Llàstima

Les cares que pose últimament cada volta que m’assente front a la pantalla van de l’estupefacció al fàstic passant per la ràbia que m’injecta els ulls en sang i m’unfla la vena. Que de pardals i bigots, els dic als meus amics finlandesos, teníem antecedents, però pensàvem que se’ls havia carregat la democràcia. I els intente explicar què està passant allí i senzillament no els entra en el cap, no ho poden entendre de cap de les maneres, i això és el pitjor de tot, que els que som d’allà ho entenem perfectament, ho entenem ja tan bé que són massa els que davant notícies com esta o esta o converses aixina passen amb indiferència a la següent pàgina del diari.

Ja el vaig posar ací una volta, i pels mateixos, i hui no m’aguante de tornar-lo a deixar escrit. De Solatge, de Jaume Pérez Montaner.

Llàstima del país amb líders mentiders,
amb fanàtics botxins que dominen les trones,
que ignoren els seus savis o els volen fer callar.

Llàstima del país que alça només la veu
per ferir el germà, per lloar l'opressor,
per exaltar el pinxo com si fos un heroi.

Llàstima del país i llàstima del poble
que oblidant la justícia del gaudi solidari
pensa només en ell amb la panxa contenta.

Llàstima del país que oblida el seu llinatge,
que perd la seua llengua o només la recorda
per a ofrenar la glòria de gestes il·lusòries.

Llàstima del país que pels diners es ven,
que balafia els camps dels seus avantpassats
i en asfalt i rajols converteix el paisatge.

Llàstima del país i llàstima del poble
que deixa que els seus drets siguen anorreats
pels lacais de les rates al servei del poder.

Llàstima del país que ha perdut les idees:
un poble de corders als seus pastors submisos
que sens recança els duen recte a l'escorxador.

Las caras que pongo últimamente cada vez que me siento delante de la pantalla van de la estupefacción al asco pasando por la rabia que me inyecta los ojos en sangre y me hincha la vena. Que de pájaros y bigotes, les digo a mis amigos finlandeses, teníamos antecedentes, pero pensábamos que se los había cargado la democracia. Y les intento explicar qué está pasando allí y sencillamente no les entra en la cabeza, no lo pueden entender de ninguna de las maneras, y eso es lo peor de todo, que los que somos de allá lo entendemos perfectamente, lo entendemos ya tan bien que son demasiados los que delante de noticias como esta o esta o conversaciones así pasan con indiferencia a la siguiente página del periódico.

Ya lo puse aquí una vez, y por los mismos, y hoy no me aguanto volver a dejarlo escrito. De Solatge, de Jaume Pérez Montaner.

Llàstima del país amb líders mentiders,
amb fanàtics botxins que dominen les trones,
que ignoren els seus savis o els volen fer callar.

Llàstima del país que alça només la veu
per ferir el germà, per lloar l'opressor,
per exaltar el pinxo com si fos un heroi.

Llàstima del país i llàstima del poble
que oblidant la justícia del gaudi solidari
pensa només en ell amb la panxa contenta.

Llàstima del país que oblida el seu llinatge,
que perd la seua llengua o només la recorda
per a ofrenar la glòria de gestes il·lusòries.

Llàstima del país que pels diners es ven,
que balafia els camps dels seus avantpassats
i en asfalt i rajols converteix el paisatge.

Llàstima del país i llàstima del poble
que deixa que els seus drets siguen anorreats
pels lacais de les rates al servei del poder.

Llàstima del país que ha perdut les idees:
un poble de corders als seus pastors submisos
que sens recança els duen recte a l'escorxador.