dilluns 22 de març de 2010

Pilotes

Aida va ser la primera. De bon matí m’agarrava per l’Skype, des de la ciutat holandesa d’Eindhoven : “Qui ha guanyat el Bancaixa?” em preguntava. No tinc vocació de bruixa i encara faltaven algunes hores per a que es disputara l’encontre al trinquet de Llíria, “Ja vorem” li dic i, encara que tots apostem per Benidorm com a guanyadors, em veig incapaç d’aventurar un resultat: la sorprenent victòria d’Alcàsser la passada setmana convertia en possible qualsevol cosa. Va aplegar el moment, des d’ací res es podia vore, i mentre a Llíria la partida es resolia fàcilment jo escrivia e-mails a una companya de faena sueca amb un novio d’una illa d’allà on també li peguen, a la pilota, dic, i al riojà que sabia esperant l’arribada de la vesprada: al frontó Adarraga de Logroño es disputaria la semifinal del Campionat de Parelles entre Titín III-Pascual contra Gonzalez-Laskurain.

Un missatge al mòbil amb el resultat valencià, altre amb una imatge d’un televisor xativí on els rojos alçaven els trofeus. 60-25, ahi és res, jo que havia somiat que Pedro encara donaria altra sorpresa: de quan en quan m’agrada vore guanyar als que no van com a favorits, els triomfs inesperats fets d’acerts propis i no d’errors del contrari; en altra ocasió serà. Em conten qui hi havia baix la corda fent fotos. Uns rojos de més amunt, Titín III i Pascual, ho passarien ben malament hores després front a Gonzalez i Laskurain, que van començar amb força i amb força van seguir fins al final, encara que en un moment de remontada per part de Titín dubtara si no acabarien fent-se els rojos amb la victòria, eixa emoció em va durar el que tardava en contar l’arròs que em calia per a la paella que estava fent. Els ingredients anaven i tornaven del foc al ritme que marcava la pilota contra el frontó, es coien al caliu del públic de l’Adarraga. 16-22 va ser el resultat d’un emocionant encontre seguit amb curiositat per diversos ulls finlandesos, havíem convidat alguns amics a sopar, on destacaven els dels menuts, que no perdien detall. Ara, però, ja s’ha confirmat que no podrem jugar a la paret de darrere quan la neu se’n vaja, perquè quan la neu desaparega jo ja me n’hauré anat d’ací.

La vida em va aixina, traguent de banca i a colps de de bragueta i caigudes d’escala, a carxots i rebots que m’envien de nord a sud i de sud a més nord encara, deixant-los als altres les mans cansades i dolorides, alguna blavor temporal a la pell. Però jo no veig res d’això, jo només sóc la pilota, la que quan toca un lloc ja està a gran velocitat camí de l’altre, tan apressa que ni temps té per a vore on ha estat, la que sap que qui es para perd i per això es vol rodant sempre.


Aida fue la primera. De buena mañana me cogía por el Skype, desde la ciudad holandesa de Eindhoven: “¿Quién ha ganado el Bancaja?” me preguntaba. No tengo vocación de bruja y todavía faltaban algunos horas para que se disputara el encuentro en el trinquete de Llíria. “Ya veremos” le digo y, aunque todos apostemos por Benidorm como ganadores, me veo incapaz de aventurar un resultado: la sorprendente victoria de Alcàsser la pasada semana convertía en posible cualquier cosa. Llegó el momento, desde aquí nada se podía ver, y mientras a Llíria la partida se resolvía fácilmente yo escribía e-mails a una compañera de trabajo sueca con un novio de una isla de allá donde también le dan, a la pelota, digo, y al riojano que sabría esperando la llegada de la tarde: en el frontón Adarraga de Logroño se disputaría la semifinal del Campeonato de Parejas entre Titín III-Pascual contra Gonzalez-Laskurain.

Un mensaje al móvil con el resultado valenciano, otro con una imagen de un televisor setabense donde los rojos levantaban los trofeos. 60-25, ahí es nada, yo que había soñado que Pedro aún daría otra sorpresa: de vez en cuando me gusta ver ganar a los que no van como favoritos, los triunfos inesperados hechos de aciertos propios y no de errores del contrario; en otra ocasión será. Me cuentan quién había bajo la cuerda haciendo fotos. Unos rojos de más arriba, Titín III y Pascual, lo pasarían bien mal horas después frente a Gonzalez i Laskurain, que empezaron con fuerza y con fuerza siguieron hasta el final, aunque en un momento de remontada por parte de Titín dudara si no acabarían haciéndose los rojos con la victoria, esa emoción me duró lo que tardaba en contar el arroz que me hacía falta para la paella que estaba haciendo. Los ingredientes iban y venían del fuego al ritmo que marcaba la pelota contra el frontón, se cocían al calor del público del Adarraga. 16-22 fue el resultado de un emocionante encuentro seguido con curiosidad por diversos ojos finlandeses, habíamos invitado a algunos amigos a cenar, donde destacaban los de los pequeños, que no perdían detalle. Pero ahora ya se ha confirmado que no podremos jugar en la pared de detrás cuando la nieve se vaya, porque cuando la nieve desaparezca yo ya me habré ido de aquí.

La vida me va así, sacando de banca y a golpes de bragueta y caídas de escalera, a carxots y rebotes que me envían de norte a sur y de sur a más norte todavía, dejándoles a los otros las manos cansadas y doloridas, algún azul temporal en la piel. Pero yo no veo nada de eso, yo sólo soy la pelota, la que cuando toca un lugar ya está a gran velocidad camino del otro, tan deprisa que ni tiempo tiene para ver dónde ha estado, la que sabe que quien se para pierde y por eso se quiere siempre rodando.

9 comentaris:

Cul de sac ha dit...

Tinga en compte que a la pilota, en este cas la de magre picat, no li és molt convenient donar-li moltes voltes, que si no es reblanix massa (almenys això diu la tia María Dasí, que fa unes cassoles al forn de tres parells de pilotes... valga la redundància).

Ara, si de les pilotes que parlem, i amb les que vosté s'identifica, tenen camí per davant... tira-li cames !!! Total, tot està en la voluntat de rondaire de cadascú.

P.D. Va haver o no va haver socarraet a la paella?

Comtessa d´Angeville ha dit...

Aiiii pilotetes... ai quines ganes d'un bon putxeroooooo. A mi les pilotes m'agradaven quan la carnicera del poble ja no podia vendre sang però en tenia amagà darrere el mostrador i els la venia a les dones, pa posar-la a les pilotetes, mmmmmmm. I no em parle de voluntats, que jo ja no sé si açò és voluntat o rondar s'ha convertit ja en algo involuntari i inevitable, que ni ho penses quan ho fas però que si no ho fas és com si no respires. I sí, va haver socarraet! Ja em comenten que veges per què no em quede a viure ací, monte un negoci de paelles per encàrrec i a viure!

Cul de sac ha dit...

Si el monta i necessita un "pinche", a mi m'apunta. Em falta un bufit pâ enviar-ho tot a fer la mà.

Tot siga dit, una mica goleta sóc, així que clavar sarpa, clavaría (amb la consegüent minva en la productivitat). Però, pilota dalt, pilota baix, paella hi hauria.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Calle que per altre costat em diuen que a Chamonix tampoc estaria malament fer paelles. Montem negoci però ja!

Josep ha dit...

Tu hauries de conèixer uns amics meus d'ELX, grans aficionats a la pilota valenciana.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Josep, són guapots?

Josep ha dit...

Sí. Jo diria que sí.

Maria del Carme ha dit...

No entenc res de pilota, però perqué "sorprenent victòria d'Alcàsser" si em consta que n'hi ha molta aficció i quan es jugava al carrer sempre hi havien 5 o 6 "tongaes" d'homes no perdent-s'hi detall??

Comtessa d´Angeville ha dit...

Maria del Carme, l'aficció que hi haja no té res que vore. L'equip d'Alcàsser, el format per Pedro, Javi i Oñate, va guanyar el 14 de març, inesperadament perquè qualsevol haguera apostat per l'equip de Benidorm (Genovés II, Salva i Nacho)

)