dissabte 12 de juny de 2010

Hotel, dolç hotel? I una merda: CIRERES!

Havia començat un apunt sobre la dificultat de trobar la pau en este lloc quan és cap de setmana, i que per això havia anat a buscar, i l’havia trobat, un racó amagat amb vistes a la pluja on gaudir dels poemes de Ted Hughes i les cançons de Clem Snide. Sorpresa la meua quan he anat a omplir el termo per a fer-me els meus timonets i la recepció, el menjador i la saleta d’estar estaven desertes, com si la seixantena de clients que teníem s’hagueren evaporat; ha parat de caure aigua i els ha faltat temps pa posar-se les botes i aprofitar lo que es puga. Bo, em dic, ja parlarem del Hughes un altre dia, i em pose a redactar un apunt dels que volia fer referents al funcionament de l’hotel, en concret un apunt sobre el pa. I ací estava, pastant-ho tot, quan fa aparició per l’Skype la família.

El divendres que ve tornaré a casa, i entre les cireres de Benimarfull que em mostrava el meu cosí, la il•lusió de mon pare i el seu debut saxofoniste o ma tia front a la càmera amb el davantal posat fent el dinar –quins dinars els dels dissabte a cals pares, no s’ho poden imaginar-, deuen entendre que no puga pensar ara mateix en altra cosa. Amb la imatge de les cireres me s’ha fet el canvi de xip i ja estic més allà que ací: vaig cantant Tio Canyaaaa Tio Canyaaa, rebente de ganes de vore el dissabte que ve a Les Mãedéus i als Arthur Caravan i estic per tirar-li al café alcohol de la farmaciola a vore si aixina s’assembla al Sancho. En moments com este és quan dic I SI QUAN ME S’ACABEN LES VACANCES NO ME’N TORNE ACÍ? i ho pense molt però que molt en serio; la putà és que molt abans de que les vacances me s’acaben ja estaré desitjant tornar a este nord, però deixeu-me que em disfrute ara la il•lusió per la terreta. Cassalla pa tots!


Había empezado un apunte sobre la dificultad de encontrar la paz en este lugar cuando es fin de semana, y que por eso había ido a buscar, y había encontrado, un rincón escondido con vistas a la lluvia donde disfrutar de los poemas de Ted Hughes y las canciones de Clem Snide. Sorpresa la mía cuando he ido a llenar el termo para hacerme mis infusiones de tomillo y la recepción, el comedor y la sala de estar estaban desiertos, como si la sesentena de clientes que teníamos se hubiera evaporado; ha parado de caer agua y les ha faltado tiempo para ponerse las botas y aprovechar lo que se pueda. Bueno, me digo, ya hablaremos del Hughes otro día, y me pongo a redactar un apunte de los que quería hacer referentes al funcionamiento del hotel, en concreto un apunte sobre el pan. Y aquí estaba, amasándolo todo, cuando ha hecho aparición por el Skype la familia.

El viernes que viene volveré a casa, y entre las cerezas de Benimarfull que me mostraba mi primo, la ilusión de mi padre y su debut al saxo o mi tía frente a la cámara con el delantal puesto haciendo la comida –qué comidas las de los sábados en casa los padres, no se lo pueden imaginar- tienen que entender que no pueda pensar ahora mismo en otra cosa. Con la imagen de las cerezas se me ha hecho el cambio de chip y ya estoy más allá que aquí: voy cantando Tio Canyaaa Tio Canyaaa, no me aguanto las ganas de ver el sábado que viene a Les Mãedéus y a los Arthur Caravan y estoy por echarle al café alcohol del botiquín a ver si así se parece al Sancho. En momentos como éste es cuando digo ¿Y SI CUANDO SE ME ACABEN LAS VACACIONES NO ME VUELVO AQUÍ? y lo pienso muy pero que muy en serio; la putada es que mucho antes de que las vacaciones se me acaben ya estaré deseando volver a este norte, pero déjenme que me disfrute ahora la ilusión por la terreta. ¡Cazalla para todos!

4 comentaris:

Clidice ha dit...

ags, com costa de passar gola avall la cassalla missenyora! i és que els aristòcrates teniu uns costums tan excessius! ;) m'he volgut imaginar l'efecte que pot fer per la moral veure un grapat de cireres nord enllà, ni que sigui en una pantalla (o potser per això) i m'ha semblat devastador. Jo hagués pres el primer vol, o la primera oca (el que sigui que s'agafi per ací) i me n'hagués tornat a la civilització :)

Corpi ha dit...

Des que de jovenet vaig agarrar un pet com un llegó amb la puta cassalla que no l'he tornada a tastar. Però faré una excepció i brindaré amb tu amb un nuvolet. Per la teua tornada! Xin, xin.

Gaia ha dit...

jeje, aixó em passà a mi la setmana passà. Vaig tornar a Alzira xq tenia un examen en la facultat i portava uns dies amb unes ganes de la terreta...i quan ja duia uns dies per allí, tenia unes ganes de tornar-me'n a Coimbra! Mira, un cul de mal asiento!

vermelldelx ha dit...

Això, benadmirada comtessa, li passa a tots els ocells migratoris del món. Sóc fill d'immigrants i he segut immigrant molts anys fins que vam tornar al poble. Després, vaig haver de buscar una faena on es pogués viatjar perquè -tot i l'estima pregona pel poble- les ales volien voler i les cames córrer cap a totes les bandes. Això sí, per tornar al nugolet de casa sota de l'umbrall d'una porxada elxana.
I penseu que moltes aus que passen temporades curtes en un lloc tendiran a passar-ne cada vegada més llargues. És qüestió de canvi climàtic i d'adaptació. M'he pres la molèstia de trobar-li una fotografia del Philomachus Punax conegut en anglès com Ruff.
http://assets.panda.org/downloads/arctic_birds_factsheet.pdf
No conec el seu nom en el català de Benimarfull o en el d'Elx però sembla que es diu el "batallaire" o el "redonell" en molts parlars nostrats. Se n'han vist al sud del delta de l'Ebre i arriben a l'Àfrica. Fa 10 anys hi havia espècies bastant estranyes a Noruega que hi passen ara també l'hivern. La pardaliua en qüestió és d'una noblesa extrema i he pensat, per un segons, que vostè, més enllà de comtessa teníeu el do de mudar-vos i esdevenir redonella i batallaire alhora.

)