Balanç

"Ja l'any crema en somort i fem recompte.
Del fosc de la memòria s'enlairen
torterols de records, imatges vagues,
recances i desigs.
Són feixucs sempre
els dies que hem viscut, i trencadissos
els que encara hem de viure. L'aigua esmola
les pedres i la veu, i aquest silenci
no sempre és un mirall ple de respostes.

Però la vida sols es diu vivint-la,
i a l'altra riba d'aquest riu qque tantes
vegades hem creuat hi ha el vent que encara
pot esbullar-nos els cabells, la força
per desertar el fastig i la impotència.
Tots els camins desvetllen angoixoses
solituds i secretes meravelles;
res no ens sotmet i tot ens corba els muscles.

Ja l'any se'n va i ens n'anuncia un altre.
Només si anem més enllà de la lluita,
incessantment i sense defallences,
n'amidarem, sencera, la fondària."

Miquel Martí i Pol. Primer llibre de Bloomsbury

2009 ha sigut l’any en que he descobert i acceptat que la distància que separa allò que voldria ser i allò que seré és massa gran com per a travessar-la. Del 2010 no espere res més que seguir viva.

Fue el vacío

“No merece la pena vivir tanto
y tan heroicamente como anochece.
Fue el vacío (y su madre, la ansiedad)
quien marcó las fronteras que tuvimos
que atravesar, los tórridos senderos
por donde fuimos a ninguna parte,
creyéndonos los reyes de la fiesta.
No merece la pena que las luces
de la mañana duelan y no salven.”

Luis Alberto de Cuenca. Sin miedo ni esperanza


Betusta III (en honor a Betusta II, que era una bici que el meu amic David rescatà dels carrers d’Altea fa dos estius) em va portar anit amb l’ajuda del GPS a l’únic bar de la contornà, a vint-i-huit quilòmetres de casa, un garito amb llums a la porta que deien NIGHT CLUB i on em van fer feliç per unes hores. Encara que cite a de Cuenca, del que portava una important sobredosi els últims dies era de de Villena i no se m’ocorregué res millor que fer. Equipada amb el frontal i el ren reflectant que em regalà Joulupukki, vaig fer camí entre la neu sense que cap Antonio Anglés se m’apareguera, de fet només em vaig creuar amb tres cotxes en eixir a una carretera principal, i amb la pinta d’ET que tenia qualsevol em parava. Vaig beure un snap darrere d’altre i alguns gintònics entre hòmens dels que m’agraden, hòmens forts amb cara de treballar la terra, amb mans que sense tocar-les ja saps que seran aspres, hòmens que es guanyen la vida a vint graus baix zero. Per on havia entrat vaig eixir tambalejant-me, satisfeta i prou calenta per dins com per fer el camí de tornada a casa a bacs (es pensen que és fàcil anar en bicicleta per una carretera amb gel i neu)sense que me se gelara el somriure. L'amo del bar era un turc que havia vingut ací a provar sort i després de montar un restaurant que va anar molt bé li'l deixà al seu germà i ell va obrir el bar perquè el que li agradava era la nit. I a Finlàndia, em deia, les nits són molt llargues, i el vaig entendre perfectament. Les llums del matí han fet mal i no salven, però a mi em va valdre la pena.

Declare a Betusta III companya oficial d'aventures finlandeses.

Innocents

Li vaig explicar que viatjava per a recuperar allò que havia perdut, i quan em va preguntar què era vaig dir la innocència. I poc m’importa, li deia, que siga un tòpic recurrent, perquè la diferència entre els qui l’han perdut per a sempre i mai la tornaran a trobar (eixos, en realitat, som tots) i jo, era que jo per breus, a voltes llargs instants, m’havia sabut de nou innocent i verge, com la xiqueta que en altre temps vaig ser. I això, seguia explicant-li, eixos moments, són els que em mantenen viva, perquè esperances ja no en tinc cap, i il•lusions ben poques, però saber que a algun lloc hi ha un paisatge que em tornarà l’emoció de les primeres voltes, que qui sap a quin costat del món un xiquet m’acaronarà la cara preguntant-me com puc ser tan blanca, m’és suficient per a alçar-me pels matins i somriure encara quan preferiria estar morta.

Sé que mai més tornaré a sentar-me a amb les cames baix la mesa-camilla per les vesprades quan vivíem a una casa front al campanar del poble i menjar el bocadillo de tonyineta veient El show de Monleón. Sé que ara dels ganivets de ca la tia Angelita mai tornaré a pensar que s’assemblaven als que al Show gastaven per traure diners de les vedrioles com pensava sempre que ens posava Nocilla al pa, i ara si pense en ganivets és per saber tot això. Però quan veig vedrioles com les que les monleonetes es posaven per davantera pense hòstia, són com les vedrioles de Monleón, com pensava quan en veia paregudes fetes de fang els diumenges que anàvem als vivers després de missa. Això és millor que res, perquè també sé que els bitllets de cinc mil pessetes tampoc tornaran.

D’aquells anys no hem perdut la frase de les mares posant alcohol allà on ens estacàvem estelles o punxes que calia traure amb pinces: tot lo que pica cura. I ja no tinc sis anys i ara els tacons que calce no són de joguet ni el pintallavis roig ve d’un d’aquells cofres que totes demanàvem per Nadal. I esta nit, perquè vull, no buscaré allò que vaig perdre qui pot saber si en un moment exacte o si va ser poc a poc. Esta nit no seré innocent ni voldré ser-ho, només seré qui sóc ara i demanaré una nova copa una i altra volta per a oblidar-ho.

I serà la veu del teu poble

"Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i partiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera."

Vicent Andrés Estellés

Encara és de nit quan m’alce i això no és tan diferent a allà quan és hivern, només que ací el sol tarda algunes hores més en aparéixer i al poc de fer-ho ja ha desaparegut. Allà, allà dit sense força, com de passada, com si no importara suficient. Allá, paraula per referir-se a res, paraula per referir-se a tot. Allà és aquell espai indeterminat entre la Mariola i l’Aitana, mirant al Benicadell que m’ha vist créixer. Allà és el lloc on sempre voldria tornar però que quan torne em regurgita i m’envia lluny altra volta.

D’allà no m’oblide amb les converses freqüents, amb els correus farcits de fotos, amb les escasses notícies que fan referència al que va passant que un pot trobar per la xarxa. I hui l’amargor del café amb llet ho és més perquè amb ell trobe que el blog Beniarrés al dia vol tancar (i dic vol confiant en que Frederic repense la seua decisió i no ho faja), un dels meus fils per a no deslligar-me d’allò, d’allà.

Tots ens hem trobat en algun moment temptats d’enviar estes casetes virtuals a fer la mà. En ocasions el blog es converteix en diana d’atacs injustificats que amprats en l’anonimat diuen i desdiuen amb cap altre ànim que el de ferir, llevant-li a un totes les ganes de seguir avant. Però que passa amb els debats enriquidors que en un blog com Beniarrés al dia s’han donat freqüentment, amb la divergència d’opinions des del respecte, què passa amb les aportacions dels ciutadans que no han tingut altre lloc per expressar-se.

Beniarrés al dia és un blog imprescindible per a la comarca, i amb el seu tancament (que espere que no aplegue a produir-se, o que si aplega siga temporal) perdeu, perdem, un espai de llibertat (que alguns encara no valoren suficient com per a aprendre a emprar-la) que ens pertoca, la nostra cadireta al saló de plens des d’on saber què fan o desfan els que us, ens, governen, el racó del carrer on el veïnat es baralla pel que serà millor per a tots.

Post Scriptum: havia oblidat que hui és el dia dels Innocents, confie en que tot siga una innocentada.

Demà, Innocents

Com cada any des de fa cinc... serà millor que no ho pense massa. A les 18h. al Teatre La Clau, a L'Alcúdia. Als artitstes del cartell, afegir també la presència d'Elies Barberà, els Ovidi Twins, Toni Espí, Josep Dídac i Pau Alabajos. A passar-ho bé!

Açò vol dir que fa un any que vaig sentir per primera volta la Cançó de l’alba d’Hugo Mas, que em feia no-sé-què quan deia “no vull partir, amor, no vull partir” perquè aquells dies de desembre acabava de trobar l’única alternativa possible a no-sé-què, un últim intent per viure, el que podríem dir una solució a la desesperada, el que vol dir que fa un any que, encontrándome con muy poco o ningún dinero en el bolsillo que diria Melville, vaig decidir exiliar-me a Noruega (encara que com realment no volia partir, amor, no volia partir, vaig tardar casi mig any en decidir-me del tot i pillar l’avió), previ pas per Anglaterra, per un temps inicialment breu que inesperadament s’allargà suficient com per a portar-me després a Equador i ara a Finlàndia i que hui per hui continua allargant-se, no té data de finalització ni crec que la tinga a curt termini.

Breus apunts d'un Nadal a Finlàndia

- Tinc un pòmul congelat (de congelat congelat de diagnòstic del metge). Està roig i em toque on està roig i és com si fora suro, no note res.

- Joulupukki (el de la barba blanca i trage roig) em va portar dos caixes de bombons, un marc de fotos digital i una cosa en forma de ren que s’enganxa a la roba o a la bicicleta i és d’això reflectant que per si vas corrent o en bici o lo que siga que no t’atropellen els cotxes.

- Joulupukki, fill de Lapònia, va cobrar quaranta euros i una botella de vodka per vindre a visitar-mos. Va ser el més barat que vam trobar, he de dir. Les tarifes són un poc més altes, i si vols que vinga en trineu estirat per rens, amolla 350 euros.

- He menjat animalaes estos dies i hui m’he passat el matí bossant. Tot siga que no haja pillat anisiakasis d'eixa, que peix cru és lo que més he menjat. Però jo dubte, si ací mos feia menys de vint baix zero i els peixos els hem tret del llac fent un forat al gel, a quina temperatura està l'aigua de baix del gel i la neu? Eixos peixos tenen també anisakis o venen ja nets de serie?

- Ahir va fer -30 graus i -30 graus es noten . Quan en va fer -20 me’n vaig anar a córrer pels voltants de la cabanya (sense roba, s’enten) i em vaig rebolcar per la neu, que era una cosa que volia fer des de que vaig aplegar ací i encara no havia tingut ocasió de fer.

- L’apunt gastronòmic, l’esmorzar del 24. Açò blanc és riisipuuro i lo altre luumusoppa, que és com una salsa de prunes seques. El riisipuuro és com si diguérem unes farinetes o un arròs amb llet o algo, i li posen també sucre i canella. A la perolà del riisipuuro hi ha una ametla, i a qui se la troba els altres li fan un regal. A mi no em va eixir l’ametla, però em van regalar un bitlletet de com si fora loteria instantània que rasques i et toca algo, i em van tocar quinze euros que he cobrat hui.

- Què ganes tenia de que açò s’acabara, hòstia.

Ie!

Que ja està bé del Pare Noel i la mare que torna, que no li tinc que dir res de ningú, que a mosatros tota la vida mos han portat els regals els Reis més que el rei fora Paco Punxa mascarat amb un suro cremat, que a fer la mà el barbut panxut vestit de roig, hòstia! Que estem perdent el nord, l’oremus, les bragues, el trellat la identitat i tot lo que es puga perdre!

Només sort, i feliç any nou

No volia parlar de la il•lusió en un trosset de paper, dels records d’un Alcoi ple de llums, de les esperes a la cua del Tirisiti. No volia parlar dels pessics de la ti Maria la de l’estanc, de la dicotomia Alcoi-L’Alqueria, del gust d’un carquinyol o de la coca d’anous. Vaig a callar-me, que la cagaré si continue parlant de tot allò del que no volia parlar.

Nadal no ho és sense tindre a prop als teus. Nadal per a mi aquest any no ho és a pesar dels rens que em creue a les carreteres, dels Pare Noel en tots els formats possibles, de les felicitacions que apleguen cada dia, dels aparadors de les tendes i els supermercats a vesar de motius nadalencs que trobe quan vaig al poble. Este any, estes dates, són per primera volta el meu No-Nadal.

China Doll

Em mostrava feliç els progressos del làser als canells. No confiava en que les cicatrius arribaren a la invisibilitat, però sí esperava fer-les suficientment imperceptibles com per a que els ulls de qui tinguera davant no pugueren evitar dirigir-se a elles. Era inevitable si no estaves habituat, qualsevol mirava i pensava per què, com això amb aquell somriure. Havíem aplegat a dinar a un restaurant del Carme del que no recorde el nom després d’algunes misteles de mig dia baix l’olivera de la plaça del Doctor Collado, innegablement contentes, lleugerament borratxes, i el vi ajudà a que no puguérem després caminar fins al Negrito sense agarrar-nos una de l’altra. Perdut el conter dels gintònics, no era de nit i ja no hi havia qui mos aguantara.

Però aixina aguantàvem la vida, que era encara més complicat. Eixa vida que fa mal, que fot, que fa ferida, que mata. Abans, alguns abans d’ella, vaig preguntar-me llarg temps per què. Després, em van sobrar motius. Ara, els dic valents, valentes.

Tenia vint-i-sis anys.

Un blog bilingüe o no

El debat el tinc des de fa temps, pràcticament des de que vaig començar el blog. No he dubtat mai de que el meu blog anava a ser en valencià o no seria, però també és cert que no hi ha dia que no em pregunte si deuria escriure les entrades tant en castellà com en valencià, per deferència cap a les personetes que passen per ací i no s’enteren de la missa la meitat. I no parle només de personetes anònimes que qui sap com venen a parar a esta casa, sinó també d’amistats que fan l’esforç de comprendre el que escric i no ho acaben d’entendre i al remat es conformen amb mirar les fotos quan el que dic realment podria ser del seu interés. Clar que també, si em pose aixina, deuria escriure cada post en anglés, en castellà i en valencià i cadascú que trie, o també, en finlandés! perquè no ens enganyem, el traductor de Google desgracia els ja de per sí amb poc trellat textos fins a deixar-los dignes de convertir-se en altre post. Què fer?

De totes maneres, en el fons igual em dona, supose que les entrades continuaran sent únicament en valencià, no tant perquè em pose ferma en la meua militància lingüística sinó per pura peresa de tindre que escriure-ho tot dos voltes.

Poema d'altres nits de dissabte

"Vivir sin hacer nada. Cuidar lo que no importa,
tu corbata de tarde, la carta que le escribes
a un amigo, la opinión sobre un lienzo, que dirás
en la charla, pero que no tendrás el torpe gusto
de pretender escrita. Beber, que es un placer efímero.
Amar el sol y desear veranos, y el invierno
lentísimo que invita a la nostalgia (¿de dónde
esa nostalgia?). Salir todas las noches, arreglarte
el foulard con cariño esmerado ante el espejo,
embriagarte en belleza cuanto puedas, perseguir
y anhelar jóvenes cuerpos, llanuras prodigiosas,
todo el mundo que cabe en tanta euritmia.
Dejar de amanecida tan fantásticos lechos,
y olerte las manos mientras buscas taxi, gozando
en la memoria, porque hablan de vellos y delicias
y escondidos lugares, y perfumes sin nombre,
dulces como los cuerpos. ¡Qué frío amanecer entonces,
qué triste es, qué bello! Las sábanas te acogerán
después, un tanto yermas, y esperarás el sueño.
Del día que vendrá no sabes nada. (No consultas
oráculos.) Te quemarán hastíos y emociones,
tertulias y bellezas, las rosas de un banquete
suntuario, y las viejas callejas, donde se siente
todo, en el verano, como un aroma intenso.
Vivir sin hacer nada. Cuidar lo que no importa.
Y si todo va mal, si al final todo es duro,
como Verlaine, saber ser el rey de un palacio de invierno."


Luis Antonio de Villena. Hymnica

I ara ací, rodejada de res, al Oulanka National Park tocant al Paanajärvi National Park, Rússia. Ja veus.

Ahir vam fer pa

I vaig estacar els punys en aquella massa com ciment que reclamava força i ràbia per a treballar-la mentre escampava per la casa l’olor del carrer quan gires el cantó de cals moros i abans d’aplegar a ca la ti Maria, on hi havia fa tants anys l’estanc, ja saps que tens enfront el forn. El rent creixent entre la fusta vella, la llenya que vam tallar al bosc cremant-se entre les rajoles, el crepitar dels troncs consumint-se, tots els olors i sorolls oblidats, una cançó sense casa la cançó del pa.

I enfarinar-se les mans i fingides canes sobtades entre els cabells negres, i sentir-se tan major.


Vam tastar l’excel•lent resultat encara calent i pensava per què, per què pa negre, per què no he fet uns quants xuscos de molla tova i poca i cruixent escorfa. I amb els perquès tornava el clau entre els ulls centre neuràlgic-neuròtic-neuquecauafora, tornava la nàusea, tornaven els carrers i cal ti Ximo quan encen el forn de llenya i fèiem minxos, tornava tot, i per què torna tot però jo no torne.

Agenda Comtat-L'Alcoià: 1er Festival de Joves Cantautors, esta nit a Muro

Tornar a la terra: alguns fragments

“Una cosa que no m’acaba d’entrar al cap és que sembla que ningú està preparat per a entendre el pas del temps.”

“Ara, dormisquejant al gronxador del porxo amb el seu carrisqueig familiar, un soroll que molesta un picot vellutat dels voltants, m’obsessiono per la fragilitat de l’art, la literatura, l’amor i la música, i fins i tot del món natural, davant d’una malaltia greu i la mort inevitable. Quatre mesos després de la desaparició del Donald encara mirem cap a una distància mitjana quan tenim una paret a tres pams. Fa cinc anys, la meva vida es va salvar quan vaig trobar un home mort sota un arbust de manzanita i, al cap d’una setmana, quan vaig veure una foto d’una noia morta, amb la cara plena d’unes grans butfolles provocades pel sol. Sense coneixe’ls els estimo.”

“Només m’he dedicat a buscar un equilibri al món tot evitant-lo, és a dir, restringint els meus contactes al bosc i a l’aigua de l’Upper Peninsula i, durant mig any o més, a algunes de les zones més remotes de Mèxic, on he trobat una mena d’objectiu vital.”

“Potser com jo mateix, sens dubte demanen a la vida més del que està disposada a oferir-los.”

“M’estic en un lloc perquè m’atrapa. Me’n vaig a un lloc perquè m’atrapa. Dubto que a les nostres vides hi hagi tants girs, revolts i encreuaments com ens pensem.”

“El millor que té viatjar, però, és que és difícil que el passat et consumeixi, davant del teló de fons d’un paisatge nou. Sorgeixen tantes preguntes semiidiotes que no tens ni temps de trobar-hi respostes. ¿On comença aquest riu que estic travessant? ¿Què hi ha dalt d’aquest congost tan bonic?”

“Em passa que la major part dels dies no tinc la pell prou gruixuda per assumir l’angoixa que implica la vida diària de molts ciutadans del món.”

Tornar a la terra

A les primeres pàgines ja em va entrar un pànic terrible a la mort, i si dic mort no dic només la meua, dic també la d’aquells que m’estime, dic el buit. Pensava si sabent breu la vida no seria millor passar-la prop de les persones que estimem en lloc d’esta absurda fugida o recerca de no sé ben bé què que em manté lluny d’allà, lluny d’on moren els gossos i les persones, lluny d’on ha nevat estos dies. Tornar va ser pensament durant unes hores i encara em ve al cap en ràfegues inesperades eixa possibilitat que fa que els dits busquen vols direcció a casa, però tanque la finestra en el moment en que sóc conscient del que estic fent.

Ha segut conjuntural que la novel•la del Jim Harrison m’haja calat tant a dins. Els seus escenaris del nord dels USA fronterer amb Canadà s’assemblen massa als meus d’esta Finlàndia tocant Rússia: els boscos, les muntanyes, els llacs, el recurrent fred extrem. Estàvem units no només pel paisatge: el Donald és d’ascendència finesa, aquelles sangs barreja d’indi i europeus buscant una vida millor, i jo tampoc he oblidat encara els indígenes de més al sud d’aquella Amèrica; sembla fer anys però fa poc més d’un mes que vaig tornar d’Equador.

Hi ha molt més, clar, hi ha molts més elements que no esperava quan vaig triar la novel•la a l’aeroport de Barcelona guiada per allò que el títol em suggeria unit als colors de tardor de la portada. Hi ha que he recordat el bosc de Tàllac, amb Jackie i Nuca, perquè hi ha molts, moltíssims óssos a Tornar a la terra. No ho veien? A mi em tenien enamoraeta aquells dibuixos dels dos ossets que es queden sense mare, quina pena quan maten a Grisley. Jo volia viure a un bosc aixina però a les xopaes de vora el Serpis no hi havia grizzlies, i quan anys després vaig trobar boscos millors ja no era voler viure a ells per Jackie i Nuca, ja era per Thoreau.

Si poden, no ho dubten. Tornar a la terra, de Jim Harrison. Traducció al català de Marc Rubió. Edicions La Campana, setembre 2009.

Viatges

“¿On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d’emprendre’l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l’espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d’aquelles noves rutes.”

Miquel Martí i Pol. Els bells camins



Foto: Equador, novembre de 2009. Ara, maquinant noves anades i tornades per a quan passe maig (fins a maig estaré a Finlàndia).

On the road

A Agnieszka Lipkowska

Vaig conéixer Agnieszka poc després que se separara. Ella venia de treballar a una granja de huskys al nord de Suècia junt a un home alcohòlic que adorava els llocs foscos i acostumava a eixir dels bars a rastres i xorrant sang. Jo em trobava conjunturalment apartada de la mar, acumulava sonats fracassos amb un promotor immobiliari saplanista, un capità cocaïnòman i desenes de ximpleries menys remarcables junt a la pèrdua absoluta de tota esperança i tota il·lusió a més d’altres conflictes de llarg recorregut que no val la pena nomenar. Dies abans a Anglaterra havia estat temptada d’acceptar l’oferta del Khaled, un saudita guapo, culte i extremadament ric que em proposava matrimoni però vaig desistir donant una oportunitat al que podria haver més al nord.

Ens vam trobar així al mig d’una muntanya rodejada de més muntanyes en un país que ni era el seu ni era el meu i ens va unir quan encara no sabíem res l’una de l’altra una afició comuna a bufar-nos a base de versos i alcohol. Va ser en una d’aquelles vesprades passades de vi que vaig decidir que tornaria a casa el temps just per fer la maleta de nou, que amb els diners estalviats passaria a l’altre costat de l’Atlàntic i alhora vaig saber, sense possibilitat de tria, com un destí que no pot canviar-se, que ja no anava a parar, que el viatge seria llarg i que al final del camí no hi hauria ningú esperant-me. Podríem dir que va ser aleshores quan començà la meua vida en la carretera.

Agnieszka al nostre menjador, amb la primera truita amb creïlla de la seua vida

Kassalla, kiitos

El meu aprenentatge del suomi avança a ritme de caragol i no puc fer altra cosa. Neurones poques i pereoses, i açò d’enfrontar-me a estes altures a una llengua que no s’assembla a res que haja escoltat abans, amb presses i sense ajuda (i amb motivació zero, o amb l’única motivació de poder llegir a Saarikoski en versió original, però res més), se m’està fent massa costera amunt. Pos si no sé ni la meua ara què collons me’n tinc que ensenyar altra! A principis de gener, una volta passat el Nadal, dec haver aplegat a un nivell mitjà per a poder començar l’únic curs que hem trobat a esta àrea que em venia bé per horaris. Tampoc hi havia molt més on triar, l’altra opció era un curs intensiu d’iniciació, just el que necessitava, adreçat a immigrants (a Finlàndia també hi ha xinos i kebabs) amb cap coneiximent previ. El problema és primer que era pels matins de dilluns a divendres, segon que calia empadronar-se ací per a fer-lo, i per ahi no passe per res del món. I no és que tinga perea de tota la paperassa, que un poc sí, però és més que em sentiria com superbotiflera i culpable a més d’exiliada a temps complet, i estaré on estaré però de L’Alqueria seré tota la vida i empadronar-se a altre lloc, siga a Finlàndia o siga a València, és el primer pas per a desarrelar-se del tot.

El cas, que com venia dient, tinc que poder dir quatre coses d’ací al mes que ve, i la cosa no va. Han escoltat alguna volta parlar a un finés, o han llegit algo escrit en el idioma este? Pos voran que a menys que tinguen cosins hongaresos o estonians o vegen pel satèl•lit les notícies d’ací, no els recordarà a res europeu: açò no hi ha per on pillar-ho. No tenen articles, no tenen masculí ni femení ni hòsties, tot es fa posant sufixes, tots els que facen falta fins fer les paraules llaaaargues. I el pitjor, al poc d’aplegar veig cartells a les tendes, pàgines senceres als periòdics, anuncis i coses en altre alfabet i dic hòstia, això em falta també, que tinguen altre alfabet i jo sense saber-ho i escriuen com els russos! Però resulta que no, que el que passa és que Kuusamo està molt a prop, tocant tocant amb Rússia, i als russos els agrada molt vindre. Al 2006 van obrir frontera ací a prop i ara aquells pos se’n venen cap ací a esquiar, i se’ls coneix enseguida perquè van més que siga pa fer-se el café fets uns pinzells. I sí, tindre Russia a mitja horeta és temptador però temps és lo que no tinc. Amb un poc de sort per al mes que ve em puc ajuntar cinc dies de festa i estàs tu que me n’aniré a Rússia, si home, directa a L'Alqueria!

Per si tenen curiositat, o venen a visitar-me, o estan molt avorrits, o viatgen a Finlàndia en algun moment de les seues vides, ací els deixe les quatre coses que ja sé dir (també em sé els números fins al vint, els dies de la setmana, els colors i alguna altra coseta).

Les frases més importants que deuen saber, perquè resulta que ací no tot lo món parla anglés, jo em pensava que sí però resulta que no:

- No parle finés- Minä en puhu suomea
- Parla anglés?- Puhutko englantia?
- No l’entenc- Minä en ymmärrä

Lo pròxim, com dir hola i adéu i tot això, és més curtet i més fàcil.

- Hola! Com estàs?- Hei! Mitä kuuluu?
- Bé, gràcies- Kiitos hyvää
- Adéu- Näkemiin.

Però si en lloc d’adéu hi ha confiança i vols dir au!, més o menos lo que en anglés seria la diferència entre dir goodbye o dir bye bye, pos dius Hei hei!

Bon dia- Hyvää huomenta
Bona vesprà- Hyvää iltaa
Bona nit- Hyvää yöta

I sé més coses però les deixe pa altra capítol que ara estic avorrida de tot açò. El títol d’aquest post és l’última part de la frase que a l’eixida de qualsevol supermercat demana que per favor mostren el contingut de les seues bosses. No recorde el principi, em vaig quedar només amb això de KASSALLA, KIITOS. Kassa és la caixa (la de pagar, s’enten) i KASSALLA fa referència al lloc on està la caixa. Kiitos vol dir gràcies. Ací, malauradament, ni cassalla de la meua ni café licor ni res paregut (passe de les milanta classes de vodka que tenen), el que dificultarà enormement la meua permanència a estes terres, cosa que, per altre costat, ja està sent prou complicada de per sí.

Eixa sort que jo no tinc

“Passa el temps i travesses ciutats, canals i badies, trenca-colls, cingles, selves, deserts, penya-segats, valls i tàlvegs, llacs i mars, o només al bar d’enfront. I inclús amb eixe traginar encara no pots estar mai segur de fer ben bé les coses.”

Boro Miralles. Sandwitx de fil-en-pua


No sabràs mai d’ofegar laments a la bufanda baix d’una aurora boreal per damunt del Cercle Polar Àrtic, com no sabràs el que és plorar i sentir les llàgrimes congelades a la galta. No sabràs mai què és llegir al Marti i Pol dins d’una cabanya de fusta al bell mig d’un bosc lapó mentre a l’altre costat de la finestra tot es mor de fred com no sabràs del difícil respirar a un cim de sis mil metres ni rebràs mai la saludada de les morenes que habiten al fons del mar. No sabràs mai del goig immens del vent a la cara i a les veles com no sabràs de la viscositat dels polps quan trets de l’aigua se t’agarren als braços. Però tampoc sabràs, mai, de la desesperada voluntat de morir-se, de la por desoladora al silenci, del terror a quedar-se quiet i que llavors allò que et ve perseguint tinga ocasió de fer blanc.

Pots considerar-te afortunat.

Poesia per a un llarg viatge

“El lloc, no el sé. Per això mai no dic
que vagi a la segura i confereixo
tanta duresa al vent com a la pedra.
El lloc, no el sé, ni el temps, ni la distància,
i de saber que sé tan poca cosa
n’he fet raó suficient per viure.”

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules


Ningú m’havia dit que es podia sentir més fred encara que aquell d’allò que no fa tant però queda tan lluny, aquell fred indescriptible que jo havia pensat l’últim. Però són freds diferents com hi ha diferents maneres d’assentar-se o de voler a algú, incomparables per les seues circumstàncies però que inevitablement compare al mesurar, al quantificar quin dels dos era, és, més sentit, quin més insofrible.

I les paraules no el lleven, les paraules no calfen. Les paraules no valen per a res, no poden trencar eixa pelusseta de diminuts cristalls que ho cobrix tot. No et salvaran del desert blanc els poetes, ni per beure lletres estes et faran bollir la sang. Llavors per a què buscar a la vesprada el lloc més calent de la casa, buscar l’adequada postura i obrir versos?

Ho faig perquè en el fons sé que les coses no són ni tan blanques com la neu ni tan negres com la camiseta que ara porte. No tindria un blog si no creguera en les paraules. Potser no calfaran però fan companyia, i les que porte amb mi sonen a la terra, fent més proper el record que manté viu el desig de tornar.

Els companys seran un préstec riberenc, poemes d’Ausiàs March acompanyats de la versió que d’ells va fer Joan Fuster, i la Poesia Completa de Miquel Martí i Pol que abans de pillar l’avió vaig comprar a l’aeroport de Barcelona. Amb ells viatjaré al nord en unes hores, d’ells beuré el consol en les nits eternes de Lapònia que em mostraran clarament que el paradís somiat on mai es feia de dia no ho és tant, que hem viscut enganyats molt de temps.

Aniversari

Una fidelitat extrema, un enamorament inesperat. La dolça rutina de vore-mos a diari, el silenci trencat només per la cançó de sempre. Ara, amb la distància, l’enyorança que no cura aquest succedani de realitat fet de tecles en pantalla massa menuda, l’enyorança amb olor del timonet o el café després de dinar i algun rotllet d’anís, algun pastís al sofà.

Però a pesar dels quilòmetres, estem d’aniversari. N’espere molts més, espere molts més anys gaudint la teua companyia.





AMAR EN TIEMPOS REVUELTOS aplega als mil capítols el pròxim dilluns. I que els pròxims mil també els vejam.

Santa Egèria

Encà que a la pobra santa em fa que no la feren, els viatgers, i especialment les viatgeres, li atribuïm el patronat i aixina mos quedem més tranquil•les, estiga canonitzaeta o no. Egèria era una monja gallega de família bé que allà per finals del segle IV se’n va anar a Terra Santa pa vore tots els escenaris de la Bíblia rotllo la gent quan se’n va a vore Hollywood, amb la diferència de que pels temps d’Egeria això de viatjar no era com és ara, ni paregut. No oblidem que els viatges per plaer van tardar casi dos mil anys en aparéixer després de que la dona esta es morira, i que abans d’aixó els que eixien de casa o bé eren missioners pa cristianitzar salvatges (salvatges, deien, té collons) o bé eren exploradors pagats per governants i reis que volien descobrir nous móns a ser possible on hi haguera coses que valgueren molts diners pa fer-se més rics encara. I si no eren una de les dos coses pos eren pobres desgraciats mortets de fam que no tenien res a perdre i igual els donava morir-se que anar morint-se i se’n pujaven a la barqueta que fora pa anar on fora, encara que açò ara que pense, pos tampoc pareix que haja canviat tant des dels temps de la nostra Egèria.

Òbviament, quan parle de missioners o d’exploradors o de desgraciats parle única i exclusivament d’hòmens, però hi havia excepcions, especialment entre els primers perquè lo de ser monja s’estilava més que ara. Entre exploradors i desgraciats la cosa es reduïa a les dones de, que més perquè no els quedava altra que anar darrere que per pròpia elecció es veien sense saber-ho abocaes allà on l’home les portara, que generalment era on Nostro Senyor va perdre les sandàlies i les tonyines mentre bramaven se les menjaven i es prenia pel cul lo que fora, o siga, lluny de collons. Egèria es coneix que tenia els ovaris ben posats, i és per sentar les bases dels romàntics viatges de segles després, les grans expedicions mogudes per les ànsies de coneixement, que com dic al principi és considerada la patrona dels viatgers.

Però ai, Egèria, en què estaria pensant hui, que m’he encomanat a ella i ni puto cas m’ha fet. He volat Barcelona-Copenhague amb retard, he pillat Copenhague-Helsinki de miracle perquè ens estaven esperant... però la meua maleta no. Egèria atén les meues pregàries, per lo que més vullgues. Si demà el meu maletot no aplega a Nivala em tocarà esquiar entre els lapons en bragues (i ni això, que només en portava en l’equipatge de mà unes de recanvi).