Volia dir de la generació que construí i la posterior que va gaudir els temps de bonança, i dels diners entrant a les cases, i dels apartaments a la platja i els cotxes grans, i dels dies on sempre hi havia feina i bons salaris, i de les fàbriques que no paraven, i de les nits que no s’acabaven quan no hi havia controls a les carreteres i els pàrquings eren paradisos i quan una discoteca tancava sempre hi havia altra oberta. Volia dir de quan s’acceptaven estoicament les ressaques del dilluns i tot era pensar en el divendres per a engegar de nou la maquinària, volia explicar-los els motius als qui encara no els entenen i diuen desgraciats i diuen peterpans i diuen no han sabut créixer i diuen trenta i tants anys i mira’t, i diuen treballa, i diuen tant que vam fer per tu i aixina ens ho pagues, i diuen diuen diuen diuen i tornen a dir esperant que el fill se’n vaja de casa. Volia parlar-los de la mala gestió d’empreses i famílies i vides pròpies, i el per a què estudiar, per a què llegir, per a què si ací hi ha els bitllets de la rajola i el pastís és per a tots, vine i pilla, ves i compra, passa-ho bé, la vida són dos dies i tenim de sobra; la cartera plena, el maleter del cotxe ple, qui podia esperar que tot s’enfonsaria.
Volia, ja els dic, explicar-los el que tots ja sabem, el que ens ha portat fins a ací i del que ara no hi ha manera d’eixir, però és diumenge i jo també participe del desencant del meu voltant, de les fàbriques tancades i les urbanitzacions inacabades, l’exèrcit d’endeutats en l’atur, i el cos reclama llit vestida amb una camiseta on es puga llegir NO FUTURE en lletres brillants. I les vides fetes pols, i les hores amargues, i les promeses esnifades, i els destins trencats, i els cossos desfets i el temps parat anys enrere. Però què volen, com pa no deixar pujar nas amunt totes les esperances; no has mirat al teu voltant, no has vist que ens queda res després de que ens juraren que ho tindríem tot?
Quería decir de la generación que construyó y la posterior que disfrutó los tiempos de bonanza, y del dinero entrando en las casas, y los apartamentos en la playa y los coches grandes, y de los días en que siempre había trabajo y buenos sueldos, y de las fábricas que no paraban, y de las noches que no se acababan cuando no había controles en las carreteras y los parkings eran paraísos y cuando una discoteca cerraba siempre había abierta otra. Quería decir de cuando se aceptaban estoicamente las resacas de lunes y todo era pensar en el viernes para encender de nuevo la maquinaria, quería explicarles los motivos a quienes todavía no los entienden y dicen desgraciados y dicen peterpanes, y dicen no han sabido crecer y dicen treinta y tantos años y mírate y dicen trabaja, y dicen tanto que hicimos por ti y así nos lo pagas, y dicen dicen dicen esperando que el hijo se vaya de casa. Quería hablarles de la mala gestión de empresas y familias y vidas propias, y el para qué estudiar, para qué leer, para qué si aquí están los billetes del ladrillo y el pastel es para todos, ven y coge, ves y compra, pásalo bien, la vida son dos días y tenemos de sobra: la cartera llena, el maletero del coche lleno, quién podía esperar que todo se hundiría.
Quería, ya les digo, explicarles lo que todos ya sabemos, lo que nos ha traído hasta aquí y de lo que ahora no hay manera de salir, pero es domingo y yo también participo del desencanto de mi alrededor, de las fábricas cerradas y las urbanizaciones inacabadas, el ejército de endeudados en paro, y el cuerpo reclama cama vestida con una camiseta donde se pueda leer NO FUTURE en letras brillantes. Y las vidas hechas polvo, y las horas amargas, y las promesas esnifadas, y los destinos rotos, y los cuerpos deshechos y el tiempo detenido años atrás. Pero qué quieren, como para no dejarse subir nariz arriba todas las esperanzas; ¿no has mirado a tu alrededor, no has visto que nos queda nada después de que nos juraran que lo tendríamos todo?
7 comentaris:
D'acord però no tot fou així com ho comptes.
Els qui començaren a treballar als 14 anys o abans, els qui treballaven 12 hores al dia i entregaven tot el sou als pares que els donaven vint duros i gràcies per anar al cine o fer-se un berenar amb els amics. Els qui estudiaren carreres casats amb fills i no eixien per no gastar-nee gens. Els qui han de cuidar i mantenir els fills però també han de cuidar i mantenir els pares -els dels vint duros setmanals- perquè ja tenen vuitanta anys: allà on tots viuen amb sou de funcionari a qui li rebaixen el sou perquè "és ric i pot" i també hauran de cuidar dels néts que arribaran sense demanar-los permís als qui els hauran de mantenir i cuidar.
Tot això també passa i cadascú conta la fira com li va: com ara, com fa cinquanta anys, com d'aquí cinquanta: perquè no tothom està disposat a treballar de cambrer, a anar-se'n a Noruega -com tu- o a collir fruita a Occitània com fa el meu amic Sico Fons.
Així i tot, una redacció sentida i magnífica que retrata una de les moltes realitats i generacions que conviuen i malviuen.
Vermelldelx, que clar que no tot va ser aixina com ho conte, però només volia reflexar una de les moltes realitats properes conseqüència de milanta coses juntes (ruta Destroy, bons temps pel que fa als diners, manca de cultura i perspectives...) que he pogut vore més clar que mai en els dos dies que porte ací.
el mal ja no és haver oblidat el que havia estat abans, sinó no adonar-nos-en que tot s'ha acabat, que ja no som rics, ni lluminosos, ni somrients d'or, ni el món és oropesaciudaddevacaciones. això només s'aprén a hòsties i costa una mica adaptar-s'hi. ara és període de negació, després d'estupor i, tard o d'hora d'acceptació. igual que una malaltia d'aquelles.
Tens un obsequi al meu blog.
http://nauticajonkepa.wordpress.com/2010/06/20/premio-dardo-y-bog-de-oro/
Salut.
¿ens juraren que ho tindriem tot? ¿qui? ¿quina és aquesta manera de dimitir del sentit comú? com el vestit del rei que tothom vol veure.
"ai quan petit, tot això, ai quan peti... fotrà un pet com una gla".
tots haviem sentit des de crios que no hi ha duros a quatre pessetes, però no, es veu que el rei vestia de Gucci.
Jo estic totalment d'acord amb tu. Q està clar q els meus pares cobraven una merda i no podien fer moltes de les coses q podrien fer ara. Però així i tot no em poden fer creure mai q ho van tenir més difícil, mai, ho sent, però després de recapacitar-ho molt, les coses no han estat mai d'esta manera, mai.
Benvolguda Yass:
Mon pare passà tres nit d'hivern dormint en un banc damunt la neu prop de l'Estació Saint Charles de Marsella. Era l'any 1956. Havia deixat dona i tres fills arrere. I és que el egoïsme vivencial ens fa perdre tota perspectiva històrica.
I no era cap excepció. Centenars de milers creuaven la frontera, milions... I això tan sols és una anècdota petita i menor... Que els meus fills de 22 i 20 anys ho tenen pitjor que el seu avi o el seu pare abans? No em faces riure.
El problema d'haver viscut és que no t'ho han de contar... Ma muller es posà a treballar als 10 anys i jo als 14. En tinc 51 ella en té 48. Aquí en aquest país. Qui ens torna la nostra infantesa? I, és clar, arrimaré el muscle el que faça falta perquè les coses vagen millor. Faltaria! I els meus fills no hauran de sentir allò que alguns vam sentir: "a casa sense treballar no hi pots viure!"
Publica un comentari