La biblioteca de Turtagro és per a mi el lloc més especial de tots els llocs especials que atresore per estes latituds. Oberta a l’any 2000, contava amb un gran fons especialitzat en literatura de muntanya, guies, revistes, mapes i tot tipus de documents relacionats amb la muntanya, l’alpinisme i les expedicions polars que es van perdre en l’incendi que va calcinar l’hotel l’hivern del 2001; per sort en l’actualitat i a base de donacions les parets d’este raconet tornen a estar cobertes de paper. Des dels clàssics de la literatura de muntanya a específiques guies d’escalada en qui sap quin racó d’Alaska, de no-sé-què en japonés a diccionaris d’escalada en francés, biografies dels pioners que caminaren damunt els pols per primera volta, grans formats amb fotografies dels pics més alts del món, diaris de qui viu penjat d’una corda, números endarrerits de revistes que ja és impossible trobar, llibres de visites de l’hotel de finals del segle XIX, quan Turtagro va obrir les seues portes als que volien ser els primers en escalar estes muntanyes.
Vaig dubtar mentre pensava quina seria la meua primera aportació. No hi havia fins a ara cap llibre en castellà, i vaig pensar en optar per alguna traducció d’algun dels clàssics, potser algun supervendes –eixa cosa tan estranya quan parlem de literatura de muntanya-, però no creguen que és fàcil el gènere; hi ha la queixa recurrent de que una majoria considerable dels que demostren una destresa admirable amb el piolet no acaben de trobar-li el puntet a la ploma, i és completament cert. Amprats pels seus èxits esportius, se’ls permet a molts publicar autèntiques cagades literàries que conten inexplicablement amb el beneplàcit del lector, presa de la fe cega en l’heroi que ha pujat a vuit mil metres amb una mà lligada a l’esquena, una poma damunt del cap i a la pata coixa. Al remat, ella se m’aparegué com la millor primera opció possible.
Bájame una estrella, de Míriam García Pascual, ha estat més d’una volta citat per esta casa. L’extrema senzillesa amb que la navarresa va posar paraules a la seua passió per l’escalada, la tendresa amb la que transforma la duresa de la roca, han acabat per convertir Bájame una estrella en un dels clàssics imprescindibles del gènere muntanyenc en llengua castellana. Desconec, em sembla que no, si hi ha alguna traducció a l’anglés; l’editorial Desnivel a més de la versió en castellà té una traducció a l’euskera. Els meus companys es lamenten de no poder llegir-la, moguts per la curiositat que els desperta el meu entusiasme quan parle d’estes escasses seixanta pàgines amb poca lletra i algunes il•lustracions, que des d’ara qualsevol que passe per ací pot agafar.
Escaladora d’èlit als vuitanta, la rubia de les malles d’estridents colors ballant impossibles per les parets del món, Míriam va morir amb només vint-i-sis anys al Meru Norte, India, al 1990. Continua viva a la memòria de la gent que la va estimar, constantment és citada com a referent, s’escriuen llibres que parlen d’ella com qui parla d’una flor delicada que s’haguera de tocar suaument, cautiva encara el seu somriure congelat en algunes imatges. Ara espere que visca també a este raconet del Jotunheimen, mirant-nos baixant estrelles i abraçant-les, fent de la muntanya la vida i de la llibertat el major desig.
La biblioteca de Turtagro es para mí el lugar más especial de cuantos lugares especiales atesoro por estas latitudes. Abierta en el año 2000, contaba con un gran fondo especializado en literatura de montaña, guías, revistas, mapas y todo tipo de documentos relacionados con la montaña, el alpinismo y las expediciones polares que se perdieron en el incendio que calcinó el hotel durante el invierno de 2001; por suerte en la actualidad y a base de donaciones las paredes de este rincón vuelven a estar cubiertas de papel. Desde los clásicos de la literatura de montaña a específicas guías de escalada de quién sabe qué rincón de Alaska, de no-sé-qué en japonés a diccionarios de escalada en francés, biografías de los pioneros que caminaron por encima de los polos por primera vez, grandes formatos con fotografías de los picos más altos del mundo, diarios de quien vive colgado de una cuerda, números atrasados de revistas que ya es imposible encontrar, libros de visitas del hotel de finales del siglo XIX, cuando Turtagro abrió sus puertas a quienes querían ser los primeros en escalar estas montañas.
Dudé mientras pensaba cuál sería mi primera aportación. No había hasta ahora ningún libro en castellano, y pensé en optar por alguna traducción de alguno de los clásicos, quizá algún superventas –esa cosa tan extraña cuando hablamos de literatura de montaña-, pero no crean que es fácil el género; existe la queja recurrente de que una mayoría considerable de los que demuestran una destreza admirable con el piolet no acaban de encontrarle el punto a la pluma, y es completamente cierto. Amparados por sus éxito deportivos, se les permite a muchos publicar auténticas cagadas literarias que cuentan inexplicablemente con el beneplácito del lector, presa de una fe ciega en el héroe que ha subido a 8.000 metros con una mano atada a la espalda, una manzana encima de la cabeza y a la pata coja. Al final, ella se me apareció como la mejor opción posible.
Bájame una estrella, de Míriam García Pascual, ha sido citado más de una vez en esta casa. La extrema sencillez con la que la navarra puso palabras a su pasión por la escalada, la ternura con la que transforma la dureza de la roca, han acabado por convertir Bájame una estrella en uno de los clásicos imprescindibles del género montañero en lengua castellana. Desconozco, creo que no, si hay alguna traducción al inglés; la editorial Desnivel además de la versión en castellano tiene también una traducción al euskera. Mis compañeros lamentan no poder leerla, movidos por la curiosidad que les despierta mi entusiasmo cuando les hablo de estas escasas sesenta páginas con poca letra y algunas ilustraciones, que desde ahora cualquiera que pase por aquí puede leer.
Escaladora de élite en los ochenta, la rubia de las mallas de estridentes colores bailando imposibles por las paredes del mundo, Míriam murió con sólo veintiséis años en el Meru Norte, India, en 1990. Continua viva en la memoria de la gente que la quiso, constantemente es citada como referente, se escriben libros que hablan de ella como quien habla de una flor delicada que hubiera de ser acariciada muy suavemente, cautiva todavía su sonrisa congelada en algunas imágenes. Ahora, espero que viva también en este rinconcito del Jotunheimen, mirándonos bajar estrellas y abrazarlas, haciendo de la montaña la vida y de la libertad nuestro mayor deseo.
14 comentaris:
Bona aportació crec doncs en aquesta bibioteca noruega. Hi ha lectures on la tendresa captiva i és aleshores que pots comptar amb mi per reseguir i endinsar-me per les seves pàgines. Tindré present aquest títol, gràcies.
Està molt bé això de deixar petja amb els llibres. Així potser algun dia algú es preguntarà d'on va sortir aquell llibre i, potser algú també, li explicarà la història d'una comtessa que va venir del sud :)
comtessa, de tots els dies que podíeu triar per a parlar de la biblioteca havia de ser avui!!!
Ara no m'enteneu, ja ho sé. És que no podeu. Encara.
Gemma, més que recomanable, inclús per a gent que no tinga contacte amb el món de la muntanya i l'escalada, és tal la senzillesa amb que conta les coses, eixa tendresa...
"Hoy, entre las rocas, un lobo de mar lloraba. Una red que tenía en la cabeza lo ahogaba. El animalito yacía en la playa con una herida en el cuello cubierta de moscas.
Risi fue corriendo por un cuchillo para cortar la red. Yo me senté lejos por no asustarlo, y él me contemplaba con sus grandes ojos redondos e inocentes; era una criatura tierna y miedosa, una carita bigotuda e infantil marcada por el gesto de la muerte.
Me hubiera gustado acariciarte el cogote peludo, lavarte la herida y, con voz suave, contarte un cuento de Patagonia para que durmieses."
Clicide, o probablement jo mateixa estiga ací per a contar-ho :)
Collons Matilde, no m'entere de res, però siga lo que siga mire lo que li dic, si li molesta jo per vosté el lleve (el post, dic) i el pose altre dia o no el pose mai, lo que més li apetixca!
No, no el tregui, que ens ha passat una cosa collonuda. Una mica de paciència, i ja em dirà el què. Recordi la data, però. 3 de maig. Què fort.
Redéu Matilde, ara em deixa amb l'intringulis o com es diga l'això.
Ai, Comtessa, vos que la teniu més aprop, baixeu-me si-us-plau la Polar.
També, si ens poguéssiu deixar una adreça, us faríem arribar algun llibre per a les lleixes de la vostra biblioteca... No sé..., segur una guia de Montserrat faria somniar a la gent nòrdica.
Hej Agueda, this library brings so many memories even if there's nothing to read. I hope You have enough of books to survive the season. I see there's a lot of snow still. I am too sentimental to look through these pictures. I read recently that people who spend so much time abroad must be so strong not to come back to memories too often to be able to live like this. Maybe this is right, so I will try to be strong again. Papapapapappa
en Girbén, això estaria de puta mare! L'adreça és senzilla, posa primer el meu nom de deveres i després
Turtagrø Hotel
6877 Fortun
NORWAY
I sàpiga que quan vullguera podria vindre a vore-lo (al llibre, dic)!
Agnieszka my friend, everything here is so strange without you! Comeeee pleaseeeee comeeeee! Yes, we have still lot of snow, that's good, and this weekend HELL! HORROR!: High Camp! I will survive, I think, I still have some wine from Spain and I will take all the time with me a small bottle to go drinking everywhere! Come on, we're able to live like this, of course!, we're strong, brave, smart women (and sometimes beauty, not always, you know life in this mountains, is pretty hard to keep beauty our bodys and our faces), just come to work the summer season in Norway and after that let's go to Kiribati!!!!!
Suena You’re a wolf de Sea Wolf
Mientras carantoñean
Mientras limpias delicada, tierna, amorosamente de arena uno y otro lado de ese frailecillo que se vuelve a rebozar en cada vuelta, tu primer frailecillo (como decir tu primera única hija) en tus manos desnudas (haces caso omiso a esa voz prudente y maternal que vela por ti: no toques a un pájaro muerto vete tú a saber de qué) superman de neopreno, todavía impolutamente blanco, todavía sin coloridos nupciales ¿cálido todavía?
Pues este me lo apunto que promete. No conocía el libro ni la historia pero sólo el título me parece tremendamente hermoso.
Anònim, va a prohibirse aquí hablar de neoprenos, frailecillos o videos con agua salada hasta dentro de unos meses! ;)
Lorena pues mira que te digo, por lo que te he leído yo te recomiendo que te lo compres YA mismo, que me atrevería a asegurar que va a encantarte.
Pues mira lo que te digo yo, voy isofacto a buscarlo en internet y lo compro pero ya!
hala! que no había leído esta entrada...
Muy buena aportación a la biblio. A mi también me gusta mucho lo que escribió.
Publica un comentari