L’aigua llimó de la tia Amàlia feia gust de canella. El feia per festes, calorosos agosts a Benimarfull dinant a sa casa, a la plaça front a la casa del retor i l’Ecce Homo que va portar el bisauelo Sescama no sé de quin poble. Els majors el mesclaven amb café licor copiant el ritual que havien seguit abans, durant el dinar, amb la Casera, la mesura del meitat i meitat; els xiquets ens empinàvem el got de vidre, i al final ens ajudàvem de la cullera perquè era el de la tia Amàlia un granissat difícil de beure, més fàcil de menjar. De la nevera de ca la uela bevíem aquella llet preparada de tetabrick blau, El Prado, amb corfa de llima i canella, ben fresca, que substituïa amb aprovat la que es feia posant la cassola al foc amb la llet a bollir. Demanar-ne quan acompanyàvem al uelo a crompar formava part de l’estiu com ho era deixar-se a l’asfalt calent dels carrers la pell dels genolls i les mans o demanar per a sopar el bocadillo, que eren les ueles les encarregades de fer mentre els hòmens havien ja pres posicions en les cadires front a la persiana, a la fresca de les nits que no tornaran.
Sucre i canella són olors, sabors de família i de la gent que és teua, gust de casa, d’escalfor materna, del caminar lent de la gent major que envejava les nostres cames àgils, de la taula baix del parral i l’atac dels mosquits, dels cosins grans, dels cosins menuts al braç de la tia, dels amics que ja no ho són. Sucre i canella són calidesa, ingredient principal de tants dolços finlandesos, el gust de cada esmorzar des de desembre que ara s’acaba. Sucre i canella a una festa de comiat on ja no hi ha el gintònic, el bitllet enrotllat, on riuen i ploren per tots els racons de la casa xiquets i xiquetes, on per un moment una punxada de terra em va fer cantar-li a la menuda Iines l'Himne de Festes d'Alcoi per a calmar-li el plor. Calidesa, calidesa és la paraula per a definir estos mesos i poden fer-se una idea de la seua mesura si els dic que este hivern hem estat per davall dels quaranta sota zero. I encara aixina, calor.
Mai m’havia fet tant de mal anar-me’n d’un lloc; mai havia pensat tan seriosament en no fer-ho.
El agua limón de la tía Amalia sabía a canela. Lo hacía por fiestas, calurosos agostos en Benimarfull comiendo en su casa, en la plaza frente a la casa del cura y el Ecce Homo que trajo el bisabuelo Sescama de no sé qué pueblo. Los mayores lo mezclaban con café licor copiando el ritual que habían seguido antes, durante la comida, con la Casera, la medida del mitad y mitad; los niños nos empinábamos el vaso de vidrio, y al final nos ayudábamos de la cuchara porque era el de la tía Amalia un granizado difícil de beber, más fácil comerlo. De la nevera de casa de la abuela bebíamos aquella lecha preparada de tetabrick azul, El Prado, con piel de limón y canela, bien fría, que substituía con aprobado la que se hacía poniendo la cazuela al fuego con la leche a hervir. Pedirla cuando acompañábamos al abuelo a comprar formaba parte del verano como lo era dejarse en el asfalto caliente de las calles la piel de las rodillas y las manos o pedir para cenar el bocadillo, que eran las abuelas las encargadas de hacer mientras los hombres ya habían tomado posiciones en las sillas frente a la persiana, a la fresca de las noches que no han de volver.
Azúcar y canela son olores, sabores de familia y de la gente que es tuya, sabor de casa, de calor materno, del caminar lento de la gente mayor que envidiaba nuestras piernas ágiles, de la mesa bajo del parral y el ataque de los mosquitos, de los primos grandes, de los primos pequeños al brazo de la tía, de los amigos que ya no lo son. Azúcar y canela son calidez, ingrediente principal de tantos dulces finlandeses, el sabor de cada desayuno desde diciembre que ahora se acaba. Azúcar y canela en una fiesta de despedida donde no hay el gintonic, el billete enrollado, donde ríen y lloran por todos los rincones de la casa niños y niñas, donde por un momento un pinchazo de tierra me llava a cantarle a la pequeña Iines el Himne de Festes d'Alcoi para calmarle el llanto. Calidez, calidez es la palabra para definir estos meses, y pueden hacerse una idea de su medida si les digo que este invierno hemos estado por debajo de cuarenta bajo cero. Y aún así, calor.
Nunca me había costado tanto irme de un lugar; nunca me había planteado tan seriamente no hacerlo.
13 comentaris:
La niña esta de la foto es para comérsela de bonita!!!!
¡Qué cantidad de recuerdos tenemos almacenados sin recordar que los tenemos!, pero leyéndote me ha venido a la cabeza aquella leche que vendían envasada en una bolsa de plástico, a mí me divertía darle a la bolsa sus buenos achuchones en el supermercado. La ponían al lado de la los yogures y al alcance de la mano de los niños, y todos íbamos derechitos a hundir los deditos en ella. Recuerdos de las rodillas peladas y las piernas repletas de cardenales, que provocaban cuatro lágrimas y la prisa inmediata tras el consuelo maternal de salir corriendo a jugar. Precioso el post. Sigue al corazón, siempre.
Aquestes paraules que ens has oferit, m'han arribat ben a dintre. Jo coneixc els olors de sucre i canella, i les nits a la fresca i el cafe licor i t'entenc. Deixa que el teu cor decideixca.
(Abans de res, dispenseu, normalment sóc així de malparlada)
Hòòòstià, comtessa, això de l'escalfor us afina la ploma. Que n'arribeu a escriure de bé, punyetera.
Lorena vaya que sí, aunque su madre no piensa lo mismo... La que come demasiado es ella y tiene a mi amiga hecha un fideito mientras a ella se le ponen los muslos como sobrasadas. Es un muñequito Michilín! Lo peor de los recuerdos es que no son más que eso, y por mucho que nos esforcemos en repetirlos no van a ser lo mismo. Sé que no puedo volver a las calles de mis pueblos como si no hubieran pasado los años de la misma manera que sé que estos meses han sido estos meses y si más adelante tratara de volver probablemente todo sería diferente... o quizá no, pero prefiero no saberlo.
Frederic, i jo que crec que la canella i el sucre d'ací no són tan diferents i podria prescindir del café o conformar-me amb que de quan en quan m'enviaren unes botelletes de Sancho. Però és millor que decidixca el cap.
Mu, l'elogi no es mereix i ho sap, açò no és més que l'enèssima evocació de la meua infància perduda entre Alcoi, Benimarfull i L'Alqueria que ja he contat mil voltes. Malparle malparle, què li he de dir jo...
Todo tiene su precio, Comtessa… y todos pagamos, de una manera u otra. El dolor es tan buena moneda como cualquier otra. El camino sigue adelante.
Un petó de companyonia.
quan us poseu evocadora, Missenyora la Comtessa, soleu ser insuperable :)
estic d'acord amb lo dit: quan escrius parlant de la infantesa/passat (i sembles major, no sé què faràs quan tingues quaranta!! :), qui diu quaranta diu seixanta) emociones molt. m'encanta.
c.
De repente me he acordado de mi madre que embarazada de su quinto hijo se torció el tobillo (aún le duele) y sola en casa con sus cinco hijos decidió que todos los días a la puerta de casa habría cuatro bolsas de leche de un litro....mmmmm me sabe a gloria tu entrada.
Ah! M'heu fet recordar els cafelicors presos al port de la Vila (sempre la Joiosa), o la no menys grata aigua de la font de Finestrat (tot i aquesta, després de tot lo sant dia per les abrusades parets del Campana, esdevenia pura urgència).
I si n'és de llarg el vostre saber en això de creuar llunyanies i fer-nos-les properes!
I pel que fa al seu punyent darrer neguit, li diré que tinc entès que Sanjanhade romandrà; viu i, fins tot, ple de canalla que -tal vegada- un dia escriurà de vostè.
Genial!! hi ha q vore com els olors ens recorden a casa i amb ella al calor que ens dona la familia, i ho sents per molts kilòmetres q et separen...
ací l'oloreta dels gesmilers també em recorda a casa, a casa dels avis, al pati on passávem les nits d'estiu perque era el lloc més fresquet de tota Alzira.
Que bonic el que dius!
uns kilòmetres mes avall, cap a la mar, a unes quantes serres, ben be es podria signar el que descrius.
Enyor d'infantesa.
Comtessa, si escrius així de bé l'any que ve esperem tenir un llibre teu a les paradetes de St Jordi, je, je
Nadna pues a ver en qué banco tienen cambio y empiezo a pagar con otra cosa...
Clicide, torne a dir el que li dic a MU. I mire que m'estic aguantant les ganes de posar-me a fer posts evocadors, que estar per ací desperta massa coses.
C., m'agrada que t'emocione. Supose que les infàncies en el fons, i llevat de casos excepcionals, són totes molt molt paregudes i no és gens difícil reconéixer-mos en els records d'altres.
Eau a mí me supo a gloria tu última entrada, aunque yo no me acordara precisamente de mi madre...
en Girbén, però home, en la Vila si ha de beure alguna cosa és lo que diuen nardo, absenta amb café granissat, fresquet i bo! Ai el Campana... mire que em torne a posar a creuar llunyanies... Hui toca eixir a la serra, però a la més propera, a la Mariola.
Gaia crec que les olors són encara pitjor que les fotos quan un no vol recordar-se'n d'alguna cosa. La foto està ahi, la veus, et veus amb cinc anys i bo, però quan sents una olor d'altre temps et comença el cervell a treballar d'una manera que no es pot explicar però com que no té la foto se la fa i ja posats es fa la pel·lícula sencera amb personatges en moviment i tot i ho veus tot tan clar com si estigueres allí i pffffff. És el que deia l'altre dia de l'olor a merda de les vaques, que preferia deixar-me-la a Finlàndia perquè les olors pesen massa. Ara cada volta que veja una panderà de bou (que quan plou s'aspatarra) me'n recordaré de Finlàndia i de tot el que he deixat allà i del que hauria pogut ser i blablablabla i em tiraré malalta dins de casa una setmana. Tot per una oloreta, ja veus.
Àngels, pa bonics també els teus estius! Com deia més amunt, supose que tots, al menys tots els que hem viscut a un poble, tenim records molt semblants.
Mireia pa l'any que ve no sé jo si em donaria temps... però espere espere, igual allà cap al 2030 he acabat la meua epopeia rural inacabable que porte anys escrivint i que se'n vindrà amb mi a la tomba i quan ja estiga jo morta ma mare la traurà de l'ordinador i la tindran en les llibreries i els meus hereus es faran rics però a mi ja se m'estaran menjant els cucs.
Publica un comentari