El fred ha tornat quan semblava que l’havíem acomiadat fins a l’any pròxim i de nou ens alcem a -25º, durant el matí podem rondar els deu sota zero i quan el sol es pon tot torna cap avall. La meteorologia, l’estat de la neu, les ullades al termòmetre m’ocupen converses i pensaments de manera un tant obsessiva, una obsessió necessària per a qui viu ací i que probablement m’emportaré el dia que me’n vaja. Allà, però, allà baix, dic, sembla que, llevat de situacions puntuals, les converses referents a l’oratge són només la millor manera d’omplir incòmodes silencis, el recurs de qui no té res millor que dir a qui té davant. Puc imaginar, quan torne, el meu monòleg sobre la incidència dels rajos de sol en la rajola que fa set contant des del banquet on m’assentaré a la plaça de qui sap quin poble. Perquè tornaré, em dic, tornaré quan es muiga setembre i serà per a quedar-me. O això m’agradaria pensar.
Hi ha coses que és millor que s’acaben abans de que acaben per no acabar-se mai. Quan una passió passa a formar part de la quotidianitat corre el perill no només de perdre força al estancar-se sinó també de comprometre fins a extrems poc recomanables la resta de la vida de una on no intervé; deixar-se absorbir per ella seria l’opció més fàcil i probablement la que més garanties de felicitat futura ofereix, però les renuncies que porta implícites són massa grans com per a acceptar-les sense resistir-se una miqueta. Al remat sabem què és el que ha d’ocórrer; quan els grans amors, si realment ho són –i no necessàriament cap a les persones- fan acte de presència és impossible girar-los la cara. Un pot fer com que no els veu durant un temps, tancar-los les portes i les finestres de casa per a que no entren, però en el cantó que menys te’ls esperes te’ls trobes de front i... i fas de nou la maleta.
Voldria intentar-ho. Voldria que no s’acumularen les caixes amb quadres per penjar durant mesos, voldria no haver oblidat quants parells de sabates de tacó tinc a l’armari. Voldria un parell d’ametlers que anunciaren cada març la primavera, navegar els diumenges, beneir la terra i brindar pels poetes que li van dedicar versos; una finestra amb vistes a les serralades (Mariola, per davant de totes) que trepitjar per les vesprades amb un gos al costat. Perdre el nord per a recuperar el sud, això voldria. Però encara falta molt per a que aplegue octubre.

El frío ha vuelto cuando parecía que lo habíamos despedido hasta el próximo año y de nuevo nos levantamos a -25º, durante la mañana podemos rondar los diez bajo cero y cuando el sol se pone todo vuelve a ir hacia abajo. La meteorología, el estado de la nieve, los vistazos al termómetro me ocupan conversaciones y pensamientos de manera un tanto obsesiva, una obsesión necesaria para quien vive aquí y que probablemente me llevaré conmigo el día que me vaya. Pero allá, allá abajo, digo, parece que, quitando situaciones puntuales, las conversaciones referentes al tiempo son la mejor manera de llenar incómodos silencios, el recurso de quien no tiene nada mejor que decir a quien tiene delante. Puedo imaginar, cuando vuelva, mi monólogo sobre la incidencia de los rayos de sol en la baldosa que hace siete contando desde el banco donde me sentaré en la plaza de quién sabe qué pueblo. Porque volveré, me digo, volveré cuando muera septiembre y será para quedarme. O eso me gustaría pensar.
Hay cosas que es mejor que se acaben antes de que acaben por no acabarse nunca. Cuando una pasión pasa a formar parte de la cotidianeidad corre el peligro no sólo de perder fuerza al estancarse sino también de comprometer hasta extremos poco recomendables el resto de la vida de una donde no interviene; dejarse absorber por ella sería la opción más fácil y probablemente la que más garantías de felicidad futura ofrece, pero las renuncias que lleva implícitas son demasiado grandes como para aceptarlas sin resistirse un poco. Al final sabemos qué es lo que va a ocurrir; cuando los grandes amores, si realmente lo son –y no hablo necesariamente hacia las personas- hacen acto de presencia es imposible girarles la cara. Uno puede hacer como que no los ve durante un tiempo, cerrarles las puertas y las ventanas de casa para que no entren, pero en la esquina en que menos te los esperas te los encuentras de frente y… y haces de nuevo la maleta.
Me gustaría intentarlo. Me gustaría que no se acumularan las cajas con cuadros por colgar durante meses, quisiera no haber olvidado cuántos pares de zapatos de tacón tengo en el armario. Quisiera un par de almendros que anunciaran cada marzo la primavera, navegar los domingos, bendecir la tierra y brindar por los poetas que le dedicaron versos; una ventana con vistas a la sierra (Mariola por delante de todas) que patear por las tardes con un perro al lado. Perder el norte para recuperar el sur, eso es lo que me gustaría. Pero todavía falta mucho para que llegue octubre.
6 comentaris:
per ací solem dir: "roda el món i torna al Born", i és que la realitat és que costa molt fugir del mig de la terra. :)
Comtessa , m atormenta no compendre el final del post...
¿que vol dir ?
que tens impossibilitat per quedarte en un lloc i que el teu destí es ineludible ?
ho he entes be ?
Clicide però al mateix temps que costa fugir... quan estem allà costa quedar-se!
Super felí, has entés bé.
ostia comtessa , com m agradaria tenir una novia tan beatnik com tu i no les petardes amb les cuals em relaciono...haha
ineludible , inexorable , indefectible , ineluctable
Espero que, tú al bajar y yo al subir, nos crucemos en el camino al menos para saludarnos...
Lorena con la de subidas y bajadas que me esperan que no te extrañe!
Publica un comentari