Mentre hi hagi llum

Pa en Girbén i MU

Les hores dels dies lliures passen a l’interior, fora neva, entre vi, cançons i llibres. En el mal temps, en les nevades del maig que acaba, hi ha implícita la nostàlgia com hi ha una familiar tristesa en baixar al fiord, ja verd, i vore les barques vora l’aigua. Demà tampoc havia de treballar, però hi ha algunes faenes de fusteria per fer a la cabanya dels guies; feien falta algunes reparacions, recorde l’última festa allà la temporada passada, una bogeria que no va acabar ben malament de miracle, i no era el lloc més acollidor del món. Em reconforta el treball que exigeix un cert esforç físic, més si és a l’aire lliure, però a la volta també gaudisc enormement de dies com els últims, amb res a fer que no siga deixar córrer el rellotge mentre els ulls em van de les muntanyes d’un llibre a les muntanyes de l’altre costat de la finestra.

Sóc al Jotunheimen però Eduard Sallent em portava a la desesperació d’un vivac per damunt dels 7.500 metres al Nanga Parbat amb un relat que ha sigut comparat al clàssic de Joe Simpson Tocando el vacío. La tragèdia és narrada sense la grandiloqüència pròpia de les grans gestes dels qui es creuen herois, un diari d’expedició on la realitat és suficientment crua per si sola i es veu sobrada de drama sense necessitat de recórrer a la literatura. Mentre hi hagi llum ja forma part de la biblioteca de Turtagro convertint-se en el primer llibre en català que tenim. Viurà junt als qui també escriviren al Nanga, que no són pocs; entre altres, a destacar Hermann Buhl amb Nanga Parbat Pilgrimage -la història de la primera ascensió en 1953- i Nanga Parbat, de Karl M. Herrligkoffer, qui dirigí aquella primera ascensió i que ofereix també una detallada explicació de les fracassades expedicions prèvies del que és conegut com un dels vuitmils més tràgics. L’exemplar que tenim d’este últim és molt especial per a mi ja que es tracta de la primera edició en noruec, de 1954, i com que sóc insultantment jove un llibre que tinga més anys que jo ja amb sembla un llibre vell i per tant digne de ser tractat amb una miqueta més de cuidao que els altres. I a més les fotos molen un colló i m'encanten les ulleres de l'època.

Las horas de los días libres pasan en el interior, fuera nieva, entre vino, canciones y libros. En el mal tiempo, en las nevadas del mayo que acaba, hay implícita nostalgia como hay una familiar tristeza cuando bajo al fiordo, ya verde, y veo las barcas en la orilla. Mañana tampoco tenía que trabajar, pero hay algunos trabajillos de carpintería por hacer en la cabaña de los guías; hacían falta algunas reparaciones, recuerdo la última fiesta allí la temporada pasada, una locura que no acabó bien mal de milagro, y no era el lugar más acogedor del mundo. Me reconforta el trabajo que exige un cierto esfuerzo físico, más si es al aire libre, pero a la vez también disfruto enormemente de días como estos últimos, con nada que hacer que no sea dejar correr el reloj mientras los ojos me van de las montañas de un libro a las montañas del otro lado de la ventana.

Estoy en el Jotunheimen pero Eduard Sallent me llevaba a la desesperación de un vivac por encima de los 7.500 metros en el Nanga Parbat con un relato que ha sido comparado al clásico de Joe Simpson Tocando el vacío. La tragedia es narrada sin la grandilocuencia propia de las grandes gestas de quienes se creen héroes, un diario de expedición donde la realidad es suficientemente cruda por sí sola y se ve sobrada de drama sin necesidad de recurrir a la literatura. Mentre hi hagi lllum ya forma parte de la biblioteca de Turtagro, convirtiéndose en el primer libro en catalán que tenemos. Vivirá junto a quienes también escribieron al Nanga, que no son pocos; entre otros, a destacar Hermann Buhl con Nanga Parbat Pilgrimage –la historia de la primera ascensión en 1953- y Nanga Parbat, de Karl M. Herrligkoffer, quien dirigió aquella primera ascensión y que ofrece también una detallada explicación de las fracasadas expediciones previas en el que es conocido como uno de los ochomiles más trágicos. El ejemplar que tenemos de este último es muy especial para mí, ya que se trata de la primera edición en noruego, de 1954, y como soy insultantemente joven un libro que tenga más años que yo ya me parece un libro viejo y por tanto digno de ser tratado con un poco más de cuidado que los otros. Y además las fotos molan un cojón y me encantan las gafas de la época.