Els futurs

Quinze nanos de cinc anys cantaven la cançó de Puff el drac màgic, Puff Lohikäärme, acompanyats pel mestre a la guitarra. Hi ha una banda punk finlandesa que la versionen, els Klamydia, però jo no canvie per res la veu desafinada i tímida dels xiquets, els senzills acords sense amplificar, la lletra en esta llengua que intente aprendre. Els mirava i els haguera contat que quan jo tenia els seus anys, inclús quan en tenia alguns més, o què hòsties, fins i tot ara, la història de Puff em feia tanta pena que també podia plorar com el drac quan es queda sol. L’escoltàvem a casa als cassets de Paco Muñoz o del Grup de Folk i començàvem a prendre dolorosa consciència del créixer, sabent que créixer voldria dir haver d’abandonar els nostres Puffs. En certa manera, pel que als meus respecta, ara em done per satisfeta: com he explicat en altres entrades, vinc recuperant des de fa un temps somnis de infància aparentment absurds que mai haguera imaginat acomplir. He tornat al fons del mar per a buscar al meu drac màgic i pel moment no tinc cap intenció d’abandonar-lo altra vegada; sé que hauré de fer-ho en algun moment, però busque excuses per retardar-ho.

A un cançoner infantil que teníem venia junt a la lletra de Puff la imatge d’un drac que no s’assemblava gens al Puff que jo imaginava; a mi, a la ment, quan em venia Puff jugant a la platja m’acodia la imatge d’Elliot, altre dragó que m’omplí hores i hores dels meus primers anys. Elliot era el dragó d’una peli, Pedro y el dragón Elliot, gravada de ves a saber quin canal de televisió, que no em cansava mai de vore, que per a més inri viu a un poblet pesquer, cosa que inconscientment deguere també alimentar eixa part del cervell on viuen les coses que han (o no) d’ocórrer, eixa part que tant de temps va estar adormida fins que un dia va despertar-se rebentant-ho tot, amb tanta urgència, tan impetuosament, que no vaig saber controlar-la. Com explicar-los això si tenen quatre anys? Com explicar-los on es troba l’equilibri entre la realitat i el desig o com fer-los entendre que aplegarà el dia en que es faran grans? Quines són les claus per a obrir-los les portes al millor futur possible?

Davant de la pissarra, a la classe dels dotze anys, senyalava els límits espanyols pel sud i es sorprenien de la proximitat d’Àfrica, però dotze anys ja són suficients com per a entendre que el que sembla tan pròxim en realitat es troba molt lluny. El que els han mostrat séries com Los Serrano o Cuéntame (recentment estrenada), d’enorme èxit a Finlàndia, són tot el que sabien de l’Europa d’allà avall, i animada per la seua curiositat he tractat de respondre a tot el que volien saber. En mostrar-los una foto de Benidorm una espavilada rubieta ha alçat la mà preguntant si dins d’eixos edificis vivia gent. Sí, li he dit, viu molta gent dins, i ella s’ha quedat dubtant, com si no s’ho acabara de creure. El concepte de ciutat els és estrany i criats al caliu de la llenya enmig d’aquest bell no res, porten dins des de menuts certa consciència paisatgística i de respecte al medi que els envolta, sabedors de que la terra que xafen és la que els alimenta i sense ella no poden sobreviure. He gaudit enormement les hores a l’escola i pensava massa coses tornant a casa.

La docència és un dels meus futurs frustrats i cada dia em trobe més esperançada respecte al poder de l’educació. El que fa un temps m’haguera semblat una postura idealista sense cap base real, hui en dia se’m mostra útil i possible. El contacte amb altres maneres d’aprendre i ensenyar i l’adquisició progressiva de cert benestar personal que influeix directament en la meua manera de vore el món, han propiciat esta escèptica (no ens enganyem, a estes altures no vaig a deixar de pensar que tot és una merda i hauria fet millor de no nàixer i que directament ens podríem haver estalviat nàixer tots) evolució que qui sap com o de quina manera es vorà (si s’aplega a vore) materialitzada algun dia.

*La foto és del passat novembre, del meu viatge a Equador. No tinc fotos recents perquè des de que vaig tornar de les meues vacances fa un parell de dies no he desfet la maleta i el carregador de la bateria de la càmera deu estar al fons. Intentaré organitzar-me abans de que s’acabe la setmana, però m’han portat un escriptori nou a l’habitació i tinc l’armari fora perquè el nou escriptori m’ocupa casi una paret sencera i açò és una escampà que te cagues. Ha sigut un bon regal de benvinguda, al que tenia abans no em trobava còmoda, i m’esperen llargues hores davant d’ell.