divendres 21 de maig de 2010

Un viatge (III): a soles o en companyia?

Fa un parell de dies vaig vore a Urnes una parelleta francesa amb el seu veler, navegants i enamorats creuant el fiord, i em va picar una miqueta, suficient com per a pensar per uns moments si no deuria buscar-me company de viatge per a l’escapaeta a Nepal. Per sort, el capritxet de viatjar acompanyada em va durar només fins a l’hora de dormir, quan vaig aplegar a la meua habitació –un desastre absolut: el llit pa fer, fang per totes parts, roba per terra, llaunes de cervesa buides damunt la maleta que fa de tauleta de nit...- i em vaig donar conter de com m’he fet a la meua solitud i com ella s’ha fet a mi i lo a gustet que estem una amb l’altra, sense que ningú mos destorbe.

Té els seus desavantatges, clar. Pos jo què sé, com tot. Sí, des de luego que mesos i mesos d’abstinència bonicos no són (només arreplegar-me la meua jefa a l’aeroport fa unes setmanes em va dir BENVINGUDA DE NOU A LA DURA VIDA SENSE SEXE EN LES MUNTANYES!!!) i que he trobat en l’anar en bicicleta l’únic succedani possible, i clar, que quan vols fer-te una foto en un lloc que te cagues pa recordar-te a tu mateixa que vas estar allí resulta que ni tens a ningú que te la puga fer ni una mísera pedra on posar la càmera i apretar-li a l’autodisparador, i fot quan penses en com t’agradaria compartir amb algú especial eixe lloc que voldries immortalitzar, i per supost, que hi ha dies en que l’estar a soles et pesa suficient com per a fer-te pensar en deixar-ho, però què vols? No es pot tindre tot en esta vida.

M’agrada viatjar a soles, de fet no conec altra manera de fer-ho. Sé que amb algú al costat no extrauria de les situacions que vaig vivint ni la meitat del suc, com sé que encara que vullguera deixar-me acompanyar, a estes altures no podria fer-me la idea de tindre que posar-me d’acord amb algú a l’hora de prendre qualsevol decisió per simple que fóra.

Tampoc és fàcil trobar a algú a qui pugues dir-li: “carinyo, prepara’t que se n’anem a viure a una tenda de campanya els pròxims mesos, pixaràs i cagaràs al vol i et podràs dutxar a la llarga en algun riu acabaet de descongelar, no és superromàaantic?”. De res li valdria al xic que li mostrara com aval els meus pròxims èxits literaris: KAMASUTRA PER A MUNTANYERS: dos-centes postures per gaudir en tendes de campanya i lliteres de refugis, i CUINA FÀCIL AMB EL TRANGIA: dels macarrons a la paella al caliu de l’alcohol de cremar. També sé de la impossibilitat (va, diguem dificultat per no ser tan dràstics) de que un se’n vaja i l’altre es quede; he estat en el costat de ser la que es queda, la que espera, i per això no li ho donaria mai a passar a ningú i menys a algú que vullguera.

El cas, que venia a voler dir que ja tinc aclarit un punt mes del viatge Nepal Octubre 2010: companyia? Tinc un pijama afelpaet de lo més bonico.

"Young couple in snowstorm" del llibre HAZARDS IN MOUNTAINEERING de Wilhelm Paulcke i Helmut Dumler

Hace un par de días vi en Urnes una parejita francesa con su velero, navegantes y enamorados cruzando el fiordo, y me picó un poco, suficiente como para pensar por unos momentos si no debería buscarme un compañero de viaje para la escapadita a Nepal. Por suerte, el capricho de viajar acompañada me duró sólo hasta la hora de dormir, cuando llegué a mi habitación –un desastre absoluto: la cama por hacer, barro por todas partes, ropa por el suelo, latas de cerveza vacías sobre la maleta que hace de mesita de noche… -y me di cuenta de cómo me he hecho a mi soledad y cómo ella se ha hecho a mí y lo a gustito que estamos la una con la otra, sin que nadie nos moleste.

Tiene sus desventajas, claro. Pues yo qué sé, como todo. Sí, desde luego que meses y meses de abstinencia bonitos no son (nada más recogerme mi jefa en el aeropuerto hace unas semanas me dijo BIENVENIDA DE NUEVO A LA DURA VIDA SIN SEXO EN LAS MONTAÑAS!!!) y que he encontrado en el ir en bicicleta el único sucedáneo posible, y claro, que cuando quieres hacerte una foto en un lugar que te cagas para recordarte a tu misma que estuviste allí resulta que ni tienes a nadie que te la pueda hacer ni una mísera piedra donde poner la cámara y apretarle al autodisparador, y jode cuando piensas en cómo te gustaría compartir con alguien especial ese lugar que querrías inmortalizar, y por supuesto que hay días en que el estar sólo te pesa suficiente como para pensar en dejarlo, pero ¿qué quieres? No se puede tener todo en esta vida.

Me gusta viajar sola, de hecho no conozco otra manera de hacerlo. Sé que con alguien al lado no extraería de las situaciones que voy viviendo ni la mitad del jugo, como sé que aunque quisiera dejarme acompañar, a estas alturas no podría hacerme la idea de tener que ponerme de acuerdo con alguien a la hora de tomar cualquier decisión por simple que fuera.

Tampoco es fácil encontrar a alguien a quien puedas decirle: “cariño, prepárate que nos vamos a vivir a una tienda de campaña los próximos meses, mearás y cagarás al vuelo y te podrás duchar a la larga en algún río acabadito de descongelar, ¿no es superromáaaantico?” De nada le valdría al chico que le mostrara como aval mis próximos éxitos literarios: KAMASUTRA PARA MONTAÑEROS: doscientas posturas para gozar en tiendas de campaña y literas de refugios, y COCINA FÁCIL CON EL TRANGIA: de los macarrones a la paella al calor del alcohol de quemar. También sé de la imposibilidad (va, digamos dificultad para no ser tan drásticos) de que uno se vaya y el otro se quede; he estado en el lado de ser la que se queda, la que espera, y por eso no se lo daría nunca a pasar a nadie, menos a alguien a quien quisiera.

El caso, que venía a querer decir que ya tengo aclarado un punto más del viaje Nepal Octubre 2010: ¿compañía? Tengo un pijama afelpaito de lo más bonico.

9 comentaris:

Xotxe ha dit...

En certa manera i tenim moltes coses en comú.Sempre he tingut moltes dificultades per a conservar una parella.Soc fanàtic de la lectura i el cine, i més encara de la muntanya i la mar.A aquestes coses tinc que afegir que no soc gaire sociable.No m'agrada la gent i tinc tendència a portar una vida diga'm espartana.Per això potser sempre he tingut preferència per activitats i gustos individuals.Fa un any mes o menys que porte una lesió que no hem deixa eixir al aire lliure.No puc anar en bici ni pujar a la muntanya. I així i tot, no tinc prou temps.Lo de la parella, no se...Te les seues coses bones, però no vull renunciar al meu estil de vida, i hem costa conviure amb un altra persona.Del sexe ja ni el trobe a faltar.Potser soc estrany , o potser estic mal del cap, però estic segur de que soc feliç.

SUPER FELÍ ha dit...

ets molt beatnick i segurament molt fascinant pero jo no seria el teu "novio"....

"prefereixo ( Kafka) imaginar m ho quant cau la nit ..."

Lorena ha dit...

A mí dormir en una tienda me parece como dormir en una cama de esas japonesas que están sobre un tatami, superexótica. Por las noches, cuando todo está totalmente a oscuras, disfrutamos de un cielo estrellado que no tiene precio, y como dice un amigo mio, nada mejor que el hotel de las mil estrellas.
Las emociones que se viven durmiendo en una tienda son difícilmente comparables con nada, salen a flor de piel. Los sonidos nocturnos son impresionantes y cuando hay silencio no hay nada que se le parezca, casi pesa tanto como una losa, en sentido figurado claro. El silencio para el alma es una novedad en estos tiempos que corren y cuesta acostumbrarse a él. El canto de las aves nocturnas. Animales que se acercan, los oyes andar entre la maleza, merodean alrededor en busca de comida. Las ramas de los árboles que se mecen al antojo del viento, o la lluvia que cae con fuerza sobre el techo que nos cubre, música casi celestial para los oídos. Mirarnos y hablar sin palabras cada vez que se escucha algún tipo de ruido que no es normal...todo eso no tiene desperdicio, eso hace en gran medida que un viaje sea sentido y vivido con intensidad.
Disfrutar de algo así, sola o acompañada, es de lo mejor. Espero que un día encuentres a la pareja ideal para poder compartir una tienda en Nepal y sino, el pijamita, que es calentito y no da problemas.

L'EXORCISTA ha dit...

Benvolguda comtessa,
teniu raó, molta raó!!! Quan fa temps que estem sols, tenim aquesta doble sensació de tranquil·litat i angoixa. Voldríem companyia però que no ens empipés més del que és necessàri. Els solitaris hem organitzat la nostra vida independentment i es fa molt difícil deixar que algú ens desfaci el nostre món.
Jo també he viatjat durant molts anys per mig món i ho he fet sol, no volia trobar cap altra persona, en tenia prou amb trobar-me a mi mateix.
Una abraçada molt forta.
PS: Sempre li queden els contactes esporàdics per tal de satisfer les seves "necessitats sexuals". Només un consell: sigui sempre conscient que només busca sexe i no se'ns enamori perdudament (a vegades també és necessari.

Nadna ha dit...

Efectivamente: no se puede tener todo en la vida y todo tiene sus inconvenientes. Se podría fundar una escuela filosófica basada en ambas verdades incuestionables.

Un petó

P.S. ¿El Nepal no está demasiado cerca? ;P

AlfredRussel ha dit...

Savia elecció, Comtessa. Amb la companyia que fan, els pijames...

Fa uns anys em costava molt imaginar-me viatjant sol; ara, cada vegada li trobe més alicients, i el de poder decidir destinació perquè sí no és l'únic. Supose que va a viatges, a companyies i a moments: alguns dels que espere fer, hauran de ser --per definició-- sol. D'altres, probablement, només els faré si vaig amb algu.

Corpi ha dit...

Colin Thubron i Kapuscinski, grans viatgers on hi hagen, diuen que, per fer un bon viatge, s'ha de fer a soles. Jo estic d'acord amb ells. Només per evitar sentir: i ara hem d'anar allà dalt?, val la pena anar a soles.
Un beset.

Tadeus ha dit...

Viatjar a soles o en companyia? De vegades, caminant per la muntanya amb altra gent trobe a faltar l'absència de gent i el contacte directe amb els silencis i la pausa pròpies de la natura. Una altra cosa és anar a ciutats; visitar en solitari un lloc que és la viva esència del fet de viure en grup és una mica contradictori. Jo ho fet algunes vegades, i al final acabes pensant que ha sigut una experiència menor; les sensacions que et proporcionen les ciutats són més per a compartir-les amb algú. Emanen de la gent, tenen que vore amb la gent. La muntanya, el camp, el mar, són potser diferents. Donen més espai per a u mateix.

en Girbén ha dit...

Comtessa -tal vegada un xic tard perquè érem muntanyes amunt per tal d'aprendre la gran lliçó del temps de la fosa, aquest mateix que ara vostè està vivint-, se m'acut que de viatges de veres i de maneres d'emprendre'ls n'hi ha una pila.
Heus els exploradors de les darreres engrunes inconegudes (com els patagònics de http://www.incognitopatagonia.com).
Això demana a una colla -un trio és perfecte- d'homes enèrgics obsedits pel seu fabulós objectiu, el de revelar unes immensitats encara mai transitades al preu que sigui...
A l'altre costat dels darrers grans viatges de debò que ens resten (entenc que la resta són reiteracions), hi ha la possibilitat de la solitud del Michael Sydney (http://drjosephrock.blogspot.com), durant anys i panys rere les remotes passes de l'inesgotable Rock; d'un Rock que va necessitar tenir casa, dona i fills en la més estricta de les llunyanies. És com si, tota altra possibilitat que la d'un viu ancoratge, li fora tan estranya com insuportable...
Ben sovint hi penso en aquests recolzes dels viatgers de cor.

)