A l’annex la fusta plora quan la xafes, gemecs i crits aguts que amb les llums apagades acollonen. És ja major, la fusta, i s’ha vist xafada per generacions i generacions de muntanyers que ara es recorden a les parets: velles fotos, rostres emmarcats per a la posteritat als corredors que ja no transiten pesades botes de pell amb claus a la sola, sort de les innovacions en material. Barbuts, cordes desgastades al muscle, elegants jaquetes i barrets impensables a estes altures del muntanyisme. I elles, les dones que encara tardarien en clavar-se dins dels pantalons, elles que batallaven amb piolets i llargues faldes fins als peus, abillades amb bruses blanques. No és possible parlar de paritat, però sí d’un número elevadíssim, més per a l’època, de dones que compartien amb els hòmens camins, cabanyes i mantes polloses.
La gesta de la Comtessa d’Angeville, qui al 1838 escalà el Mont Blanc, és considerat el punt d’inici de la presència femenina en les muntanyes a Europa, però junt a altres antecedents a tindre en conter, sovint es passa par alt el fet de que a alguns llocs les dones, com els hòmens, no necessitaren anar sinó que estigueren sempre. Potser la seua manera de fer muntanya anava menys carregada del romanticisme que movia a burgesos anglesos i rics ociosos que encetaren el muntanyisme com a activitat recreativa, potser la seua manera de fer muntanya no era més que pur instint de supervivència, d’adaptació al medi on els havia tocat nàixer, però això no els lleva el caràcter de pioners i pioneres encara que les cròniques no ho conten.
Elles ja estaven ací abans de l’arribada de William Cecil Slingsby, l’escalador anglés que coronà per primera volta el cim del Store Skagastølstind en 1876; mares, filles, esposes que hagueren de sumar a les feines pròpies de la casa i la granja les d’atendre als primers escaladors que començaren a aplegar a la zona atrets per la bellesa i les enormes possibilitats esportives que oferien estes muntanyes. En 1888 Ole Berge, caçador i granger amb experiència com a guia de les primeres ascensions, construïa el que seria el primer dels edificis que conformaren l’Hotel Turtagrø ampliat amb altre al 1912. Durant anys, diferents generacions de la mateixa família han mantés viu ací l’esperit de l’alpinisme, l’exploració i l’amor a la natura. Amb una trajectòria centenària, Turtagrø ha acabat per esdevindre un lloc històric per al muntanyisme nord europeu.
També, no podia ser d’altra manera, hi ha el costat tràgic, que no es limita als tristos accidents de muntanya que podrien esperar-se d’un lloc com aquest. L’hivern de 2001 l’edifici principal era devorat per les flames. Sense haver de lamentar pèrdues humanes –l’hotel està tancat des de finals de setembre fins a abril-, un tros enorme de història quedava reduït a cendres, i amb ell, una enorme biblioteca de muntanya de la que ja vaig parlar en altre apunt. En peu va quedar, per sort, l’annex, que ofereix als visitants allotjament a un preu assequible, en habitacions amb lliteres i banys i dutxes compartits; una alternativa econòmica a les habitacions al reconstruït edifici principal, obra d’Einar Jarmund i Håkon Vigsnæs executada en un temps rècord, que va ser inaugurat en maig de 2002. L’incendi no és l’únic al punt tràgic d’este lloc: durant el tsunami que assolà la costa de Tailàndia en desembre de 2004, Ole Berge Drægni, qui seguint amb la tradició familiar es feia càrrec de l’hotel des de 1997, va desaparèixer.
A dies trobem coses fora del lloc on les havíem deixat. De quan apareix un llit desfet a una habitació on no ha dormit ningú. Algunes nits s’escolten passes per on aparentment ningú camina. I diguem que és el fantasma d’Ole, que ni mort vol anar-se’n d’este raconet que tant va estimar. Ens hem acostumat a viure amb ell, quan ocorre alguna cosa inexplicable diguem “això ha sigut Ole” i no pensem més.
En el anexo la madera llora cuando la pisas, gemidos y agudos gritos que con las luces apagadas acojonan. Está ya mayor, la madera, y se ha visto pisada por generaciones y generaciones de montañeros que ahora se recuerdan en las paredes: viejas fotos, rostros enmarcados para la posteridad en los pasillos que ya no transitan pesadas botas de piel con clavos en la suela, suerte de las innovaciones en material. Barbudos, cuerdas desgastadas al hombro, elegantes chaquetas y sombreros impensables a estas alturas del montañismo. Y ellas, las mujeres que aún tardarían en meterse dentro de unos pantalones, ellas que batallaban con piolets y largas faldas, hasta los pies, ataviadas con blusas blancas. No es posible hablar de paridad, pero sí de un número elevadísimo, más para la época, de mujeres que compartían con los hombres caminos, cabañas y mantas piojosas.
La gesta de la Condesa de Angeville, quien en 1838 escaló el Mont Blanc, es considerada el punto de inicio de la presencia femenina en las montañas de Europa, pero junto a otros antecedentes a tener en cuenta, a menudo se pasa por alto el hecho de que a algunos lugares las mujeres no necesitaron ir sino que estuvieron allí siempre. Quizá su manera de hacer montaña iba menos cargada del romanticismo que movía a burgueses ingleses y ricos ociosos que iniciaron el montañismo como actividad recreativa, quizá su manera de hacer montaña no era más que puro instinto de supervivencia, de adaptación al medio en que les había tocado nacer, pero eso no les quita el carácter de pioneros y pioneras aunque las crónicas no lo cuenten.
Ellas ya estaban aquí antes de la llegada de William Cecil Slingsby, el escalador inglés que coronó por primera vez la cima del Store Skagastølstind en 1876; madres, hijas, esposas que hubieron de sumar a las tareas propias de la casa y la granja las de atender a los primeros escaladores que empezaron a llegar a la zona atraídos por la belleza y las enormes posibilidades deportivas que ofrecían estas montañas. En 1888 Ole Berge, cazador y granjero con experiencia como guía en las primeras ascensiones, construía el que sería el primero de los edificios que conformarían el Hotel Turtagrø, ampliado con otro en 1912. Durante años, diferentes generaciones de la misma familia han mantenido vivo aquí el espíritu del alpinismo, de la exploración y el amor por la naturaleza. Con una trayectoria centenaria, Turtagrø ha acabado por convertirse en un lugar histórico para el montañismo norte europeo.
También, no podía ser de otra manera, hay un lado trágico, que no se limita a los tristes accidentes de montaña que podrían esperarse de un lugar como este. En invierno de 2001 el edificio principal era devorado por las llamas. Sin haber de lamentar pérdidas humanas –el hotel permanece cerrado desde finales de septiembre hasta abril-, un trozo enorme de historia quedaba reducido a cenizas, y con él una enorme biblioteca de montaña de la que ya hablé en otro apunte. En pie quedó, por suerte, el anexo, que ofrece a los visitantes alojamiento a un precio asequible, en habitaciones con literas y baños y duchas compartidos; una alternativa económica a las habitaciones del reconstruido edificio principal, obra d’Einar Jarmund y Håkon Vigsnæs ejecutada en un tiempo record, que fue inaugurado en mayo de 2002. El incendio no es el único punto trágico de este lugar: durante el tsunami que asoló la costa de Tailandia en diciembre de 2004, Ole Berge Drægni, quien siguiendo la tradición familiar se hacía cargo del hotel desde 1997, desapareció.
A días encontramos cosas fuera del lugar en el que las habíamos dejado. De vez en cuando aparece una cama deshecha en una habitación en la que no ha dormido nadie. Algunas noches se escuchan pasos por donde aparentemente nadie camina. Y decimos que es el fantasma de Ole, que ni muerto quiere irse de este rinconcito que tanto quiso. Nos hemos acostumbrado a vivir con él, cuando ocurre algo inexplicable decimos “eso ha sido Ole” y no pensamos más.
6 comentaris:
Realment cal admirar aquelles dones que no només s'enfrontaven a la muntanya, sinó a l'equipament i a la societat. Teniu raó: les dones sempre hi han estat, ocultes o ocultades, però sempre hi eren.
Ah! i ... d'això ... molt aparent n'Ole ;)
Us supereu, Comtessa. Els meus compliments. Ja m'estranyava això de la crisi...
Benvolguda Comtesse d'Angeville:
Us demane les meves disculpes més sinceres per la cosa de les meves xances i desvarieigs per la cosa del títol nobiliari. Ni dita elxana ni gelat ni res!
La meva ignorància era totalment absoluta i d'haver sabut que vau pujar al Mont Blanc el 1838 no hauria dit de mut perquè em meravella qualsevol persona que puga pujar més de 800 metres que és el que mesuren les serres més altes de la contornada.
He trobat aquesta ressenya i referència bibliogràfica francesa "Femmes alpinistes" on se us esmenta amb tots els honors. Amb això presente les meves excuses i us expresse la meva admiració: tant a vós com al vostre alter ego valencianomeridional que habita ara la Noruega eternament nevada.
http://www.passiondulivre.com/livre-53995-femmes-alpinistes.htm
París (2008)
Muy interesante, por fin me he enterado quien era la Comtessa d’Angeville. ¡¡Seguro que miss Hawley le hubiera validado su gesta!!!
Un abrazo.
Engels ja va dir que la cultura de muntanya li semblava una i universal. Això ve a tomb de la seva crònica dels temps inicials del muntanyisme noruec que, perfectament, podríem sobreposar a la del català.
El fundacional Artur Osona -home del XIX i autor de les nostres primeres guies de muntanya- explica que sempre va anar en companyia de la Manela, la seva dona, a la que qualifica d'autèntica sportwomen. I el vell Xalet del CEC de la Molina tenia a les golfes una habitació on sovintejaven les presències estranyes.
...impresionante!!!!!!!!!!!!
Publica un comentari