A casa no es nota molt perquè com estem completament rodejats de bosc el sol no pega directament més que a la teulà convertint la meua habitació en un forn, però al voltant de la casa encara hi ha a algun llocs més de dos metres de neu acumulada i tardarà setmanes i setmanes en desfer-se. Menys d’un quilòmetre després, el verd ja ha aplegat per a quedar-se, i jo vaig amb la Betusta II camins i carreteres amunt i avall, mirant els prats i les cases dels veïns a velocitat supersònica com si en qualsevol moment anara a poder eixir volant i fer com fan en E.T. i pedalejar pel cel, clar que lo únic que passarà un dia d’estos és que se n’anirem la Betusta i jo de cap a alguna sèquia. Però jo feliç, amb un braç i una cama trencats i tota bruta de fang, però amb un somriure que te cagues. Estic 100% d'anunci de compreses.
En casa no se nota demasiado porque como estamos completamente rodeados de bosque el sol no da directamente más que en el tejado, convirtiendo mi habitación en un horno, pero alrededor de la casa todavía hay algunas partes con más de dos metros de nieve acumulada y tardará semanas y semanas en deshacerse. Menos de un kilómetro después, el verde ya ha llegado para quedarse, y yo voy con mi Betusta II caminos y carreteras arriba y abajo, mirando los prados y las casas de los vecinos a velocidad supersónica como si en cualquier momento fuera a poder salir volando y hacer como hacen en E.T. y pedalear por el cielo, claro que lo único que pasará un día de estos es que nos iremos la Betusta y yo de cabeza a alguna acequia. Pero yo feliz, con un brazo y una pierna rotos y toda sucia de barro, pero con una sonrisa que te cagas. Estoy 100% de anuncio de compresas.
8 comentaris:
L'escena que descrius amb la Betusta m'ha recordat a PUTA MISERIA de Rafael Arnal i Trinitat Satorre!
ei uns paisatges que fan enveja!
Sum sum sumsum sum sum sumsum.
[és la banda sonora d'aquells anuncis de compreses Evax, signats per la Isabel Coixet]
Algún dia hauríem de parlar d'aquesta mena d'anuncis, ja sabeu, d'aquells de "et fiques un tampax i sembla que t'hagis fotut un tripi via vaginal", d'aquell altre d'una dona vestida de vermell (no, no el va escriure Delibes!!) que diu hola! soy tu regla...En fi: visca l'ibuprofé!
Bona primavera, comtessa!
Sortir volant sobre la bicicleta amb les meves dues gatetes gordes i carinyoses al cistell és la imatge que ara mateix em vé al cap per definir felicitat.
Cuidi's la cama i el braç(de veres que els duu trencats??)
Esclata-Sangs, i jo no vaig a dir què m'ha recordat la teua foto del museu de Dinastía Vivanco perquè estem en horari infantil.
Eulàlia, a mi la veritat és que m'agradaven més fa una setmana, quan encara estaven blanquets del tot... però a la volta necessitava que aplegara ja la primavera!
mu estimada, jo l'ibuprofé el gaste pa les ressaques, però ara pa la regla li he pillat gustet al naproxeno. I pare que si no entraré en l'espiral POS LA MEUA REGLA ÉS PITJOR, NO POS LA MEUA ÉS MILLOR, POS JO OMPLIC UN TAMPAX TARONJA EN UNA HORA i coses d'eixes...
Rateta que no, això em faltava, que no m'he trencat res! Ara, que d'ací al moment d'anar-me'n això puga passar pos pot passar, entre la meua emparramenta que vaig com si estiguera en els núvols, i lo velleta que està la Betusta II (la bici), lo raro és que no haja passat encara.
El verd que mostres aquí seria una mica tristoi, però deu fer la mateixa alegria...
Suposo que la mosquitada àrtica aviat començarà a alçar el vol. ¿Són tan pesats com diuen?
Quin paisatge tan diferent al que tenim per ací.
Per la neu deu ser difícil pedalejar, no?
en Girbén, a mi m'alegra no saps com per trist que siga! De totes maneres ahir va caure una nevadeta i torna a estar tot blanc, clar que hui plou i supose que demà tornarà el verd. Lo dels mosquits, qualsevol cosa que li diguen és poc comparat amb la realitat, és horrorós, i això que jo no he viscut lo de Finlàndia que em conten que és inaguantable, jo ho vaig viure l'estiu passat a Turtagro, que allà no feia massa calor, i este any m'emporte el meu RELEC EXTRAFUERTE, no li dic més. L'estiu allà amunt va ser curt i lo dels mosquits va durar pocs dies, però quin infern de dies! Era com els estius al poble, que amb els amics jugàvem a contar-mos qui tenia més picades de mosquit. Que si jo en tinc vint-i-una, pos jo vint-i-dos, pos mira esta què gran, pos no esta que tinc jo ací és més gran encara...
Corpi això vaig pensar jo la primera volta este hivern que vaig pillar la bici, però realment tampoc ho és tant. Quan va ser realment difícil va ser estes últimes setmanes que la neu començà a desfer-se però per les nits tornava a gelar i l'aigua es congelava i era tot esvarós, fangós, un desastre.
Publica un comentari