diumenge 21 de febrer de 2010

Als 25 anys de la mort de Salvador Espriu, o la primera volta que vaig vore a Raimon

Moria Salvador Espriu una vesprada de febrer d’un dia com el de demà, però com que açò no és cap homenatge a ell i, la veritat, a l’Espriu tampoc és que el tinga massa llegit, més bé el tinc escoltat, m’importa poc no fer coincidir la publicació d’este post amb la data del vint-i-cinc aniversari de la seua mort. Açò en tot cas si és per algú és per l’home que em va acostar a la seua poesia: Raimon.

A la casa on vivia de menuda hi havia dos estances especials per a mi: el terrat, on s’accedia per una escaleta després d’obrir una porta amb el forrellat sempre passat, i el despatx, a la segona planta, on hi havia el crani d’una xiqueta pel que tenia una fascinació un tant macabra, els instruments, l’equip de música, i la música, tota la música en cassets que jo m’escampava per terra i amb els que feia després desbaratades recopilacions per a escoltar al cotxe camí d'escola. El fons musical familiar es nodria principalment de música clàssica, cantautors, folk i això que diré per a fer-ho curt world music, i entre les cintes arrenglerades Raimon ocupava un espai important, debilitat més del pare que de la mare, que posats a triar triava al Llach.

Podria perdre’m en sacs de records de vesprades d’hivern escoltant mon pare amb la seua guitarra tocant Al Vent mentre jo estava sentà el sofà Luis XV que no sé d’on haurien tret i que hi havia al despatxet (adore eixe sofà), en les primeres cançons executades a l’organet elèctric (La Gallineta, L'Estaca, Que tinguem sort...) i en les històries dels temps de grisos a recitals que jo no viuria, però és diumenge i hi ha massa coses a fer, tinc ressaca i les canonades altra volta congelades, no hi ha pa per esmorzar i al cotxe se li esgotà ahir la bateria intentant arrancar-lo sense èxit, l’home del temps diu que esta nova davallada als quaranta baix zero no és normal, gens normal, i puc intuir la fi del món volant en cercles per damunt de la teulada. Seré breu.

El cas, Raimon canta Espriu, eren alguns dels cassets que m'agradava escoltar, i jo no sabia qui era Espriu ni que no parlava de la meua terra quan deia mirar-la però pareixia que fóra la mateixa, i Raimon es retira, anunciaren fa deu anys, Raimon es retira i jo no l’havia vist, pensava, Raimon es retira i mare, jo vaig nàixer massa tard, i Raimon es retira, els últim concerts, Raimon, animal d’esperances i memòria a València. Com que els meus pares no podien anar em van enviar a casa d’uns amics seus i amb ells vaig anar a vore al del carrer Blanc en una nit que no oblidaré en la vida, de la que l’únic que no recorde són les bragues que portava i de la que mai, mai, encara que altres deu o vint o trenta anys passen, em llevaré del cap el cuquet que em va vindre a la panxa des de la primera cançó, l'aborronament i els calfreds a pesar del calor del teatre. Al remat Raimon no es retirà i encara el vaig tornar a vore en altres llocs, però cap com aquella primera volta que s’intuïa última, aquella nit a València on va ser més que mai un animal continuant esperances damunt d’un escenari.

Lo que venia a voler dir, però haurà de ser en un pròxim post, és el que dec als que musicaren poetes als que d'altra manera haguera tardat anys en aplegar per altre camí. Però lo dit, el secador del monyo espera que el desenfunde amb rapidesa per a procedir a descongelar les canonades.



Moría Salvador Espriu una tarde de febrero de un día como mañana, pero ya que esto no es ningún homenaje a él y, la verdad, a Espriu tampoco es que lo tenga demasiado leído, más bien lo tengo escuchado, me importa poco no hacer coincidir la publicación de este post con la fecha del veinticinco aniversario de su muerte. Esto en todo caso si es por alguien es por el hombre que me acercó a su poesía: Raimon.

En la casa donde vivía de pequeña había dos estancias especiales para mí: el desván, al que se accedía por una escalerita después de abrir una puerta siempre cerrada, y el despacho, en la segunda planta, donde había el cráneo de una niña por el que tenía una fascinación un tanto macabra, los instrumentos, el equipo de música, y la música, toda la música en casetes que escampaba por el suelo y con los que hacía después disparatadas recopilaciones para escuchar en el coche camino del colegio. El fondo musical familiar se nutria principalmente de música clásica, cantautores, folk y eso que diré para hacerlo corto world music, y entre las cintas Raimon ocupaba un espacio importante, debilidad más de mi padre que de mi madre, que puestos a elegir se quedaba con Lluís Llach.

Podría perderme en sacos de recuerdos de tardes de invierno escuchando a mi padre con su guitarra tocando Al Vent, sentada en el sofá Luis XV que no sé de dónde habrían sacado y que había en el despacho (adoro ese sofá), en las primeras canciones ejecutadas con el organillo eléctrico (La gallineta, L’estaca, Que tinguem sort…) y en las historias de los tiempos de grises en recitales que yo no viviría, pero es domingo y hay demasiado por hacer, tengo resaca y las tuberías otra vez congeladas, no hay pan para desayunar y al coche se le acabó ayer la batería intentando arrancarlo sin éxito, el hombre del tiempo dice que esta nueva bajada a los cuarenta bajo cero no es normal y puedo intuir el fin del mundo volando en círculos por encima del tejado. Seré, pues, breve.

El caso, Raimon canta Espriu eran algunos de los casetes que me gustaba escuchar, y yo no sabía quién era Espriu ni que no hablaba de mi tierra cuando decía mirarla pero parecía que fuera la misma, y Raimon se retira, anunciaron hace diez años, Raimon se retira y yo no lo había visto, pensaba, Raimon se retira y madre, yo nací demasiado tarde, y Raimon se retira, los últimos conciertos, Raimon, animal d’esperances i memòria en Valencia. Como mis padres no podían ir me enviaron a casa de unos amigos suyos y con ellos fui a ver al del carrer Blanc en una noche que no olvidaré en la vida, de la que lo único que no recuerdo son las bragas que llevaba y de la que nunca, nunca, aunque otros diez o veinte o treinta años pasen, me quitaré de la cabeza el cuquet que me vino al estómago desde la primera canción, l’aborronament y los escalofríos a pesar del calor del teatro. Al final, Raimon no se retiró y aún lo volví a ver en otros lugares, pero nada como aquella primera vez que se intuía última, aquella noche en Valencia donde fue más que nunca un animal continuando esperanzas encima de un escenario.

Lo que venía a querer decir, pero habrá de ser en un próximo post, es lo que debo a quienes musicaron poetas a quienes de otra manera hubiera tardado años en llegar por otro camino. Pero lo dicho, el secador del pelo espera que lo desenfunde con rapidez para proceder a descongelar las tuberías.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

M´HAS ALEGRAT EL MATI.

Tadeus ha dit...

Molt bon articler i molt bon vídeo (la pobresa tècnica de la gravació queda compensada per l'actuació de Raimon, que està esplèndid interpretant la cançó).

El cas és que Raimon actua d'ací uns poquets dies a València, en un concert organitzat per la Universitat. Hui mateix, i aprofitant l'avinentesa, el diari El País publica una entrevista amb Raimon que trobe prou interessant (http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Hemos/pasado/silencio/ruido/elpepuespval/20100221elpval_9/Tes).

Jo he vist a Raimon en concert només una vegada. Va ser al Palau de la Música Catalana, de Barcelona. Devia ser l'any 1998 o 1999. Jo, també, em vaig aborronar. Un concert memorable.

zel ha dit...

Molt més aviat que no pas tu, en la meva més tendra joventut reivindicativa, vaig conéixer Espriu també de la mà de Raimon, i emb ell em vaig fer més "catalana" encara... tu ja m'entens...

Clidice ha dit...

una bona combinació, un text vostre, esplèndit, Espriu i Raimon. Que tingueu sort amb les canonades, i amb el pa, i amb el cotxe ... vaja! :)

L'EXORCISTA ha dit...

Benvolguda Comtessa,
He sentit -en l'ampli sentit del terme- en diverses ocasions a Raimon en directe (coses de tenir una edat més avançada que la vostra).
Coincideixo en el calfred que he sentit cada vegada que he pogut gaudir de la meravellosa música d'aquest home.
Si m'ho permeteu, us aconsello que llegiu a Espriu. Fa temps que segueixo el vostre bloc i sé que us agradarà. També us aconsello que llegiu Josep Pla.
Que tingueu sort amb l'assecador de cabell. La manca d'aigua -encara que sembli mentida- és un dels problemes més grans.
Una abraçada.

Francesc ha dit...

D'Espriu, La Primera Història d'Esther, comtessa! Feu-me cas...

Bona nit

Francesc

Alietes el del Corralot ha dit...

Comtessa, Raimon va donar a conéixer Espriu i també Ausiàs March. El que ha fet este home no té nom.
D'Espriu, jo em quede amb el cicle líric de Sinera. És una síntesi brutal i preciosa de simbolisme modern i lirisme en versos curts i poemes breus.

Per cert, el vídeo és del concert que va fer Raimon a la plaça de bous de Xàtiva. Devia ser el 96 més o menys. Un diumenge (de maig?) a les 12 del migdia. Vaig plorar com un xiquet i ara ho he tornat a fer.

vpamies ha dit...

No volia ser un homenatge a Espriu, però déu n'hi do, l'evocació i els records.

Raimon excel·leix musicant poetes. No s'hauria de retirar mai.

Gràcies per participar en l'homenatge a Espriu!

)