divendres 2 de juliol de 2010

D'un dia de vacances, del que ja s'acaba

La meua caseta és de fusta finlandesa i va vindre desmontada en camió, travessant Europa fins a aquest sud poc acostumat a les neus. Ara que Finlàndia resta en el record fins a nova ordre, les hores que passe tancada entre eixa fusta m’aviven el desig de tornar; potser només siga que els trenta graus àmpliament superats se’m fan tan difícils de portar com fàcils eren els menys de quaranta sota zero d’altres dies en una cabanya de dimensions mínimes, menys de la meitat que la meua, perduda en la immensitat blanca. Lluny del silenci de l’hivern al nord, anit de fons hi havia el runrun continuat de la fàbrica de paper que mai calla –tan impossibles ja aquells versos de Martí i Pol: “No cal que us preocupeu:/ hi ha lloc per a tots.”- i els crits estiuencs dels xiquets que corren a l’altre costat de la tanca de baladre que separa el bancal del carrer. Amb el frontal al cap –no hi ha llum ni aigua a la meua illa de fusta- tafanejava per tots els racons i llibres, muntanyes de llibres, amb disciplina arqueològica a la recerca d’ella; recerca inútil que vaig haver de concloure sense èxit, en una batalla perduda front al caos i el desordre que per molt que em compliquen l’existència, adore i necessite. Ella, ja els dic, no va aparéixer: Matilde Urbach.

Diste molt de ser o semblar-me a algun d’aquells fanàtics de l’obra de Borges que l’han elevat als altars i el lligen amb passió com si res més puguera meréixer la seua atenció. No passe de tindre les obres narratives generalment acceptades com a imprescindibles, algunes antologies i tres o quatre llibres biogràfics que no recorde haver llegit. Me’n vaig anar a dormir, ja els dic, sense trobar en les pàgines que fóra Le regret d'Héraclite, com tampoc vaig trobar un parell de guies d’estes serres que ara sé prestades a uns amics i veïns –hui espere sopar-, una en concret sobre rutes a la Mariola que haguera fet –farà- les delícies de qui mai ha xafat estes pedres, encara. Sí va ser il·luminada, com qui no vol la cosa, una guia d’estels i constel·lacions impossible –què no ha sentit parlar de la contaminació lumínica? no sap que a Barcelona el cel de nit sempre és del tot negre?- fóra de lloc al costat d’altra guia celest i unes taules de navegació astronòmica inútils per al meu present sense mar, abans de tornar a l’incòmode matalàs –ja estava a casa els uelos quan jo vaig nàixer- que ha oblidat ja el frec dels cossos o el cruixir dels molls sota el pes de dos amants.

A primera hora del matí ja es sentien els cants dels pardalets més matiners. Podia distingir-ne diversos però a la majoria seria incapaç de posar-los nom; he oblidat molt del que vaig aprendre d’hòmens estimats –uns més, altres no tant- que mai seguiren el consell de Holly Golightly a Mr. Bell –“no se enamore nunca de una criatura salvaje”- i que jo, arribat el moment de ser qui no volava, tampoc vaig seguir. Si t’haguera tallat les ales no hagueres sigut meu, hagueres trobat la manera de volar agitant les pates o clicant els ulls o fent palmes amb les galtes del cul. I les txitxarres? Encara no he escoltat cap odiosa txitxarra de les que em feien tirar pedres als arbres quan volia fer la siesta baix l’anouer, i en pocs dies se m’acabarà l’estiu i no ho haurà sigut sense txitxarres. Un mapa d’Àfrica de 1944 decora la paret i imagine destartalats camions travessant arenes i em ric sola, ja tu saps.

Vaig de poc social i misàntropa però lo cert és que gaudisc d’una bona sobretaula a l’àtic d’una gran ciutat com la que més. La clau de les bones sobretaules, deuen saber-ho, no la té només la Hendrick’s: hi ha gent amb qui els minuts no passen, o millor dit, amb qui voldríem que els minuts no passaren, perquè els molts putos passen com passen les hores i quan et dones conter ja estàs en el comiat. Val que m’encanten els meus racons on no entra ningú i que no puc esperar per a més tendes de campanya i sacs de dormir i paisatges sense gent, però també és cert que espere amb molta més ànsia l’hora de sopar hui i trobar amics al voltant d’unes cerveses i fer plans per al cap de setmana. Per això sé que quan els pròxims mesos la vida em porte lluny –hi ha decisions que estaven preses abans de que fórem conscients de que les preníem- i les pàgines de qui sap qui siguen l’única companyia –només paper, que ni abraça ni besa, que ni et mira als ulls ni beu gintònics- sé que lamentaré moltíssim haver fugit una volta més de l’oportunitat de ser feliç.



Mi casita es de madera finlandesa y vino desmontada en camión, atravesando Europa hasta este sur poco acostumbrado a las nieves. Ahora que Finlandia descansa en el recuerdo hasta nueva orden, las horas que paso encerrada entre esa madera me avivan el deseo de volver; quizá sólo sea que los treinta grados ampliamente superados se me hacen tan difíciles de llevar como fáciles eran los menos de cuarenta bajo cero de otros días en una cabaña de dimensiones mínimas, menos de la mitad que la mía, perdida en la inmensidad blanca. Lejos del silencio del invierno del norte, anoche de fondo había el runrún continuado de la fábrica de papel que nunca calla –tan imposibles ya esos versos de Martí i Pol: “No cal que us preocupeu:/hi ha lloc per a tots.”- y los gritos veraniegos de los niños que corren al otro lado de la valla de baladre que separa el huerto de la calle. Con el frontal en la cabeza –no hay luz ni agua en mi isla de madera- curioseaba por todos los rincones y libros, montañas de libros, con disciplina arqueológica a la búsqueda de ella; búsqueda inútil que hube de concluir sin éxito, en una batalla perdida frente al caos y el desorden que por mucho que me compliquen la existencia, adoro y necesito. Ella, ya les digo, no apareció: Matilde Urbach.

Disto mucho de ser o parecerme a alguno de esos fanáticos de la obra de Borges que lo han elevado a los altares y lo leen con pasión como si nada más pudiera merecer su atención. No paso de tener las obras narrativas generalmente aceptadas como imprescindibles, algunas antologías y tres o cuatro libros biográficos que no recuerdo haber leído. Me fui a dormir, ya les digo,s in encontrar en las páginas que fuera Le regret d’Heráclite, como tampoco encontré un par de guías de estas montañas que ahora sé prestadas a unos amigos y vecinos –hoy espero cena-, una en concreto sobre rutas en la Mariola que hubiera hecho –hará- las delicias de quien nunca ha pisado estas piedras, todavía. Sí fue iluminada, como quien no quiere la cosa, una guia d’estels i constel•lacions imposible -¿qué no ha oído hablar de la contaminación lumínica? ¿no sabe que en Barcelona el cielo de noche siempre es negro?- fuera de lugar al lado de otra guía celeste y unas tablas para navegación astronómica inútiles para mi presente sin mar, antes de volver al incómodo colchón –ya estaba en casa de mis abuelos cuando yo nací- que ha olvidado ya el roce de los cuerpos o el crujir de los muelles bajo el peso de dos amantes.

A primera hora de la mañana ya se escuchaban los cantos de los pajaritos más madrugadores. Podía distinguir diversos pero a la mayoría sería incapaz de ponerles nombre; he olvidado mucho de lo que aprendí de hombres a quienes quise –a unos más, a otros no tanto- que nunca siguieron el consejo de Holly Golightly a Mr. Bell –“no se enamore nunca de una criatura salvaje”- y que yo, llegado el momento de ser quien no volaba, tampoco seguí. Si te hubiera cortado las alas no habrías sido mío, hubieras encontrado la manera de volar agitando las patas o parpadeando o haciendo palmas con el culo. ¿Y las chicharras? Todavía no he escuchado ninguna odiosa chicharra de las que me hacían lanzar piedras a los árboles cuando quería hacer la siesta bajo el nogal, y en pocos días se me acabará el verano y no lo habrá sido sin chicharras. Un mapa de África de 1944 decira la pared e imagino destartalados camiones atravesando arenas y me río sola, ya tú sabes.

Voy de poca social y misántropa pero lo cierto es que disfruto de una buena sobremesa en el ático de una gran ciudad como la que más. La clave de las buenas sobremesas, deben saberlo, no la tiene sólo la Hendrick’s: hay gente con quienes los minutos no pasan, o mejor dicho, con quienes querríamos que los minutos no pasaran, porque los muy putos pasan como pasan las horas y cuando te das cuenta ya estás en la despedida. Vale que me encantan mis rincones donde no entra nadie y que no puedo esperar para más tiendas de campaña y sacos de dormir y paisajes sin gente, pero también es cierto que espero con mucha más ansia la hora de cenar hoy y encontrar amigos alrededor de unas cervezas y hacer planes para el fin de semana. Por eso sé que cuando los próximos meses la vida me lleve lejos –hay decisiones que estaban tomadas antes de que fuéramos conscientes de que las tomábamos- y las páginas de quién sabe quién sean la única compañía –sólo papel, que ni abraza ni besa, que ni te mira a los ojos ni bebe gintónics- sé que lamentaré muchísimo haber huido una vez más de la oportunidad de ser feliz.

13 comentaris:

a roja ha dit...

se te olvidó el castellano
:D

a roja ha dit...

ya!
me encanta el traductor de Google, es como ver películas sin sonido e imaginártelo todo.

"sé que lamentaré moltíssim haver fugit una volta més de l’oportunitat de ser feliç"

la frase tiene trampa y la trampa es....: l’oportunitat

Comtessa d´Angeville ha dit...

YA VOY YA VOY!! Estaba acabando el post, me han llamado para irme de compras y he dicho sí y le he dado al publicar en vez de al guardar y luego ha resultado que he concretado lo de ir de compras y mis amigos se iban ya porque si no cierran la tienda y como estaba para vestir he dicho que se fueran que a mí no me daba tiempo y ahora vuelvo a estar aquí y ya pondré el castellano, deme unos minutitos. ¿Y qué pasa con l'oportunitat?

a roja ha dit...

oportunidad.
(Del lat. opportunĭtas, -ātis).
1. f. Sazón, coyuntura, conveniencia de tiempo y de lugar.

tiene la felicidad que ver con esto?

Comtessa d´Angeville ha dit...

En este caso no podía tener más que ver.

Allau ha dit...

:)

Cul de sac ha dit...

Café licor amb llimonada !!! Açò em sona a històries de sibaritisme en l'escenari de l'absurd, a surrealisme en el Bulli i a llistes d'espera per confirmar.

Espere que m'entenga, però a mi, açò, em va semblar formidable.

Anònim ha dit...

cul de sac, crec ens varem coneixer el diumenge pasat?

matilde urbach ha dit...

:)

en Girbén ha dit...

Mentre no m'enfilo a la Mariola em quedo amb l'anouer. Sempre s'ha dit que la seva ombra és mal lloc per a sestejar, tanmateix -i com que hi ha un conjur per a cada mal-, si en tallem una petita branca abans de jeure no tindrem cap pega (i més si matxuquem unes fulles per a què deixin anar la seva fragant sentor com de llimona).
No sé què hi ha de cert en això que es diu dels anouers, el que sí és segur és ara és el moment de collir les nous verdes i posar-les en aiguardent (amb uns clavells, clau, menta o marialluïsa...), i deixar-ho macerar quaranta dies a sol i serena per a tenir una autèntica ratafia.
A la seva salut, Comtessa!

iaiapunkarra ha dit...

Quin gran consell, aquest el de la criatura salvatge! No s'enamori mai d'un llop, que sempre acabarà retornant a les muntanyes, i normalment, després de fer mal, perquè és la seva naturalesa i part del seu encant.

Salut des dels quatre rius, comtessa.

Corpi ha dit...

Com afortunadament el futur no el podem predir, no sabem tan sols què passarà d'ací a un curt segon, no sabrem mai si hem perdut una oportunitat o hem guanyat un fet. La felicitat està en el seu desconeixement immediat i en el record.

Valldalbaidí ha dit...

Estic ben content d'haver-nos conegut anit en persona! Que passes els pocs dies de vacances que et queden sobiranament (passa'm el mot) bé. Àngel

)