Hi hagué altres temps en que l’aigua no baixava clara. Eren els temps de la prosperitat de la ciutat de més amunt, la de les costeres i els ponts, que abocava al riu els residus dels bons negocis, del textil abans de que els xinesos s’ho carregaren tot, de totes aquelles fàbriques i telers dels que ara només queden rajoles, alguna xemeneia apuntant al cel que ja no trau fum. Eren els dies on els treballadors tirant-li hores i hores compraven cases i cotxes sense imaginar-se com ara, anys després, en la cua de l’atur. Nosaltres viuríem també altra època daurada com va ser per als pares allò, en ple boom de la construcció molts dels companys de classe aguantaven repetint un curs darrere d’altre fins complir l’edat necessària per a poder anar a treballar a l’obra, i als pocs mesos passejaven el nou BMW orgullosos pels pàrkings de les discoteques on cada cap de setmana ens deixàvem part del mobiliari cerebral. Ni uns ni altres han sabut refer-se del model equivocat que ara ja no funciona, una i altra generació conviu baix del mateix sostre rebent les cartes del banc i esperant que vinguen dies millors.
Ell, el riu, ha eixit beneficiat. Ara ve clar i fa goig de passejar pel voltant. Fa anys ens clavàvem dins a buscar crancs tot i la prohibició dels pares i després no hi havia manera de llevar-se de la pell l’olor de qui sap què. Ara tot és diferent, és per a millor, diuen, però ací el iaio tenia una horta amb una perera i un racó amb una figuera que ja no està com ja no hi ha la sèquia en la que els pares es banyaren abans de que eixa suposada prosperitat ens fera oblidar-nos de les coses que importen. Ací ha estat ell i ací ha de seguir, més o menys net, fem el que fem, a la nostra vora fins al pantà de Beniarrés i d’allà fins a la mar. “Està molt canviat” m’ho va dir l’amiga Mainés que setmanes enrere es va acostar al riu on havíem jugat tant de menudes com si no sapiguérem que és impossible tornar. Està molt canviat.
Jo he tornat hui. Baixava Andrea a fer-me la visita i hem desistit de la serra per a anar allà on vaig aprendre de les invasions americanes en forma d’animalets amb pinces, com un primer Irak a les nostres vides que encara no ens portà als carrers, haurien de passar encara uns anys. Està molt canviat, sí, ací ja no es talla un xop per festes i es planta a la plaça i se li penja dalt un cuixot i uns i altres tracten d’aplegar a ell. Entre els pardalets ha sonat el telèfon d’Andrea, l’han pillat de l’oficina de turisme d’Albaida i per a celebrar-ho hem deixat el passeig per a anar al bar, el bar del poble on a la barra els habituals demanaven la palometa del migdia, cassalla i aigua, qui vol fetge. Nosaltres cerveses, un home entra diguent qui vol un gos, Mila ens convida,“Jo no bec molt” diu Andrea, ella que va nàixer amorrà a una litrona, fem plans per a la nit. I per un moment pense que voldria açò per a sempre.
Hubo otros tiempos en que el agua no bajaba clara. Eran los tiempos de la prosperidad de la ciudad de más arriba, la de las cuestas y los puentes, que abocaba al río los restos de los buenos negocios, del textil antes de que los chinos se lo cargaran todo, de todas aquellas fábricas y telares de los que ahora sólo quedan ladrillos, alguna chimenea apuntando al cielo que ya no saca humo. Eran los días en que los trabajadores echándole horas y horas compraban casas y coches sin imaginarse como ahora, años después, en la cola del paro. Nosotros viviríamos también otra época dorada como fue para ellos aquello, en pleno boom de la construcción muchos de los compañeros de clase aguantaban repitiendo un curso detrás de otro hasta cumplir la edad necesaria para poder ir a trabajar a la obra, y a los pocos meses paseaban el nuevo BMW orgullosos por los párkigs de las discotecas donde cada fin de semana nos dejábamos parte del mobiliario cerebral. Ni unos ni otros han sabido rehacerse del modelo equivocado que ahora ya no funciona, una y otra generación convive bajo el mismo techo recibiendo las cartas del banco y esperando que vengan días mejores.
Él, el río, ha salido beneficiado. Ahora viene claro y da gusto pasear alrededor. Hace años nos metíamos dentro a buscar cangrejos a pesar de la prohibición de los padres y después no había manera de quitarse de la piel el olor de quién sabe qué. Ahora todo es diferente, es para mejor, dicen, pero aquí el abuelo tenía un huerto con un peral y un rincón con una higuera que ya no está como ya no hay la acequia en la que los padres se bañaban antes de que esa supuesta prosperidad nos hiciera olvidarnos de las cosas que realmente importan. Aquí ha estado él y aquí ha de seguir, más o menos limpio, hagamos lo que hagamos, a nuestra orilla hasta el pantano de Beniarrés y desde allí hasta el mar. “Está muy cambiado” me lo dijo mi amiga Mainés que semanas atrás se acerco al río donde tanto jugamos de pequeñas como si no supiéramos que es imposible volver. Está muy cambiado.
Yo he vuelto hoy. Bajaba Andrea a hacerme la visita y hemos desistido de la montaña para ir allí donde aprendí de las invasiones americanas en forma de animalitos con pinzas, como un primer Irak en nuestras vidas que aún no nos llevó a las calles, habrían de pasar algunos años aún. Está muy cambiado, sí, aquí ya no se corta un chopo por fiestas y se planta en la plaza y se le cuelga arriba un jamón y unos y otros tratan de llegar a él. Entre pajaritos ha sonado el teléfono de Andrea, la ha cogido para trabajar en la oficina de turismo de Albaida y para celebrarlo hemos dejado el paseo para ir al bar, el bar del pueblo donde en la barra los habituales pedían la palometa del mediodía, cassalla y agua, quién quiere hígado. Nosotras cervezas, un hombre entra diciendo que quién quiere un perro, Mila nos invita, “Yo no bebo mucho” dice Andrea, ella que nació pegada a una litrona, hacemos planes para la noche. Y por un momento pienso que querría esto para siempre.
4 comentaris:
M'heu fet venir al cap uns quants desitjos que potser compartireu: voldria aquest gos (i, a ser possible, que fos un peterpan caní); voldria que el Serpis no perdés mai el cabal viu d'avui (ni tampoc la verdor de les ribes); voldria que el Benicadell s'oblidés del foc després de tant i tant de temps sense tenir-hi tractes; voldria...
Del meu desig que s'ho passi bé pel Comtat ja se n'ocupa vostè.
retrobar, reveure, recordar ... per tornar a fugir? l'aigua del Serpis mai és la mateixa, com la seva riba. I les persones? ...
en Girbén, molts desitjos compartits. No crega que he sabut ocupar-me massa bé d'eixe últim.
Clicide, correcte, per a tornar a fugir. Les persones, potser eixe és un dels motius de la fugida, no canvien. Són sempre sempre les mateixes. Puc tornar a anar-me'n i tornar d'ací vint anys i res haurà canviat.
Que bé que ho fas, Comtessa.
Publica un comentari