No era la primera volta que vomitava anant per damunt dels núvols; tampoc serà l’última per molta promesa “és l’última, és l’última” que em faja. Aplegar finalment a l’estació d’autobusos de Sogndal després de tres aeroports i un autobús on era l’única passatgera va ser ser una odissea que tinc difuminada entre la ressaca i el somni, i vaig fer sí amb la cara quan m’arreplegaren la meua cap i un company de Barcelona, Sergi, i ell em preguntà (o potser no era una pregunta): tiaaa vas enxufà encara? Passaven els boscos, el fiord, fins que vam enfilar ja muntanya amunt, i quan arribarem a Turtagro no m’havia abandonat encara la sensació d’estar però no estar, de que el que hi havia a l’altre costat de la finestra de la furgoneta era un decorat, una pel•lícula.
M’havia acostumat a que el menjar fóra una merda, i ja no ho notava però ah, vint dies en la terreta són massa perquè donen per a pillar-li el gust a lo bo d’allà –feia mesos que no estava en L’Alqueria més de tres dies seguits- i no he aconseguit, encara, posar-me a la boca ni una mísera galeta, la base de la meua alimentació ací, ni llevar-me la careta de fàstic quan veig qualsevol cosa que no siga beguda i amb alcohol. Encara m’ha sorprés en alçar-me estar vestida amb una jaqueta i dins del sac de dormir –m’era impossible dormir entre els asèptics llençols blancs de l’hotel- en lloc de tindre tota la roba del llit arremolinada per terra després d’una nit de lluita contra la calor. I no és qüestió de temps, no és res d’això d’acostumar-se de nou al lloc, que això fa molt que ho tinc superat i aterre on aterre després del que siga el cap i el cos em peguen la volta en un moment, però esta volta, ves a saber els motius (els sé massa bé), és diferent, molt diferent, a totes les altres voltes.
Dutxes fredes, gintònics, evitar mirar fotos dels últims dies... tot és inútil. He agafat la motxilla i el neopré i he anat a buscar els racons del riu entre parets on el sol no aplega. Tampoc ha sigut suficient enfonsar-se en l’aigua gelada –no recordava des de l’hivern la sensació de no tindre mans i el dolor quan la sang torna-, submergir-se i sentir la remor del salt d’aigua proper i els batecs del cor propi amplificats entre les parets del crani i les roques del fons on pillar impuls per a eixir de nou cap a la superfície. Volia sentir-los la vida a estes muntanyes, una mena de bateig de nou per tal de recuperar la fe oblidada en elles, i prendre’ls el pols només ha servit per a deixar-me estacada damunt una pedra, minuts allà sentada que no passaven, pensant tant gran racó per a què, tanta bellesa per a qui; la màxima de que la felicitat no ho és si no és compartida cobrant significat, l’enyor dels qui no poden estar ací i resten allà avall immòbils, mentre els meus ulls fan realitat els seus somnis.
No era la primera vez que vomitaba yendo por encima de las nubes; tampoco será la última por mucha promesa “es la última, es la última” que me haga. Llegar finalmente a la estación de autobuses de Sogndal después de tres aeropuertos y un autobús en el que era la única pasajera fue una odisea que tengo difuminada entre la resaca y el sueño, y afirmé con la cabeza cuando me recogieron mi jefa y un compañero de Barcelona, Sergi, y él me preguntó (o quizá no era una pregunta): tiaaa ¿vas todavía enchufada? Pasaban los bosques, el fiordo, hasta que enfilamos montaña arriba, y cuando llegamos a Turtagro aún no me había abandonado esa sensación de estar pero no estar, de que lo que había al otro lado de la ventana de la furgoneta era un decorado, una película.
Me había acostumbrado a que la comida fuera una mierda, y ya no lo notaba pero ah, veinte días en la terreta son demasiados porque dan para cogerle el gusto a lo bueno de allá –hacía meses que no estaba en L’Alqueria más de tres días- y no he conseguido, todavía, meterme en la boca ni una mísera galleta, la base de mi alimentación aquí, ni quitarme la carita de asco cuando veo cualquier cosa que no sea bebida y con alcohol. Todavía me ha sorprendido al levantarme estar vestida con una chaqueta y dentro del saco de dormir –me era imposible dormir entre las asépticas sábanas blancas del hotel- en lugar de tener toda la ropa de cama arremolinada por el suelo después de una noche de lucha contra el calor. Y no es cuestión de tiempo, no es eso de acostumbrarse de nuevo al lugar, que eso hace mucho que lo tengo superado y aterrice donde aterrice después de o que sea la cabeza y el cuerpo se me dan la vuelta en un momento, pero esta vez, ves a saber los motivos (los sé demasiado bien), es diferente, muy diferente, a todas las otras veces.
Duchas frías, gintónics, evitar mirar fotos de los últimos días… todo es inútil. He cogido la mochila y el neopreno y he ido a buscar los rincones del río entre paredes donde el sol no llega. Tampoco ha sido suficiente hundirse en el agua helada –no recordaba desde el invierno la sensación de no tener manos y el dolor cuando la sangre vuelve-, sumergirse y sentir el rumor del salto de agua cercano y los latidos del corazón propio amplificados entre las paredes del cráneo y las rocas del fondo donde coger impulso para salir de nuevo a la superficie. Quería sentirles la vida estas montañas, una especie de nuevo bautismo para recuperar la fe olvidada en ellas, y tomarles el pulso sólo ha servido para dejarme anclada encima de una piedra, minutos allí sentada que no pasaban, pensando tan gran lugar para qué, tanta belleza para quién; la máxima de que la felicidad no lo es si no es compartida cobrando significado, la añoranza de quienes no pueden estar aquí y están allí abajo inmóviles, mientras mis ojos hacen realidad sus sueños.
6 comentaris:
la felicitat no compartida segueix sent felicitat, penso; el desig frustrat de compartir-la és el que la pot deslluir... el "com de bo seria si...". Però com que no sabem si just en aquell lloc i en aquell moment, amb qui volíem compartir igual ens hauríem emprenyat... millor pensar que hauria estat bonic poder-ho compartir, però no deixar que l'enyorança enterboleixi res, no trobes?
per cert... dius que aquest riu és de gintònic?
:)
missenyora res hi ha pitjor que la nostàlgia, molt em temo que en aquest període heu crescut prou com per saber on pertanyeu. però sou jove i teniu empenta, sabeu que sempre podeu tornar-hi :)
Benvolguda comtessa,
avui li ha sortit poesia pura. M'ha arribat a l'ànima i m'ha fet recordar altres temps.
Una abraçada
Fa uns anys vaig viatjar a Roma sol, i vaig tenir sensacions similars a les que descrius en esta entrada tan ben escrita. Passejava per la ciutat més meravellosa anhelant tenir algú al costat amb qui compartir els innumerables petits descobriments. Al mateix temps, anava fent de guia imaginari per a eixe algú que no hi era.
M'agrada la frase 'freedom is a prison'. Crec que entenc el que vols dir. Ens anem deslligant per a després, poc a poc, tornar als lligams, o enyorar-los.
mareeeeeeeeeeeee águeda ......
....hoy cuando he llegado a casa, antes de irme de guardia, creía o esperaba que estuvieras allí con patri.....
mekatxis.............no ha sido así !
pero bueno, veo que en tu primer día ya te has ido de barrancos !!! ke guayyyyy, que envidia puta más buena.....
lo ves ?
ya te queda menos para que no veamos de nuevo (allí o aquí)..
de mientras, me quedo por aquí para seguir leyendo lo que escribas.
un besote enorme y salut !
Feu bé, Comtessa. Res hi ha com la nitidesa de l'aigua muntanyenca per a restablir els pactes amb la certesa del lloc escollit.
(Potser d'altes matèries no hi entenc massa però d'aquesta goso atribuir-me alguna autoritat.)
No ho dubtis: recorre al riu quan et calgui; ell mai s'equivoca.
Publica un comentari