Eren els divendres en que tornava al poble després de tota la setmana fora, ancorada a hòmens i ones, carregada amb una bossa encara viva en una mà, la motxilla a l’esquena, el gest inquiet de qui no es troba al ciment, en el curt passeig des del port fins a l’estació d’autobusos d’Alacant. Solia tindre temps per a prendre alguna cosa a la cafeteria de l’estació mentre esperava l’agulla del rellotge marcant l’en punt, el moment d’anar a l’andana i pujar a l’autobús direcció Alcoi. Al taburet, al meu costat, la bossa es menejava: alguns dels peixos no es resignaven a morir. Coincidia moltes voltes amb una cambrera simpàtica i xarraora a qui quan la captura havia sigut bona regalava de quan en quan algun polp, alguna sèpia, algun peixot de bon tamany, en compensació pels seus consells de bellesa i cura de les mans. Em deia que devia cuidar-me-les molt, me les mirava –els dits de la mà dreta agarrant la taça, la mà esquerra reposant damunt la barra- i insistia, cuida-te-les.
Dos dies a la setmana em permetia la vel•leïtat del roig a les ungles, per conjuntar amb els llavis-sang que els diumenges abans d’anar a dormir esborraven acetona i desmaquillant. A voltes les deixava créixer més del recomanable sabent que desfer un nuc les trencaria prompte, a voltes anava a que em feren la francesa sabent que en menys de 24 hores les vores deixarien de ser blanques. Però no faltava la hidratant diària que mantenia suau la pell que ell lloava baixant-li per l’esquena o el tors, la pell dels dits que li acaronaven el cap en les hores horitzontals: les cinc puntes juntes i anar obrint poc a poc; la meua mà sencera i oberta damunt els seus cabells obscurs, un estremiment que li pujava fins als llavis i el feia somriure. Se li accentuaven les arrugues al voltant dels ulls i deia: les mans et fan la mateixa olor que li feien a ma mare. I jo em desmontava.
Ara no em trobe la línia que augura una vida més o menys llarga; se m’ha perdut entre solcs cavats pels freds i les roques del nord. Les meus mans són un desert de talls i pell morta que ja no entenen de carícies, un territori assolat per la sequera i el vent que ja ningú cova. Les meues mans tenen l’aspror incorregible de la renuncia, el dibuix ja inesborrable del temps.
Eran los viernes en que volvía al pueblo después de toda la semana fuera, anclada a hombres y olas, cargada con una bolsa todavía viva en la mano, la mochila a la espalda, el gesto inquieto de quien no se encuentra en el cemento, en el corto paseo desde el puerto hasta la estación de autobuses de Alicante. Solía tener tiempo para tomar alguna cosa en la cafetería de la estación mientras esperaba la aguja del reloj marcando el en punto, el momento de ir al andén y subir al autobús dirección Alcoi. En el taburete, a mi lado, la bolsa se movía: algunos de los peces no se resignaban a morir. Coincidía a veces con una camarera simpática y habladora, a quien cuando la captura había sido buena regalaba algún pulpo, alguna sepia, algún pescado de buen tamaño, en compensación por sus consejos de belleza y cuidado de las manos. Me decía que debía cuidármelas mucho, me las miraba –los dedos de la mano derecha cogiendo la taza, la mano izquierda descansando en la barra- e insistía, cuídatelas.
Dos días a la semana me permitía la veleidad del rojo en las uñas, para conjuntar con los labios-sangre que los domingos antes de ir a dormir me borraban acetona y desmaquillante. A veces las dejaba crecer más de lo recomendable sabiendo que un nudo las rompería pronto, a veces iba a que me hicieran la francesa sabiendo que en menos de 24 horas los bordes dejarían de ser blancos. Pero no faltaba la hidratante diaria que mantenía suave la piel que él alababa bajándole por la espalda o el torso, la piel de los dedos que le acariciaban la cabeza en las horas horizontales: las cinco puntas juntas e ir abriendo poco a poco; mi mano entera y abierta sobre su pelo oscuro, un estremecimiento que le subía hasta los labios y le hacía sonreír. Se le acentuaban las arrugas alrededor de los ojos y decía: las manos te huelen como le olían a mi madre. Y yo me desmontaba.
Ahora no me encuentro la línea que augura una vida más o menos larga; se me ha perdido entre surcos cavados por los fríos y las rocas del norte. Mis manos son un desierto de cortes y piel muerta que ya no entienden de caricias, un territorio arrasado por la sequía y el viento que ya nadie calienta. Mis manos tienen la aspereza incorregible de la renuncia, el dibujo ya imborrable del tiempo.
19 comentaris:
Comtessa, ....Raimon. Una cançó seva molt antiga.
CANÇÓ DE LES MANS
De l'home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
De l'home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
De l'home mire
sempre les mans
Raimon
Un petonàs al nas!
Francesc
I encara un poema de Hölderlin traduït per Feliu Formosa.
Lés línies de la vida són diverses,
són com camins, com el contorn de les muntanyes.
El que nosaltres fem aquí, allí un déu ho pot completar
amb harmonies, premi etern i pau.
Encaixada
Francesc
Bon final.
Doncs jo, comtessa, ara faré veure que no entenc de què parleu. I no tenint prou amb això, a sobre us recomanaré la meva crema de mans: Ureadin, mano de santo.
I si molt convingués, m'enganxaria al tema de la manicura. I així, anar fent, de tan burra com sóc.
Francesc i Alietes, gràcies!
mu, però que m'està contant, que passar les fulles dels llibres no fa callo!! Lo que millor va és pixar-se-les, però no seré jo qui ho faja. I cremes, n'he provat de totes les classes, la que més m'agrada és la d'aloe del Mercadona que ara val només 90 cèntims, però amb açò no hi ha res a fer.
bé, imagineu que les vostres mans són com les meves estries: expliquen coses de vos mateixa :)
jo ara tampoc les cuido; fa bó quan les pots cuidar perquè penses que donaran bó a un o una altra...
besets a les mans
Te entenc perfectament el que expliques.Unes mans son com la cara, o si fem cas a la dita. Com l'anima.Unes mans reflexen la personalitat ,i l'activitat de la persona.Jo no les tinc molt be.Ni les mans, ni la resta del cos.Cicatrius, restes de talls i marques per tot el cos.La Mar, la muntanya , i per altra banda el treball dur deixen la seua empremta.Això si!.Crec que tot el mon davant l'espill no es reconeixerien.Les teues mans conten històries, experiències i moments.Quina sort tan trista tenen alguns que no tenen records al seu cos.
PS:Com va escriure Martí i Pol: -Res deforma ,(o transforma)mes el cos que la vida mateixa.
Pobrissona, quan hi ha d'altres coses que ens corssequen, què vols... petons curatius!
Pixe-se-les! Els llauradors sempre ho han fet i funciona.
... i a tot açò, a Turtagro ja tenen Mercadona? La puta, l'imperi dels Roig com s'escampa !!!
Si que són importants, les mans, pel que poden arribar a dir sense necessitat de parlar.
I quina coincidència, acab d'arreglar-me les meves -i no en tenc costum-, som una deixada però he tengut la necessitat, avui que no és un dia bo, de fer al manco això per a sentir-me millor.
La urea de l'ISDIN del Dr.Esteve i la urea dels pixats són la mateixa cosa..., tampoc és que importi massa.
I enfilar-se per les parets ja ho te això de dur sempre les mans nafrades... Una vegada, havia de deixar les empremtes per a uns papers i em van dir: Señor, es que usted no tiene huellas!, de tant brunyits tenia els capcirons...
Mira què bé, doncs si són la mateixa cosa, jo voto la del Doctor Esteve. No em vull imaginar pixar-me les mans després d'haver-me fotut un manat d'espàrrecs!!
Pos miren, anit em vaig pintar les ungles, de blau perquè no tenia atre color. I lo de pixar-se-les... si segur que ha d'anar bé, però ai...
Arrive tard a este post, encara que fa temps que et llegeix-ho. No tinc una recepta màgica per les teues mans, però et diré que segons conta la tradició, Corto Maltés no tenia línia de la Fortuna, i es va fabricar una a mida en la navalla d´afeitar de son pare...i crec que tu t´has fabricat les teues.
¿Sabes que no voy a volver más por aquí? ¿que estas cosas me desmontan?
Y ¿qué hago yo desmontado? ¿eh? ¿a ver? ¿qué? con lo que cuesta montarse.
No sé por qué me miro
al volver de la calle,
por qué observo mis manos
al volver cada esquina,
por qué cierro la puerta
para cerrarte el paso
cuanto quiero tenerte
detrás de cada espejo.
Ana María Drack
Aiii Comtessa, que me temo que no me ha leído cuando debía y como debía!!!
Había más profundidad de la que aparentaba.
Por el camino unas fresas silvestres, unos pleurotus y un boletus todos plenos de sabor, deshaciéndose ante la leve presión de la lengua contra el velo del paladar, poder estar desnudo discrepando con amigos de años (es una de las razones de que seáis amigos) en cumbres siempre frías, ventosas, llenas de gente, Gorbeia, Aiztgorri, cuando falta poco para que se ponga el sol, entre ovejas, pottokas, rodeado de familias de pottokas que te hociquean haciendo olvidar las maniobras que tuviste que hacer para que la lumbalgia no te diera un nuevo zurriagazo al bajar o subir del coche, navegar cuando el resto de barcos se retiran ante el txirimiri y los cielos encapotados, porque hay viento y porque en verano el viento es un bien escaso, tan escaso como las olas, y porque Histórico, Mundial, como dijo ese conocido del que no sabes ni el nombre fue el bañazo que nos pegamos mientras La Final, aunque el día anterior si el fondo hubiera sido reef habrías acabado con la cabeza abierta como un melón… el primer bañín bajo casa en bolas, tú y la tabla solos, las lechugas, las cerezas, las peruquillas, etc. de tu familia, salimos una vez más de travesía para varios días, el jazz, el jazz, all that jazzzzz
Publica un comentari