dilluns 17 de maig de 2010

"¿Vale la pena? ¿De verdad vale la pena?"

*El títol, Amadeo Salvatierra en Los detectives salvajes.

Recentment, l’Alfred Russel alcoià (que té un blog molt però que molt recomanable) em va nomenar en la cadena eixa “Vale a pena ficar de olho nesse blog”, i havia pensat en seguir-la. A cada dia que passa sóc lectora de més i més blogs i no sabia per on començar, aixina que havia pensat fer la selecció dels deu blogs centrant-me només en blogs d’un àmbit concret i tenia decidir que anaven a ser blogs de cuina.

Durant el vora mig any que vaig passar (vaig passar, com si fera tres anys que me’n vaig anar d’allà i fa només tres setmanes) a Finlàndia em vaig fer fans però fans d’una muntonà de blogs de cuina. Realment, l’afició em ve de quan l’any passat estava ací i l’assumpte gastronòmic començava a posar-se insoportable; Agnieszka i jo miràvem fotos de menjar i somiàvem amb tot el que fartaríem en aplegar a les nostres cases. Aixina em passava hores de blog en blog apuntant receptes sense pensar que quan aplegara a casa tampoc tindria temps pa fer-les, imaginant l’olor d’un biscuit al forn, del peix fresc a la planxa, d’unes clòtxines bollint. Finlàndia va ser el lloc on vaig poder materialitzar-ne moltes d’elles, especialment les dolces –a la vista està-, donant-me per un temps el gust de fer d’ama de casa, dona complaent, veïna amorosa que visita als veïns en bicicleta per a portar-los pastissos. I lo cert és que em va encantar jugar a ser-ho, i feministes del món, poden cremar-me en la foguera, però allò em feia enormement feliç.

Ara devia vindre la part important del post, la llista dels meus deu elegits, els deu que em tornen loqueta i fan que amb l’olor d’allò que expliquen travesse la pantalla de l’ordinador i aplegue fins ací. I havia començat a remirar-los pa fer la selecció, i front a la foto d’unes magdalenes m’ha vingut el mateix nus a la panxa que em vingué ahir quan deixàvem la casa d’una amiga, a Fortun, on havíem baixat a passar la vesprada i ajudar-la a pintar les parets. Hi ha una cosa de llar, de família, de casa per a sempre, als blogs de cuina que se’m fa insuportable. Com els menuts peus de gat de la filleta de la meua amiga. Com tot allò que ja no tindrem.






*El título, Amadeo Salvatierra en Los detectives salvajes.

Recientemente, el Alfred Russel alcoiano (que tiene un blog muy pero que muy recomendable) me nombró en al cadena esa “Vale a pena ficar de olho nesse blog”, y había pensado en seguirla. Cada día leo más y más blogs y no sabía por dónde empezar, así que había pensado en hacer la selección de los diez blogs centrándome sólo en blogs de un ámbito concreto, y había decidido que iban a ser blogs de cocina.

Durante el cerca de medio año que pasé (pasé, como si hiciera tres años que me fui de allí y hace sólo tres semanas) en Finlandia me hice fans pero fans de un montón de blogs de cocina. Realmente, la afición me viene de cuando el año pasado estaba aquí y el asunto gastronómico empezaba a ponerse insoportable; Agnieszka y yo mirábamos fotos de comida y soñábamos con todo lo que comeríamos en llegar a nuestras casas. Así me pasaba horas de blog en blog apuntando recetas sin pensar que cuando llegara a casa tampoco tendría tiempo para hacerlas, imaginando el olor de un bizcocho al horno, del pescado fresco a la plancha, de unos mejillones hirviendo. Finlandia fue el lugar donde pude materializar algunas de ellas, especialmente las dulces –a la vista está-, dándome por un tiempo la posibilidad de hacer de ama de casa, mujer complaciente, vecina cariñosa que visita a los vecinos en bicicleta para llevarles pasteles. Y lo cierto es que me encantó jugar a serlo, y, feministas el mundo, pueden quemarme en la hoguera, pero aquello me hacía enormemente feliz.

Ahora tenía que venir la parte importante del post, la lista de mis diez elegidos, los diez que me vuelven loca y hacen que el olor de aquello que explican atraviese la pantalla del ordenador y llegue hasta aquí. Y había empezado a mirarlos para hacer la selección, y frente a la foto de unas magdalenas me ha venido el mismo nudo en el estómago que me vino ayer cuando dejábamos la casa de una amiga, en Fortun, donde habíamos bajado a pasar la tarde y ayudarla a pintar las paredes. Hay un algo de hogar, de familia, de casa para siempre, en los blogs de cocina que se me hace a días insoportable. Como los pequeños pies de gato de la hija de mi amiga. Como todo aquello que ya no tendremos.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

quantes contradiccions hem d'arrossegar algunes! :) i jo avui escrivint un post (i programant-lo) sobre fer mitja! ai! ;P

zel ha dit...

Uix, m'he perdut un xic, però al final he trobat sentit a tot plegat...

Cul de sac ha dit...

... si, si, molta enyorança del que no tindrem i tot això...PERÒ I LES RECEPTES ??????



-desficaci-man in action again-

ONA ha dit...

jo... qué nostalgia...

Lorena ha dit...

Y como apetecen, cuando se está fuera, todas aquellas cosas que justamente no hay quien encuentre en el extranjero, y cuando estamos en casa no las hacemos ni caso.

Xicarandana ha dit...

Un post dolcet-dolcet, i tendre, molt tendre...!

Xotxe ha dit...

A mi cuinar també hem fa feliç.La foto de la coca eixa, hem deixa totalment absort...

)