El Kalevala

El diumenge com que vaig estar recuperant-me del cap de setmana em va ser impossible anar a cap dels actes programats als pobles del voltant amb motiu del Dia d’El Kalevala, eixe llibre o lo que siga que tots els xiquets finlandesos en edat d’anar a escola odien a mort. Tot començà altre 28 de febrer, quan Elias Lönnrot signava el pròleg del que ha acabat per ser considerat l’epopeia nacional de Finlàndia. Lönnrot era metge però tenia vocació d’altra cosa, i durant anys viatjà, especialment a la zona de Karèlia, dedicat a recollir poesia popular, vells poemes èpics, proverbis, poemes nupcials i encanteris, el patrimoni oral diguem de les persones del país este, als que Lönnrot va posar afegitons per ací i per allà per a que la història li quadrara conforme volia.

(la moguda és superllarga però em fa perea contar-la i a més tinc mogolló de faena)

Pel Nadal em van regalar la traducció al català d’El Kalevala, i en penitència per haver estat resacossa quan devia haver estat ballant cançonetes folk fineses, els obsequie amb uns versos del Cant Quaranta-Unè, un dels meus preferits. És massa llarg per a posar-lo sencer, però la cosa va de que Väinämöinen toca el kantele de puta mare i quan canta tots els animalets i la terra i l’aigua i tot Cristo s’emociona tant que ningú pot aguantar-se les ganes de plorar. M’encanta com van contents tots els animals del bosc a escoltar a Väinämöinen, com cap es pot resistir a la seua música, els llops, els esquirols, els peixos del riu, els óssos... 266 versos que té el cant parlant de mamífers i pardals i peixos que ploren commoguts per la música, és bonico o no? Bé, dels animalets parlen els 170 primers, als altres els que es posen a plorar són les persones, bonico igualment. Es recomana acompanyar amb alguna cançoneta del Karelian Folk Music Ensemble.

“El vell i ferm Väinämöinnen

tocava un dia i un altre

i ni un heroi no hi havia

que fos del tot insensible,

ni tampoc cap home o dona,

ni les que portaven trenes,

que el plor evitar poguessin

o que el cor no se’ls estovi.

Ploraven els vells i els joves,

els homes solters ploraven

i també els casats ho feien,

els adolescents ploraven,

ho feien els nois, les noies,

fins les nenes més petites,

perquè el cant era admirable

i el so del vell, memorable.”

Como el domingo estuve recuperándome del fin de semana me fue imposible asistir a cualquiera de los actos programados en los pueblos de alrededor con motivo del Día de El Kalevala, ese libro o lo que sea que todos los niños finlandeses en edad de ir al colegio odian a muerte. Todo empezó otro 28 de febrero, cuando Elias Lönnrot firmaba el prólogo de la que ha acabado por ser considerada la epopeya nacional de Finlandia. Lönnrot era médico pero tenía vocación de otra cosa, y durante años viajó, especialmente a la zona de Karelia, dedicándose a recoger poesía popular, viejos poemas épicos, proverbios, poemas nupciales y encantamientos, el patrimonio oral digamos de las personas del país este, a los que Lönnrot puso por aquí y por allá pegatones para que la historia le cuadrara como quería.

(la movida es superlarga pero me da pereza contarla y además tengo un montón de trabajo)

La pasada Navidad me regalaron la traducción al catalán de El Kalevala, y en penitencia por haber estado de resaca cuando debía haber estado bailando cancioncitas folk finlandesas, les dejo (arriba, en català, que tampoco cuesta tanto, por si alguien lee esto, que me da que nadie me lee en castellano) con unos versos del Cant Quaranta-Unè, uno de mis preferidos. Es demasiado largo para ponerlo entero, pero la cosa va de que Väinämöinen toca el kantele de puta madre y cuando canta todos los animalitos y la tierra y el agua y todo Cristo se emociona tanto que nadie puede aguantarse las ganas de llorar. Me encanta cómo van contentos todos los animales del bosque a escuchar a Väinämöinen, cómo ninguno puede resistirse a su música, los lobos, las ardillas, los peces del río, los osos… 266 versos que tiene este canto hablando de mamíferos y pájaros y peces que lloran conmovidos por la música, ¿es bonito o no? Bien, de los animalitos hablan los 170 primeros, en los restantes los que se ponen a llorar son las personas, igualmente bonito. Se recomienda acompañar con alguna cancionita del Karelian Folk Music Ensemble.