El bar havia sigut en altre temps una tenda de caça. Escopetes i banyes d’ant formaven part de la decoració junt a cartells de cerveses o una pantalla gegant on seguir en directe com les sueques feien punts per a acabar emportant-se l’or en curling a Vancouver. Altra pantalla, de televisió menuda, penjava en un racó oferint cançons i lletres que de quan en quan algun client destrossava. Beure era barat, el meu gintònic tenia un gust infame, la gent engolia com si s’acabara el món, els hòmens tiraven per la via directa, encara que amb prou feines s’aguantaren plantats; les dones es deixaven fer, eixien tambalejant-se del braç de qualsevol, es quedaven adormides amb el cap damunt les taules, vomitaven al bany.
La veu d’una cambrera anuncià el torn de la següent estrella del karaoke i una dona vestida de negre, baixeta i seria, agafa el micròfon. Jo no entenia la lletra però sabia el que passava, li vaig dir al meu acompanyant que em semblava que el que aquella dona cantava devia ser extremadament trist. Ell digué que sí, que totes les cançons finlandeses eren ben tristes. La dona de negre cantà més cançons fins que tancaren el bar, entre estrofa i estrofa callava i bevia, i totes feien pensar en dolors insondables, en pèrdues inconsolables, en amors que ja mai ho serien. Podria voler-te per a sempre si tu em deixares, estic tan sola esta nit recordant-te, el meu amor no troba lloc, voldria prendre’t entre els meus braços, quin silenci el d’aquest bosc on no hi ets... el meu amic em traduïa alguna frase, jo només tenia ulls per a ella, que no deixava de cantar ni quan algun borratxo se li acostava massa intentant clavar-li mà.
Em perseguia el seu record al final de la nit, al dur matalàs, entre el sac de dormir brut de desig. Totes les cançons finlandeses són tristes. No pot ser d’altra manera.
El bar había sido en otro tiempo una tienda de caza. Escopetas y cornamentas de alce formaban parte de la decoración junto a carteles de cervezas o una pantalla gigante en la que seguir en directo cómo las suecas hacían puntos para acabar llevándose el oro en curling en Vancouver. Otra pantalla, de televisión pequeña, colgaba de un rincón ofreciendo canciones y letras que de cuando en cuando algún cliente destrozaba. Beber era barato, mi gintónic tenía un sabor infame, la gente tragaba como si se acabara el mundo, los hombres tiraban por la vía directa, aunque apenas se aguantaran de pie; las mujeres se dejaban hacer, salían tambaleándose agarradas al brazo de cualquiera, se quedaban dormidas con la cabeza encima de las mesas, vomitaban en el baño.
La voz de una camarera anunció el turno de la siguiente estrella del karaoke y una mujer vestida de negro, bajita y seria, cogió el micrófono. Yo no entendía la letra pero sabía lo que pasaba, le dije a mi acompañante que me parecía que lo que aquella mujer cantaba debía ser extremadamente triste. Me dijo que sí, que todas las canciones finlandesas eran bien tristes. La mujer de negro cantó más canciones hasta que cerraron el bar, entre estrofa y estrofa callaba y bebía, y todas hacían pensar en dolores insondables, en pérdidas inconsolables, en amores que ya no lo serían nunca. Podría quererte para siempre si tú me dejaras, estoy tan sola esta noche recordándote, mi amor no encuentra lugar, quisiera tomarte entre mis brazos, qué silencio el de este bosque en el que no estás… mi amigo me traducía alguna frase, yo sólo tenía ojos para ella, que no dejaba de cantar ni cuando algún borracho se le acercaba demasiado dispuesto a meterle mano.
Me perseguía su recuerdo al final de la noche, en el duro colchón, entre el saco de dormir sucio de deseo. Todas las canciones finlandesas son tristes. No puede ser de otra manera.
6 comentaris:
Bonic. Trist, però bonic.
També les pel·lícules d'Aki Kaurismäki sempre són bellament i calladament tristes.
gu ... au! gairebé perfecte! (no sé de què m'admiro si sempre és així) :)
Jo també he pensat en Kaurismaki.
I jo també. Curiosament, l'altre dia una alumna em va dir que les cançons que porte a classe són sempre tristes, i que per què no en porte alguna més alegre, i fent repàs dels temes que habitualment utilitze, de Jayhawks, Chris Bell o Elvis Presley, me n'adone que tenen raó, i intente pensar en alguna cançó alegre que valga la pena i no sé per on començar, a no ser que siga Cliff Richard o Georgie Dann, o Manolo Escobar (este no em val, perquè, que jo sàpiga, no ha cantat mai en anglés). No sé. Potser tinc ànima de finlandés.
Deseo que contra toda razón
quiso encarnarse en tu cuerpo
¿qué hacer? y toda la realidad
cantaba y cantaba que no
no hay luna ni estrellas ni sol por la mañana
en el attrezzo de esta historia
un agujero negro nos arrastró
hasta el fondo de la noche más bella.
Deseo tatuado en tu piel
brillando en mis ojos
nacido en el mar de los sueños
que busca tus playas.
Deseo bañarme en tu flujo, robar tu mirada
deseo cartografía imposible
el viento que tensa mis velas
la lluvia en tus ojos llorando naufragios
peligro que salva ay cuando no te escucho
no sé la diferencia entre morir y estar vivo.
Publica un comentari