Una temporada en el infierno

Sé de les cançons que s’acaben: la que anuncia el camió de la brossa, la del camió del gas, els crits del xiquets que no tenen escola i xuten la pilota contra la porta del garatge d’enfront, la pluja inacabable de totes les vesprades. Els últims dies a Equador venen marcats per l’esgotament físic i la successió de dies festius, feriados diuen ells, per festes locals o celebracions als difunts, que lluny de convidar-me a eixir als carrers fan abellidora certa inactivitat propicia a les lectures calmades, les hores damunt del llit amb un llibre a les mans. I la pluja, sempre la cançó de la pluja cada vesprada.

El problema ja el vaig nomenar a altre post: a les àrees rurals encara no han aplegat les llibreries. Des de casa vingueren amb mi Lord Jim de Conrad, per ganes de tornar a les seues pàgines i un exemplar prestat de Infinite Jest, de Foster Wallace que poques voltes he tingut ganes d’obrir, potser siga perquè pesa massa (en aquest cas es tractaria també d’una relectura amb la diferència de que la primera, fa uns anys, va ser en castellà i aquesta anava a ser la versió original). La tendeta de llibres de segona mà i intercanvi a un hostal, de la que vaig parlar, no disposa d’un gran fons, però he pogut trobar allà alguna sorpresa agradable.

Mentre fullejava els vint poemes d’amor i una cançó desesperada de Neruda, dubtant si pagar els tres dòlars que valia per a llegir de nou versos que em sé de memòria i que tinc per casa en vàries edicions diferents se m’aparegué L’infern del deliciós jardí d’El Bosco en la portada de la temporada a l’infern de Rimbaud junt a les Iluminaciones. Amb mi se’n va vindre aquella edició argentina.

Arthur Rimbaud i Paul Verlaine van ser, per separat, lectures de tendra adolescència. Els dos, poetes imprescindibles i decadents, casaven a la perfecció amb la literatura que m’agradava gojar llavors, obscura i autodestructiva. Coneixia superficialment la turmentosa relació que els havia unit, però no va ser fins a més avant que vaig desitjar endinsar-me a fons en les raons que porten, que ens porten, a sacrificades i doloroses entregues apassionades a qui per dir voler-nos ens fa plorar. Coincidia el moment amb el dels primers i complicats amors, una evident idealització de l’artista maleït i la deixada enrere del simple coqueteig amb el costat salvatge per a una immersió en profunditat.

Va ser que un dia a classe de castellà, al meu segon intent fallit de batxillerat, Antonio Moreno, de qui mai els seus alumnes sabran apreciar la sort de tindre’l de mestre (crec que la de professor de llengua i literatura a un institut deu ser de les professions més frustrants del món) ens recomanà La loca de la casa, de Rosa Montero, i va ser en un dels seus capítols on vaig trobar més detalls de la vida de l’agitada parella que em despertaren la curiositat i que vaig poder satisfer sense cap dificultat, pues d’aquella història d’amor i obsessió i evident desequilibri s’han escrit centenars de línies.

Què ens porta a deixar-nos cremar a eixos inferns fets de dos? Quina és la raó que ens manté aferrats, en mútua dependència, a qui ens ofereix un plaer basat en el sofriment? Dins dels Delirios, la lectura de la Virgen loca torna amb records d’altres inferns. Por momentos olvido la miseria en que he caído: él me hará fuerte, viajaremos, cazaremos en los desiertos, dormiremos sobre el empedrado de ciudades desconocidas, sin preocupaciones ni penas. O despertaré, y las leyes y las costumbres habrán cambiado –gracias a su poder mágico; el mundo, aunque siga siendo el mismo, me permitirá entregarme a mis deseos, alegrías, indolencias. ¡Oh! La vida de aventuras que existe en los libros infantiles, ¿me la darás como recompensa por todo lo que he sufrido? Però en passar l’última pàgina del Adiós alguna cosa quedava enterrada per a sempre.

Acabades les Iluminaciones pensava en aquell xicot brillant de Charleville que abans dels vint-i-dos anys renuncià a la literatura i es llençà a una vida d’aventures i països llunyans fins que l’enfermetat acabà amb ell als trenta-set anys. No saltava de la literatura i la vida desesperada a una més calmada, reposada que diria Joaquín Font a un dels meus passatges preferits de Los detectives salvajes. Rimbaud senzillament va callar: ja havia tingut prou, o potser el problema era just el contrari, que allò no havia sigut suficient, que potser les expectatives dipositades en la poesia i en aquesta com a forma de vida no s’havien complit.

Amb tota seguretat haguera sigut excepcional la producció literària dels anys a Àsia i Àfrica. Eixes pàgines mai escrites són el recordatori del que mai ha passat però podria haver-ho fet, i si la seua materialització deixaria espai al dubte, a una possible mediocritat, la seua inexistència fa que en la imaginació tot siga perfecte. I ara preferisc el dolç somni del que podria haver sigut als nefastos records d’una realitat consumada.

Visca San Pablo en festes! Visca!

Si viatge no és per a limitar-me a ser una mera turista espectadora; viatge per a submergir-me en una realitat diferent a la meua, conèixer de primera mà, en carn pròpia, allò que tinc al davant. No critique el passar tranquil dels que van pel món com si miraren una pel•lícula, només dic que preferisc entrar dins d’eixa pel•lícula, ser part dels escenaris i del repartiment. Açò implica grans i menuts riscos que es veuen compensats per moments inoblidables, dels que ens acompanyaran la resta de la vida i que, a milers de quilòmetres, despertaran quan menys ho esperem, convidats per una música, una olor, per la visió d’un rostre. Actes tan senzills com beure aigua de l’aixeta o no menjar als establiments destinats a turistes són, a pesar de les més que probables cagaleres que ens portaran, maneres d’aproximar-se als habitants del lloc que visitem. Un lleuger coneixement de l’idioma local, deixar la guia a casa i preguntar tot allò que volguem saber a les persones que ens anem trobant pel camí, un somriure a la cara i deixar-se portar acabaran de fer la resta.

Fent honor a aquestos manaments, els últims dies he sigut una habitant més de San Pablo en les seues festes patronals, i el que encara em queda hui. No podré assistir a la clausura perquè a la matinà estaré ja camí de les altures, però des de dijous vinc prenent part en tots els actes com una sanpablenya més, per a goig i gràcia dels locals que m’han acollit com si haguera viscut ací tota la vida.

Les festes del poble són les festes del poble, a Equador, allà o al cul del món. Un pregó, una desfilada, sopars de germanor, família llunyana que ve a dinar, matar als millors pollastres, beure de més, curses de bicicletes, caminades populars... i per la nit l’equivalent equatorià de la Montecarlo, versió reduïda en quant a membres i equipament i amb la incorporació d’instruments andins que allà no voríem. I jo, que per molt que ara vaja d’apologista de la vida diürna tinc encara tendència a la nocturnitat, menejant alegrement el culet, introduint passos de masurques en els balls agarrats i sumant-me a congues i al que fera falta com si la vergonya no me l’haguera portat darrere.

D’entre tots els actes, m’ha cridat gratament l’atenció el que feren ahir pel matí al que allà diríem llar dels jubilats i que ací era un baix amb quatre taules sense nom a la porta ni res. Es tractava d’una jornada per la memòria del poble, una jornada contra l’oblit, que consistí en que s’enjuntaren tots els uelos i totes les ueles i xarraren recordant. La casa que hi havia allà abans de que no-sé-qui la comprara i la tombara, aquella dona la filla de tal que es va casar amb un estranger i mai més va tornar, la monja italiana que vingué fa cinquanta anys, la boda de no-sé-qui que era ric... Uns records portaren a altres, es saltava en el temps d’un any a altre, es lluitava amb paraules contra la mort del poble, s’impedia amb la narració que amb la pols dels carrers sense asfaltar se n’anara també l’esperit dels qui els han habitat des de temps immemorials. Joves i xiquets sentats a terra escoltàvem en silenci, a mi em commovia el passat de tota esta gent orgullosa de la seua terra i les seues tradicions. Després em convidaren a anar hui als bous, i vaig recordar dels estius les vaquetes a Beniarbeig i les cassalles. Això també és memòria, també hi haurà el dia en que els ho contarem als nets.


Açò és com si diguérem el carrer Sant Nicolau acabant-se i aplegant a la Plaça Espanya (pals forainers, ara m’estic referint a les festes d’Alcoi) on està el palco amb les autoritats. En la desfilada pos també hi ha boatos i músics i com pa carrosses no els aplega el pressupost el que fan és decorar amb globus i flors i paperets cotxes i camionetes, i a això li diuen CARRO ALEGÓRICO. L’alcalde va baixar del palco perquè uns d’una cosa com si fora una rondalla portaven un gall i li’l volien regalar, i l’alcalde va baixar i va pillar el gall de les pates i els de la rondalla li tocaren una cançoneta i ell se posa a pegar botets i a ballar amb el gall en la mà.

Un mal presagi

No és que jo siga aixina massa escrupolosa i que qualsevol criatureta amb més de dos pates me faja asquet, no, però si es troben entre els llençols a la xiqueta de la foto, veritat que s’acollonarien una miqueta? Si no acollonar-se com a poc alçar-se i tirar-la fora, que compartir (més si es tracta del llit) dóna gustet, però pel moment no tinc entre les meues preferències sexuals això de l’aracnofília.

Entendran que després d’açò una no puguera gitar-se tranquil•la, i amb mi, previsora que sóc, me vaig portar un pot de Cucal, per si el Relec no era prou, que ho mata tot, si et descuides una miqueta me se carrega a mi també. Anit, presa d’una mena de brot psicòtic (ja els dic que no me fan massa asquet els bitxos, que una és de camp) i com si haguera vingut al món només pa sembrar la destrucció al meu voltant vaig ensulfatar tot el meu habitacle, com si estiguera malament del cap o algo, i vaig dormir el somni dels angelets col•locats, plàcidament, sense somiar que aranyes gegants em perseguien a través dels camps de blat o que una bíblica plaga de grills em cauria damunt.

La sorpresa ha sigut esta matí, que es coneix que entre els forats del sostre i els badalls de les parets vivien més animalets dels que em pensava i he fet una matança de bitxos que te cagues. Acostume a alçar-me a les sis, que són hores d’anar encara mig en l’altre món, i notava que anava xafant alguna cosa... i en aplegar al quarto de bany he vist que portava a la planta dels peus un montó de cadàvers cruixents i m’he donat conter de la magnitud del desastre. Què es podien contar les tisoretes, xinxes, aranyetes i aranyotes i demés criatures no identificades que m’ha carregat? Un autèntic holocaust.

I vaig i esmorzant li dic a la Juanita que ha passat una cosa molt rara (no anava a confessar jo el meu atemptat ecològic ni a contaminar-los d’insecticides occidentals, que no els fan cap de falta) i que m’han aparegut morts mogolló d’insectes i que me deixara una granereta pa arregussar l’escampà, i la Juanita que baixa i veu el panorama i s’ha posat a clamar al cel (és que ací són molt supersticiosos i un poc aixina raros de creences, que entre els missioners i el rotllo animista dels avantpassats i les sectes de tota classe que hi ha ara pos jo entenc que les pobres persones ja no deuen saber a què agarrar-se) i a dir que això era un mal presagi, que venia molt mal temps o alguna desgràcia i jo NO MUJER NO DIGA AIXÒ, MÁS DESGRASSIAS NO ME HASSEN FALTA A MÍ, i ella volent penjar-me una creu i una ferradura a la porta i jo per dins callant com una puta lo del Cucal i pensant recollons, un espillet és lo que deuries penjar-me que ja no me’n recorde ni de com de gran tinc el cul, i ella a la seua, baixant-me un rosari, jo que açò no és res dona, que deguere ser un canvi de temperatura (per dir algo) i que els bitxos són molt sensibles a estes coses, que me donara una granera i no se procupara que jo en un moment ho tenia tot net, i ella que no, que me n’anara tranquil•la però que això ho tenia que vore una amiga seua o no sé què...


Quan he tornat a migdia per a dinar estava ella acabant d’agranar l’escampà. M’ha dit que la seua amiga (que serà bruixa, o monja, o ves a saber) ha netejat tot i puc estar tranquil•la però que no deixe d’estar previnguda i atempta i tinga cuidao a les muntanyes on vaja a anar este cap de setmana perquè em pot pillar molt però que molt mal oratge. I jo, tan tranquil•la que estava, més que mai, tinc fe en el meu pot negre de tapaora groga: EFICACIA PERSISTENTE. Además de su contundente efecto inmediato, CUCAL deja una fina película protectora que prolonga la eficacia del producto durante semanas y evita la entrada de nuevas cucarachas.

Un post d'un post, i en part un desig

Superada la barrera de les cent entrades a la bajoca farcida que vaig fornejar després de carregar-me a l'anistenis i al breu, brevíssim, successor que aquell blog va tindre, em trobe en condicions d'afirmar que ací s'està ben a gust i no tinc pel moment intenció de tancar la paraeta. En record a aquella altra muntanya màgica, la primera de totes, i motivada pel desig de tornar a certa part del que trobaran en les pròximes línies, deixe hui Equador i la pluja imparable que em desfà tots els plans per a tornar a un dels primers posts de l'anistenis, un post d'uns records dels que hui, els últims dies millor dit, em ve a la ment només la part bona junt a certa esperança. Ara ja no hi ha el Jondo, ja no hi ha moltes coses. El que sí hi havia també, en aquell escrit, era una part d'homenatge a qui altre octubre, fa dos anys, decidí fer vacances. Eixe homenatge continua estant, hui, present.

Te'n recordes?

"La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons..."

Jo vivia a Alcoi quan l´Ovidi ja no hi era i baixava per les costeres fins el Cantó Pinyó per pillar el 45 al carrer Sant Llorenç i arribar una hora després a la biblioteca on treballava i llegia més que treballava i a les tres tornava a casa on m´esperava el gos impacient menjant-se els cantons de les parets i les plantes. Estenia els llençols al balcó del menjador de la meua xicoteta i bonica casa al carrer Sant Mateu, front al mercat i l’església i em gitava amb un gitano acabat d´eixir de Fontcalent a la volta que poc a poc m´enamorava a Benidorm. La senyora Elvira, que va morir este any, m´aguardava el Ruta66 tots els mesos, perquè al quiosquet sols els arribaven dos ejemplars i un era sempre per a mi, mel guardava i quan passava per davant i el tenia em deia XICA QUE TINC ACÍ LA REVISTETA, i jo entrava i li comprava una bolsa de coxinaes i men pujava amb les freses de gominola i el Ruta a casa, just dalt del seu quiosquet obert fins a hores intempestives els 365 dies de l´any. Fins i tot el dia que va morir Elvira, este any, em contaren que Marquitos, el seu home, va anar a obrir. I el Jondo que anava fent-se gran i va deixar la casa buida de mobles, tots sels va menjar. I la Chelo, que vivia unes cases més avall de la meua, a Sant Francesc, em deia que tenia el gos més bonico d´Alcoi, i me la trobava tots els dies amb altra dòna fent la volta als ponts, que jo també pegava abans d´anar al DeDins a beure. I a les nits que encara no feia fred m´assentava a llegir a l´Estellés i al Fuster al balcó del menjador, i a voltes es feia tan tard que es feia de dia i veia arribar els camions al mercat.

Jo vivia a Alcoi quan la directiva del Barça anà a portar-li flors al cementeri a l´Ovidi, i passejava amb el novio i el Jondo per l´Alameda i tenia un abrigo llarg i negre de Isabel de Pedro i unes ballarines amb estampat de lleopard que el gos va destroçar, clar. I ja no em gitava amb el gitano, clar, però ell encara deia de tornar a ma casa i els seus amics de comprar-me el gos. Jo vivia a Alcoi aquell hivern però cada dos o tres dies feia l´amor a Benidorm, i després tornava i treia més dinerets per a speed explicant-los a l´Adriana i la Sheila i la Carmen tot allò de P implica Q que Ricard Carbonell els intentava fer entendre a les classes de filosofia a l´institut sense que elles aprengueren mai per a què els serviria en el futur aquella lògica. I nevava quan el llit es va trencar en dos i res va tornar a ser el mateix i tinc algo trencat des d´entonces i poques ganes de que s´arregle, ni ganes ni falta perquè hi ha llits nous.

Jo me'n recorde d´aquell Alcoi al que vaig viure sempre que plou, perquè quan plou camine més espaiet per por a esvarar-me, perquè aquells dies baixant Sant Nicolau, hasta el Cantó Pinyó de la cançó de l´Ovidi, anava molt molt poc a poc perquè aquelles ceres patinen no saben com, i hui m´he alçat ploguent a València i he escoltat l´Ovidi pels carrers del Carme i he penssat que en poc farà un any que algú fa vacances (Jo no hauré mort. Faré vacances), i m´he comprat un vestit i una jaqueta per a no tindre fred.








*No he pujat totes les fotos que sí hi havia en aquell post perquè la connexió del locutori o lo que siga açò és extremadament lenta i m'he desesperat.

Es venen cremes que garanteixen un notable aclariment de la pell en sis setmanes

Germania és una xiqueta preciosa com el seu nom, potser la seua bellesa és tot el que té, però m’ha preguntat on compre el que gaste per a tindre la pell tan blanca. Als seus companys semblava no interessar-los canviar de color, només es mostraven fascinats per la meua blancor, sense desitjar-la. Germania és la més bonica i l’única que no sembla feliç perquè té la pell obscura i la voldria més clara. La resta corren com si ho tingueren tot. I això és el que més fot, perquè realment no tenen res.

Quit pot sentir-se en tornar amb dret a viure, qui pot sentir-se digne mereixedor de felicitat o qualsevol succedani, qui pot fer-ho sabent-se venut per complet al model occidental, el consum com a religió, el compra i compra i compra i obté només buidor, societat d’autòmats i fantasmes que ja no troben remei als mals de l’ànima perquè durant massa temps la deixaren de costat. I ai, Germania, Germania, m’haguera agradat contar-te històries dels blanquets que tenint-ho tot ploren cada nit, t’haguera parlat d’altra fam que obri forats per dins i esclavitza, t’haguera dit que t’envege els anys i el color i el somriure.


I no és que de repent em vinguen ganes de vendre tot el que tinc i en tornar anar-me’n a Turballos a pa i aigua, ni es tracta de que un sobtat idealisme m’haja picat com els mosquits que el Relec manté allunyats de mi i vaja a viure d’ara en avant sota els vots de castedat i pobresa. No és res d’això, només és que pense en quin moment vam oblidar quines eren les coses que realment importen. I com, quin serà el camí per retrobar-les.

Un poc de poesia equatoriana

Reconec que abans de vindre els meus coneixements sobre literatura equatoriana eren zero. Casualment, poc abans de vindre-me’n, aparegué al recomanable blog Moleskine Literario un article sobre literatura equatoriana d'ara que tampoc em resolia massa dubtes però que me donava alguna dada més.

Comprar llibres per ací no és fàcil (no parle d’Equador en general, que no tinc ni idea, parle de la zona on estic, que ací el que és fàcil comprar són vaques, pavos, porquets, gallines, haques, patos, conills...), i l’única cosa que s’assemblava mínimament al concepte que tinc de llibreria va ser un xicotet racó a un hostal per a viatgers estrangers on qui volia deixava o intercanviava els seus llibres. Resultat: mogolló de bestsellers en anglés, moltes guies de viatge i poca cosa del terreno. I poesia d’escriptors equatorians? Li vaig preguntar a la dona. I sí! En un cantonet a prop del la secció d’autoajuda (també increïblement nombrosa), allà tres llibres m’esperaven, tres i no més i a preu llibreria de segona mà, per sort, perquè dos d’ells mà que són pa reballar-los. Tenia un interés especial en saber si existeix una producció literària en kichwa, i en eixe cas, si hi havia alguna edició bilingüe de lo que fora, però al lloc este no m’ho van poder aclarir. Igual té també perquè esta setmana que entra me la vull dedicar majorment al kichwa.

Tornant als tres llibrets de poesia que em vaig emportar, el primer és d’un tal Nelson Villacís, TARTAMUNDO, editat per Página Cero al 2004. El tal Villacís este es coneix que és un poc flipat, hi ha pintures seues a algunes pàgines i no sé si m’han agradat encara menys que els poemes. Diu d’ell: Reconocido también como pintor, guionista, actor y director de teatro. Instructor de diversas técnicas de meditación y facilitador místico. Más allá de la erudición es un provocador de hondas reflexiones cósmicas. Nyas, coca! I a una de les solapes hi ha la foto d’una xicona nueta tota pintà de colorins, obra d’ell posa. Ni un poemeta destacable, només dos versos se m’han quedat i no per la seua qualitat literària:

“Con esa misma boca que hoy me insultas,
me besarás mañana.”

El segon és d’un jovenet que té un nom molt llarg, Aníbal Fernando Bonilla Flores, i que no va de místic com el d’abans, cosa que s’agraeix, però que trellat, lo que es diu trellat, pos tampoc en trau massa. Del seu poemari Canto nocturno, editat al 2000 per b@ez.oquendo.editores no me s’ha quedat res més que els dibuixets de cuixarres que apareixen, cuixes i caderes d’eixes potentes, de dones paridores i amples, cosa que me mola per identificació més que res perquè pa altres coses de cuixes pos preferisc les d’un home.

I el tercer exemplar, este sí que m’ha molat, és una antologia, “Poesía viva del Ecuador” (encara que més de la meitat dels que apareixen ja s’han mort) a càrrec de Jorge Enrique Adoum (este sí que me sonava d’abans d’alguna cosa, no sé si perquè li he llegit algun llibre o perquè me l’he trobat a alguna biografia o algo de Pablo Neruda, de qui va ser secretari, m’incline més que el nom em sone per això, però no sabia que era equatorià), del que val la pena haver pagat només per la introducció, tota una revelació per a ignorants com servidora en el que s’ha fet en matèria poètica per estes terres i completa llista de nous títols que tocarà adquirir si és que trobe algun lloc on fer-ho La primera edició data de 1990 i recull bona mostra de la poesia equatoriana al llarg de tot el segle XX. Els deixe la meua selecció:

VAS LACRIMAE, Arturo Borja (el xic este se va suïcidar amb vint anyets)

La pena… La melancolía…
La tarde siniestra y sombría…
La lluvia implacable y sin fin…
La pena… la melancolía…
La vida tan gris y tan ruin.
La vida, la vida, la vida!
La negra miseria escondida
royéndonos sin compasión
y la pobre juventud perdida
que ha perdido hasta su corazón.
¿Por qué, Señor, esta pena
siendo tan joven como soy?
Ya cumplí lo que tu ley ordena:
hasta lo que no tengo, lo doy…


Emoción vesperal, Ernesto Noboa y Caamaño

Hay tardes en las que uno desearía
embarcarse y partir sin rumbo cierto,
y, silenciosamente, de algún puerto,
irse alejando mientras muere el día.

Emprender una larga travesía
y perderse después en un desierto
y misterioso mar, no descubierto
por ningún navegante todavía.

Aunque uno sepa que hasta los remotos
confines de los piélagos ignotos
le seguirá el cortejo de sus penas,

y que, al desvanecerse el espejismo,
desde las glaucas ondas del abismo
le tentarán las últimas sirenas.


Lo tardío, Medardo Ángel Silva (este també se va suïcidar amb vint anys, i este poema m’ha agradat especialment)

Madre: la vida enferma y triste que me has dado
no vale los dolores que ha costado;
no vale tu sufrir intenso, madre mía,
ese brote de llanto y de melancolía.
¡Ay! ¿Por qué no expiró el fruto de tu amor,
así como agonizan tantos frutos, en flor?

¿Por qué, cuando soñaba mis sueños infantiles,
en la cuna, a la sombra de las gasas sutiles,
de un ángulo del cuarto no salió una serpiente
que, al ceñir sus anillos en mi cuello inocente
con la flexible gracia de una mujer querida,
me hubiera libertado del horror de la vida?...

¡Más valiera no ser a este vivir de llanto,
a este amansar con lágrimas el pan de nuestro canto
al lento laborar del dolor exquisito
del alma ebria de luz y enferma de Infinito!


Epílogo, Miguel Ángel León

Vivo como en un jardín entre los escombros
de mi juventud sin historia:
todo lo he borrado con una alzada de hombros
y amo más a mi perro que a la gloria.

El dolor, en mi pecho, el dolor ya no vive:
todos los velos cayeron ante mis ojos claros;
mi corazón es un papel rugoso donde escribe
un muchacho travieso versos locos y raros.

Y he de morir joven. Es tan triste esperar
que por falta de aceite se termine la lumbre;
para mí la vida es como una costumbre
que hoy, mañana -¿quién sabe?- la habré de abandonar.



Lluvia, Aurora Estrada y Ayala

No me siento la cara,
ni las manos,
ni el alma.
Sólo la angustia
y el violín vertebral que desgarra una bruja.

Nada saben los que de mí nacieron,
planetas girando en sus propias órbitas.
Y yo,
quemándome en un mundo de hielo.

Llevo en los brazos mi propia pena
como a un niño dormido.
Y la aprieto para nunca olvidarla,
sin dejar que mi fuego la convierta en ceniza.

Si alguien me toca,
pensaré en una ánfora,
quemándose sobre arenas soleadas,
pero tengo frío…
¿Omar Khayyam, bebiste todo el vino?
Tengo sed. Tengo sed.
Y no hay viento de bosques
ni rumor cristalino.
Por cada poro una garganta abrasada
y las nubes lejanas.

No me siento la cara.
Sólo dos pozos locos,
gritando: ¡Lluvia! ¡Lluvia!


Todo lo que soy, Hugo Mayo

Soy delfín en los mares de la espera
Mi obscena careta que agoniza
tiene la piel madura
Si la ato a las dos sílabas del miedo
la oración es un silencio
Veo pedazos de tiempos insepultos
en las horas que vienen madrugadas
Y sé que no pude robar una sonrisa
Que llevo en mis bolsillos
monedas de inquietudes
Que mis pies vestidos de sandalias
pisaron la esperanza
Y regañé muchas veces al destino
Y oculté en la tiniebla desolada
mis propias iniciales
El agua que me baña me lastima
-el agua es el refugio de mi huida-
Y aunque me niego en pleno día
un absurdo recado me limita
Habito en la caída del relámpago
y almaceno la lluvia


El visitante de niebla, Jorge Carrera Andrade

Sepultura del tiempo,
dejé en ti mi cadáver de veinte años
bajo tierra de flores y amuletos
y cáscaras de días devorados.

Amuleto de amor fue la manzana,
amuletos la luz, la llave, el barco,
la gaviota y el pez, dispensadores
de una vida sin nubes, viaje mágico.

Le vestí a mi cadáver de estaciones
y sobre la guitarra del pasado
recliné su cabeza vendada de ciudades
lucientes como bálsamos.

Puse a su lado nombres de otras épocas,
los rostros ya de sombra enmascarados
y le dejé vivir su larga muerte
en un clima de lluvia, de maíz y caballos.

La tierra memorable cede ahora.
¿Joven mío, no estás bien sepultado?
¿Tu mano es esta mano que se mueve
buscando entre las ruinas esqueletos de pájaros?

Visitante de niebla
venido de un país de fechas y retratos:
Te sientas a mi mesa nodriza y hortelana,
vestido unos instantes con el traje de ocaso.

Fantasma familiar, compareces al punto
por un signo, una voz o una forma llamado.
Sólo un caballo y una rosa guardan
tu sepultura de años.”


El almirante que envejeció en la tierra, José Alfredo Llerena

Este momento un cabo de mar concluye en un lejano sur de mariposas,
donde estoy preguntándome
qué puede hacer un bisonte que se siente dueño de la Osa Mayor;
qué puede hacer el almirante de una tripulación sin océano,
sino pensar en los girasoles, en los urbanos dinteles, en las esquinas de la tierra.
¿Qué puede hacer, fuera de sacarse las insignias para canjearlas por canciones,
o enajenar la proa de su buque
a cambio de un onomástico de sauces en el calendario de los batracios
y pasearse por el suelo de las ciudades, sintiéndose dueño de un pedazo de esquina,
sintiéndose cerca de agua dulce que evaporan los cigarrillos en el cinema,
si de su pipa podían nacer Cristóbal Colón y sus carabelas.
En la tierra podía recordar con frescura
el nombre de aquel ladrón de joyas que se puso a rondar una estrella,
y de aquel otro mercader de Eneas que soñaba con recabar todo el volumen negro de una tarde.
Quería estar lejos del mar,
lejos del agua de los erizos
y de los maceteros de neptunos acuáticos.
Quería olvidar que Wallace Beery se llevó la lente más grande de Saratoga con su muerte.
Hallaba mejor la vida a pocos pasos de las vitrinas,
a pocos pasos de esas señoras de cuyos ojos nacen tempestades amarillas,
de esa que hizo con sus anillos una cosa parecida al delta del Nilo.

En los ojos del almirante
se ha apagado esa voz de “aguas arriba”.
No volverá a viajar por los mares
ni querrá cambiar su sombrero de tierra por una isla.


Mujer del mar, Pedro Jorge Vera

Era toda del mar. Desde la honda
raíz del hueso hasta el reluciente
pétalo en que la piel triunfal remata.
Las algas que poblaban su cabello
mecíanse al impulso de la brisa
marina de su aliento. Por su cuello
descendía en raudal la conchaperla
hasta la playa brava de los hombros.

Era toda del mar. Ola en su cuerpo
horizontal, agónico o enhiesto.
Ola en sus labios de molusco. Ola
en sus pechos potentes como proas.
Ola en sus muslos ebrios. En su vientre
donde el coral su orfebrería instalaba.
Ola en su corazón. Ola en sus venas.

Era toda del mar. Sus dos pupilas
eran agua de mar adormecida.
Al puerto de su boca yo arribaba
como un lobo marino presentido.
Me mordían sus dientes insurrectos
con la furia tenaz de los ahogados.
Sus manos eran dos gaviotas ávidas
cayendo heridas en mi arena muerta.
Y sus uñas entraban en mi carne
como arponazos, como anclas nocturnas.

Era toda del mar. Mis carabelas,
en su sangre por rayos sacudida,
descubrían nuevos continentes.
Ciegas las golondrinas acudían
a inflamarse de mar en su mirada.
Estatua de agua, y sal, y sangre, y viento,
el mar la acompañaba como un perro.

Era toda del mar. Como en las noches
en que el marino crea los siete mares
las estrellas cantaban a su paso.
Los grandes ríos de mi pasión salvaje
morían en su océano tumultuoso.
Ella era el temporal y el arco iris.
Ella era el sur y el norte de mi brújula.

Era toda del mar. Viejos tesoros
dormían en sus regiones submarinas.
Sus islas solitarias amparaban
misteriosas imágenes de niebla.
La rosa de los vientos desbordaba
su verde corazón aventurero.
Y sus palabras truncas me llegaban
como el eco de las antiguas caracolas.

Era toda del mar. Ante su embrjujo
quemé mis naves y rompí mis flechas.
País de libertad, país de muerte,
entregado a tus aguas sin remedio,
escribí en mi diario abandonado:
“¡Marineros, al mar, hasta la muerte!”

Era toda del mar inexorable.
Era toda del mar incontenible.
Y porque era del mar, del mar eterno,,
una mañana, con las velas altas
y sin mirar atrás, volvió a su reino.


Los profundos regresos, Alfonso Barrera Valverde


Pero siempre la vida. Pero siempre.
Salgo por las mañanas
olvidando la llave, los recuerdos
y al voltear una esquina me sorprendo
tremendamente solo,
mas siempre sobrando uno,
mas siempre faltando uno.
Esa, la vida igual y sin remedio.
Por la calle y la puerta conocida,
pensando en ti y a ratos olvidándote.
Cuando vuelvo de noche, ya sin tiempo,
camino de mi cuarto y de tu nombre,
me duelen los hermanos en el olvido,
compañeros de banca, de protesta,
de lluvias, de lección y de pisadas.
Y en la delgada calle y en el viento
que se deja llevar por una mano
y en ese poco de alma que es la música
filtrada por la luz de una ventana,
los hombres, nada más, siempre los hombres,
la vida, nada más, siempre la vida.
Y comprendo a los hombres. Y les amo.
Y comprendo a la vida. Pero la amo.


Aritmética, David Ledesma Vásquez (este se va suïcidar també, amb vint-i-set anys)

Me decían los chicos de la escuela:
-Aprende la aritmética.
-David, estudia la aritmética…
-Tú no sabes aritmética. ¡Eres tonto!

Me gritaba mi padre diariamente:
-Estudia la aritmética,
¡aprende la aritmética!...
Si no sabes la tabla de sumar,
no irás al cine el domingo,
ni al carrousel, ni al foot-ball…
Hay que saber que dos y dos son cuatro
para poder vivir.

Me rogaba mi madre, entristecida:
-Aprende la aritmética,
estudia la aritmética:
si no sabes restar y dividir
no tendrás un futuro,
ni dinero, ni casa, ni amigos, ni coche…

Y no aprendí las tablas de aritmética.
Ni he logrado el futuro, ni el coche, ni el amigo;
pero he tomado todos los dones de la Vida,
gozándolos intensa y plenamente.


El plumero, Violeta Luna

El tiempo del plumero ha sido corto.
Esos tinteros negros
con su papel secante no han durado.
Posiblemente vuelvan
al cabo de otro siglo y otra moda.
Nosotros sin embargo
con esta misma cara y estos sueños
jamás regresaremos.
Tal vez han de volver als viejas cosas:
la tinta verde obscura
y el uso de las góticas mayúsculas.
Tal vez regrese el trompo,
la piedra de moler o el fresco pozo,
nosotros sin embargo
con nuestro amor de yerba
y nuestras iniciales de mortiño
ya no nos amaremos.
Tan sólo para el hombre
fracasa el reencuentro.
No hay doble itinerario
ni dos adolescencias transparentes.
Hay sólo un tren de ida
y un silencioso estribo.
No hay viajes de regreso
ni la ocasión segunda y oportuna
para decir al menos
perdón, adiós o gracias.


Primer tiempo, Iván Oñate

Recordar el ayer, es
otra de las habituales bromas
que el tiempo
suele ofertar
en la sala de los espejos. Recordar,

la juventud compartida
entre grandes males
que ignorábamos entonces. La certeza

de que algún día
llovería fuego, pero había tiempo.

Tiempo para reír,
tiempo para el amor, ¿y por qué no?

Para el mismísimo dolor
que en ese entonces,

era otra forma de ser felices.


Elegía a uno mismo, Jorge Enrique Adoum


La edad se ha vuelto enfermedad venérea
y casi casi cobardía: años de años
desperdiciados en durar; mucho tiempo bocabajo
sobre la duda, ya gastados los dientes
por los besos y hablar tanto, en los ojos
un asno de frecuente alcohol. De pronto encuentras
que para el último episodio, el único
de este western salvaje y electrónico
en que van a ganar por fin los pielesrojas,
no basta la feroz dignidad de tus testículos
si no estás con todos tus resortes vivos
y no te basta, como antes a los otros,
ir recogiendo firmas con tu profecía ni el cobardo
heroísmo de los solitarios en viciosas
sesiones de principios, ni te consuela
decirle al corazón que al fin y al cabo
te protesta; Ve tú, músculo voluntario,
vestido de hojarasca, sería broma lo demás;
dirán que me envía el enemigo. Y te quedas,
anacrónico e hijo de vecino,
carajeando a James Bond en tu sillón de ruedas,
con tu hígado malo y tu aspirina
conyugal inútil, y tu decoro
tiene un dolor de cabeza
respetable, urbano, incorruptible.

La veritat és que de Jorge Enrique Adoum m’han agradat molt tots els poemes que apareixen a l’antologia, aixina que els en deixe tres més:

Pasadología

a contrapelo a contramano
contra la corriente
a contralluvia
a contracorazón y contraolvido
a contragolpe de lo sido
sobreviviendo a contracónyuge
a contradestino y contra los gobiernos
que son todo lo absurdo del destino
a contralucidez y contralógica
a contrageografía (porque era
contra pasaportes dictadores continentes
y contra la costumbre
que es más peor que nuestros dictadores)
contra tú y tus tengo miedo
contra yo y mi certeza al revés
contra nosotros mismos
o sea contratado

y todo para qué


Recuerdo de la bella

después de añísimos de quizases talveces ojalases
no quedan sino porqués nuncamases y tampocos
ya jamásmente la ísima
ya sólo la escorpiona
parasiempremente no sida
el puro postamor casi inamor amortajado
en la subalma o la desvida
diciembremente terminado

Postales del trópico con mujeres

X

cuando fue a comprar cigarrillos para espantar el miedo
se encontró antes de hora con su mujer la suya cotidiana
que volvía doble ristra de cabellos y de peces en la espalda
así ensayaron en la tarde el rencor conyugal para la noche
por haber sido macho y hembra para siempre machihembrados
y hoy caja y espiga ya desensamblados en la misma cama
pero al ver que seguía esperando en la cornisa
el escuadrón inmóvil de gallinazos en ayuno
comprendieron que había vivido un día más la mula
tirada en el cañizal con su esqueleto

a lo lejos ladró el perro a la muerte ladrona
y él volvió a presentirse cuerpo sin dueño despojo devorable
para la congregación carnicera que acechaba el desecho
“es or mí –dijo- haría bien en ir a recoger mis pasos”
y latigueados por el malagüero ambos se embuenecieron
(“no creas –dijo ella- yo también sentí templárseme la sangre
como si hubiera ido a parir de adentro mi cadáver”)
los dos queriendo quererse todavía lo que quede de tiempo
acariciar la mejilla del otro como cuando aún era lámpara
y se veían la mano a contraluz del llanto

pero se tocaron los dedos nomás con timidez de ciegos
avergonzados por esa infidelidad que iban a cometerse

A Va de bo! ells diuen Bola! (o una partida de pilota a Equador)

Ahir per la vesprada vaig poder presenciar la meua primera partida de pilota de mà equatoriana, una de les modalitats de pilota a les que es juga ací. A les altres dos modalitats, viento i cerda, es juga amb una espècie de taula de fusta, com si fora una raqueta diuen, ja els contaré quan vaja a algun poble on juguen amb això, que com que des d’ací fins al setembre de l’any que ve no tinc res que fer em puc dedicar a anar per tots els pobles del món on juguen a pilota i derivats a vore com ho fan.


Són moltes les vesprades en que a la Plaza de los Ponchos, a Otavalo, es reuneixen jugadors, professionals i aficionats, per tal de pegar alguns colps. El caràcter amateur dels encontres, junt a les infinites similituds que una troba amb les partides d’allà, donaren a la vesprà d’ahir emocionants tints d’enyorança que per moments em portaren a un estat semilisèrgic on el món era de plastilina i els continents s’ajuntaven i el Serpis desembocava a l’Amazones i al pantà de Beniarrés es peixcaven piranyes i els hòmens de la Plaça dels Ponxos deien QUINZE amb zeta. I no, no m’havia fumat res raro (encara que l’aspecte de tot el que menge siga sempre sospitós). Una, que és fàcilment emocionable, i que hòstia, què menut és el món!


Tot i que a Otavalo hi ha pistes construïdes expressament per a jugar a pilota de mà, a penes són utilitzades, només quan es tracta de grans campionats. Per a entrenaments o lligues cantonals i parroquials es prefereix la calidesa del centre de la ciutat, de la canxa al mateix mercat (mercat mundialment famós, el d’Otavalo, i ruïna de servidora), a pesar del lamentable estat en que es troba però on són perfectament visibles les línies (cuerdas, tranca i botero) necessàries per a jugar.


Les normes resulten extremadament familiars i el desenvolupament de la partida bé podria haver sigut el de qualsevol partida de llargues a algun dels nostres pobles, amb poques diferències. Ací el número de jugadors és de tres per equip, i la pilota deu portar sempre una altura mínima de quatre metres, açò és, que vaig acabar amb mal de coll de mirar cap amunt. Les partides es juguen a dos o tres mesas, cada mesa es composa d’un joc i cada joc de quatre quinzes (i conten quinze, trenta, quaranta i joc). I un coto són dos mesas. Es senyala chaza quan al jutge li dona la gana, o quan la pilota pega dos bots o més, o un jugador la para en qualsevol lloc del camp (sempre que no estiga més allá de la linea de tranquilla) o quan la pilota ix d’un bot o més tallant la línea a la que diuen cuerda (jo amb lo de les línies me vaig fer un poc d’enredro, perquè com ho tenien tan bonico, vell però bonico, pintat de colorins però jugaven com els eixia del cul, igual se n’eixien del que se suposava que era el camp de joc i valia, ara el jutge deia chaza i jo no entenia per què, ara açò ara allò i lo dit, jo feta un lio però un parell de vesprades més i li agarraré el fil).


La pilota amb que juguen porta dins drap i està forrada de cuiro. És per açò que no calen proteccions a la mà i només alguns jugadors utilitzen la banda elàstica que veuen, però la majoria opta per fer-ho amb la mà nueta, el que vulgues que no pos li lleva l’emoció de l’enrotllat de les partides d’allà, el ritual de colocar-se els didals i el guant i enviscar-se d’esparadrap i tota la peixca (açò és que jo ho tinc al bagul de los records de quan era menuda i al trinquet del poble pos veiem als hòmens que jugaven ahi un rato llarg enrotllant-se les mans amb una gràcia i un cuidao, en les caixetes eixes on s’ho guardaven tot...tanque parèntesi bagul dels records).



Més enllà de tot el referit a normativa, el que vertaderament emociona quan parlem de similituds entre la pilota valenciana i l’equatoriana és comprovar que tot el que envolta una partida s’assembla increïblement, com si no hi haguera Atlàntic. La partida és moment de reunió, punt d’encontre i discussió dels assumptes importants, moment de relaxació després d’un dia dur, descans de les dones que han quedat a casa llavant els plats. Xè, que va estar tot ben bonico i que va, ho reconec, tinc ganetes (moltes) de tornar a casa (i poques de tornar-me’n a anar).


Quan la partida bona encara no ha començat, mentre juguen els aficionats, passa un home venent café i empanades, per a alegria general.


La quantitat de diners que es juguen ací no té res que veure amb les quantitats que es menegen (o que en altres temps s’han menejat) als trinquets valencians. Esta gent casi com té per a menjar, però uns centimets per ací, uns dòlars (pocs, ja els dic) per allà, fan més emocionant l’assumpte. Els equips sempre (en este tipus de partides) posen cadascú una quantitat que no sol arribar als deu dòlars i que després s’emporta el vencedor.


Com que l’hora de la partida és la mateixa que l’hora en que es comença a desmuntar el mercat, és habitual que no paren de creuar-se (i com la pilota va per l’aire poc els importa), homenets i donetes carregats com a burros després de tancar la paraeta.



Els uelets són els espectadors principals. També hi ha hòmens de mitjana edat i algun (que no alguna) jove. A la seua manera arreglen el món en llargues barcelles sobre Correa o la llum que no tenen diners per a pagar o el futbol del dia d’abans. Ara, quan la partida comença no hi ha ulls ni boca per a res més. I també, alegria, hi ha alguns que qui ni puta idea del que dien: parlaven kichwa i que és una llengua deliciosa de sentir.

He vist dos gossos famèlics arrancar-se la pell a mossos al mig del carrer

Aplegava al llit cansada i sola per contestar-li a la Bishop que sí, Elizabeth, haguera sigut millor quedar-nos en casa on hòsties siga que això quede. I dins les sis mantes que em tapen del fred sabia de la inutilitat del testimoni, sabia de tots els gossos i hòmens que seguiran tenint fam, i sabia que de res val després contar-ho. Per a què guardar-se el dolor a la llibreta, per a què sumar-li més pàgines amb plors i derrotes i pèrdues i enyors de mitjanit. Per a què si ja he aprés a oblidar els dies i en tornar faré amb aquestos el mateix que he fet amb altres, si m’esborraré les hores de pluja equatorial com m’he esborrat les hores tristes, estratègia per a sobreviure.

"There are too many waterfalls here; the crowded streams
hurry too rapidly down to the sea,
and the pressure of so many clouds on the mountaintops
makes them spill over the sides in soft slow-motion,
turning to waterfalls under our very eyes.
-For if those streaks, those mile-long, shiny, tearstains,
aren't waterfalls yet,
in a quick age or so, as ages go here,
they probably will be.
But if the streams and clouds keep travelling, travelling,
the mountains look like the hulls of capsized ships,
slime-hung and barnacled.

Think of the long trip home.
Should we have stayed at home and thought of here?
Where should we be today?
Is it right to be watching strangers in a play
in this strangest of theatres?
What childishness is it that while there's a breath of life
in our bodies, we are determined to rush
to see the sun the other way around?
The tiniest green hummingbird in the world?
To stare at some inexplicable old stonework,
inexplicable and impenetrable,
at any view,
instantly seen and always, always delightful?
Oh, must we dream our dreams
and have them, too?
And have we room
for one more folded sunset, still quite warm?

But surely it would have been a pity
not to have seen the trees along this road,
really exaggerated in their beauty,
not to have seen them gesturing
like noble pantomimists, robed in pink.
-Not to have had to stop for gas and heard
the sad, two-noted, wooden tune
of disparate wooden clogs
carelessly clacking over
a grease-stained filling-station floor.
(In another country the clogs would all be tested.
Each pair there would have identical pitch.)
-A pity not to have heard
the other, less primitive music of the fat brown bird
who sings above the broken gasoline pump
in a bamboo church of Jesuit baroque:
three towers, five silver crosses.
-Yes, a pity not to have pondered,
blurr'dly and inconclusively,
on what connection can exist for centuries
between the crudest wooden footwear
and, careful and finicky,
the whittled fantasies of wooden footwear
and, careful and finicky,
the whittled fantasies of wooden cages.
-Never to have studied history in
the weak calligraphy of songbirds' cages.
-And never to have had to listen to rain
so much like politicians' speeches:
two hours of unrelenting oratory
and then a sudden golden silence
in which the traveller takes a notebook, writes:

Is it lack of imagination that makes us come
to imagined places, not just stay at home?
Or could Pascal have been not entirely right
about just sitting quietly in one's room?

Continent, city, country, society:
the choice is never wide and never free.
And here, or there . . . No. Should we have stayed at home,
wherever that may be?"

Elizabeth Bishop. Questions of travel

Diari de viatge: sóc la Reina de la Loperamida...

...i no tinc trona, tinc forats en terra que de quan en quan regurgiten merda i pixum. Per altre costat, càstig diví per saltar-me com si res tota recomanació. No begues aigua que no estiga embotellada. I si tinc set i no hi ha botelles? Pa això tenia el meu filtro, cosa bonica xiquetet meu, però a voltes fa peresa parar-se. No menges fruita, diuen, ni gelats perquè estan fets amb aigua del grifo. I dius si hooooooooome, ací tot Cristo comprant gelats i batuts i fruita pelada i trossejada a les personetes que van pel carrer amb el carromato, veges tu si no ho faré jo. Res de menjar de paraes del carrer? I una merda! I res, ara això, no una merda sinó... en fi, no els donaré detalls. També trac per dalt, i ara ja puc anar anant, que esta matí un mareig i una cosa pa anar cada volta al cagaor... De veres que ni al meu pitjor enemic li ho desitge (o sí, què collons).

Sort que la mare m’havia posat a la farmaciola sobrets de suero, però quins sobrets! Quan ja m’havia begut el primer litre sencer i estava llegint la composició veig la data de caducitat... I HAVIEN CADUCAT FA PROP DE MIG ANY!

A la imatge, els meus millors i únics amics: la Loperamida, el filtre i l’aigua (neteta) amb suero. Bé, tinc altres dos amics inseparables, però en estes dures hores de desajust intestinal estomacal i qualsevol cosa acabada en -al no intervenen; són el sabó Lagarto i el Relec.

Diari de viatge: autoodi

Podria haver somiat amb colps de bragueta i pilotes de badana però l’hostal Crossroads està a la part més turística d’esta ciutat que en poques hores abandonaré (no saben les ganes que tinc) i les nits de divendres, més si hi ha futbol, tot lo món està al carrer. Deixaré Quito direcció a la província d’Imbabura, la província dels llacs on l’any passat es va jugar el Mundial de Pilota de Mà, amb representació valenciana entre moltes altres nacionalitats. Una és mediterrània, se sent agermanada amb els pobles que també miren a eixe mar, però qui anava a pensar que a l’altre costat de l’Atlàntic també feien partides de llargues!

Desconec els detalls de la situació en que l’esport de la pilota es troba a Equador, perquè a Quito són molt occidentals i passen d’eixes coses aixina que estos dos dies ací no he pogut trobar resposta a les meues preguntes. De fet, si alguna cosa he trobat ha sigut un evident rebuig cap a qualsevol cosa que sonara a indígena. A esta part del país, més a la ciutat, es conserva la vergonya dels orígens que imposaren èpoques passades. Encara hi ha imbècils que asseguren ser cent per cent de llinatge espanyol, com si al llarg de centenars d’anys fora possible mantindre la puresa de la sang. Per als mestissos és una benedicció nàixer amb la pell una miqueta clareta que els dissimule d’on venen, i reneguen dels vestits, de la terra, de la llengua que parlaren els ancestres. No els podem culpar per això, els entenc perfectament.

Durant anys, especialment de menuda, mai he dit de quin poble era. Ser de poble, d’un poble menut que ningú coneixia, se’m feia tant costera amunt, llarga i empinada com la que porta al campanar, que si em preguntaven responia que d’Alcoi. Ser d’Alcoi, creia jo, donava molt més prestigi que ser de L’Alqueria i anar a fer olives als bancals de Benimarfull. Sort que mos fem grans i mos ve el trellat, no tot però una miqueta, i ara si em pregunten d’on sóc ho dic i si no saben on està els convide a vindre.

A ells poques voltes se’ls pregunta què és el que volen. Alguns semblen molt contents amb les seues camisetes d’equips de bàsquet ianquis (bé, abans miraven molt a Nord Amèrica, ara miren més a Europa) i és molt paternalista (pobrets indis contaminats per l’imperialisme) per la nostra part pensar que a ells els haguera convingut romandre aliens a la resta del món quan realment volen formar part d’ell, quan realment (diguen-li herència històrica, diguen-li globalització) els la porta fluixa parlar quichua o vestir-se amb la roba que portaven els seus iaios. Han confós el progrés amb l’acceptació absoluta del que creuen que els el porta, pensen incompatible aquest amb la tradició.

Aquestos no són tots, clar. Hi ha també la gent orgullosa de vindre d’on ve, i eixa és la gent que me’n vaig a buscar.

*La foto no és ací, és a Sella el passat dimarts. Usurpada a Llapissera sense permís.

Ací encara és nou d'octubre

A casa des de que vaig nàixer que he vist sempre una maniseta només amb roig i groc que deia allò de quan vérem la nostra senyera dalt de la torre descavalcàrem i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra, igual ho deia més llarg o més curt, però paregut era. I eixa és la que he sentit sempre meua, diguen lo que diguen.

Diari de viatge: ara i ací

“Pero a veces me preguntaba si no había hecho un viaje muy largo para acabar descubriendo que lo que en realidad buscaba era algo que había quedado atrás.”

Thomas F. Hornbein. Everest: The West Ridge

Un viatge mai comença realment en el moment en que agarrem l’avió que ens deixarà a milers de quilòmetres de casa. El viatge comença en el moment en que alguna cosa al cervell fa clic i desencadena el mecanisme que ens portarà a allunyar-nos. Pot ser la visió d’una imatge que enamora, un paisatge, unes gents que a les fotos apareixen amb el somriure convidant-te a que les visites. En ocasions poc importa el destí, el pur desig de fugida fa que valga qualsevol lloc del món on la presència de la quotidianitat siga imperceptible.

Quito em va rebre ja de nit sense que li prestara massa atenció, per mi com si el món s’haguera acabat, només pensava en dormir, dormir, dormir. El vol va ser, amb diferència, el pitjor de la meua vida. Siga pel nefast menjar de l’avió, siga perquè el menjar de la nit d’abans havia estat massa bo, siga pel que siga, el mig dia creuant l’Atlàntic va ser horrible, vomitant a cada mitja hora, desficiosa i sense poder fer-me un míser gintònic. En aterrar la ciutat bullia, hui és no sé quina festa i els carrers estaven plens, al meu hostal tot Cristo estava bufat i jo somiava amb començar a pegar tirs a qui fera falta per a que callaren. Ni m’agrada esta ciutat ni tinc cap interés en veure-la. Només conec el carrer on estaré fins que demà al matí puga anar cap al Imbabura, a l'hostal on he fet un bon amic, Bruno, gos vell del que deuen haver fotos arreu del món perquè no hi ha hoste que no se l’estime.

Diari de viatge: Madrid

L’última volta que vaig xafar Madrid va ser un maig de ressaca i rock’n’roll per tal de vore a un ídol de joventut del que no quedaven ni les cendres. El concert, desastrós, la resta de la nit també, i quan pel matí abandonàvem el cèntric hostal on no vam dormir em va creuar el cap un pensament. No estava segura ni tan sols de si encara conservava el seu telèfon, però va ser que sí. Li vaig tocar: Estoy en Madrid, cerca de tu casa, ¿paso a saludarte? I només va dir: Venga. Vaig passejar amb el meu acompanyant fins aquell carrer de cases fora de la butxaca de la majoria dels mortals, aquell carrer que m’havia vist iniciar-me amb matrícula en perversions de tot tipus, drogues i maquillatges exagerats. Ell es va quedar esperant baix mentre jo tocava al timbre i la porta de la finca s’obria.

Ens havíem dit adéu el desembre anterior quan en alçar-me amb una mala hòstia descomunal trobí al menjador al flamant i vestit d’ajustat vinil marit de certa cantant, la seua germana, la difunta rubia més autèntica del món que es va suïcidar tenyida de morena i dos amics habituals de qualsevol sarau nocturn que continuaven la festa des de que els bars havien tancat. Quan tots ells se n’anaren i jo feia la maleta per tornar a casa tenia el pressentiment de que tot s’havia acabat, de que aquella havia sigut l’última nit (i quina nit). Va ser-ho, en efecte. El matí del rencontre m’obrí la porta amb la mateixa cara amb la que jo havia deixat Madrid mesos abans. Qué guapa estás, ¿píntate una rayita no? I li vaig dir que no en tenia i va dir que des de quan jo no portava farlopa damunt, i jo que només volia saludar i que baix estava esperant-me el meu amic i que devíem tornar a Alcoi i va dir ¿Que te está esperando quién? I només vam parlar deu minuts amb la vista fixa en el quadre que li vaig pintar i que presidia el saló i va dir que res havia canviat i que res canviaria a la seua vida i que jo sempre seria benvinguda a tornar i que no me puedo creer que no lleves nada encima. Res més fins que el passat novembre, anys després d’allò, la rubia saltà des del Viaducte.

Ahir vaig tornar a Madrid amb algo de ferida, com deia no recorde quin o quina poeta que es tornava a la pàtria o al pare. La ciutat continuava sent la mateixa, era jo la que havia canviat. No vaig cridar a les velles portes, només vaig recórrer els escenaris on en altre temps hi hagué neons il•luminant destrellats. Vaig dormir a una casa on quadres als que Fabio McNamara havia pintat a les bessones propietàries decoraven les parets, una casa que si parlara no acabaria mai de contar històries. En despertar-me un maniquí digne de protagonitzar una pel•lícula de terror em donava el bon dia. De les bessones hi havia també uns ninots de falla, banda amb senyera inclosa, que es van voler fer amb la seua imatge. Després d’esmorzar agafàrem un taxi, Rebeca parà a El Mundo i mentre ella venia el seu talent durant massa hores com fa cada dia (la crisi, ja saben), jo em passejava per la T1 a Barajas.

Ara estic a Quito, però és hora d’anar a dinar a algun lloc i no, no m'oblide que és nou d'octubre. Ací també és hui festa nacional.

Noche triste de octubre, cinquanta anys després

Havia recordat un poema de Gil de Biedma que començava diguent

Definitivamente
parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro

i pensava que tota, tota la raó del món.

I tres

“I és que, a pesar de tot, no et pots acostumar aixina com aixina a dormir sol, fet com estàs a que t’arriben les blafades de la seua olor, a enroscar-vos les cames i polsar-vos a quatre mans, vint dits i milanta anhels, els punts suspensius dels vostres cossos; i ja, al matí, entrellucar un llom a la claror que ve; tu, mig-mig despert, et quedes quet, ella es somou una miqueta i es gira, fa un somrís fluix de son, mirant-te la nineta de l’ull, s’esguilla cara tu, et llepa els llavis secs i torna a adormir-se; i al cap d’una estona, quan ja t’has espavilat del tot, li xiuxiueges, segur que no et sent (o sí?), bon dia amor.
Però, saps, tot és més il•lusió del que vols creure. Un dia, de colp i repent, allò ja no és, ja no està. T’alces sense comentar-li a ningú que la palmera ha tirat un brot nou i t’asseus a desdejunar el sandvitx de fil-en-pua servit a la taula.
Però ara que veig, hi ha algunes targetes d’invitació sobre coberts parats. Potser duen el vostre nom. Al capdavall, sóc com tu, sóc tu. Desitja’m bon profit. Jo te’l desitge.”

Boro Miralles. Sandwitx de fil-en-pua

Sandwitx de fil-en-pua II

“En acabant de sopar Carla se n’anà al llit. Jo no tenia son i me’n pugí al terrat. Les teulades semblaven camps llaurats i el grandot campanar de l’església, l’espantapardals vigilant. Em vingué la imatge que sota els solcs de teules dormia gent, tots alhora. Vaig entendre vagament el que podria ser una tribu. Tenia caràcter humà allò, però aquest indígenes l’endemà s’alçarien per caçar la pela, o la pela a ells.”

Sandwitx de fil-en-pua. Boro Miralles

I jo pense en tots els que hi ha baix les teulades, i que quan ells i elles s’alcen per a anar a la fàbrica i portar a escola als xiquets jo seguiré dormint i quan em desperte serà per fer la maleta i fugir de nou. I no és ser millor ni pitjor, però les normes de la tribu te les carregares fa ja massa temps i ara res podrà arreglar-ho. Viuràs amb el cos partit entre l’ací i el qualsevol altre lloc, i a les mirades hi haurà sempre el menyspreu dels qui creuen que és això el que tu sents cap als carrers que et van vore créixer.

València-Xàtiva

Pensava que si mescles blau i taronja el color resultant deu ser aixina com marró merda. Ho pensava ahir per la vesprada en un Rodalies casi buit des de València fins a Xàtiva mirant el cel. Havia oblidat que un vagó de tren era un espai que propiciava el pensament, més si no hi havia massa gent dins i l’hora era justament eixa en que tot va fent-se fosc. I no és que jo siga massa de trens perquè val que sóc més romàntica que pràctica (l’autobús en el meu cas és molt més còmode) però tampoc sóc imbècil, i estos dies em podia permetre eixa llicència, la de ser-ho, estos dies on no em calia puntualitat, on tots els moments eren bons per a aplegar, on podia perdre les hores fent el camí cap a València ben llarg. Perquè això diuen que és el que conta, saben? Lo del camí, i no és cert però és un consol i a més ara que pense no pot aplicar-se a unes vies que venen ja traçades i de les que no es pot eixir. Crec que deuria no enredar més la cosa tractant de buscar-li encant als trens dels collons quan, realment, tota classe de desplaçaments, amb l’excepció dels que es fan per mar, em toca els ovaris fins a extrems inimaginables.

Desplaçar-se és sempre una tortura. Ara mateix mataria per un bombó dels que vaig comprar ahir a Gelats Navarro, a Muro, mullaet en café licor, però el camí que va des de l’escritori fins a la cuina és massa llarg. El dijous m’espera un vol transatlàntic i seria capaç d’enviar eixe viatge a fer la mà només per estalviar-me la tortura del trajecte des d’ací fins a allà, un viatge que ara mateix se m’apareix vestit de total indiferència, vull dir, que seria igual de feliç o infeliç o el que siga anant allà que quedant-me ací que aterrant a Bielorússia enmig d’un bancal de creïlles. I tot això al tren pegant-li voltes, mentre pròxima parada açò i pròxima parada allò, i el cel guapet del tot i el record dels olis a la paleta de quan era menuda i pintava barquets i que taronja i blau deuen fer marró merda. Diria que Hans Castorp també pintava barquets quan era menut, i que Marlow era el que de menut jugava amb els mapes i pensava en tots els llocs als que aniria quan fora major. O igual Marlow també pintava barquets de menut i per això se va fer mariner, i lo de Hans Castorp m’ho acabe d’inventar, jo què sé.

I als barquets jo sempre els pintava el casc blanc com les veles, i quan molts anys després ja ni pintava ni jugava amb mapes em vaig enamorar d’un conradià declarat amb un regater amb el casc roig que a la Ruta de la Sal no treia trellat però després de festa per Dénia si preguntaven per cocaïna i s’havien perdut les carteres passava calç de la paret i aspirines fetes polseta al preu estipulat per a la merda colombiana que, a estes altures i a aquest costat del món, no deixa de ser poc més que justament calç de la paret i aspirines fetes polseta, aquesta frase és massa llarga, ho sé, venia dient que quan molts anys després (ja ni pintar ni jugar amb mapes ni hòsties) jo em vaig enamorar (ni massa ni poc, lo justet per a no avorrir-se un de l’altre) de l’home amb menys amor a la vida que he conegut damunt la terra, vaig saber que estàvem ja perduts per a qualsevol causa i que ell mai tornaria a somriure com ho feia a la imatge en que pescava amb s’auelo i que tot el que ens quedava de camí anàvem a ser uns expatriats perquè la vertadera pàtria era la infància, sí, ho deia Rilke o qui ho va dir primer? igual té, ho han dit molts, i que si ara tractava de pintar barquets el resultat deixaria molt que desitjar.

Ara sóc nihilista de pandereta, ell només me contagià una miqueta del seu que sí estava ben arrelat i amb el que probablement havia nascut i jo en canvi em deixe portar de quan en quan per l'esperança de que alguna cosa deu tindre algun sentit perquè si no ho fera pegaria bon bot des de dalt del Cotopatxi i ahi us quedeu. El recordava en les voltes en que ho vam poder perdre tot i vam eixir indemnes, sobrevivents a totes les dissorts que un poc apareixien un poc buscàvem per pur desfici o avorriment o manca d’altra cosa que fer, el recordava perquè el cel era color la vida s'acaba i algo havia acabat, més que fora només el meu cap de setmana a València. I en baixar del tren a Xàtiva una dona va traure dos caquis d’una bolssa i els va tirar a terra, allà front a l’estació, i jo pensava hòstia, caquis ja i jo encara vaig en tirantets, però ja hi ha caquis i això és que ve l’hivern, altre hivern.

Sandwitx de fil-en-pua

"Hui he tornat a passar -de casualitat- pels vells ravals on anàvem a festejar el nostre amor. La sensació de ser estimat de debò per una persona que ara estima una altra -la coneixes, tat, eixa sensació-, m'ha dut el record dels vespres pereosos de bon oratge, en els que gaudíem el sexe sense limitacions ni fre: érem verges ans de trobar-nos i fórem els nostres propis mestres. Vesprades escaients per a les humanes passions, on el pensament més llunyà que podíem tindre era que no anàvem a passar la vellea junts, que no anava a acaronar molt de temps els teus trets de llapis gros, el teu caràcter airívol.
I si hui la meua mà s'ha posat sobre aquest full de paper, no ha segut enrònia de destorbar el seu repòs, sinó perquè la fortor que a tu em nuga m'ha fet aflorir-te al meu present en un maig de mal passar."

Boro Miralles. Sandwitx de fil-en-pua

A falta de roses

"Que ya no le pone ponerse tanto y escurre las palabras y escurre el bulto y arrastra las pisadas y escupe al suelo. Que ya no le pone ponerse tanto, pero tanto el mambo, pero tantas ocasiones que ponen manto al pitido en los oídos, a la rima fácil, al desencanto. Que ya no le pone ponerse tanto, ni el canto de las sirenas, ni las discotecas buenas, ni las malas, ni las tascas. Que ya no le pone, que ni fue tanto. Que sabe de sobra del último barco, qué si no lo coge, qué si cuesta tanto.
Que ya no le pone ponerse tanto. Hoy y aquí lo sabe. Porque sabia es la mañana naciente de la noche no dormida. Por el miedo de los huesos al dolor de la caída. Porque perdió la partida de los últimos diez chistes. Por aquella noche vieja, porque no fueron embustes, que sabe que tiene fuste para subir la montaña. Por el campo no pisado.
Que ya no le pone ponerse tanto. Suspira para adentro y también aspira. Con polvo que lleva olor a despedida.
Siempre son tan largas las despedidas."