dijous 13 de maig de 2010

Vaques (IV): les de Policarpio

Passe sovint pel blog càntabre Unos paseos, de continguts dedicats principalment a la vida rural, la natura i la muntanya i la vida càntabra. Hui es feia ressò de la notícia d’un accident ocorregut fa unes setmanes, on un cotxe que circulava per aquelles carreteretes deixaes de la mà de Nostro Senyor va xocar contra una vaca, se la va carregar, i al dia següent el conductor presentà una denuncia reclamant que el propietari de la vaca li pagara els desperfectes ocasionats al vehicle. L’animal en qüestió era propietat de Policarpio Sainz, un pasiego de 77 anys dels que ja no queden, a qui el jutge ha embargat les seues vaques al no tindre cap propietat ni diners al banc amb que fer front a la indemnització que deu pagar al propietari del vehicle. Centenars de persones han manifestat el seu recolzament a Policarpio, i ací i ací, en l’edició digital d’El diario montañés, poden llegir la resta de la notícia.

Ara no em lleve del cap la cara de Policarpio, carregat amb el cuévano per La Braguía. A ell ja no el seguirà ningú, totes eixes vides s’acaben. I sé que és una realitat que no em pertany, que no és la meua, però no puc evitar sentir que amb ells jo també estic perdent alguna cosa, que qui vinga darrere de mi sabrà de la Vall del Pas pel que un vell documental de televisió li conte. Infusione el timonet que em vaig portar de la meua serra, sentada a la taula front a la finestra des de la que en poc més d’un mes començaré a vore les vaques que pugen de la vall. “Todo se va”, li deia el Centenario al Nini en Las ratas. El primer record boví que tinc és verd i càntabre; jo era la xiqueta que també se n’ha anat ja: les vaques pasturant front a la finestra de la meua habitació al Seminari de Monte Corbán.





Mercat d'animals, Otavalo (Equador), octubre de 2009

Paso a menudo por el blog cántabro Unos paseos, de contenidos dedicados principalmente a la vida rural, la naturaleza y la montaña y la vida cántabra. Hoy se hacía eco de la noticia de un accidente ocurrido hace unas semanas, en que un coche que circulaba por aquellas carreteritas dejadas de la mano de dios chocó contra una vaca, se la cargó, y al día siguiente el conductor presentó una denuncia reclamando que el propietario de la vaca le pagara los desperfectos ocasionados en el vehículo. El animal en cuestión era propiedad de Policarpio Sainz, un pasiego de 77 años de los que ya no quedan, a quien el juez ha embargado sus vacas al no tener ninguna propiedad ni dinero en el banco con el que hacer frente a la indemnización que debe pagar al propietario del vehículo. Centenares de personas han manifestado su apoyo a Policarpio, y aquí y aquí, en la edición digital de El diario montañés, pueden leer el resto de la noticia.

Ahora no me quito de la cabeza la cara de Policarpio, cargado con el cuévano por La Braguía. A él ya no lo seguirá nadie, todas esas vidas se acaban. Y sé que es una realidad que no me pertenece, que no es la mía, pero no puedo evitar sentir que con ellos yo también estoy perdiendo alguna cosa, que quien venga detrás de mí sabrá del Valle del Pas por lo que un viejo documental de televisión les cuente. Infusiono el tomillo que me traje de mi sierra, sentada en la mesa frente a la ventana desde la que en poco más de un mes empezaré a ver a las vacas que suben del valle. “Todo se va” le decía el Centenario al Nini en Las ratas. El primer recuerdo bovino que tengo es verde y cántabro; yo era la niña que también se ha ido ya: las vacas pastando frente a la ventana de mi habitación en el Seminario de Monte Corbán.

6 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Què feia una xiqueta de casa bona -comtessa- en un seminari? No hauria d'haver estat en un convent?
Ara, pel que fa a la resta estic amb tu i ben amb tu. Besets.

Xicarandana ha dit...

Visc el camp des de sempre, amb la sensació de què tot el que he conegut des de petita es va esborrant.
Aquí ja fa anys que no hi ha vaques, anaren desapareguent a poc a poc. Gairebé no queden pagesos tampoc. Per ara, la terra es manté, millor o pitjor cuidada, però es manté. I esper que per molt de temps...

en Girbén ha dit...

Una amiga de l'ànima, l'Ana, a base de dibuixar còmics tota la vida, s'ha pogut comprar una "cabaña" i una muntanya de preciós nom:El Cotero del Baile (on ara hi cria un ramat de rucs), just per aquestes valls càntabres que vostè diu, Comtessa.
Aquest és un argument més (l'altre són les portentoses coves de la regió) que fa que any sí, any també, corri per les terres del Carpio. De gent rústega com ell n'he après tantes... ¿Sabia vostè que no hi ha res com una cocció de fulles de noguera per a guarir la nación de les vaques?
¿La nación?
Sí, dona, la vagina...

Clidice ha dit...

treballant en una asseguradora era habitual rebre "partes" d'automobilistes "demandant" vaques per "atropellar" cotxes, sobretot 4x4. I és que ja se sap, que hi ha molta vaca indocumentada. I és que van como locas. A l'asseguradora em vaig assegurar que no ens en sortirem mai, la nostra capacitat de fer l'imbècil és infinita. :(

Comtessa d´Angeville ha dit...

Joan-Carles, tota la vida, des dels 3 anyets, a monges. Al seminari només eren les vacances.

Xicarandana, i per molt de temps que es mantinga! Jo no he perdut l'esperança del tot, en algunes coses sí, però en altres... confie -i ja ho veig en molta gent jove- en que acabarà per haver algun èxode urbà dels qui se n'anaren i tornaran a la terra.

en Girbén, jo vull fer lo que la seua amiga!!! La nación hahahahaha!

Clicide malparits hi ha a tots els llocs. Ai la picardia... també de part dels pastors, clar: ací si un llop te se carrega una ovella te la paguen (pa que als pastors no els pegue per anar carregant-se llops), i què passa? Que per això cada llop noruego es menja cada any nosemoltescentes ovelles...

Anònim ha dit...

La Braguía, uno de los mejores observatorios de la imponente cara NW del Castro… desde el coche.

Habría que saber lo que opinan de esta historia los que viven a sus pies… a dos horas largas de la última mancha de asfalto, cuando se les cae, por ejemplo, una o varias lajas de piedra para el tejado del tamaño de un paisano y están solos con el mulo en una senduca colgada en una ladera de lo más pindia.

)