Feia temps que anava pensant que necessitava un rellotge, un rellotge simplement, un rellotge de polsera amb una agulla per a les hores i altra per als minuts, discret, extremadament senzill, un rellotge, en fi, que no fera res més que complir la seua funció mesuradora sense destorbar-me massa. Feia molts anys que no portava rellotge a diari, que en necessitar saber l’hora bé la mirava al mòbil, si el tenia a mà (cosa que, normalment, no ocorre), bé la preguntava si veia a algú, bé confiava en els campanars o els rellotges de paret dels bars; fóra com fóra vaig prescindir del rellotge de polsera exceptuant algunes situacions en les que l’hora es fa necessària junt a altres dates ofertes per un poc estètic rellotge digital.
Fa unes setmanes, a Gènova, al passar per davant d’una tenda de Swatch, vaig vore just allò que buscava, no creguen que és tan fàcil trobar la senzillesa que exigia al meu company, però allà estava i no vaig dubtar a pesar de que no complia amb un dels requisits: tenia tres agulles; la dels minuts, la de les hores, i la dels segons. Vaig pensar que no era tan important, un defecte el té qualsevol.
Ara, quan al meu voltant no hi ha massa soroll, escolte l’imparable tic tic tic tic tic, cada tic recordatori, cada tic dispar certer, cada tic altre moment perdut, i el pitjor ve per la nit, quan abans de clavar-me al llit el deixe damunt l’escriptori, i tanque la porta i les llums, i el soroll dels tics s’engrandeix i no puc adormir-me. Conte els tics com ovelles que salten cercats, i abans d’aplegar al 300 ja he eixit d’entre els llençols, agafe el rellotge i el clave al caixó del bany on guarde l’antiarrugues i la crema per al contorn d’ulls que no acaben amb els incipients signes d’una joventut que va perdent-se.
Hacía tiempo que iba pensando que necesitaba un reloj, un reloj simplemente, un reloj de pulsera con una aguja para las horas y otra para los minutos, discreto, extremadamente sencillo, un reloj, en fin, que no hiciera nada más que cumplir con su función medidora sin molestarme demasiado. Hacía muchos años que no llevaba reloj a diario, que cuando necesitaba saber la hora bien la miraba en el móvil, si lo tenía a mano (cosa que, normalmente, no ocurre), bien la preguntaba si veía a alguien, bien confiaba en los campanarios o en los relojes de pared de los bares; fuera como fuera, el caso es que prescindí del reloj de pulsera exceptuando algunas situaciones en las que la hora se hace necesaria junto a otros datos ofrecidos por un poco estético reloj digital.
Hace unas semanas, en Génova, al pasar por delante de una tienda de Swatch, vi justo lo que buscaba, no crean que es fácil encontrar la sencillez que exigía a mi compañero, pero allí estaba y no lo dudé a pesar de que no cumplía con uno de los requisitos: tenía tres agujas; la de los minutos, la de las horas y la de los segundos. Pensé que no era tan importante, un defecto lo tiene cualquiera.
Ahora, cuando no hay demasiado ruido a mi alrededor, escucho el imparable tic tic tic tic tic, cada tic recordatorio, cada tic disparo certero, cada tic otro momento perdido, y lo peor viene por las noches, cuando antes de meterme en la cama lo dejo encima del escritorio, y cierro la puerta y las luces, y el sonido de los tics se engrandece y no puedo dormir. Cuento los tics como ovejas que saltan cercados, y antes de llegar al 300 ya he salido de entre las sábanas, cojo el reloj y lo meto en el cajón del baño donde guardo el antiarrugas y la crema para el contorno de ojos que no acaban con los incipientes signos de una juventud que va perdiéndose.
6 comentaris:
plas plas plas.
instruccions per a donar corda a un rellotge
Sí que costa trobar rellotges de polsera com cal. Ara, veig que l'hi ha trobat un bon calaix...
;)
fa més de cinc anys que vaig divorciar-me del meu rellotge de polsera i, és cert, es pot sobreviure sense. Sobretot sense el tic tic :)
Jo vull tornar portar-lo, perquè crec que a mi la vida m'aniria millorr. Però que el que t'anava a dir és: antiarrugues??? Estàs loca????
A la teua edat només cal hidratació, i no és que siga una experta, però PER L'AMOR DE DÉU! Antiarrugues i lo jove que ets!
Coralet
Tot el que puc dir ho canta Carles Sanjosé Bosch, aka Sanjosex, a Temps o rellotge:
http://www.youtube.com/watch?v=Yic3WfdARzM
n guarde l’antiarrugues i la crema per al contorn d’ulls que no acaben amb els incipients signes d’una joventut que va perdent-se.
ç
ai comtessa amb aquets finals em desarmes ..ai ai ai quin patir la vida...
¿que serà de nosaltres passats els anys ?
Publica un comentari