Un drap entrava blanc per un extrem del canó i apareixia ennegrit a l’altre, deixant lliure de brutícia el camí de la mort. Prompte faran idèntic recorregut els cartutxos amb destí animals peluts; s’estavellaran a gran velocitat contra la carn calenta i viva i correrà la sang. Hi ha alguna cosa trista en tot açò i em menege sense somriure, estranyament callada.
Hem comprat dos parells d’esquís amples i de fusta, per a aplegar a qualsevol lloc, no hi ha neu que se’t puga resistir amb ells. Són vells i deuen tindre el seu equivalent actual, amb tota seguretat més lleuger i més estilitzat, però ací no ha aplegat encara. La gent d’esta zona els gasta molt, hi ha qui troba entretingut avançar amb pas lent amb estos llistons als peus per allà on de qualsevol altra manera, incloses raquetes o altre tipus d’esquís, t’afonaries sense remei. Els hem trobat a una tenda de segona mà, una nau immensa on a un racó hi ha material vell de l’exèrcit, immesurables muntanyes de roba i motxilles amb olor de suor d’home atrapada per a sempre als teixits.
Observe embotada per les emanacions del vernís la feina de reparar els menuts desperfectes, el tors nu d’un home que acarona la fusta sense obrir la boca. I no deixe de sentir eixa tristesa que hi ha en tot açò, en tot ací, de la que no acabe d’esbrinar l’orígen però que sé que no es troba en mi; ja estava quan vaig aplegar i seguirà estant-ho quan me'n vaja. És una tristesa que pertany a este lloc.
Un trapo entraba blanco por un extremo del cañón y aparecía ennegrecido al otro, dejando libre de suciedad el camino de la muerte. Pronto harán idéntico recorrido los cartuchos con destino peludos animales; se estrellarán a gran velocidad contra la carne caliente y viva y correrá la sangre. Hay algo triste en todo esto y me muevo sin sonreír, extrañamente callada.
Hemos comprado dos pares de esquís anchos y de madera, para llegar a cualquier parte, no hay nieve que se te pueda resistir con ellos. Son viejos y deben tener su equivalente actual, con toda seguridad más ligero y estilizado, pero aquí no ha llegado todavía. La gente de esta zona los utiliza mucho, hay quien se entretiene avanzando a paso lento con estos listones en los pies por allá donde de cualquier otra manera, incluidas raquetas u otro tipo de esquís, te hundirías sin remedio. Los hemos encontrado en una tienda de segunda mano, una nave inmensa donde en un rincón hay viejo material del ejército, inmensurables montañas de ropa y mochilas con olor a sudor de hombre atrapada para siempre en los tejidos.
Observo embotada por las emanaciones del barniz el trabajo de reparar los pequeños desperfectos, el torso desnudo de un hombre que acaricia la madera sin abrir la boca. Y no dejo de sentir esa tristeza que hay en todo esto, en todo aquí, de la que no acabo de averiguar el origen pero que sé que no se encuentra en mí; ya estaba cuando llegué y seguirá estándolo cuando me vaya. Es una tristeza que pertenece a este lugar.
9 comentaris:
heu sabut ecomanar-nos la tristesa amb el vostre text. Serà la llum que falta per allà dalt.
Es el aura de Finlandia, flota en el aire como las pompas de jabón. Puede que esa tristeza de la que hablas esté impregnándolo todo, sin embargo, vive intensamente cada copo de nieve, cada rayo de luz, cada aurora boreal, el sol cuando se asoma tímidamente, porque cuando regreses, si es que tienes pensado volver, la nostalgia hará acto de presencia en tú corazón. A mí Finlandia me dejó un recuerdo imborrable, tanto es así que regresé tres veces, debe ser que me hacen sentir cómoda por allá arriba, con tristeza en el ambiente y todo.
Clícide la llum va venint, però no tinc cap de dubte de que l'obscuritat durant l'hivern, el fred, el paisatge, tot això influeix de manera diguem "negativa" en la gent. I si l'hivern és llarg com este ja no li dic... note al menys amb la gent amb la que tracte que els han baixat els ànims des de que ens ha tornat el fred (vam tindre fa res 0º i en els moments de més caloreta 2º per damunt de zero i ara en canvi hem tornat a prop dels -30 quan semblava que això ja s'havia acabat).
En efecto Lorena, es el aura de Finlandia pero no dejamos de estar cómodos aquí. Es lo que decía hace unos posts sobre que todas las canciones finesas son bien tristes, es que es imposible que sean de otra manera!!!!
Bueno es hora de hacer trabajar a los recuerdos del clima y la luz de aquí, date por contenta que estás de paso, que volverás cuando tú decidas.
Et caçadora, Comtessa? Si això t'entristeix, per què ho fas? O no ho he entès bé?
Morena vaya que volveré... pero deja deja que mejor será no trabajar los recuerdos del solecito, que me entra más morriña todavía.
Òscar jo no sóc directament caçadora, tota la gent amb qui em relacione ací ho és, i encara no siga jo qui dispara sí que vaig a caçar i sí que menge després eixos animals. Això no m'entristeix, abans sí però ara ja no, ara... ara depén del dia, però encara que sí m'entristira em sembla un acte conseqüent amb els meus principis, prou més que anar al supermercat i comprar la carn allà. Però quan parlava de tristesa em referia a altra cosa, és una cosa que va implícita en la gent d'ací...
Bé, si es caçar per menjar, completament d'acord amb el que dius: és més consequent que anar a un supermercat i comprar la carn allà. El que no suporto és la gent que caça per esport, diversió, crueltat, etc.
La tristesa dels països del nord, no sé..., suposo que en el fons va a persones, com per aquí al Mediterrani, ara que m'imagino que el clima alguna cosa hi deu tenir a veure en crear-ne l'ambient introspectiu propici.
Una mica tard, ho reconec, he fet la visita curosa que el seu bloc es mereix. Ja li dic que no tornarà a passar, que procuraré estar al dia, perquè les seues notícies del nord de veritat fan créixer el món que conec.
Heus avui, les escopetes no em diuen massa, però fer les soles dels esquís...
Recordo quan, en acabar la temporada, la mare refeia els traus dels meus primers esquís -uns fustots- amb lacre fos!
Després me les repintava amb un titanlux de la meva el·lecció: sempre de roig viu que prometia més velocitat.
en Girbén, és tot un plaer tindre-lo per ací. No deixe de compartir records com eixos.
Publica un comentari