A Norwegian, Wideroe Airline i la Base Camp Duffel de The North Face
La motxilla porta tot el matí mirant-me, intentant sense èxit reclamar la meua atenció. Estic ací i estic buida, sembla dir-me, les hores passen i mira’m, prompte m’has de tornar a carregar a l’esquena, eo, fes-me cas, hòstia, fes-me cas, però jo bote per damunt d’ella, buscant els diminuts espais lliures de trastos on posar els peus a l’habitació, un desastre absolut. Amb el temps, he acabat per prescindir completament de tota planificació de l’equipatge –on van quedar aquelles exposicions detallades damunt del llit de tot el que havia de portar, la llibreta en la mà i anar fent creus damunt el que ja estava preparat- acostumada als canvis d’última hora i als imprevistos, i el resultat és, la majoria de les voltes, altre desastre absolut. Aplegue al lloc i no tinc bragues, ni xampú, ni la jaqueta que em farà falta quan d’ací un parell de mesos torne el fred –una jaqueta, per cert, que estic buscant des de fa tres hores i que done ja per oblidada en qui sap quin país encara que juraria haver-la vist per ací en algun moment de les últimes setmanes- però ah, hi ha coses que mai s’obliden, puc consolar-me a base de cassalles. Esta volta no anava a ser diferent: ja tinc una botella de ginebra dins del sac de dormir, que probablement estarà buida abans del divendres pel matí.
Fer la motxilla és una de les primeres etapes del comiat, que es vorà materialitzat del tot una volta passat el control de seguretat de l’aeroport. Després del detector, ja no hi ha volta enrere fins a la tardor, i és millor no girar-se i mirar el que es queda, una mà en alt a l’altra banda, la frase de sempre, moments que la realitat –el caos aeroportuari, la puta burocràcia- t’impedix apreciar en tota la seua magnitud, tota la seua tristesa, per sort per a tu que ja estaves a punt d’enviar-ho tot a fer la mà i pegar mitja volta i cridar als quatre vents que vols quedar-te, que no voldries tornar-te’n a anar, que ja està bé, que voldries que açò s’acabara i comprar-te una casa vora riu on convidar als amics a sopar i plantar marihuana al pati de darrere i criar gossos nòrdics que passarien, pobres, uns estius horrorosos.
A Norwegian , Wideroe Airline y la Base Camp Duffel de The North Face
La mochila lleva toda la mañana mirándome, intentando sin éxito reclamar mi atención. Estoy aquí y estoy vacía, parece decirme, las horas pasan y mírame, pronto habrás de volverme a cargar en tu espalda, eo, hazme caso, hostia, hazme caso, pero yo salto por encima de ella, buscando los diminutos espacios libres de trastos donde poner los pies en la habitación, un desastre absoluto. Con el tiempo, he acabado por prescindir completamente de toda planificación del equipaje, –dónde quedaron aquellas exposiciones detalladas encima de la cama de todo lo que tenía que llevar, la libreta en la mano e ir haciendo cruces sobre lo que ya estaba preparado- acostumbrada a los cambios de última hora y los imprevistos, y el resultado es, la mayoría de las veces, otro desastre absoluto. Llego a donde sea y no tengo bragas, ni champú. Ni la chaqueta que me hará falta cuando en un par de meses vuelva el frío –una chaqueta, por cierto, que llevo buscando desde hace tres horas y que doy ya por perdida en vete a saber qué país aunque juraría haberla visto por aquí en algún momento de las últimas semanas- pero ah, hay cosas que nunca se olvidan, puedo consolarme a base de cazallas. Esta vez no iba a ser diferente: ya tengo una botella de ginebra dentro del saco de dormir, que probablemente estará vacía antes del viernes por la noche.
Hacer la mochila es una de las primeras etapas del adiós, que se verá materializado del todo una vez pasado el control de seguridad del aeropuerto. Después del detector, ya no hay vuelta atrás hasta el otoño, y es mejor no girarse y mirar lo que se queda, una mano en alto al otro lado, la frase de siempre, momentos que la realidad –el caos aeroportuario, la puta burocracia- te impide apreciar en toda su magnitud, toda su tristeza, por suerte para ti que ya estabas a punto de mandarlo todo a tomar por culo y dar medio vuelta y chillar a los cuatro vientos que quieres quedarte, que no quieres volver a irte, que ya está bien, que querrías que esto acabara y comprarte una casa a la orilla del río donde invitar a los amigos a cenar y plantar marihuana en el patio de atrás y criar perros nórdicos que pasarían, pobres, unos veranos horrorosos.
1 comentaris:
Hi ha decisions ... bé, el cas és que n'hi ha :) decisions, motxilles, aeroports, adéus, necessitat missenyora, necessitat. :)
Publica un comentari