dilluns 5 d’abril de 2010

Cròniques pasqüeres: el foc

...I'm regretting it now...

El dissabte va eixir plujós i ple de boira. Des de ben prompte que els hòmens s’afanyaven en amuntonar tot allò que cremarien per la nit. El foc, el foc que s’encen en tantes primaveres, de nord a sud d’Europa, el foc que crema l’hivern. Xiquets i xiquetes vestits com dones d’abans –mocador al cap, davantal, coloret i pigues- passejaven pels camins que porten d’una casa a altra, d’una granja a la següent, marcant ferm el pas amb les obligatòries botes d’aigua d’esta època de l’any i carregats amb les rames decorades amb plomes de colors que a canvi de la voluntat venien de porta en porta: amb elles s’espanten les bruixes. Tenia preparats alguns eurets i alguns ous de xocolate per si ens visitava algun xiquet. Em feia il•lusió obrir la porta, que repetiren el conjur que espanta tots els mals agitant la rama, posar-la després en aigua a algun jarró prop de la finestra. Però no va poder ser, esta casa està massa apartada de tot, i el temps no acompanyava.

Per la nit que encara no era nit vam eixir a visitar algunes de les fogueres. Es fa estrany que fa res a les quatre de la vesprada ja era tot fosc i ara passades les vuit encara hi ha llum, i cada dia més. Poc a poc la nit va desapareixent.





...I'm regretting it now...

El sábado salió lluvioso y lleno de niebla. Desde bien pronto los hombres se apresuraban en amontonar todo aquello que quemarían por la noche. El fuego, el fuego que se enciende en tantas primaveras, del norte al sur de Europa, el fuego que quema el invierno. Niños y niñas vestidos como mujeres de antes –pañuelo en la cabeza, delantal, colorete y pecas- paseaban por los caminos que llevan de una casa a la otra, de una granja a la siguiente, marcando firme el paso con las obligadas botas de agua de esta época del año y cargados con las ramas decoradas con plumas de colores que a cambio de la voluntad venden de puerta en puerta: con ellas se espantan las brujas. Tenía preparados algunos euritos y algunos huevos de chocolate por si nos visitaba algún niño. Me hacía ilusión abrir la puerta, que repitieran el conjuro que espanta todos los males agitando la rama, ponerla después en agua en algún jarrón cerca de la ventana. Pero no pudo ser, esta casa está demasiado apartada de todo, y el tiempo no acompañaba.

Por la noche que todavía no era noche salimos a visitar algunas de las hogueras. Se hace extraño que hace nada a las cuatro de la tarde ya estaba todo oscuro y ahora pasadas las ocho todavía hay luz, y cada día más. Poco a poco la noche va desapareciendo.


0 comentaris:

)