault: That makes Rick a citizen of the world.
bat den aguén Rick acaba fent el "correcte". ¿es pot ser ciutadà del mon? nu se. Jo no podria, sense àncora sortiria volant com un globus.
Borratxos, patriotes i guionistes de holliwood units sota la mateixa bandera del cinisme.
Fantàstica la foto, (snif), i també el post. Ara, amb les ganes de follar que m'han agarrat després de la siesta, se m'acaba d'ocórrer una adscripció patriòtica que com totes les que he tingut a la vida se m'esborrarà en unes hores: L'única pàtria de l'home són els seus llits.
Comtessa, a manca de la corrua de camàlics que traginaven el fato de la d'Angeville, alguns només som el que hi cap a la nostra motxilla; aquella tripa on hem d'embotir-hi el vostre avenir immediat com en un botifarró.
Desitjo que a la bossa que faci no hi falti de res i que el nou viatge cap al nord li sigui de gran profit.
Il·lustrìssima Comtessa Angeleta de la Vila! (Angeville en valencià)
Un altre empadronat a Guardamar -malgrat ser d'Elx- que se sent molt ofés. Gràcies a Déu ja sóc feliçment casat i tinc dos fills! Ara, no sabeu el que us perdeu amb en Xotxe, guardamarenc catalanoparlant de la soca-rel, alt, prim però catxes, ulls blaus, fadrí, l'edat ideal perquè és jove però no és cap pipiolo, esportista que puja a les muntanyes com vós, no està aturat, culte... un autèntic furtacors... Potser ho trobeu de Santa Pola en amunt però ho dubte!
Grup de Solidaritat amb Guardamar del Segura!
I, a més a més, dos dels vostres admiradors confessos i actius guardamarencs! Senyora Comtessa no té vostè remei!
I a més a més, per si faltava alguna, el millor "caldero" al sud de Dénia o el millor arròs i conill i caragols que a Guardamar som de terra endins i mar enllà...
PD. Acceptem unes excuses com cal!
I és el que passa quan comencem a reduir les fronteres de la nació natural. Se'ns desdibuixen els seus límits... ;-)
Un valencià catalanista i mariolista d'Elx habitador de Guardamar (que la serra de Mariola també és meua!)
preciós post
Estimada Comtessa: soc nou en escriure en aquest blog, però no m'he pogut d'aguantar-me les ganes de fer-li costat en la seua definició de la seua nacionalitat. Em passa el mateix en omplir les caselles dels formularis. Pense que a les Comarques Centrals estem tan lluny de les capitals que, almenys a mi, no ens sentim pertanyer ni a València ni a Alacant. Ni molt menys "españoles". També m'agradaria dir-li que he quedat ben fartet d'estanqueres, himnes, partiotismes i fanatismes. Per què, per exemple, si hi ha un munt de gent cridant i fent l'haca amb banderetes d'espanya i pegant voltes amb el cotxe a la plaça pitant i amb mig cos fora brandant la bandera amb el bou, ells són patriotes espanyols. Però si jo duc una pegatina de les quatre barres al cotxe se me considera, com a mínim un "jodido nacionalista" i fins i tot un "jodido separatista catalan". Bé ja n'hi ha prou...
Si quan torne d'Escandinàvia li apeteix surtir a la mar amb la nostra tripulació, serà acollida amb tot el respecte que vosté es mereix.
Amadeu Ros des de Xàbia.
Amadeu, moltes gràcies!!! Em fa que és vosté l'únic que ha entés mitjanament el que volia dir. No diga dos voltes això d'eixir a la mar!
Publica un comentari