Ara que no contem els mesos, sinó els anys.
Vaig haver d’anar al Mercat de la Boqueria per trobar l’olor del mar que al port no va ser prou. No va ser tampoc prou temps, acabava una paella en Can Manel precedida de musclos i calamars i de conversa de les que mouen massa els futurs, el telèfon ja avisava de nous encontres –més valencians exiliats-, i feia massa calor quan el nostre sempre foren els desembres. Hagueres passat desapercebut entre putes i pakis, angleses borratxes i buscadors de carn –també va haver nits estos dies, hi ha coses que no poden canviar-se-, i confesse que no vaig perdre l’esperança en cap moment de trobar-te en girar un cantó: barbut i trist agarrat a una cervesa. Al remat no em quedà més que conformar-me amb el record d’altres nits evocades per cançons a un concert de Clem Snide el dia abans d’agafar el tren cap a Barcelona.
La vida que podria ser, la vida que seria. Els condicionals m’omplen la ment, totes les hores, i La vida errante de Guy de Maupassant a la tauleta de nit –mar i veles, què més necessitem- em diu que potser l’error va ser renunciar a canvi d’este present perfecte que podria ser futur més perfecte encara. Quatre dies a Barcelona, un assaig del que vindria, d’allà on tampoc estaries, cosa que, francament, ja no m’importa encara que semble el contrari. Ai, però és que trobe que ningú més entendria que pregue per a que em tornen el destrellat, que me’l tornen!
Vaig haver d’anar al Mercat de la Boqueria per trobar l’olor del mar que al port no va ser prou. No va ser tampoc prou temps, acabava una paella en Can Manel precedida de musclos i calamars i de conversa de les que mouen massa els futurs, el telèfon ja avisava de nous encontres –més valencians exiliats-, i feia massa calor quan el nostre sempre foren els desembres. Hagueres passat desapercebut entre putes i pakis, angleses borratxes i buscadors de carn –també va haver nits estos dies, hi ha coses que no poden canviar-se-, i confesse que no vaig perdre l’esperança en cap moment de trobar-te en girar un cantó: barbut i trist agarrat a una cervesa. Al remat no em quedà més que conformar-me amb el record d’altres nits evocades per cançons a un concert de Clem Snide el dia abans d’agafar el tren cap a Barcelona.
La vida que podria ser, la vida que seria. Els condicionals m’omplen la ment, totes les hores, i La vida errante de Guy de Maupassant a la tauleta de nit –mar i veles, què més necessitem- em diu que potser l’error va ser renunciar a canvi d’este present perfecte que podria ser futur més perfecte encara. Quatre dies a Barcelona, un assaig del que vindria, d’allà on tampoc estaries, cosa que, francament, ja no m’importa encara que semble el contrari. Ai, però és que trobe que ningú més entendria que pregue per a que em tornen el destrellat, que me’l tornen!
Ahora que no contamos los meses, sino los años.
Tuve que ir al Mercado de la Boqueria para encontrar el olor de mar que en el puerto no fue suficiente. No fue tampoco suficiente tiempo, acababa una paella en Can Manel precedida de mejillones y calamares y de conversación de las que mueven demasiado los futuros, el teléfono ya avisaba de nuevos encuentros –más valencianos exiliados-, y hacía demasiado calor cuando lo nuestro siempre fueron los diciembres. Hubieras pasado desapercibido entre putas y pakis, inglesas borrachas y buscadores de carne –también hubo noches estos días, hay cosas que nada puede cambiar-, y confieso que no perdí la esperanza en ningún momento de encontrarte en girar una esquina: barbudo y triste agarrado a una cerveza. Al final no me quedó otra que conformarme con el recuerdo de otras noches evocadas por canciones en un concierto de Clem Snide el día antes de coger el tren hacia Barcelona.
La vida que podría ser, la vida que sería. Los condicionales me llenan la mente, todas las horas, y La vida errante de Guy de Maupassant –mar i velas, qué más necesitamos- en la mesita de noche me dice que quizá el error fue renunciar a cambio de este presente perfecto que podría ser futuro más perfecto todavía. Cuatro días en Barcelona, ensayo de lo que vendría, de allá donde tampoco estarías, cosa que, francamente, ya no me importa aunque parezca lo contrario. Ay, pero es que creo que nadie más entendería que rezo para que me devuelvan el destrellat, ¡que me lo devuelvan!
*Destrellat presenta algunas dificultades para ser traducida, así que si alguien tiene alguna idea que la diga. El trellat vendría a ser algo parecido al sentido común, el destrellat es algo así como la falta de él.
0 comentaris:
Publica un comentari