I distància estesa des dels braços

Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.


Se m’ha esvarat altra primavera d'hivern entre les mans com han caigut ja totes les fulles dels caquis. Al Comtat i a la Ribera pengen només de les rames fruits massa madurs anunciant el fred que un nou desembre gelara per damunt, només per damunt, les fonts i les basses. I que ja està, que no hi ha més, que sense donar-me conter se m’han acabat els dies i una llengua freda que es diu sami cobrirà les carreteres que ens han portat de les oliveres als tarongers i dels rotllets d’anís a les cançons al llit abans de dormir. I me’n vaig, me’n vaig allà on la neu ho fa tot blanc i el sol no es deixa vore, allà on no trobaré als camins com ací ara les mules camí de la cooperativa, allà on els homes no s’enrotllen les mans com per jugar a pilota i esmunyir les olives.

Que no, que no hi haurà al meu hivern una llar encesa a Benimarfull on torrar castanyes, el betlem al damunt anunciant la bona nova o demanar l’asguinaldo pels carrers de L’Alqueria mentre els dits es fan rojos i les cases obrin les portes amb misteles i pastes. Que sé que el codonyat no aguantaria tan llarg viatge i encara done gràcies per haver arribat a vore les mantes escampades baix dels troncs que a tants han sobreviscut i que a tants altres ens sobreviuran per omplir setrills d’or líquid. Que no pots imaginar-te a qui ha pillat Fulanet per a fer-li les olives, que no saps que Menganet s’ha comprat altra màquina.

I tampoc ara, un any més, poder recuperar l’olor perduda del romer entre les brases.

Seguidors, AIXÒ PA QUÈ?

Com poden vore ací al costaet, he posat això que molts tenen i que jo no tenia que diu SEGUIDORS, i que no sé pa què aprofita. Només que des de que ho tinc pos s’han sumat personetes i ara hi ha dèsset fotets d’homenets i donetes que imagine tenen a bé llegir-me de quan en quan. Jo, per provar més que per saber perquè ho feia, pos als blogs que he anat entrant hui si tenien això dels seguidors a la vista pos he posat on diu SEGUEIX. Una és de coneixements limitats (molt limitats) en tot lo que no vaja a pedals. També, ho he de dir, estes coses no me desperten cap curiositat especial, prou miracle me sembla ja poder escriure cada dia en este trosset de paper virtual o lo que siga i que aparega ací en la pantalleta i no tinc massa ganes de saber res més perquè amb açò ja tinc prou. La qüestió sobre els SEGUIDORS que em ronda el cap és purament estètica: no m’agrada com queda ahi això ni m’agrada com queda a qualsevol altra part de la pàgina. Si algú m’explica per a què aprofita la història i li trobe utilitat pos ho deixaré, però si no em falta temps per a llevar-ho.


I ara, després de prop de vuit hores pujant-se ja està penjat l’altre video que vaig gravar el diumenge a L’Escenari durant el conert d’Arthur Caravan i Senior i el Cor Brutal; El cant del consol, pa que se’n vagen a dormir amb peneta. A tot lo món li tarden vuit hores en pujar-se els vídeos o és només a mi perquè sóc de L’Alqueria? Que no creguen, ser de camp i de poble mola que te cagues, i encara que el meu desfasament tecnològic bé puga ser atribuït als meus orígens hi ha coses que em fan donar gràcies per odiar les ciutats: miren quina criatureta m’he trobat fa un rato al pati. Pareix que es quedarà a viure per ací perquè ja ha aparegut altres nits pels voltants de la casa. Si no me n’anara el dimarts li posaria tots els dies un platet amb menjar a la porta per a que em vinguera a fer-me la visita. M’encanta això de fer-se una boleta i traure les punxes quan tens por.

Què bonic, què bonic, què bonic...

Com que el matí s'espera ben llarg i horrorós, res millor que començar-lo amb un dels bons moments de diumenge a L'Escenari. Senior i el Cor Brutal fan seua En la que el Bernat se't troba, dels Manel.

Nucs

Vaig recuperar aquell tros de corda després de la lectura d’aquest post de Joan Sol a El mar és el camí i ara hi ha records que semble haver oblidat, que deuen haver quedat al fons de la mar tan fons que no puc recuperar-los. Tampoc eren els importants, només com fer o deixar de fer algun de tots els nucs que vam aprendre. D’altres en tinc gravada l’escena a foc, com si haguera sigut ahir el dia en que aplegava tímida vora l’aigua, vergonyosa buscant desesperada altra dona entre els futurs companys i acollonada pel que vindria. El primer dia Veiga ens va recitar la llista del que necessitaríem advertint que qui no portara el material al dia següent no podria entrar a classe: navaja de marinero, dos metros de cabo de sisal de doce milímetros de mena... Les lliçons de cabuyería, que acostumaven a fer-se fora de la’aula, al solet alacantí front a la nostra barqueta, el que les feia distretes i curtes en contraposició a les que després sobre Teoria del Buc o Automatització exigien una atenció que ens costava prestar. Va ser allà que vaig conèixer de prop totes les maneres de nugar-se i deslligar-se, de fer nucs corredissos que no apretaren massa, tot per sobreviure als naufragis, per unir extrems de manera indissoluble, per saber quan era millor fer us d’aquelles navalles de punta arrodonida i tallar en sec, XAS!

Amb el temps els nucs passaren a ser molt més que altra assignatura de la que examinar-se per a convertir-se en perfecte mètode per a evitar acabar pujant-me’n per les parets. Fer un puño de mono o pinya per a que algun amic el gastara com a clauer, que algun amic me’n fer a mi un per a penjar les meues claus de casa, o senzillament fer i desfer tot l’aprés amarrant res a les pates de la taula des del sofà mentre veia la telenovel•la, al tirador de la porta de l’armari de la cuina, no amb ànim de practicar (tot i que l’amenaça del suspens a qui no fora capaç de fer certs nucs la repetia el professor a diari) sinó per gust i desfici. Quan es va fer necessari fer-ho per obligació va resultar més fàcil. A la vida, com a la mar, va fer falta, encara cal, falcacear cada chicote abans que comence a desfer-se i tot se’n vaja a fer la mà, cal la rapidesa i claredat del pensament per decidir quina serà l’unió més adequada. Gens fàcil com la presa d'altres decisions que ara hem descobert equivocades.


Aprenguérem a les mateixes classes tot el referent a les xarxes que després ompliríem de peix. Així, amb una agulla de plàstic color taronja que venia amb mi a totes parts em vaig ensenyar a fer d’un fi però fort fil blau tot un entramat com si fora ma mare teixint tapets per a posar damunt del piano. I ara, com si tornara, m’he llevat l’esmalt roig de les ungles per fer de nou una xarxa que en lloc d’arrastrar per la mar evite l’hòstia contra terra que em deixaria budells i cervell escampats per l’asfalt.


*Em disculparan totes les paraules en cursiva, i sort que no m’he posat a citar tipus i noms de nucs perquè encara hagueren aparegut més paraules en castellà que en valencià. Junt al perdó per la ignorància, demanar-los si algú coneix algun vocabulari, diccionari o pàgina web amb terminologia nàutica en valencià, perquè és una poca vergonya que no tinga ni puta idea.

El bar no tanca

Hi ha només tres llocs on podria (sobre)viure.

El primer és la mar, ja saben, el substitut de la pistola i la bala i tot això. No trobe pau (la paz que únicamente puede oír el hombre solitario, diria Harry Martinson) com la d’un camarot estret olent a tancat ni major consol que una extensió blava sense fi davant dels ulls. Navegar és precís i quan deixa de divisar-se la costa m’embriaga un sentiment de plenitud difícilment explicable que a cap altre lloc a terra apareix d’eixa manera.

El segon és blanc o alt o potser a nivell del mar o verd però el que porta fins a ell és un llarg camí que el separe de qualsevol nucli habitat. I a ser possible, fred. Podria viure feliç a qualsevol lloc on no hi haguera ningú, on no hi haguera res, on només puguera escoltar les meues botes trencant la neu, el gel. El blanc infinit al davant, un cim des d’on es vegen, avall i lluny, les llums de la vida que odie. Per açò en pocs dies estaré a la Lapònia finlandesa. L’home manuscrit de Baixauli es fa present una volta més amb aquest nou exili nòrdic.

“Mirant els ulls negríssims, lleugerament asimètrics, de la dependenta de l’agència de viatges, el viatger va dir:
- Vull anar a un lloc llunyà, de clima gèlid, inhòspit, on es parle un idioma incomprensible, on puga viure sol, sense veïns.”
Teresa (una placa sobre la brusa n’exhibia el nom) duia la seua cabellera castanya recollida en dues trenes, una de les quals s’acostava, de tant en tant, a la boca. Teresa (disset?, divuit?, dinou anys?) digué: «Canadà. O millor: Islàndia. O millor encara: Finlàndia. Una de les incomptables illes de Finlàndia».
- Finlandia- va dir Viatger.
- Està lluny –digué Teresa-. Ara, a l’hivern, fa molt de fred. S’hi parla un idioma dificilíssim i té grans parts del país deshabitades. El turisme no hi va fins a la primavera, quan el dia s’allarga. A l’hivern a penes hi ha hores de llum.
- Finlàndia!- va dir Viatger.”


El tercer és un bar. Podria viure dins d’un bar, només si al bar sonaren cançons; podria viure dins d’una cançó dins d’un bar. I no dins de qualsevol cançó, de qualsevol bar, clar. No és podria, voldria viure sempre dins d’un bar, que la barra fora el llit i tot el sucre que el cos necessitara vinguera de la mistela. La cançó un punt trista, un poc d’amor i al remat felicitat. I no eixir mai, no eixir per a res, no saber si fora és de dia o si és de nit, si el món s’ha acabat o res canvia amb el pas dels dies, si plou o si fa sol o per qui toquen a mort les campanes. Viuria dins d’una cançó, dins de la meua cançó, i cantant-la cagaria per la gola les penes i així no em menjarien les entranyes rius d’àcids.


Ahir ens haguérem quedat a viure a un bar, a unes cançons. El cap de setmana ens ha ofert el plaer de dos grans grups fets de grans personetes durant dissabte i diumenge, elèctrics un dia i acústics a l’altre, tant en una com en l’altra ocasió esplèndids. Afortunats i afortunades aquells que vam estar presents, ens quedarà a la memòria cada acord, cada lletra de les que ens han fet tremolar. Només dir-los GRÀCIES (que als músics, a alguns se’ls oblida, cal mimar-los).

*Les dos fotos, cortesia de Llapissera: la primera del dissabte, un instant d’amor arthurcaravaniano; la segon del moment versió prima dels Manel el diumenge a L’Escenari.

València no dormia, nosaltres tampoc

La nit escampava pels carrers retalls de la vida que vaig reballar a les clavegueres valencianes. Quan més a prop estava el dia més s’acostaven també a la superfície sensacions enterrades, dolors oblidats. I hui, de nou, ser aquella dona al tren de Dámaso Alonso, tapar amb ulleres de sol la ressaca, i deixar enrere, com sempre fem, deixar enrere.

No més gintònics*.


*Bé, demà toquen Senior i el Cor Brutal i Arthur Caravan a Alcoi. Es farà un esforç, que Alcoi també és una puta, que somiarem a la taula i (ens) menjarem al llit, que no serà la de demà una nit de desídia, cap àrida estança, boira afrodisíaca que els aplegue a tots. A les set i mitja al Bad Voodoo. No falten.

Porta tot el matí morint-se i no ho sap

Encara el bategar de les seues ales em diu que té l’esperança d’eixir viu del pou. I l’escolte, l’escolte intentant alçar el vol inútilment i tornant a caure. La xemeneia de casa s’ha convertit en una trampa mortal per als pardalets que cauen dins del tub de l’extractor de la cuina. Ahi és on els sents, just davant del teu cap separats només per l’acer de la campana, i no poder fer res. Pelava les creïlles per fer el dinar i l’escoltava, pelava les cebes i plorava i l’escoltava caure i bategar les ales de nou i tornar a caure.

No és la primera volta, porte des de que visc ací escoltant plomes desfent-se per sobreviure. Generalment s’esgoten prompte i tarden poc en morir però hui la pena no se’n va ni tancant la porta de la cuina, perquè el pardal es mostra tenaç i cabut i no ha callat encara, des del café amb llet d’aquest matí que lluita i no només fa per volar, també pia i és com si parlara, com un crit d’auxili que s’escolta per tota la casa. Espere que es muiga prompte.

El nom de les coses

Em permetrà Forlati que li furte el títol d’una actualització recent al seu blog on recorda aquells moments en que posava nom a les coses, i que finalitza afirmant que s’estima molt més viure-les que posar-los nom.

No puc evitar pensar que allò que no té nom és com si no existira. Deu ser per això pel que porte una setmana llarga intentant buscar un nom per a alguna cosa que no ho és encara, potser perquè quan trobe el mot que ho nombre la realitat es farà més tangible. O no, qui sap, perquè la decisió va molt més enllà de l’elecció del nom. La materialització d’eixe nom suposaria a la volta una renuncia a una parcel•la important de mi: només tindré nou gos si em puc garantir, a mi mateixa, que no tornaré a anar-me’n. Com dels gossos que tindré o no, a dies pense també quins seran els noms dels fills, fins a quin punt les lletres que el conformen influiran en el seu futur.

A la zona d’Equador on estava, la bonica costum d’utilitzar els noms de plantes, animals, flors o elements naturals per a nombrar a les persones havia començat a perdre’s. També entre la població indígena s’imposava la moda dels noms d’actors de telenovel•la mexicana o d’estrelles de Hollywood. Des de fa uns anys, amb la presa de consciència de la necessitat de no cedir a la llengua i les costums mestisses i certa reafirmació en els orígens encara insuficient (a tots els nivells), es va recuperant la tradició, i no és difícil trobar xiquets i xiquetes amb noms preciosos que en altres temps els seus pares hagueren amagat a l’hora de inscriure’ls al registre o batejar-los.

En kichwa Nina és foc, llum, i és nom de dona. Maitak és un on interrogatiu i nom d’home; són els que més m’han agradat. En canvi Germania, la xiqueta de la foto, no podia haver-se dit d’altra manera. Valenta i rebel, voldria saber què serà d’ella en uns anys però ja he aprés a no preguntar-li al futur. Les coses millor viure-les, sí.

Els deixe com a curiositat altres exemples de noms de coses en kichwa que s’utilitzen com a noms propis:

Noms de dona

- Sisa (flor).
- Maiwa (un tipus de flor).
- Pacha (naturalesa, univers).
- Pakari (alba)
- Kunshi (consolació).
- Pakcha (cascada).
- Kinti (colibrí).

Noms d’home

- Mallku (un tipus de pardal).
- Amaru (boa).
- Inti (sol).
- Kapak (propietari).
- Kuri (or).
- Kuillur (estrella).

Dikter om ljus och mörker

"Escuchábamos los ruidos exteriores: eran los hielos.
Encadenados en la cárcel del frío habían comenzado a mugir.
Querían liberarse del abrazo que los tenía presos
pero pronto se cansaron
como cuando alguien confiesa algo obligado por el potro del tormento.
Luego volvió a hacerse el silencio
y el invierno mantuvo su imperio."


A un dels múltiples blogs del poeta Neorrabioso poden trobar bona mostra d’Entre luz y oscuridad, una selecció de la poesia de Harry Martinson que fa pocs mesos edità Nórdica Libros i que no puc deixar de recomanar-los enfervoridament, i els assegure que no els ho dic portada per l’emoció que em produeix qualsevol poemeta que parle de les fulles dels arbres caiguent-se o de la bellesa de les floretes o les gotes d’aigua o la neu i demés elements que em conformen el paradís al que somie viure. Objectivament, el Martinson poeta trau com pocs l’essència de la natura amb una senzillesa acollonant justament per això, per senzilla, i els ho dic que cert que és un plaer llegir-lo reposadament, més amb vistes a un bancal tenyint-se de groc i amb el soroll que de fons no fan les pedres. Quin retrobament, no tornava a Martinson des de l’estiu. A Turtagrø, Agnieszka va portar entre mans El camí de Klockrike, un camí de vagabunds com voldríem ser-ho i ja no podríem, com somiaríem cada vegada que férem la motxilla per a anar a altre lloc. Camí de qui sap on, el nostre estiu va ser de neu i gel i bevíem per escalfar-nos. No érem les úniques però sí les més públiques i fidels al sistema d’empinar el colze entre prodigis de vida sana, escaladors d’elit obsessionats amb el seu pes i altres espècimens poc donats als excessos.

A la festa privada que la nit del meu aniversari es saldà el matí següent amb una ressaca èpica (tot i això, no va ser de les més grans), tres perdudes omplírem la meua estança de botelles buides i moments d’alegria i melangia, exaltació de l’amistat i discussions existencials sobre el preu a pagar per la llibertat que gojàvem. Martinson apareixia citat a la conversa quan la negror ens venia a les goles, portada pel massa vi o qui sap què, en forma de fragment del seu camí a Klockrike quan l’home diu que la soledat ocorre, que en ocasions ens ve una molt profunda soledat però que coses pitjors podrien passar si un matí ens alçàrem i ja no brillara el sol. Agnieszka deia que estava segura de que no ara, però sí en pocs anys, uns dos o tres (l’arribada dels trenta-cinc), seria conscient de l’horrible preu a pagar per tot el que havia vist fins el moment i que eixe horrible preu era el estar a soles, el ventre buit, el fred per les nits. Però valia la pena, deia, creia que valia la pena. Jo voldria la seua clarividència, eixe convenciment de que al remat haurà valgut la pena. Però encara no la tinc.

Martinson va triar cantar a les coses petites i nosaltres elegírem anar a buscar-les allà on fora. Els vaixells i els arbres, la mar i la terra, la llibertat de les sendes que se n’ixen dels boscos. I el gel, el fred sempre present al nord que va ser refugi i exili, camp de proves per al que hauria de vindre, encara pitjor. Pensàvem que l’hivern seria llarg i ens preparàvem per a sobreviure sota zero. Però ningú sap com, qui sap per què, novembre va passant calorós i amable, incert però sembrat de carícies.

Decidir, decidit

"I've decided that I'm going to live this life for some time to come. The freedom and simple beauty of it is just too good to pass up."

Chris McCandless, en una postal a Wayne Westerberg.

Eiximenis, el viatger de les mil paraules

Allà estarem!

Pau de Nut

...Si me das a elegir
Entre tú y mis ideas
Que yo sin ellas
Soy un hombre perdido, ay amor
Me quedo contigo...


“Este fue el otro milagro de la noche” m’ha dit Eli. I m’ha contat també que la Liddell cantà ranxeres, que cantà El preso número nueve, que és molt nostra, des d’un lloc obscur i llunyà i fotudament sincer. Que udolava i que algú del públic va dir que era la Jim Morrison de les ranxeres.

Amb Pau de Nut, la cançó clau és la de Los Chunguitos. Diguen-li música, diguen-li supervivència.

Dijous literari: Els silencis de Maria

Estarem esta vesprada a la biblioteca de Muro, a la presentació de la novel•la de l’alcoià Carles Cortés, Els silencis de Maria.

La casa de la fuerza

Tornava de Madrid en tren quan uns ulls com pous em miraren des de la pàgina 59 d’El Mundo. Ulls obscurs i dits llargs cap a ells, mà venosa i ferides, ulls de femella ferida. No vaig poder anar a vore l’última que ha liat la Liddell ni confie en haver aguantat cinc hores i mitja de patiment voluntari a les que la crítica de Javier Villán no deixava massa ben parades exceptuant l’arribada al tercer acte; comprar-se un clau i una corda per a penjar-se. Amar tanto para morir tan solos.

I eixos ulls recorden com ha passat el temps. I com no trobar-se ja el costuró que anava des dels pits fins als pèls del cony que obrí amb pols de cirurgià una mà gran i forta, que en tindre els òrgans a la vista els palpà amb violència, va ser com el xoc en la pleura al senyor Ferge a La Muntanya Màgica, que va furgar en cada racó fins conèixer-los tots i deixar-los en ruïnes i després va fugir deixant a l’aire els budells, la sang brollant, el cor parat. I que no cal, Angélica, que tornes a dir que estem sols, que li contes al forçut del tercer acte que el suïcidi és l’única esperança, perquè deuries saber que el làser borra cicatrius i que els ovnis dins punts de mira els pot tapar la màniga curta de les camisetes.

City Slang

Quito és lo pitjor. I hui fa quinze anys que el que apareix en una foto de més avall se va morir deixant a la pobra Patti Smith a soles. L'homenet era lo més gran i encara que els MC5 foren els MC5 una és més fans però fans que te cagues de la Sonic's Rendezvous Band. Temasso que durant molt de temps va sonar al meu despertador. I de regal la versió dels Hellacopters d'altra de les meues cançons preferides de la Sonic, Slow Down (Take a look).

Tornar

Amb el nerviosisme habitual quan un viatge acaba, amb les ganes de xafar casa de nou dins de la maleta, amb el fàstic per les infinites hores d’avió i tots els records d’aquestes setmanes a Equador amuntegant-se al cap pensava uns versos de T. S. Elliot que no poden resumir millor el temps que començarà quan torne a estar al meu poble:


“Mai deixarem d’explorar
I el final de totes les nostres exploracions
Serà arribar al lloc des d’on partirem
I conèixer-lo per primera volta.”


"We shall not cease from exploration
And the end of all our exploring
Will be to arrive where we started
And know the place for the first time."

¿Quién necesita flores cuando ya se ha muerto?

El dos de novembre García Madero era convidat a formar part del realisme visceral. Per suposat, va acceptar. El dos de novembre correspon a la segona jornada de les cent vint de Sodoma que Sade narrà lúbrica i magistralment; era el dia que la Duelos devia ensenyar a les xicones com masturbar un home. Fora dels llibres un dos de novembre naixia un Figura Mundial a la Ribera (a qui es coneix que també l'han convidat hui a formar part del realvisceralisme), o mig món celebra el dia dels morts. El senyor retor deia la missa al cementeri, que cobrava vida per obra i gràcia de tots els que al llarg de l’any no s’acostaven i per la data assenyalada posaven les millors flors als seus difunts. I anàvem a la Fira de Cocentaina i abans d’eixir de casa el uelo i la uela mos donaven dinerets i mos cantaven allò d’A la fira no vages si no tens diners... Altres dos de novembre ja passava massa fred, i ha hagut dos de novembre on encara anava a la platja.

Això de que un dia ens anem a morir acollona; açò s’acaba i després no hi ha res. Al llarg de la història l’ésser humà ha inventat centenars de possibles consols per al gran final, i hi ha a qui li aprofita. A mi, que cap cosa em pot llevar la pena de saber que hi haurà a qui no voré mai més i que no em deixa dormir la consciència de que un dia em tocarà, em fa enveja vore ací als indígenes sentats front a les tombes dels seus parents, servint-los menjar i beguda, parlant-los com si les làpides escoltaren. Diuen que a l’altra vida també passen fam, per això els porten fruita i els seus plats preferits, les tasses de colada i uns panets en forma de nines o de cavallets, alguns farcits de melmelada, que la passada setmana han estat als mostradors de tots els forns i pastisseries i que venedors pels carrers van anunciant.

Amb la Juanita jo també m’he sentat entre les creus, damunt la terra humida i en pendent que és el cementeri dels indígenes, ple de gom a gom per a desgràcia meua que sóc poc donada a les multituds. Un càmera i un xic de no sé quina televisió que anaven gravant s’han quedat mirant-me i han vingut a preguntar-me, que blanqueta com sóc destacava (bé, lo de blanqueta és un dir, els que m’han pogut vore la cara després de la pujada al Cayambe saben que el color que tinc no és precisament blanc), i amb la boca plena que els he fet una senyora explicació sobre les diferències entre la manera de celebrar el dia dels difunts ací i la manera de celebrar-ho allà. Esta nit eixiré en les notícies!

Al costat del cementeri dels indígenes està el dels mestissos, altre món, idèntic als nostres cementeris. La gent ben mudà i seriosa, pentinats de perruqueria, aflicció, el retor oficiant la missa baix d’una carpa prometent la vida eterna i demanant diners per a l’ampliació que costarà 500.000 dòlars, la tristesa de les làpides de marbre. Ha sigut passar d’una festa plena de colors a l’obscuritat absoluta. Amb els indígenes el record es sentia viu, amb els mestissos la mort apareixia en tota la seua negror. Haguera volgut fugir de l’olor de les flors aprofitant que aquest dos de novembres tinc l’Atlàntic separant-me de les pèrdues però ja era massa tard i ara que els vius tornem al nostre lloc no deixe de pensar quina serà la millor manera de fer les coses abans que se’m mengen els cucs.





*El títol, una cita d'El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger

Nowhere to run

"Así, como suena, corría sin tener adonde ir. Y no había cumplido aún los veinticuatro años de edad."

Joseph Conrad. Lord Jim