Pose el principi dels punts que portaran al punt final (costarà un temps recuperar la normalitat) d’esta desena edició del Hell Camp; dura un dia més i no ho conte. Resumint, la combinació muntanya-amics-festa continua sent un dels trinomis perfectes (per darrere d’altres trinomis dels que millor serà que ara mateix no parle), per molt que l’estrés i el cansament que s’acumula quan s’ha d’estar treballant pràcticament les 24 hores i dormint-ne dos o tres i malament, li lleven el puntet de bogeria amb que una viuria el mateix festival si no estiguera treballant. Però aixina i tot, que mos lleven lo bailao...
P.S: m’he perdut les partides entre Julen Retegi contra Iker Arretxe i Patxi Ruiz contra Xala, però ah, que m’han convidat al mes que ve a vore les semifinals del Manomanista i estàs tu que vaig a dir que no. Quan el cap em necessitava desconnectar del pandemonium este em posava a fer plans per a quan acabe la temporada i he passat des d’anar al Mundial de Pilota Basca a Bearn a traure’m el pilot de parapent o anar-me’n a Miami a vore jugar a jai alai i fer després un creuer pel Carib o tirar-me un parell de mesos prenent el sol en les Vanuatu. Mos faltava trobar-mos un il•luminat borratxo a la vora del foc acabat de tornar de Bután diguent que allà hi havia que anar... i després diuen que esta vida és fàcil.
P.S.2: i també, clar, el pensament eixe de tornar allà avall... i quedar-me.
Pongo el principio de los puntos que llevarán al punto final (llevará un tiempo recuperar la normalidad) de esta décima edición del Hell Camp; dura un día más y no lo cuento. Resumiendo, la combinación montaña-amigos-fiesta continua siendo uno de los trinomios perfectos (por detrás de otros trinomios perfectos de los que mejor será que ahora mismo no hable), por mucho que el estrés y el cansancio que se acumula cuando una ha de estar trabajando prácticamente las 24 horas y durmiendo dos o tres y mal dormidas, le quiten el puntito de locura con que una viviría el mismo festival si no estuviera trabajando. Pero aún así, que nos quiten lo bailao…
P.S: Me he perdido los partidos entre Julen Retegi contra Iker Arretxe y Patxi Ruiz conra Xala, pero ah, que me han invitado al mes que viene a ver las semifinales del Manomanista y estás tú que voy a decir que no. Cuando la cabeza me necesitaba desconectar del pandemónium este me ponía a hacer planes para cuando acabe la temporada y he pasado desde ir al Mundial de Pelota Vasca de Bearn a sacarme el piloto de parapente o irme a Miami a ver jugar a jai alai y hacer después un crucero por el Caribe o tirarme un par de meses tomando el sol en las Vanuatu. Nos faltaba un iluminado borracho alrededor del fuego acabado de volver de Bután diciendo que había que ir… y después dicen que esta vida es fácil.
P.S.2: y también, claro, el pensamiento ese de volver allá abajo… y quedarme.
4 comentaris:
Content de veure que ha sobreviscut! Vida sana aquesta de la muntanya.
Jo d'una cosa així ja no em recupero ni en un lustre. Com aneu d'ibuprofé?
Ai Allau, encara no està tot acabat... Vida sana? Sí sí... dissabte tres del matí (jo ni idea de l'hora que era) veig un missatge que m'havia enviat un amic per la vesprada, li toque, "Disculpa'm que no t'haja contestat, és que tenim un festival d'esquí de muntanya i estic un poc liada..." I ell diu, cabrejat perquè estava dormint, "Esquí de muntanya? Amb el pet que portes?" I en efecte. Vida sana la justa... la meua jefa està especialment generosa este any amb això de regalar-me vi...
MU, que l'any passat ja me'n va faltar, d'ibuprofé, i este any he vingut preparada!!! Jo espere abans d'esta setmana tindre al menys un dia lliure per a acabar de recuperar-me bé...
Me gusta esa rubia
;)
y la morena
:)))
Publica un comentari